Coses de Nadal

Una de les poques coses que manté viu aquest blog intermitent és recollir les felicitacions de Nadal de cada any, ni que sigui per constatar el pas del temps… Aquest any ha passat tan de pressa que una mica més i penjo la postal l’any vinent, però sapigueu que els bons desitjos per a tots els que veniu per aquí es mantenen.

Com altres anys, pel despatx hem tingut novetat. Aquest cop, la novíssima gramàtica de l'IEC fa d'aixopluc amb un parell de diccionaris 'vintage' i una venerable ortografia de 1937.

Com altres anys, pel despatx hem tingut novetat. Aquest cop, la novíssima gramàtica de l’IEC fa d’aixopluc al pessebre de l’avi amb un parell de diccionaris ‘vintage’ i una venerable ortografia de 1937.

 

llibrenoinadalD’altra banda, aprofito per comentar-vos una de les traduccions que he fet aquest any, de tema inequívocament nadalenc: Un noi anomenat Nadal, de Matt Haig i amb il·lustracions de Chris Mould, que explica ni més ni menys que els orígens del Pare Noel. I el primer problema de traducció ja ve amb el títol, perquè en l’original anglès (A Boy Called Christmas) al nen li diuen «Christmas» i després esdevé «Father Christmas», de manera que tot quadra, però en català (tot i que recordo alguna proposta fa molts anys) «Pare Nadal» no ha tingut gaire èxit i el més habitual és parlar del «Pare Noel». Per tant, va caldre fer algunes giragonses amb el text i el títol, consensuades amb l’editor, perquè el resultat fos prou lògic i natural alhora.

Els elfs no sempre són com els esperes…

Els elfs no sempre són com els esperes…

Un altre detall de la traducció que potser val la pena explicar té a veure amb la fantasia, les tradicions, i la intertextualitat. Resulta que, a més dels elfs que ja tenim més o menys vistos, a l’obra hi surten els truth pixies, que investigant una mica vaig veure que eren una invenció de l’autor. Però mentre investigava per decidir què feia amb els pixies, vaig trobar que també havien aparegut en algun altre llibre infantil de Matt Haig que en principi no estava traduït a casa nostra, però igualment em va tocar consultar a l’editor si estava previst traduir-lo, no fos cas que els pobres follets acabessin amb dos noms… (Sí, al final van ser follets, amb la complicació afegida que el que surt al llibre és femení, però era l’alternativa que més m’agradava.)

El resultat de tot plegat és una història nadalenca original, que tot i el missatge optimista evita l’excés de sucre i tira per les aventures, sense estalviar-se els moments foscos i els tocs d’humor. El primer que vaig pensar quan el vaig tenir a les mans és que beu molt dels clàssics de Roald Dahl (fins les il·lustracions em fan pensar en les de Quentin Blake) i després he vist que també hi surten idees i preocupacions de l’autor. Si teniu curiositat, aquí podeu llegir-ne el primer capítol i jutjar vosaltres mateixos, però si el tió ja l’ha cagat a algun noi o noia de casa vostra, diria que tampoc no s’ha equivocat.

Acabo l’apunt desitjant-vos una bona entrada al 2017. M’agradaria passar per aquí abans de Reis i explicar-vos altres coses maques que he fet el 2016, però ja he deixat de fer bons propòsits que després no compleixo i per tant no prometo res.


Un Dia de la Traducció amb entrevista

Sant Jeroni amb santa Paula i santa Eustòquia, que llavors també hi havia més traductores. (Quadre de Zurbará, tret de Wikipedia)

Sant Jeroni amb santa Paula i santa Eustòquia, que allà també hi havia traductores. (Quadre de Zurbarán, tret de Wikipedia.)

El temps va passant, i ja torna a ser Sant Jeroni, el Dia Internacional de la Traducció, un d’aquells que s’aprofiten per parlar de la nostra feina, mirar de fer soroll i muntar algun sarau si convé. Però aquest any no li vull dedicar cap entrada al blog perquè avui ja surto en un altre. La Sílvia de L’illa deserta (aquí al costat, a can WordPress) em va fer una entrevista on parlo de la feina del traductor i d’alguns llibres que he fet, i l’ha publicada avui. La podeu trobar en aquest enllaç, i sense sortir del blog ni canviar de tema us recomano que llegiu també l’entrevista d’ahir amb la Maria Rosich, traductora de danès i neerlandès. De fet, us recomano tot el blog, que la Sílvia hi publica bones ressenyes i, com que és de l’ofici, quan parla de traducció sap el que diu.

I sabeu allò que les coses mai no vénen soles? Doncs resulta que en cosa d’un mes aquesta és la segona vegada que m’entrevisten, perquè fa uns quants dies vaig sortir al suplement de cultura d’El Punt Avui parlant de la traducció de Cançó de gel i foc. Es veu que amb el rodatge de Joc de trons a Girona volien dedicar unes quantes pàgines al tema des de diferents punts de vista i es van posar en contacte amb mi.

Tenint en compte que sóc més introvertida que altra i que generalment no m’agrado a les fotos com jo, gairebé ja es podria qualificar de mediàtic… En fi, ara toca recordar allò de «menys fressa i més endreça» i continuar treballant cada dia, que és el que compta.

Per acabar, només una cosa: recordeu que aquí parlo sobretot de la traducció de llibres, perquè és la que va signada i resulta més visible, però en aquest món traduïm textos molt diversos, i que tots mereixen ser recordats en dies com avui.


Una de Brunetti

Sí, ja sé que sembla que me n’hagi anat de vacances sense avisar, però va ser acabar-se el curs escolar i animar-se’m la vida per altres bandes, i amb una calor que no em motiva precisament per escriure… Tot i això, no volia que passés el mes en què mig món desconnecta sense parlar de l’últim llibre que he traduït. (Que si no canvien aviat les coses, serà l’últim en molt temps, perquè per desgràcia no en tinc cap a la impremta o en perspectiva.)

lou-dor_Es tracta de L’ou d’or, de Donna Leon, l’últim cas del comissari venecià Guido Brunetti. He de confessar que, si bé coneixia de nom la sèrie, gairebé no n’havia llegit res, i que després de traduir-ne una novel·la i llegir-ne alguna altra continuo sense ser-ne fan, però és més per una qüestió de gustos personals que de falta de mèrit de les obres. Em fa la sensació que, després d’una vintena d’anys i de llibres, el comissari Brunetti ja té una edat i això, sumat al  temperament reflexiu, dóna al llibre un to pausat, sense estridències (em ve al cap la paraula crepuscular, tal com la fan servir alguns crítics de cinema, però no sé si seria ben bé això). Aquí no hi ha grans conspiracions, baixos fons ni assassins sanguinaris, sinó molta vida de cada dia, amb petites alegries i plaers, misèries, preocupacions i neguits difusos, i un mal que no per quotidià es descobreix menys terrible (incloent-hi la crisi i unes corrupteles que a casa nostra també ens sonen massa).

Com a traductora, l’encàrrec em va suposar incorporar-me a un univers amb una llarga història de traduccions al darrere (algunes de gent que respecto molt, espero no haver fet baixar el nivell general). Això vol dir que, a banda del procés no del tot conscient d’agafar-li el to a la cosa, em vaig trobar que moltes decisions de traducció ja estaven preses, com ara les de mantenir o adaptar els càrrecs, i com tractar les paraules italianes que esquitxen l’original anglès. De vegades vaig patir una mica per coses que jo no hauria fet igual, però també és veritat que trobar algun problema ja resolt et treu un pes de sobre. En qualsevol cas, m’ho vaig passar malament havent d’escriure els noms dels personatges sense article al davant: és una decisió legítima, i en un entorn en què la meitat de personatges es diuen pel cognom l’entenc, però que algú es refereixi a la seva dona com «Tal» en lloc de «la Tal» em continua costant molt. Res, són dèries de les que tenim els del gremi…

L’altra cosa del llibre que us voldria comentar és el títol. Inicialment més aviat desposta, fa pensar en coses que no tenen res a veure amb la història, i jo mateixa vaig haver de comprovar si la referència era la que era o potser se m’havia escapat alguna cosa. De fet, diria que cal arribar al final de la trama per veure-li el sentit, i aleshores sí que encaixa. Quan hi estava treballant vam intercanviar algun missatge amb l’editora sobre la possibilitat de canviar-lo (jo estava esperant al final de la traducció per veure si tenia alguna inspiració, perquè tot el que se m’acudia tirava massa cap al melodrama), però al final vam acabar cenyint-los al The Golden Egg original.

Que si el recomanaria? Doncs si us cauen bé en Brunetti i tots els qui l’envolten crec que us agradarà retrobar-los. I si us ve de gust llegir novel·la negra tranquil·la, sense sang i fetge però amb una bona dosi d’observació, tampoc no em sembla una mala tria: sense ser experta en el gènere, diria que els personatges i la història tenen el seu què, i visitar Venècia, ni que sigui només en la ficció,* sempre és agradable… A més, el llibre passa a la tardor i hi arriba la fresqueta, que pot ser un antídot a les calorades d’agost.

* Si compreu el llibre en català, trobareu una butlleta per al sorteig d’un viatge a Venècia que organitza l’editorial. Diu hi ha temps fins que s’acabi l’any, així que ja ho sabeu.


Una temporada a Westeros

Per molta gent, avui és diumenge de Pasqua. I per molta gent, avui és el dia de l’estrena als Estats Units de la tercera temporada de Joc de trons. Cadascú s’apunta al calendari el que vol, i jo aprofitaré el segon esdeveniment per parlar de l’experiència que va ser traduir Cançó de gel i foc (concretament, un terç dels llibres 1 a 4). N’hauria d’haver escrit un apunt fa temps, quan van sortir els llibres, però volia fer-ho tan bé que mai no trobava el moment i ja sabeu què passa quan ajornes massa les coses… En fi, almenys ara deixo quatre notes.

Aquí, tots apilats.

Aquí, tots apilats.

L’any 2011, quan es va publicar la traducció d’Un bon partit, un novel·lot que passa de molt el miler de pàgines, vaig estar a punt d’acabar el meu comentari dient que només faltava que em fitxessin per traduir els totxos de George R.R. Martin… i a mitjan juliol em van trucar per proposar-m’ho. Vaig dir que sí de seguida perquè, tot que sóc lectora de fantasia i ciència-ficció de tota la vida, mai no havia tingut oportunitat de posar-m’hi com a traductora, i el cert és que em feia il·lusió. Havia llegit els dos primers volums de la saga feia anys (em vaig despistar a mig tercer) i en tenia bon record, a més d’haver sentit a parlar bé tant dels llibres com de la sèrie de televisió, fins al punt que estava pensant si tornar a enganxar-m’hi.

Els d’Alfaguara s’havien marcat un calendari de producció molt bèstia (un llibre cada dos mesos, aproximadament) per tenir-ho tot al carrer el maig de 2012. Això suposava dividir la feina entre tres i, com que volien treure el quart i el cinquè alhora, al final es va decidir incorporar una altra traductora que es dediqués en exclusiva a l’últim volum. Així, va quedar l’equip següent: Mercè Santaulària (que va engegar el primer llibre), Esther Roig (al peu del canó de l’1 al 4), Imma Estany (que es va afegir al llibre 2, i fins al 4), Mar Albacar (amb el llibre 5, sabia tot el que havia de passar abans que nosaltres) i una servidora. I realment érem un equip, perquè si per traduir qualsevol llibre a mitges sense que es noti gaire cal coordinació, per recrear tot l’univers de Westeros i companyia ja us ho podeu imaginar… Ens escrivíem pràcticament cada dia i teníem un grapat de documents compartits amb noms propis i comuns, llinatges, profecies, cançons i material de tota mena. De fet, quan vam acabar la feina encara vam organitzar un parell de dinars per celebrar-ho.

La portada del primer llibre, clarament enfocada a la tele.

La portada del primer llibre, clarament enfocada a la tele.

Una de les poques coses que ens van dir des de l’editorial era que creien que gran part dels lectors vindrien de veure la sèrie de televisió en castellà, i que penséssim en ells a l’hora d’adaptar noms i similars, per no despistar-los massa. En general els vam fer cas i vam tenir la versió castellana present, sobretot a l’hora de marcar criteris, però també ens en vam allunyar quan convenia. Per exemple, Desembarco del Rey és fidel al King’s Landing original i no sona malament del tot, però no podíem posar Desembarcament i que quedés mínimament natural, per la qual cosa al final vam optar per un Port Reial més vague, però també més creïble com a topònim.

Potser el que més ens va costar de traduir, el nom al qual vam estar donant més voltes, va ser el dels ditxosos llops, els direwolves. Resulta que no són animals completament inventats, sinó basats en unes bèsties prehistòriques que hi va haver a Amèrica; però els paleontòlegs d’aquí no s’hi devien dedicar gaire, perquè a partir del nom científic no vam trobar cap nom comú que ens pogués fer servei. A la traducció castellana en diuen huargos, una solució prou raonable que entronca amb les llegendes nòrdiques i l’obra de Tolkien, i després de discutir-ho pensàvem tirar per aquest camí i comentàvem la millor manera d’escriure-ho (a les traduccions de Tolkien vam trobar tant huargs com wargs, o potser era millor adaptar-ho com a vargs?). Però aleshores ens vam adonar que al cap d’un parell de llibres sortien els wargs, que en aquest món són uns humans amb capacitats especials; amb un nom tan semblant, fer servir huargs per als llops eren ganes de confondre el lector, o fer-li veure unes relacions que no estàvem segures que existissin (i l’autor ja és prou recargolat deixant pistes). Vam decidir deixar huargs per a les persones (escrit tal com sona) i buscar un adjectiu que donés a entendre que aquells llops eren especials. Ens va costar molt trobar-ne un que tingués les connotacions necessàries, ens agradés a les tres, sonés bé i es pogués repetir sense ser carregós, fins que al final es va quedar en llops fers. (Em sembla que en això vam acabar coincidint amb una traducció al català de part del primer llibre que va treure Devir fa anys, però a mi em van dir que no valia la pena i no vaig arribar a llegir-la.)

Les altres portades ja s'assemblaven més a les dels llibres anglesos.

Les altres portades ja s’assemblaven més a les dels llibres anglesos.

Després vam haver de resoldre uns quants noms més d’animals i plantes que inicialment no sabíem si eren reals o inventats (és el que té traduir novel·la fantàstica), però cap no ens va donar tanta feina. Aquí voldria esmentar un element destacat d’aquest procés de traducció: la quantitat d’informació que es podia trobar a Internet, aportada pels seguidors de la saga i sovint de força qualitat. En anglès hi ha la completíssima enciclopèdia de Westeros.org (molt útil per saber si aquell poble o personatge amb el nom del qual t’estàs barallant surt només de passada o bé resulta que després és important, i més cal vigilar els possibles jocs de paraules) i els fòrums en castellà d’Asshai.com també ens van resoldre algun dubte, per posar els dos exemples que ara tinc més presents.

Tot plegat, una llarga temporada de feina dura però a la seva manera gratificant. La veritat és que quan veig els totxos a les llibreries encara me’ls miro amb afecte, tot i que el resultat final no sigui perfecte i hagués guanyat amb una mica de repòs i més temps per fer la polida final. Pel que he llegit, els llibres han sortit amb més errates del que convindria, però és que si el nostre calendari era ajustat, el de les correctores directament era una bogeria. A més, tinc entès que tota la part de maquetació i galerades es va fer a Madrid, i sospito que no estaven acostumats a treballar en català (sense buscar-ho, vaig veure un parell d’«está» amb l’accent girat que posaria la mà al foc que no eren al Word, i que em van fer pensar en algun programa d’autocorrecció pixant fora de test). Curiosament, però, amb Joc de trons és com més a prop he estat que em premiessin una traducció, perquè va ser finalista del Premi Ictineu 2012 que atorga la SCCFF.

I ja plego. Evidentment, un grapat de mesos i un fotimer de pàgines donen per explicar més coses (saber que possiblement hi ha fans que llegiran i rellegiran buscant tots els detallets té la seva angúnia especial), però em sembla que ja m’ha quedat un apunt prou llarg. De tota manera, recordeu que teniu els comentaris per continuar parlant de qualsevol aspecte que us interessi: digueu-hi la vostra, que jo miraré de contestar.

En qualsevol cas, si un dia o altre en Martin acaba The Winds of Winter i la volen traduir al català, que m’avisin, que jo m’hi apunto.


Un llibre dur

Aparentment, en Galen, malgrat les obsessions que el persegueixen, és un noi normal i corrent. Aparentment, la seva mare, malgrat els records que la torturen, és una dona normal i corrent. Aparentment, la tia, la cosina i l’àvia, malgrat les misèries que les roseguen, són persones normals i corrents. Aparentment, tots ells conformen el retrat més o menys insípid i perfectament plausible d’una família normal i corrent americana dels anys vuitanta del segle XX.

cobertaAixí comença el text de la contraportada, de Terra, de David Vann, l’altra de les dues traduccions meves que es van publicar el febrer. Si coneixeu l’autor, ja us podeu imaginar que darrere d’aquests «aparentment» s’amaguen drames i misèries terribles, però arrelats en aspectes molt bàsics de la naturalesa humana, que porten a la devastació (més o menys acompanyada per l’entorn i els paisatges) i a la destrucció dels personatges. En les entrevistes que li he llegit, Vann sempre parla de tragèdia grega i, sí, és això.

Terra és un llibre dur, dels que fan patir. El que passa és que l’autor sap escriure (encara que en temes de puntuació i gramàtica no sigui precisament un purista) i la prosa té una força tremenda que t’arrossega i fa que no paris de llegir encara que t’ho estiguis passant fatal. Si en voleu saber més, en podeu llegir ressenyes més completes aquí (deixa bé la traducció, iupi!) i aquí.

D’altra banda, Terra per mi va ser un llibre dur de traduir. Quan me’l van proposar no ho semblava tant, i com que venia de traduir un parell de llibres amb abundància de subordinades i paràgrafs llargs i complexos, l’estil despullat i les frases curtes més aviat em venien de gust. Anava ben errada. Vaig ensopegar amb totes les diferències bàsiques entre l’anglès i el català, com ara que tenen un munt de paraules d’una o dues síl·labes per indicar maneres de caminar (quan en català ho fem amb adverbis i complements), o la facilitat amb què un nom com ara shovel (‘pala’) es converteix en verb, de manera que una acció senzilla retratada amb quatre paraules es podia convertir una trampa. Les frases de Terra són breus, senzilles i potents, i sovint costava expressar el mateix sense complicar-les ni deixar-se res per dir (ni sortir del cap del protagonista, i sense parar d’empènyer el lector cap endavant). I la cuina dels americans blancs i pobres té cops amagats: plats que al llibre són el més normal del món no resulten fàcils d’identificar pels lectors catalans, i tampoc no convé entretenir-se a explicar-ho.

dirtSegurament el títol no és el millor exemple del que estava explicant, però m’agradaria comentar-lo una mica. Estic convençuda que Terra és la millor traducció del Dirt original, i la que té més força i riquesa. Però no tota la terra és dirt, i dirt també vol dir ‘brutícia’, o segons com ‘fang’, i fins i tot pot ser la «pols» de la frase «cendra a la cendra, pols a la pols»… Ja us podeu imaginar la quantitat de connotacions i els camins per on poden portar, oi?

Posats a patir, durant la traducció també patia per una cosa curiosa. El llibre passa als anys 1980, una època en què jo ja tenia ús de raó, estudiava anglès amb una mica de nivell i començava a comprar diccionaris grossos (l’anglès-català de la GEC és del 83), i en principi tot el llenguatge que hi sortia em semblava normal (de fet, per mi la narració té un punt d’intemporal). Però em preocupava que hi hagués alguna expressió evidentment vuitantera pels lectors originals, que a mi se’m passés i el material de consulta no m’avisés… Ja veieu com podem ser de complicats els del gremi.

En resum, que va ser un procés de traducció difícil, en què si m’entretenia gaire a donar voltes a cada pas la cosa no fluïa, i si em concentrava a escriure a raig per agafar-li el ritme i repassar-ho després tampoc no avançava bé. Potser hauria calgut dedicar-hi mesos, fer un esborrany, deixar-lo reposar unes setmanes, tornar-hi, rumiar-s’ho… Però amb els calendaris editorials d’avui dia això és gairebé impossible d’aconseguir, i els números tampoc no sé si quadrarien. El resultat va ser que el corrector* va haver de treballar a consciència i, gràcies a les seves propostes i a una repassada a fons de les proves, ha sortit la traducció que ara és a les llibreries.

Terra no és un llibre que recomanaria a qualsevol. De fet, si algú us diu que és una anada d’olla, depressiva a no poder més i amb les comes escampades de qualsevol manera, doncs s’hi pot estar més o menys d’acord, però de motius en té. Ara bé, si la follia, la tragèdia i l’estil de Vann no us espanten, aquest és un llibre amb una força tremenda, dels que costen d’oblidar.

***

* Si sovint es diu que els traductors estan poc reconeguts (i remunerats), en el cas dels correctors ni us ho explico. Si no l’anomeno és en part per desmemòria i en part perquè no sé si vol sortir, però si passes per aquí, saluda, que t’aplaudirem com et mereixes.


Traduir un periodista de fa 150 anys

portada-emigrant_portada_granJa podeu trobar a les llibreries, L’emigrant amateur, un llibret de Robert L. Stevenson que he traduït per a L’Avenç (que també en publica un bon extracte a la revista de febrer). Hi vaig treballar a mitjan any passat, però després de lliurar-lo va quedar aturat per vicissituds editorials diverses —això sempre sap greu— i abans de Nadal em vaig alegrar molt de saber que ja tirava endavant. De tota manera, m’haureu de perdonar si algunes impressions no estan gaire fresques.

En primer lloc, cal dir que aquest és un Stevenson inesperat si —com em passava bastant a mi— aquest autor et fa pensar sobretot en L’illa del tresor i altres històries d’aventures que sortien a les col·leccions de «clàssics juvenils il·lustrats» o similar de quan érem petits. Això és diferent: Stevenson explica en primera persona el  viatge de Glasgow a San Francisco que va fer l’agost de 1879 per trobar-se amb la que seria la seva dona, primer en transatlàntic fins a Nova York i després travessant tots els Estats Units en tren. Molts dels seus companys de viatge (no anava precisament en primera) són emigrants «professionals», que han sortit per buscar una vida millor a l’altra punta de món. L’escriptor és diferent, un «amateur» que comparteix les seves experiències, observa, parla, escolta i reflexiona, i després escriu el que viu, veu i rumia. Així doncs, si haguéssim de classificar aquesta obra, no aniria amb les novel·les, sinó amb els llibres de viatges i el periodisme (salvant les distàncies, és clar, que el pobre Stevenson i la seva lírica no durarien ni dos minuts en una redacció d’avui dia).

R. L. Stevenson el 1879, no sé si abans o després d'anar a Amèrica (foto: Wikimedia)

R. L. Stevenson el 1879, no sé si abans o després d’anar a Amèrica (foto: Wikimedia)

En la meva classificació personal, L’emigrant amateur té l’honor de ser el text més antic que he traduït. Ja fa a un parell d’anys que L’Avenç em va donar l’oportunitat d’endinsar-me en la traducció de clàssics amb En una pensió alemanya, però amb aquest he tirat unes quantes dècades enrere. Tenir entre mans un clàssic vol dir, per començar, parar atenció a la possible evolució dels significats, perquè potser no ens serveix el sentit habitual d’una paraula, sinó aquella accepció amagada en un raconet del diccionari. Afegim-hi que Stevenson era escocès, i ja podem estar alerta i donar gràcies per la varietat de recursos que trobem per Internet.

D’altra banda, als equilibris que ens toca fer habitualment als traductors (arrapar-se a l’original o volar més lliure, admetre aquella expressió o buscar-ne una de més «genuïna», tirar cap a aquells matisos o cap als de més enllà…), s’hi ha de sumar el d’acostar el text als lectors actuals (jo no podria escriure com al segle XIX ni que volgués!) i fer-lo llegidor com ho deuria ser pels contemporanis, però sense amagar que és d’una altra època i es nota, encara que alguna cosa pugui sonar estranya, o corri el risc de fer-se farragós. A més, aquí tenia un narrador en primera persona; normalment no em fa res i segons com m’agrada, però amb l’Stevenson confesso que de vegades em costava sentir-me còmoda i —per dir-ho d’alguna manera— trobar-li la veu. En resum, que per mi aquesta traducció no va ser precisament bufar i fer ampolles, però quina traducció literària mitjanament ben feta ho és?

Quant al resultat, jo sóc d’aquella gent que mai no acaba d’estar satisfeta i aquestes coses em costa jutjar-les. Però a L’Avenç tenen bon gust i l’editor no m’ha fotut el text per barret, ja deu ser alguna cosa.

Aquest apunt també s’ha publicat a la tot just estrenada «finestra» de L’Avenç al digital Núvol. Hi podeu buscar les set diferències, si voleu (jo no ho he fet).

Afegit (8-3-13): Rifa! Això, com que els de L’Avenç també són generosos i m’han enviat força exemplars, en tinc cinc per repartir entre els lectors del blog, com ja comença a ser costum de la casa. Si en voleu un, ja ho sabeu: deixeu un comentari en aquest apunt i doneu al senyor WordPress un correu electrònic de contacte (no es publica). Teniu fins a final de mes i, si calgués, el dilluns de Pasqua faria el sorteig. Animeu-vos!

Afegit (12-4-13): Per mitjà de la gent de L’Avenç, aquest apunt també s’ha publicat al blog Llegir en català, una iniciativa d’un grapat d’editorials independents en català per ensenyar la seva feina. Si us agrada llegir, feu-hi un cop d’ull, que hi ha coses maques.


Dubto que això passi, però…

De la carpeta dels retalls:

El lector debe exigir buenas traducciones. Y si no se las dan, que remita el libro a la editorial y pida que le devuelvan el dinero, de la misma manera que rechazaría un producto en mal estado.
Llegit en un article de Carmen Francí a El Trujamán publicat l’abril passat.

Aquesta és la primera frase. El text continua amb unes quantes reflexions sobre fins a on arriba la responsabilitat del traductor en les «males traduccions» (llegiu-les si no teniu present quanta gent intervé en l’elaboració d’un llibre) i també sobre les crítiques dels lectors; tot plegat matisa notablement l’afirmació inicial. Tanmateix, estic convençuda que l’exigència de qualitat (o no) és una qüestió crucial en el nostre ofici, i un dels elements que més en condicionarà el futur. Per això m’apunto frases lapidàries com aquesta…


Per a l’antologia de nyaps

A hores d’ara, tots ja sabem que els productes dels basars xinesos no destaquen precisament per la qualitat. I encara menys per la de les etiquetes i instruccions que els acompanyen, que semblen traduïdes pel primer (ésser humà o lloc web) que passava per allà… Però de tant en tant encara em trobo alguna cosa que em fa agafar la càmera i afegir-li a la col·lecció…

A banda del surrealisme general (començant pel «Lava a la ropa la cesta» tallat de la primera línia, que gairebé podria funcionar com a vers), punts extra per l’ús de l’alemany, poc habitual en aquests casos.


Ara que ja ha (ben) passat Sant Jordi…

descensalcaos100… parlo d’una traducció meva publicada fa unes quantes setmanes, i que des de llavors és a la meva llista d’apunts pendents.

Es tracta de Descens al caos, d’Ahmed Rashid. Als que em coneixeu segurament us l’he esmentat alguna vegada, ni que fos com el totxo projecte que em va tenir enfeinada durant un grapat de mesos de l’any passat i el començament d’aquest. És que amb més de sis-centes pàgines de llibre i ja no recordo quants folis, em sembla que és el text més llarg que mai he traduït… I després encara em van encarregar arranjar l’índex, una feina que no havia fet mai i que no penso repetir fins que no trobi un sistema més eficaç! De tot s’aprenen coses, això sí; per exemple, amb aquest llibre també vaig comprovar que, en general, traduint assaig vaig una mica més lenta que amb la narrativa, i que ho hauré de tenir en compte al planificar.

No us penseu, però, que sigui un llibre especialment espès, més enllà de si el tema us sembla interessant o no. Es nota que l’autor és periodista, i es preocupa per explicar les coses amb claredat. A més, no amaga els detalls personals ni la seva relació amb els fets o els personatges que tracta (per exemple, recordo que al principi el president de l’Afganistan hi apareix com un vell amic seu), cosa que sempre dóna més vida a la informació. Ara, el tema no és precisament per animar-se: tracta de la situació de l’Afganistan, el Pakistan i tota aquella zona després de la derrota dels talibans, i llegint-lo em feia la sensació que si tots els implicats no ho havien fet pitjor era perquè no s’entrenaven… El caos del títol ho resumeix prou bé. Si en voleu saber més coses, buscant la imatge de la portada n’he trobat una ressenya a El País (que té el detall de no deixar-se els traductors, i esmentar al final que n’hi ha versió en català a més d’en castellà).

Per acabar, voldria comentar que aquest és el segon llibre de l’autor en què treballo (fa uns quants anys vaig traduir-ne Els talibans amb la Tina Vallès), cosa que també ha estat una novetat. Vaig poder aprofitar força la recerca prèvia i els glossaris d’aquell llibre, tot i que també hi va haver hores de feina per adaptar-los, tant pel format (aleshores encara no tenia el Wordfast) com perquè des d’aleshores s’ha parlat sovint de la regió i, és clar, s’han anat popularitzant més o menys alguns antropònims i topònims i han aparegut propostes de terminologia que calia tenir en compte. Amb tot plegat, com sempre, he fet el que he pogut.


Des de l’altra banda

Un escriptor que opina sobre com pot afectar-los la traducció:

Avui ningú escriu com Joyce: des que hi ha més possibilitat de traducció, la gent té pànic a fer que el llenguatge tingui càrrega.
Francisco Casavella, citat al suplement de cultura de l’‘Avui

M’estalvio qualsevol comentari, que sense context ni res és el millor que puc fer.