Sorteig de Sant Jordi

Va, com que és Sant Jordi i m’han arribat uns exemplars que no esperava, fem una rifa.

  • Què se sorteja? Un exemplar de l’edició de butxaca de Vés i aposta un sentinella, acabat de sortir del forn.
  • Com participar? Simplement, deixant un comentari en aquest apunt. WordPress demana una adreça de correu electrònic, que no es publica i que faré servir per posar-me en contacte amb el guanyador. Cada comentari tindrà un número, per ordre d’arribada.
  • Fins quan? Per mantenir la catalanitat de la cosa, podeu apuntar-vos fins al dia de la Mare de Déu de Montserrat, dijous 27, a les dotze de la nit. Entre divendres i dissabte faré el sorteig, publicaré aquí el resultat i escriuré al guanyador per fer-li arribar al llibre. (Per motius de pressupost, enviament limitat a Espanya.)

Vés i aposta un sentinella és una novel·la que vaig traduir fa més o menys un any. Va fer bastant d’enrenou mediàtic perquè és una obra de Harper Lee, l’autora de Matar un rossinyol, que van trobar amagada a les golfes al cap de no sé quants anys… Segurament us en recordareu. L’encàrrec de traduir-la em va fer molta il·lusió, però m’ho vaig passar una mica malament perquè no en podia dir absolutament res a ningú (hi havia un contracte de confidencialitat que impressionava), no era un text especialment fàcil i, és clar, el recurs de consultar els col·legues quedava bastant descartat (per poc context que donés, l’haurien reconegut de seguida).

Quant al llibre, a les xarxes en podeu trobar molta informació. Només recordar-vos una cosa: malgrat compartir escenari, personatges i (alguns) temes amb Matar un rossinyol, no es pot considerar una seqüela del clàssic ni res d’això, sinó que més aviat és una aproximació molt diferent, amb virtuts i defectes propis.


Coses de Nadal

Una de les poques coses que manté viu aquest blog intermitent és recollir les felicitacions de Nadal de cada any, ni que sigui per constatar el pas del temps… Aquest any ha passat tan de pressa que una mica més i penjo la postal l’any vinent, però sapigueu que els bons desitjos per a tots els que veniu per aquí es mantenen.

Com altres anys, pel despatx hem tingut novetat. Aquest cop, la novíssima gramàtica de l'IEC fa d'aixopluc amb un parell de diccionaris 'vintage' i una venerable ortografia de 1937.

Com altres anys, pel despatx hem tingut novetat. Aquest cop, la novíssima gramàtica de l’IEC fa d’aixopluc al pessebre de l’avi amb un parell de diccionaris ‘vintage’ i una venerable ortografia de 1937.

 

llibrenoinadalD’altra banda, aprofito per comentar-vos una de les traduccions que he fet aquest any, de tema inequívocament nadalenc: Un noi anomenat Nadal, de Matt Haig i amb il·lustracions de Chris Mould, que explica ni més ni menys que els orígens del Pare Noel. I el primer problema de traducció ja ve amb el títol, perquè en l’original anglès (A Boy Called Christmas) al nen li diuen «Christmas» i després esdevé «Father Christmas», de manera que tot quadra, però en català (tot i que recordo alguna proposta fa molts anys) «Pare Nadal» no ha tingut gaire èxit i el més habitual és parlar del «Pare Noel». Per tant, va caldre fer algunes giragonses amb el text i el títol, consensuades amb l’editor, perquè el resultat fos prou lògic i natural alhora.

Els elfs no sempre són com els esperes…

Els elfs no sempre són com els esperes…

Un altre detall de la traducció que potser val la pena explicar té a veure amb la fantasia, les tradicions, i la intertextualitat. Resulta que, a més dels elfs que ja tenim més o menys vistos, a l’obra hi surten els truth pixies, que investigant una mica vaig veure que eren una invenció de l’autor. Però mentre investigava per decidir què feia amb els pixies, vaig trobar que també havien aparegut en algun altre llibre infantil de Matt Haig que en principi no estava traduït a casa nostra, però igualment em va tocar consultar a l’editor si estava previst traduir-lo, no fos cas que els pobres follets acabessin amb dos noms… (Sí, al final van ser follets, amb la complicació afegida que el que surt al llibre és femení, però era l’alternativa que més m’agradava.)

El resultat de tot plegat és una història nadalenca original, que tot i el missatge optimista evita l’excés de sucre i tira per les aventures, sense estalviar-se els moments foscos i els tocs d’humor. El primer que vaig pensar quan el vaig tenir a les mans és que beu molt dels clàssics de Roald Dahl (fins les il·lustracions em fan pensar en les de Quentin Blake) i després he vist que també hi surten idees i preocupacions de l’autor. Si teniu curiositat, aquí podeu llegir-ne el primer capítol i jutjar vosaltres mateixos, però si el tió ja l’ha cagat a algun noi o noia de casa vostra, diria que tampoc no s’ha equivocat.

Acabo l’apunt desitjant-vos una bona entrada al 2017. M’agradaria passar per aquí abans de Reis i explicar-vos altres coses maques que he fet el 2016, però ja he deixat de fer bons propòsits que després no compleixo i per tant no prometo res.


Curiositats knausgårdianes

De Karl Ove Knausgård i la traducció de La meva lluita ja en vaig parlar prou en l’apunt d’una mica més avall.  Però ara que n’ha sortit el segon volum també volia dir alguna cosa, i m’han uns quants comentaris intranscendents sobre el llibre i la traducció:

  • Un home enamorat és d’aquells llibres que fan obrir el Google Maps. Passa sobretot a Estocolm i, entre les peripècies immobiliàries i les grans passejades que fan els personatges, les ganes de veure per on passen i ajustar les descripcions amb imatges eren immenses. I ja no us dic les de visitar la ciutat…
  • Immensa era també l’enveja que em feien les visites d’en Karl Ove a les llibreries i com en sortia carregat. Per sort, és humà i confessa que no arriba a llegir el que compra, però la qüestió de com li cap a casa encara la tinc pendent. En algun punt dóna com a excusa que s’ho pot desgravar i jo em vaig pensar que era per ser escriptor, però a la Setmana del Llibre en Català algú va dir que ho podia desgravar qualsevol… Això, enveja.
  • Hi ha moments, quan diu que s’estima molt la seva família i tal, però que en el fons ara el que més desitja en el món és estar sol i tranquil al despatx, escrivint, que jo entenia perfectament el narrador. No sóc escriptora ni em sento especialment «artista», però és veritat que hi ha feines durant les quals he tingut aquesta sensació… És greu?
  • Després d’entregar els llibres, en un article d’aquells amb llistes de mots «intraduïbles» (tema que donaria per a un apunt, per cert), al final de tot, vaig trobar una paraula noruega que em va fer entendre per què quan traduïa m’havia entretingut justament en aquella frase. I recordar que, entre altres coses, traduir són un milió de detalls.

Per la part que em toca, ja està. Si heu tingut moments semblants, amb aquest autor o algun altre, i voleu compartir-los, podeu aprofitar els comentaris d’aquest apunt. Perquè no dec ser l’única que es fixa en detalls d’aquests, oi?

I si esteu enganxats a Knausgård, recordeu que fa temps que teniu el tercer, L’illa de la infantesa, traduït del noruec per Alexandra Pujol. Ara m’agradaria que l’obra funcionés i anessin sortint en català els altres volums; el cap hi afegeix que en traduccions directes, tot i la punta de pena perquè, ara que seria l’hora de tancar la carpeta, el cert és que traduir en Karl Ove m’ha agradat. (Però si us avorriu llegint-lo també us entenc, eh?)


La mare fa llibres

Bé, en honor a la veritat cal dir que més aviat ajuda a fer-los, i que a més de llibres fa altres coses, però per explicar a una criatura petita a què dedico la major part del temps que ella passa a l’escola, o per què de tant en tant me’n vaig tota la tarda a la biblioteca o desaparec darrere  l’ordinador, doncs és una bona síntesi. El que passa és que llavors es queixa que són llibres de grans, avorrits i plens de lletres, que a ella no li serveixen per a res…

obrint el paquet

Paquets interessants!

És cert havia fet alguna coseta per a públic infantil i juvenil, però res semblant als contes que mirem, expliquem o comencem a llegir. Per això em va fer molta il·lusió quan aquesta primavera (que ha estat molt fructífera, ja ho veieu) em van proposar de col·laborar amb una editorial de literatura infantil que tot just començava: Bira Biro. Quan em van explicar el projecte vaig quedar encantada, perquè al darrere hi havia gent amb experiència i amb la voluntat de fer un bon catàleg, posant-hi tota la cura que exigeixen els llibres per als més petits. Ara ja podria ensenyar llibres macos i amb dibuixos!

La cosa també tenia un punt de repte. D’una banda, pel respecte que sempre em fa treballar per a nens: no els pots complicar les coses, ni tampoc mastegar-les-hi massa, i sovint hi ha textos d’aquells aparentment senzills en què es nota qualsevol relliscada… De l’altra, es tractava de corregir les versions en castellà, que no és la llengua en què prefereixo escriure, si bé sempre hi he anat treballant d’una manera o altra. Però bé, els reptes són per afrontar-los i crec que l’esforç ha valgut la pena.

A més, quan van sortir els primers llibres, van tenir el detall d’enviar-nos un lot a les correctores, que a casa va fer moltíssima il·lusió (aquestes coses no passen cada dia). I poder assenyalar «els llibres de la mare» als aparadors no té preu!

En Billy practica per ser un bon pistoler.

De tota la colla, a casa ha triomfat sobretot en Billy, un petit hàmster que de gran vol ser cowboy, i la barreja de contes i jocs també ha despertat interès. Però ara a la tardor encara ha d’arribar en Jake, un nano que em va caure molt bé, i després el conte de la Lola, amb uns dibuixos preciosos, i després un que si surt a temps serà un bon regal de Reis… En fi, que si la secció infantil de la llibreria ja us semblava el camí de la ruïna per totes les coses maques que tenen (i són llibres, educació, no un caprici!), ara n’hi trobareu unes quantes més. I jo, contenta d’ajudar a fer-les.


Un Dia de la Traducció amb entrevista

Sant Jeroni amb santa Paula i santa Eustòquia, que llavors també hi havia més traductores. (Quadre de Zurbará, tret de Wikipedia)

Sant Jeroni amb santa Paula i santa Eustòquia, que allà també hi havia traductores. (Quadre de Zurbarán, tret de Wikipedia.)

El temps va passant, i ja torna a ser Sant Jeroni, el Dia Internacional de la Traducció, un d’aquells que s’aprofiten per parlar de la nostra feina, mirar de fer soroll i muntar algun sarau si convé. Però aquest any no li vull dedicar cap entrada al blog perquè avui ja surto en un altre. La Sílvia de L’illa deserta (aquí al costat, a can WordPress) em va fer una entrevista on parlo de la feina del traductor i d’alguns llibres que he fet, i l’ha publicada avui. La podeu trobar en aquest enllaç, i sense sortir del blog ni canviar de tema us recomano que llegiu també l’entrevista d’ahir amb la Maria Rosich, traductora de danès i neerlandès. De fet, us recomano tot el blog, que la Sílvia hi publica bones ressenyes i, com que és de l’ofici, quan parla de traducció sap el que diu.

I sabeu allò que les coses mai no vénen soles? Doncs resulta que en cosa d’un mes aquesta és la segona vegada que m’entrevisten, perquè fa uns quants dies vaig sortir al suplement de cultura d’El Punt Avui parlant de la traducció de Cançó de gel i foc. Es veu que amb el rodatge de Joc de trons a Girona volien dedicar unes quantes pàgines al tema des de diferents punts de vista i es van posar en contacte amb mi.

Tenint en compte que sóc més introvertida que altra i que generalment no m’agrado a les fotos com jo, gairebé ja es podria qualificar de mediàtic… En fi, ara toca recordar allò de «menys fressa i més endreça» i continuar treballant cada dia, que és el que compta.

Per acabar, només una cosa: recordeu que aquí parlo sobretot de la traducció de llibres, perquè és la que va signada i resulta més visible, però en aquest món traduïm textos molt diversos, i que tots mereixen ser recordats en dies com avui.


El noruec (reconcentrat) que t’explica la vida

La mort del pare: portada

M’agrada molt la portada; és la de l’edició noruega, i el seu autor surt al llibre.

Una de les coses que m’agraden de la feina de traductora és l’oportunitat de descobrir obres i autors que altrament no hauria llegit o haurien quedat oblidats al fons de la pila, com segur que m’hauria passat amb Karl Ove Knausgård i La meva lluita. Havia vist alguna cosa sobre un escriptor noruec més o menys de la meva quinta que s’havia posat a explicar detalladament la seva vida i cabòries amb gran èxit, però no m’havien vingut especials ganes de llegir-lo (entre altres coses perquè són sis volums, i com a lectora de fantasia curta de temps més aviat em sobren sagues que no al contrari).

Però quan l’Eugènia Broggi (per a qui havia fet coses a Empúries, sense tractar-hi directament) es va posar en contacte amb mi per traduir La mort del pare, vaig dir que sí, encara que fos una d’aquelles feines que en un món ideal no s’haurien de fer així, perquè no sé gens de noruec i he treballat a partir de la traducció anglesa. A banda dels motius evidents relacionats amb el pagament de factures i tal, la veritat és que no havia treballat mai per a L’Altra Editorial i en tenia moltes ganes, i que quan vaig llegir la impressionant arrencada del llibre vaig decidir que no volia deixar-ho passar.

Sobre l’autor i els llibres s’ha publicat força cosa per Internet, i poc hi puc afegir: Knausgård es dedica a explicar el que li  passa, per fora (hi ha coses que Déu n’hi do) i per dins, amb voluntat de ser absolutament sincer. Això vol dir que s’hi pot trobar descripcions detallades de com torna del despatx a casa, per exemple, reflexions sobre la vida i l’art, i també pensaments privats d’aquells complicats i normalment inconfessables que poques vegades s’arriben a explicar… I ell a sobre ho fa amb noms i cognoms reals, de persones del seu entorn, que ara mateix deuen estar voltant per Escandinàvia (i que no sempre s’han pres bé aquest «salt a la fama»). De fet, hi havia trossos que em feien venir moltes ganes de sentir l’altra versió, la del germà, o de la dona, o d’altres participants en situacions a les quals Knausgård dóna vint-i-cinc voltes i que potser per ells no van ser tan transcendents.

L'autor, que et trobes tan bon punt obres el llibre.

L’autor, que et trobes tan bon punt obres el llibre.

El que passa, també, és que l’home sap escriure, i d’una manera que enganxa. És capaç de fer paràgrafs de dues pàgines, però també sap anar empenyent el lector perquè arribis al final sense perdre’s. Fa servir un estil d’aquells que sembla que «no té res» però en realitat té molt, senzill i enredat alhora, amb una barreja d’elements formals i oralitat que li funciona molt bé. A més, els salts endavant i endarrere de la història dosifiquen la informació i desperten la curiositat per omplir els buits entre els que tenim tirada a llegir «per saber què passa» (tot ajuda…). Pel que fa als contres, si em pregunteu si no hauria pogut fer el mateix amb menys pàgines, personalment diria que sí. No puc evitar pensar que altres autors han fet servir el conte per transmetre la mateixa mena de reflexions i intuïcions, amb la virtut de la concisió. Però Knausgård tria un camí diferent, opta pels detalls i l’acumulació, i per tant no sé fins a quin punt la comparació seria vàlida. I si t’agrada escoltar el seu narrador, doncs ja està bé que xerri estona…

Quant a la traducció, el gran què era traslladar al català aquesta veu; és la mena de cosa que mai no sé explicar bé com es fa, i per tant perdoneu que no en parli gaire. El primer quart del llibre se’m va fer molt difícil i avançava molt lentament (les primeres pàgines sempre fan pujada, i aquestes em van semblar especialment dretes), fins que no vaig estar completament «ficada» al llibre i la cosa va anar fluint cada cop més (potser pels canvis de moment i situació a la segona meitat, no ho sé). També cal dir que, pel que he llegit, la traducció anglesa de Don Barlett és molt bona i és possible que en part m’hagi desbrossat el camí, però tampoc no podria assegurar-ho. Una altra mena de possibles problemes de traducció, els de com tractar elements de la vida noruega que no corresponen exactament amb els nostres, no em van fer patir especialment; a més, em donava tranquil·litat el fet de saber que alhora s’estava traduint el volum 3 directament del noruec al català, i que hauria pogut recórrer a l’editorial si feia falta (que no ha calgut). I també hi havia la traducció castellana de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo, que he consultat puntualment.

I ara què? Doncs no us puc prometre que em llegiré tots els llibres més enllà de la feina, perquè sis volums són moltes pàgines, el temps és limitat i de vegades penso que prou cabòries em faig jo soleta…  En tot cas, m’alegro d’haver llegit Knausgård (gràcies, Eugènia!) i de l’oportunitat de traduir la seva veu.


Una de Brunetti

Sí, ja sé que sembla que me n’hagi anat de vacances sense avisar, però va ser acabar-se el curs escolar i animar-se’m la vida per altres bandes, i amb una calor que no em motiva precisament per escriure… Tot i això, no volia que passés el mes en què mig món desconnecta sense parlar de l’últim llibre que he traduït. (Que si no canvien aviat les coses, serà l’últim en molt temps, perquè per desgràcia no en tinc cap a la impremta o en perspectiva.)

lou-dor_Es tracta de L’ou d’or, de Donna Leon, l’últim cas del comissari venecià Guido Brunetti. He de confessar que, si bé coneixia de nom la sèrie, gairebé no n’havia llegit res, i que després de traduir-ne una novel·la i llegir-ne alguna altra continuo sense ser-ne fan, però és més per una qüestió de gustos personals que de falta de mèrit de les obres. Em fa la sensació que, després d’una vintena d’anys i de llibres, el comissari Brunetti ja té una edat i això, sumat al  temperament reflexiu, dóna al llibre un to pausat, sense estridències (em ve al cap la paraula crepuscular, tal com la fan servir alguns crítics de cinema, però no sé si seria ben bé això). Aquí no hi ha grans conspiracions, baixos fons ni assassins sanguinaris, sinó molta vida de cada dia, amb petites alegries i plaers, misèries, preocupacions i neguits difusos, i un mal que no per quotidià es descobreix menys terrible (incloent-hi la crisi i unes corrupteles que a casa nostra també ens sonen massa).

Com a traductora, l’encàrrec em va suposar incorporar-me a un univers amb una llarga història de traduccions al darrere (algunes de gent que respecto molt, espero no haver fet baixar el nivell general). Això vol dir que, a banda del procés no del tot conscient d’agafar-li el to a la cosa, em vaig trobar que moltes decisions de traducció ja estaven preses, com ara les de mantenir o adaptar els càrrecs, i com tractar les paraules italianes que esquitxen l’original anglès. De vegades vaig patir una mica per coses que jo no hauria fet igual, però també és veritat que trobar algun problema ja resolt et treu un pes de sobre. En qualsevol cas, m’ho vaig passar malament havent d’escriure els noms dels personatges sense article al davant: és una decisió legítima, i en un entorn en què la meitat de personatges es diuen pel cognom l’entenc, però que algú es refereixi a la seva dona com «Tal» en lloc de «la Tal» em continua costant molt. Res, són dèries de les que tenim els del gremi…

L’altra cosa del llibre que us voldria comentar és el títol. Inicialment més aviat desposta, fa pensar en coses que no tenen res a veure amb la història, i jo mateixa vaig haver de comprovar si la referència era la que era o potser se m’havia escapat alguna cosa. De fet, diria que cal arribar al final de la trama per veure-li el sentit, i aleshores sí que encaixa. Quan hi estava treballant vam intercanviar algun missatge amb l’editora sobre la possibilitat de canviar-lo (jo estava esperant al final de la traducció per veure si tenia alguna inspiració, perquè tot el que se m’acudia tirava massa cap al melodrama), però al final vam acabar cenyint-los al The Golden Egg original.

Que si el recomanaria? Doncs si us cauen bé en Brunetti i tots els qui l’envolten crec que us agradarà retrobar-los. I si us ve de gust llegir novel·la negra tranquil·la, sense sang i fetge però amb una bona dosi d’observació, tampoc no em sembla una mala tria: sense ser experta en el gènere, diria que els personatges i la història tenen el seu què, i visitar Venècia, ni que sigui només en la ficció,* sempre és agradable… A més, el llibre passa a la tardor i hi arriba la fresqueta, que pot ser un antídot a les calorades d’agost.

* Si compreu el llibre en català, trobareu una butlleta per al sorteig d’un viatge a Venècia que organitza l’editorial. Diu hi ha temps fins que s’acabi l’any, així que ja ho sabeu.


Sorteig de ‘L’emigrant amateur’

Bé, vaig dir que si hi havia més de cinc interessats en els exemplars de L’emigrant amateur de R.L. Stevenson avui faria un sorteig, i ara toca posar-s’hi. Comencem:

Llista de participants:

  1. Tina Vallès (no diu ni sí ni no, però com que va comentar abans que m’arribessin els llibres l’apunto)
  2. Miquel Boronat
  3. Jordi FC
  4. Francesc Massana
  5. Miquel (bis)
  6. Sifuro
  7. Alice Dénoyers (encara que no ho deixa clar, l’apunto per si de cas)
  8. Marta

Aquesta nit faré el sorteig (encara no sé si per via informàtica o amb el tradicional mètode dels paperets) i actualitzaré l’apunt amb els resultats.

Actualització: els resultats!

Com que la mà innocent de la casa havia d’anar a dormir d’hora perquè demà hi torna a haver escola, he fet el sorteig amb l’ajuda del web http://www.random.org, que ha fet la següent seqüència aleatòria amb els números dels participants:

Random

Així doncs, la Sifuro, els dos Miquels, la Marta i en Jordi s’emporten un exemplar de L’emigrant amateur cadascun. Felicitats! Ben aviat rebreu un correu electrònic per quedar d’acord i fer-vos arribar el llibre. L’Alice, la Tina i en Francesc, per aquest ordre, queden a la reserva per si al final algun dels llibres es quedés sense llar.

Gràcies a tots per participar, i espero tornar-hi un dia o altre!


Una temporada a Westeros

Per molta gent, avui és diumenge de Pasqua. I per molta gent, avui és el dia de l’estrena als Estats Units de la tercera temporada de Joc de trons. Cadascú s’apunta al calendari el que vol, i jo aprofitaré el segon esdeveniment per parlar de l’experiència que va ser traduir Cançó de gel i foc (concretament, un terç dels llibres 1 a 4). N’hauria d’haver escrit un apunt fa temps, quan van sortir els llibres, però volia fer-ho tan bé que mai no trobava el moment i ja sabeu què passa quan ajornes massa les coses… En fi, almenys ara deixo quatre notes.

Aquí, tots apilats.

Aquí, tots apilats.

L’any 2011, quan es va publicar la traducció d’Un bon partit, un novel·lot que passa de molt el miler de pàgines, vaig estar a punt d’acabar el meu comentari dient que només faltava que em fitxessin per traduir els totxos de George R.R. Martin… i a mitjan juliol em van trucar per proposar-m’ho. Vaig dir que sí de seguida perquè, tot que sóc lectora de fantasia i ciència-ficció de tota la vida, mai no havia tingut oportunitat de posar-m’hi com a traductora, i el cert és que em feia il·lusió. Havia llegit els dos primers volums de la saga feia anys (em vaig despistar a mig tercer) i en tenia bon record, a més d’haver sentit a parlar bé tant dels llibres com de la sèrie de televisió, fins al punt que estava pensant si tornar a enganxar-m’hi.

Els d’Alfaguara s’havien marcat un calendari de producció molt bèstia (un llibre cada dos mesos, aproximadament) per tenir-ho tot al carrer el maig de 2012. Això suposava dividir la feina entre tres i, com que volien treure el quart i el cinquè alhora, al final es va decidir incorporar una altra traductora que es dediqués en exclusiva a l’últim volum. Així, va quedar l’equip següent: Mercè Santaulària (que va engegar el primer llibre), Esther Roig (al peu del canó de l’1 al 4), Imma Estany (que es va afegir al llibre 2, i fins al 4), Mar Albacar (amb el llibre 5, sabia tot el que havia de passar abans que nosaltres) i una servidora. I realment érem un equip, perquè si per traduir qualsevol llibre a mitges sense que es noti gaire cal coordinació, per recrear tot l’univers de Westeros i companyia ja us ho podeu imaginar… Ens escrivíem pràcticament cada dia i teníem un grapat de documents compartits amb noms propis i comuns, llinatges, profecies, cançons i material de tota mena. De fet, quan vam acabar la feina encara vam organitzar un parell de dinars per celebrar-ho.

La portada del primer llibre, clarament enfocada a la tele.

La portada del primer llibre, clarament enfocada a la tele.

Una de les poques coses que ens van dir des de l’editorial era que creien que gran part dels lectors vindrien de veure la sèrie de televisió en castellà, i que penséssim en ells a l’hora d’adaptar noms i similars, per no despistar-los massa. En general els vam fer cas i vam tenir la versió castellana present, sobretot a l’hora de marcar criteris, però també ens en vam allunyar quan convenia. Per exemple, Desembarco del Rey és fidel al King’s Landing original i no sona malament del tot, però no podíem posar Desembarcament i que quedés mínimament natural, per la qual cosa al final vam optar per un Port Reial més vague, però també més creïble com a topònim.

Potser el que més ens va costar de traduir, el nom al qual vam estar donant més voltes, va ser el dels ditxosos llops, els direwolves. Resulta que no són animals completament inventats, sinó basats en unes bèsties prehistòriques que hi va haver a Amèrica; però els paleontòlegs d’aquí no s’hi devien dedicar gaire, perquè a partir del nom científic no vam trobar cap nom comú que ens pogués fer servei. A la traducció castellana en diuen huargos, una solució prou raonable que entronca amb les llegendes nòrdiques i l’obra de Tolkien, i després de discutir-ho pensàvem tirar per aquest camí i comentàvem la millor manera d’escriure-ho (a les traduccions de Tolkien vam trobar tant huargs com wargs, o potser era millor adaptar-ho com a vargs?). Però aleshores ens vam adonar que al cap d’un parell de llibres sortien els wargs, que en aquest món són uns humans amb capacitats especials; amb un nom tan semblant, fer servir huargs per als llops eren ganes de confondre el lector, o fer-li veure unes relacions que no estàvem segures que existissin (i l’autor ja és prou recargolat deixant pistes). Vam decidir deixar huargs per a les persones (escrit tal com sona) i buscar un adjectiu que donés a entendre que aquells llops eren especials. Ens va costar molt trobar-ne un que tingués les connotacions necessàries, ens agradés a les tres, sonés bé i es pogués repetir sense ser carregós, fins que al final es va quedar en llops fers. (Em sembla que en això vam acabar coincidint amb una traducció al català de part del primer llibre que va treure Devir fa anys, però a mi em van dir que no valia la pena i no vaig arribar a llegir-la.)

Les altres portades ja s'assemblaven més a les dels llibres anglesos.

Les altres portades ja s’assemblaven més a les dels llibres anglesos.

Després vam haver de resoldre uns quants noms més d’animals i plantes que inicialment no sabíem si eren reals o inventats (és el que té traduir novel·la fantàstica), però cap no ens va donar tanta feina. Aquí voldria esmentar un element destacat d’aquest procés de traducció: la quantitat d’informació que es podia trobar a Internet, aportada pels seguidors de la saga i sovint de força qualitat. En anglès hi ha la completíssima enciclopèdia de Westeros.org (molt útil per saber si aquell poble o personatge amb el nom del qual t’estàs barallant surt només de passada o bé resulta que després és important, i més cal vigilar els possibles jocs de paraules) i els fòrums en castellà d’Asshai.com també ens van resoldre algun dubte, per posar els dos exemples que ara tinc més presents.

Tot plegat, una llarga temporada de feina dura però a la seva manera gratificant. La veritat és que quan veig els totxos a les llibreries encara me’ls miro amb afecte, tot i que el resultat final no sigui perfecte i hagués guanyat amb una mica de repòs i més temps per fer la polida final. Pel que he llegit, els llibres han sortit amb més errates del que convindria, però és que si el nostre calendari era ajustat, el de les correctores directament era una bogeria. A més, tinc entès que tota la part de maquetació i galerades es va fer a Madrid, i sospito que no estaven acostumats a treballar en català (sense buscar-ho, vaig veure un parell d’«está» amb l’accent girat que posaria la mà al foc que no eren al Word, i que em van fer pensar en algun programa d’autocorrecció pixant fora de test). Curiosament, però, amb Joc de trons és com més a prop he estat que em premiessin una traducció, perquè va ser finalista del Premi Ictineu 2012 que atorga la SCCFF.

I ja plego. Evidentment, un grapat de mesos i un fotimer de pàgines donen per explicar més coses (saber que possiblement hi ha fans que llegiran i rellegiran buscant tots els detallets té la seva angúnia especial), però em sembla que ja m’ha quedat un apunt prou llarg. De tota manera, recordeu que teniu els comentaris per continuar parlant de qualsevol aspecte que us interessi: digueu-hi la vostra, que jo miraré de contestar.

En qualsevol cas, si un dia o altre en Martin acaba The Winds of Winter i la volen traduir al català, que m’avisin, que jo m’hi apunto.


Un llibre dur

Aparentment, en Galen, malgrat les obsessions que el persegueixen, és un noi normal i corrent. Aparentment, la seva mare, malgrat els records que la torturen, és una dona normal i corrent. Aparentment, la tia, la cosina i l’àvia, malgrat les misèries que les roseguen, són persones normals i corrents. Aparentment, tots ells conformen el retrat més o menys insípid i perfectament plausible d’una família normal i corrent americana dels anys vuitanta del segle XX.

cobertaAixí comença el text de la contraportada, de Terra, de David Vann, l’altra de les dues traduccions meves que es van publicar el febrer. Si coneixeu l’autor, ja us podeu imaginar que darrere d’aquests «aparentment» s’amaguen drames i misèries terribles, però arrelats en aspectes molt bàsics de la naturalesa humana, que porten a la devastació (més o menys acompanyada per l’entorn i els paisatges) i a la destrucció dels personatges. En les entrevistes que li he llegit, Vann sempre parla de tragèdia grega i, sí, és això.

Terra és un llibre dur, dels que fan patir. El que passa és que l’autor sap escriure (encara que en temes de puntuació i gramàtica no sigui precisament un purista) i la prosa té una força tremenda que t’arrossega i fa que no paris de llegir encara que t’ho estiguis passant fatal. Si en voleu saber més, en podeu llegir ressenyes més completes aquí (deixa bé la traducció, iupi!) i aquí.

D’altra banda, Terra per mi va ser un llibre dur de traduir. Quan me’l van proposar no ho semblava tant, i com que venia de traduir un parell de llibres amb abundància de subordinades i paràgrafs llargs i complexos, l’estil despullat i les frases curtes més aviat em venien de gust. Anava ben errada. Vaig ensopegar amb totes les diferències bàsiques entre l’anglès i el català, com ara que tenen un munt de paraules d’una o dues síl·labes per indicar maneres de caminar (quan en català ho fem amb adverbis i complements), o la facilitat amb què un nom com ara shovel (‘pala’) es converteix en verb, de manera que una acció senzilla retratada amb quatre paraules es podia convertir una trampa. Les frases de Terra són breus, senzilles i potents, i sovint costava expressar el mateix sense complicar-les ni deixar-se res per dir (ni sortir del cap del protagonista, i sense parar d’empènyer el lector cap endavant). I la cuina dels americans blancs i pobres té cops amagats: plats que al llibre són el més normal del món no resulten fàcils d’identificar pels lectors catalans, i tampoc no convé entretenir-se a explicar-ho.

dirtSegurament el títol no és el millor exemple del que estava explicant, però m’agradaria comentar-lo una mica. Estic convençuda que Terra és la millor traducció del Dirt original, i la que té més força i riquesa. Però no tota la terra és dirt, i dirt també vol dir ‘brutícia’, o segons com ‘fang’, i fins i tot pot ser la «pols» de la frase «cendra a la cendra, pols a la pols»… Ja us podeu imaginar la quantitat de connotacions i els camins per on poden portar, oi?

Posats a patir, durant la traducció també patia per una cosa curiosa. El llibre passa als anys 1980, una època en què jo ja tenia ús de raó, estudiava anglès amb una mica de nivell i començava a comprar diccionaris grossos (l’anglès-català de la GEC és del 83), i en principi tot el llenguatge que hi sortia em semblava normal (de fet, per mi la narració té un punt d’intemporal). Però em preocupava que hi hagués alguna expressió evidentment vuitantera pels lectors originals, que a mi se’m passés i el material de consulta no m’avisés… Ja veieu com podem ser de complicats els del gremi.

En resum, que va ser un procés de traducció difícil, en què si m’entretenia gaire a donar voltes a cada pas la cosa no fluïa, i si em concentrava a escriure a raig per agafar-li el ritme i repassar-ho després tampoc no avançava bé. Potser hauria calgut dedicar-hi mesos, fer un esborrany, deixar-lo reposar unes setmanes, tornar-hi, rumiar-s’ho… Però amb els calendaris editorials d’avui dia això és gairebé impossible d’aconseguir, i els números tampoc no sé si quadrarien. El resultat va ser que el corrector* va haver de treballar a consciència i, gràcies a les seves propostes i a una repassada a fons de les proves, ha sortit la traducció que ara és a les llibreries.

Terra no és un llibre que recomanaria a qualsevol. De fet, si algú us diu que és una anada d’olla, depressiva a no poder més i amb les comes escampades de qualsevol manera, doncs s’hi pot estar més o menys d’acord, però de motius en té. Ara bé, si la follia, la tragèdia i l’estil de Vann no us espanten, aquest és un llibre amb una força tremenda, dels que costen d’oblidar.

***

* Si sovint es diu que els traductors estan poc reconeguts (i remunerats), en el cas dels correctors ni us ho explico. Si no l’anomeno és en part per desmemòria i en part perquè no sé si vol sortir, però si passes per aquí, saluda, que t’aplaudirem com et mereixes.