Coses de Nadal

Una de les poques coses que manté viu aquest blog intermitent és recollir les felicitacions de Nadal de cada any, ni que sigui per constatar el pas del temps… Aquest any ha passat tan de pressa que una mica més i penjo la postal l’any vinent, però sapigueu que els bons desitjos per a tots els que veniu per aquí es mantenen.

Com altres anys, pel despatx hem tingut novetat. Aquest cop, la novíssima gramàtica de l’IEC fa d’aixopluc al pessebre de l’avi amb un parell de diccionaris ‘vintage’ i una venerable ortografia de 1937.

D’altra banda, aprofito per comentar-vos una de les traduccions que he fet aquest any, de tema inequívocament nadalenc: Un noi anomenat Nadal, de Matt Haig i amb il·lustracions de Chris Mould, que explica ni més ni menys que els orígens del Pare Noel. I el primer problema de traducció ja ve amb el títol, perquè en l’original anglès (A Boy Called Christmas) al nen li diuen «Christmas» i després esdevé «Father Christmas», de manera que tot quadra, però en català (tot i que recordo alguna proposta fa molts anys) «Pare Nadal» no ha tingut gaire èxit i el més habitual és parlar del «Pare Noel». Per tant, va caldre fer algunes giragonses amb el text i el títol, consensuades amb l’editor, perquè el resultat fos prou lògic i natural alhora.

Els elfs no sempre són com els esperes…

Un altre detall de la traducció que potser val la pena explicar té a veure amb la fantasia, les tradicions, i la intertextualitat. Resulta que, a més dels elfs que ja tenim més o menys vistos, a l’obra hi surten els truth pixies, que investigant una mica vaig veure que eren una invenció de l’autor. Però mentre investigava per decidir què feia amb els pixies, vaig trobar que també havien aparegut en algun altre llibre infantil de Matt Haig que en principi no estava traduït a casa nostra, però igualment em va tocar consultar a l’editor si estava previst traduir-lo, no fos cas que els pobres follets acabessin amb dos noms… (Sí, al final van ser follets, amb la complicació afegida que el que surt al llibre és femení, però era l’alternativa que més m’agradava.)

El resultat de tot plegat és una història nadalenca original, que tot i el missatge optimista evita l’excés de sucre i tira per les aventures, sense estalviar-se els moments foscos i els tocs d’humor. El primer que vaig pensar quan el vaig tenir a les mans és que beu molt dels clàssics de Roald Dahl (fins les il·lustracions em fan pensar en les de Quentin Blake) i després he vist que també hi surten idees i preocupacions de l’autor. Si teniu curiositat, aquí podeu llegir-ne el primer capítol i jutjar vosaltres mateixos, però si el tió ja l’ha cagat a algun noi o noia de casa vostra, diria que tampoc no s’ha equivocat.

Acabo l’apunt desitjant-vos una bona entrada al 2017. M’agradaria passar per aquí abans de Reis i explicar-vos altres coses maques que he fet el 2016, però ja he deixat de fer bons propòsits que després no compleixo i per tant no prometo res.