Rectificar és de savis… o potser no en saben tant?

Reprenem la secció de cartelleria amb un parell de fotos. Les poso juntes perquè són de dos centres d’ensenyament, llocs on s’espera que hi hagi gent formada que sàpiga escriure i voluntat de fer les coses bé, ni que sigui per donar bons exemples a les criatures.* Tots dos es devien trobar amb la necessitat de rectificar alguna cosa quan ja tenien el cartell fet, però no els sortia a compte encarregar-ne un de nou.

per_al-1En el primer cas, sospito que a sota del «per a» afegit hi havia un «per». És un dels punts complicats i discutits de la normativa del català, però aquí crec que la cosa estava prou clara com perquè calgués canviar-ho. El pedaç és visible, però res a dir. (I disculpeu la qualitat de la imatge, tenia una llum i un angle bastant dolents.)

el3Després vaig pensar en aquesta altra foto que tenia a l’arxiu; la vaig fer fa temps, però no fa gaire he passat pel davant i tot està més o menys igual, potser més gastat. Aquí s’ha corregit l’edat màxima dels infants i (no sabem si per la mateixa mà) hi ha un accent afegit, però els altres accents que caldrien estan desapareguts, i sembla que no tinguin clar que «metge» és un nom però no un adjectiu. D’acord que són criatures petites i que la bona ortografia no és el que més es busca en una escola bressol, però no em negareu que fa lleig.

* Poso l’asterisc perquè, pel que he vist a casa, sospito que els àlbums i les fitxes d’infantil donarien per obrir una nova secció al blog. Ja sé que en aquestes etapes els mestres no practiquen gaire l’escriptura i tenen una muntanya de feina, però quan veig textos descuidats no puc deixar de pensar que els nens (i de passada les famílies) es mereixen una cosa millor.


Ja ho posarem… (o no)

Per aquelles coses que passen, aquesta setmana tenia un apunt força complet sobre un llibre gairebé enllestit i en vaig embastant un altre el cap, però no he pogut acabar cap dels dos. Per això recupero d’entre la pols de la carpeta d’esborranys una pífia força curiosa que em va enviar l’Alegria de la Huerta ja deu fer segles. No sé si en tinc alguna altra d’aquestes, al bloc…

Imaginem uns quants diàlegs:

—Ei, que hem de fer el cartell dels habitatges buits!
—Sí, que és una vergonya! Que es vegi ben clar quants n’hi ha!
—I a sota podem afegir la dada dels habitatges sobreocupats, perquè contrasti!
—Sí, sí! Mira, són més de quatre mil!
—Per cert, a partir de quantes persones es considera sobreocupat? Estaria bé explicar-ho.
—Doncs jo no ho sé. I vosaltres?
—No.
—Jo ho vaig llegir per algun lloc no fa gaire, però ara no me’n recordo d’on…
—S’hauria de buscar…
—Mira, de moment deixem un espai, fem el cartell i ja ho posarem després.

[…]

—Ei, que aquí falta una dada…
—Sí, sí, ja ho posarem, no pateixis.

[…]

—Us recordeu de la dada aquella de les persones? Encara s’ha de posar.
—Ostres sí! Demà ho miro i t’ho dic, que ara estic amb una altra cosa.

[…]

—Què fa aquest blanc aquí al mig? Fora…

Feu-hi clic per veure-ho bé.

Feu-hi clic per veure-ho bé.

No és que vulgui fer quedar malament la gent que va fer el cartell, no. Simplement, són coses que passen a les millors famílies; segur que alguna vegada ho heu vist al web d’algun gran mitjà de comunicació, o fins i tot a l’edició impresa. Falta algun element (una xifra, un nom, un titolet o peu de foto…) i provisionalment es deixa en blanc o es posa el que sigui per indicar que allà hi anirà alguna cosa (una renglera d’ics, un avís, text fals, una animalada). Llavors el procés avança, el buit no s’omple i acaba sortint una pífia tonta d’aquelles que fan caure l’ànima als peus als implicats (i de vegades fer riure als altres, tot s’ha de dir).

Això té solució? Bé, cal evitar aquests buits en el primer moment i no voler avançar més del compte, o tenir un procés de producció i control de qualitat de pedra picada, amb fases ben definides i que sempre es compleixin. (Dues coses que es poden fer alhora, per cert.) Però ja sabem que la realitat és imperfecta, amb presses, excepcions, canvis d’última hora i simples errors humans que, entre altres coses, donen teca a aquest humil bloc.


Només mango, si us plau

Això va passar per l’Onze de Setembre (sí, estic traient la pols del rebost del bloc), quan la petita família de la correctora va anar a fer una volta com mana la tradició i va visitar la fira d’entitats que munten a l’Arc del Triomf. Al cap d’una estoneta em va tocar buscar un racó discret per atendre les necessitats de la pubilleta (encara no havia fet l’any, ja us ho podeu imaginar) i des d’allà vaig poder observar la part del darrere d’algunes parades.

Com que a alguns això de la lletra ens perd, em vaig acabar fixant en els rètols d’uns que venien llaminadures d’aquelles de goma (segurament en podrem dir gominoles, però els diccionaris no m’ho confirmen i ficar la pota aquí quedaria molt lleig). Els diferents gustos estaven escrits en uns cartellets reversibles i el venedor, conscient de la clientela que tenia, havia posat el català de cara al públic, de manera que jo veia el castellà: Limón, Regaliz, Frambuesa, Melocotón… I, allà amagat, el «Manec» que em va instar a treure el mòbil i fer  la foto.

Suposo que el que va fer els cartells deuria tirar de traductor automàtic o diccionari sense saber-ne gaire, i què és el primer que surt si busques mango? Exacte, el «mànec» que de tant en tant ens fa passar bruscament de la secció de fruita a la de ferreteria (en aquest mateix bloc n’hi ha un exemple antic, però diria que aquest error ja és un clàssic). Per sort suposo que, tenint en compte el lloc on érem, algú els deuria avisar de la pífia i els deuria explicar que en aquest cas en tenien prou amb un costat del cartell. I espero que se’n recordin, i que puguin continuar venent caramels de mango o del que vulguin, però sense invents lingüístics estranys.


Irònic

Em sembla que és un bon adjectiu per definir-ho: fas un cartell per anunciar una ortografia, t’esforces a posar l’accent… i resulta que  la paraula no és correcta. Res, que ningú no és perfecte, i els dependents de les llibreries tampoc.

(I de l’ortografia aquesta, ara com ara no en penso parlar. Abans que sortís, quan hi va haver tot l’enrenou, estava per altres coses, i de moment no tinc previst comprar-la i explicar com em va.)


Aquest any sí

Després d’un parell d’anys d’ensurts i rondinades, enguany no em puc queixar: el cartell del barri l’ha fet algú que en sap prou de règims verbals o simplement de català com per posar-hi «fem cagar el tió» (a diferència d’anys anteriors en què el «cagaven», cosa incorrecta i àdhuc dolorosa). I què voleu que us digui, a mi m’ha agradat molt veure-ho i m’ha semblat que havia d’estar aquí.

I atès el ritme d’actualitzacions que porto, més val que deixi felicitades les festes (amb tions, arbres, pessebres i totes les tradicions que vulgueu). Bon Nadal a tothom!


De cases i de cassoles

Un dia d’agost, havent dinat. Navego una mica per intentar que les neurones arrenquin abans de posar-me a fer feina, i al web de La Vanguardia em trobo això:

Si no faig un bot és perquè no estic prou desperta, però aparto les teranyines mentals i m’ho torno a mirar. Entre les cometes i el text de la notícia es veu clar que el pregoner de la festa ha fet un joc de paraules amb casolana (un adjectiu que queda bé en una festa major), aprofitant que ell és cuiner i, com diu la cançó, està acostumat a remenar cassoles. El que passa és que quan anant pel carrer has vist uns quants cartells de «cuina cassolana» o «menjars cassolans», doncs a primera vista el joc de paraules més que gràcia fa un cert mal rotllo, què voleu que us digui…

Com a mostra d’aquesta errada que ja podríem qualificar de clàssica, us deixo un cartell que vaig fotografiar no fa gaire. Em sembla que ja l’havia vist en algun bloc de pífies i tot, però quan me’l vaig trobar en directe vaig treure igualment la càmera. Es tracta d’un establiment on tenen problemes amb l’essa sorda i la sonora, perquè no tan sols ofereixen un «menu cassolà» (sí, els accents també els han repartit com han pogut) sinó que també es presenten com a «cervesseria» (no són els únics). I és que això de les esses és curiós: m’he trobat més d’una persona que les pronunciava gairebé totes bé, però a l’hora d’escriure-les ja no se’n sortia. Però si et gastés calés a fer un cartell per al negocis val la pena mirar-s’hi una mica, ja ho em dit moltes vegades. Això sí, a aquest li podem donar punts extres de cosmopolitisme pel joc de paraules en castellà del nom, i per l’indicador de «steak house»; per idiomes que no quedi.


Qui no es consola és perquè no vol

M’estimo més els carrers plens de català fet malbé que totes les gramàtiques i diccionaris de la llengua.
Joan Solà, ‘Caràcters’, citat al suplement de cultura de l”Avui’

Amb totes les prevencions que ha de comportar una cita fora de context, aquesta frase del mestre pot servir de consol davant de cartells com aquest, que ens pregunta si creiem «amb» l’addicció. No sé si la confusió d’amb i en és un problema de règim verbal o si (com em sembla més probable) l’autor és dels que parlen (parlem) de pressa i en aquests casos pronuncien una mena de vocal neutra seguida de nasal que pot ser qualsevol cosa. I no ha fet allò de traduir la frase al castellà per comprovar la preposició que toca, com jo he vist alguna vegada…

De tota manera, per molt que ens consolem, vull insistir en un dels cavalls de batalla d’aquest bloc: si es gasten els quartos en el publicista, el dissenyador i l’impressor, que paguin també una correcció (o dues), que després els resultats fan mal efecte per molt bona que sigui la xocolata.


No és mal nom, no…

… el d’aquesta botiga. Encara que el gremi dels informàtics no en tingui l’exclusiva, no és mala idea oferir paciència a l’hora d’atendre dubtes sobre rams, hertzs, wi-fis i similars, o respondre quan la màquina s’espatlla en el pitjor moment i als usuaris ens agafa alguna cosa. (I encara que no sigui el pitjor moment, almenys a mi als problemes amb l’ordinador són dels que més mala llet em posen, encara que no siguin importants.)

I a més han fet el cartell amb tots els accents que toca, i mirant cap al costat que toca, cosa que no sempre es pot dir i s’ha de lloar. Llàstima que hagin caigut en un dels errors que personalment més ràbia em fan (o més em justifiquen la feina, segons com m’ho miri): això de «venda directe», que hauria de ser «directa». Com molta gent, s’han despistat amb un dels noms i adjectius que, si bé en català oriental acaben en vocal neutra, no són invariables sinó que s’escriuen amb -e o -a final segons el gènere; parelles com el mestre i la mestra, o un altre i una altra, que tanta tinta vermella han fet gastar… En fi, ens ho haurem de prendre amb paciència com els de la botiga, tot i que hauria agraït que s’assessoressin una miqueta més.


Constatació que amb aquest bloc no canviarem el món

Bé, quan em vaig posar a escriure aquest bloc tampoc no m’esperava canviar res, però aquesta setmana n’he vist una prova.

Ara fa cosa de dos anys comentava que, en lloc de fer cagar el tió com és habitual, al barri alguns parlaven de cagar-lo ells, cosa que m’imaginava poc elegant i segons com fins i tot dolorosa. Doncs bé, el cartell d’enguany és el que surt aquí a la dreta. Ai! És evident que no em va llegir la gent que tocava, i que tampoc no van consultar enlloc el funcionament dels verbs… Suposo, però, que dissabte a la plaça no faran res estrany.

I si us agraden els nyaps nadalencs, no us perdeu aquest apunt de Totxanes, totxos i maons; no hi surten tions, però reparteix llenya.


Per taan poc…

Quan et dediques a això de la correcció, anar pel món fixant-se en la retolació que ens envolta pot causar bastant d’estrès, si no aprens a prendre-t’ho amb calma o desconnectar el xip professional de tant en tant. Per això em vaig alegrar quan als lavabos d’uns grans magatzems (sí, un dels efectes secundaris de l’embaràs és que visites uns quants lavabos més que de costum) vaig veure un cartell que  ben escrit; tant, que li vaig fer una foto per no estar penjant sempre nyaps al bloc:

aiguaOK

Fixeu-vos que tant el castellà com el català sonen naturals (tenint en compte que el cartell estava damunt d’una aixeta no crec que en castellà sigui imprescindible afegir un «de ella» o similar al final) i que el català porta tots els pronoms febles, preposicions i comes que toquen. (Hauria de ser normal, però tal com està el món de vegades sembla un luxe.) Algú podria dir que hi falten els punts finals i segurament tindria raó, però en consignes i textos tan curts personalment no els considero imprescindibles. L’únic problema que hi ha és realment una tonteria: hi falten les cometes d’obertura en català; segurament és més fruit del descuit que del desconeixement i ens pot passar a tots, però després d’haver fet un bon text encara fa més ràbia… No hi havia, cap allà a l’edat mitjana, qui afirmava que la perfecció era només de Déu i que les obres de la humanitat havien de ser sempre imperfectes? Ho dec haver sentit o llegit per alguna banda, i pífies com aquesta m’hi fan pensar.