Una gran veritat

Capital letters: Something that clients love to put in and translators love to take out.

I ho diuen els experts en terminologia del Parlament Europeu, entre altres coses d’aquest estil. (És una mica antic sí, però avui ho he vist per les xarxes.)

Anuncis

Lleures de diumenge

Llegeixo en una novel·la de ciència-ficció que uns personatges parlen en un idioma que té «un fonema per denotar majúscules». No estic segura de si una cosa així podria existir, ni com, o de si senzillament l’autor està barrejant la gimnàsia amb la magnèsia, ni tampoc tinc ganes de posar-me a investigar.

Però imaginem-nos que una cosa així funcionés i tinguéssim un clar equivalent sonor de les majúscules. Tindríem els mateixos dubtes i discussions que ara sobre el seu ús? O ens hauríem posat d’acord molt abans? Com sonarien aquells que sempre escriuen «el Director» i «l’Empresa» (i que de vegades fa la sensació que si no posen «la Taula» i «la Cadira» no és per falta de ganes)? I tota la gent que sortirà pels mitjans aquesta nit i demà al matí parlant d’eleccions?

Ai, la tonteria dels diumenges…


Accents mítics

Tinc una temporada que semblo un exemple de la dita aquella que «a la cama no te irás sin saber una cosa más». Casualment llegeixo un apunt del Diari per a Tècnics Lingüístics que entre altres coses explica la decisió del diari El País d’aprofitar l’últim redisseny del diari per posar l’accent a la capçalera —fins ara sempre se l’havien deixat— i hi trobo una explicació per a un dels grans mites de l’ortografia (sobretot castellana però també catalana): que no cal posar accents a les majúscules, quan en realitat sempre n’han hagut de portar.

Es veu que la cosa ve de molt lluny, des que van arribar les linotípies a mitjans del segle XIX: la maquinària venia de l’estranger i no permetia aquesta possibilitat. Miro si Martínez de Sousa en diu alguna cosa. Efectivament, a les pàgines 176-177 de l’OOEA explica que quan es feien servir planxes gravades, abans dels fotolits i molt abans de la impressió digital, els accents de les majúscules tendien a trencar-se a l’hora d’imprimir i per tant, per molt que els editors els volguessin posar, de vegades sortien i de vegades no. Per tot plegat, molta gent va arribar a pensar que les majúscules no s’accentuaven. (Però sí que s’accentuen. Sempre que toca. Ho repeteixo per si de cas.)

Ha calgut esperar que avancés la tecnologia per posar aquests accents sense problemes, però aleshores ja s’havia estès el mite. Fins i tot El País ha trigat uns quants anys a arreglar la capçalera, emparant-se en qüestions d’imatge. I de tant en tant els dissenyadors encara troben alguna tipografia que els encanta i que per desgràcia no té tots els accents, però això ja és un altre tema.

Postdata: I parlant de tipografia, algú sap si el WordPress deixa fer versaletes i com? Jo no les trobo.