Ja hi tornem a ser

Botiga de llaminadures diria que nova al centre de Barcelona, moderna i dissenyosa com ella sola. Extens assortiment de caramels (vigilo de tenir les mans ben quietes, que m’hi deixaria el pressupost i després no passaria per les portes), presentació atractiva, alguna idea original, atenció als detalls i a la imatge… Però si et fixes en els textos, ja hi tornem a ser.

En la retolació predomina l’anglès, que ja se sap que estem en territori turístic i a més és trendy i lliga amb el look de la cosa. Els idiomes locals també hi són presents —no fos cas—, però quan van arribar al català ja no s’hi devien preocupar gaire. Mireu:

PullTirar

L’anglès pull en castellà és tirar, fins aquí anem bé. I si ho busques en qualsevol diccionari anglès-català, de seguida et surt estirar, però ells devien partir del castellà (aneu a saber per què) i hi van posar el primer que van trobar al diccionari, traductor automàtic o memòria de traducció que tenien a l’abast (que sense context tots es poden equivocar). I és evident que això no s’ho va llegir ningú amb un domini pràctic del català, o que si algú es va adonar de la pífia no va poder fer res davant d’un procés de producció que havia tirat pel dret i no pensava llençar material per una fotesa com el català correcte. Perquè ja sabem que els detalls d’imatge poden ser importantíssims, però en les lletres ningú no s’hi fixa gaire…

En fi, almenys m’ha servit per fer un apunt sense haver-m’hi d’escarrassar.

(Sí, la majúscula també està malament. I en un altre lloc vaig veure un «envàs» sense accent, però ja no vaig fer més fotos perquè el dependent em veia.)


aPARAULA’m carabassa

Ja veieu que estic poc creativa i força desconnectada de la blogosfera, però em venia de gust apuntar-me a la celebració blocaire de l’Any de la paraula viva, una commemoració del centenari de la Secció Filològica de l’IEC. Li han posat aPARAULA’m i, com explica en Víctor Pàmies en aquest apunt, bàsicament es tracta d’«apadrinar» una paraula i fer-ne un apunt al bloc.

Sent del gremi, seria difícil que no tingués la meva col·lecció particular de paraules que m’agraden especialment o em fan especial ràbia, o que oblido i redescobreixo periòdicament, o que m’ha costat tant aprendre que no oblidaré mai, o que sempre he de buscar al diccionari o que, per un motiu o altre, em fa gràcia reivindicar.

Després de donar-hi unes quantes voltes, m’he quedat amb una d’aquestes últimes: carabassa. No per referir-se al fruit de la carabassera, que em sembla prou conegut, ni a les males notes o als fracassos amorosos, sinó al color. En la meva parla familiar, el color que va entre el vermell i el groc és, per defecte, el carabassa, però trobo que és una opció relativament minoritària davant del taronja present, per exemple, en la majoria de llibres infantils. No sé si és per influència d’altres llengües (naranja, orange…, que a més es poden il·lustrar totes amb la mateixa imatge de la fruita i vendre el llibre arreu), o si realment taronja és la forma més habitual en el conjunt de territoris de parla catalana, però em fa la sensació que el color cucurbitaci està perdent pistonada, i no és el més normal com em semblava a mi de petita. De fet, veig que ni tan sols el DIEC no em dóna la raó! Mireu:

carabassa

f. [LC] [AGA] [BOS] Fruit en pepònide de la carabassera, molt divers segons les races, que s’usa en l’alimentació de les persones i en la del bestiar. Carabassa de cabell d’àngel. Carabassa de rabequet.
m. [LC] Color groc ataronjat característic d’aquest fruit.
adj. [LC] Una cartolina carabassa.

taronja

[…]
m. [LC] Color de taronja, un dels colors que hom distingeix en l’espectre solar, entre el vermell i el groc.
adj. [LC] Un jersei taronja.

Carabassa remet a ataronjat, mentre que  taronja parla de l’espectre i la barreja de colors. Oh!

Per tot això, m’enfilo un moment a la cadireta virtual del bloc i  reivindico el carabassa com a forma normal, genuïna i original d’anomenar la barreja de vermell i groc. De moment, conscientment o sense pensar,  faig servir la paraula a les meves traduccions (on, per descomptat, quan cal també hi ha coses taronges i sobretot ataronjades). I la nena, que ha après els colors a còpia de triar la roba que es posarà cada matí, ara sap perfectament que té una samarreta carabassa. Més endavant, quan al parvulari treballin els colors més a fons i aprengui a llegir, ja veurem de quin color serà.


Només mango, si us plau

Això va passar per l’Onze de Setembre (sí, estic traient la pols del rebost del bloc), quan la petita família de la correctora va anar a fer una volta com mana la tradició i va visitar la fira d’entitats que munten a l’Arc del Triomf. Al cap d’una estoneta em va tocar buscar un racó discret per atendre les necessitats de la pubilleta (encara no havia fet l’any, ja us ho podeu imaginar) i des d’allà vaig poder observar la part del darrere d’algunes parades.

Com que a alguns això de la lletra ens perd, em vaig acabar fixant en els rètols d’uns que venien llaminadures d’aquelles de goma (segurament en podrem dir gominoles, però els diccionaris no m’ho confirmen i ficar la pota aquí quedaria molt lleig). Els diferents gustos estaven escrits en uns cartellets reversibles i el venedor, conscient de la clientela que tenia, havia posat el català de cara al públic, de manera que jo veia el castellà: Limón, Regaliz, Frambuesa, Melocotón… I, allà amagat, el «Manec» que em va instar a treure el mòbil i fer  la foto.

Suposo que el que va fer els cartells deuria tirar de traductor automàtic o diccionari sense saber-ne gaire, i què és el primer que surt si busques mango? Exacte, el «mànec» que de tant en tant ens fa passar bruscament de la secció de fruita a la de ferreteria (en aquest mateix bloc n’hi ha un exemple antic, però diria que aquest error ja és un clàssic). Per sort suposo que, tenint en compte el lloc on érem, algú els deuria avisar de la pífia i els deuria explicar que en aquest cas en tenien prou amb un costat del cartell. I espero que se’n recordin, i que puguin continuar venent caramels de mango o del que vulguin, però sense invents lingüístics estranys.


Irònic

Em sembla que és un bon adjectiu per definir-ho: fas un cartell per anunciar una ortografia, t’esforces a posar l’accent… i resulta que  la paraula no és correcta. Res, que ningú no és perfecte, i els dependents de les llibreries tampoc.

(I de l’ortografia aquesta, ara com ara no en penso parlar. Abans que sortís, quan hi va haver tot l’enrenou, estava per altres coses, i de moment no tinc previst comprar-la i explicar com em va.)


Com es deuen dir els xuixos en castellà?

Doncs segons els senyors del Mercadona, així:

Això que no calia ni que es compressin el diccionari, que ara aquestes coses es troben a l’Optimot.


Amb la be

Pensava titular aquest apunt «Un parell de neologismes», però segurament anomenar-los així  seria massa… Deixem-ho en dues creacions lèxiques que he vist aquesta setmana i que m’han cridat l’atenció:

b-lance: ‘free-lance’ que treballa en ‘diner B’, és a dir, en negre i sense declarar els impostos.
No puc trobar la font, ho sento; ni tan sols recordo si era un bloc o un missatge en una llista, i el Google tampoc no m’hi ajuda…

(Una situació ben galdosa per a la gent que no s’hi troba per gust, i també una que pot fer força mal al conjunt de la professió, tot i que en els debats sobre «intrusisme» no sempre se’n parla.)

bicerveza: es diu dels textos en què «se necesitan dos cervezas para entender algunas de estas cosas». 
traducción del bestia al español y bicerveza:
creació i interpretació de nyaps (en castellà).
Xosé Castro, llegit al bloc del programa de televisió ‘Palabra x palabra’

(Qui no ha pensat «Però aquest què es deu haver pres?» quan s’ha trobat amb segons quins textos? En qualsevol cas, llegiu-vos l’apunt, que hi ha uns quants nyaps sobre informàtica de primera categoria.)


Defensant una tria

El que no sàpiga què són gasoses (que ve de gas) que es pengi d’una biga. El dia que escrigui una novel·la amb ‘argot’ hi posaré coses que no us cabran ni al cap ni als ulls. Però en una novel·la sofisticada com la ‘Plaça’, no hi vull fantasies! (Encara que tres milions d’ases diguin graciosa.)
Mercè Rodoreda, carta a Joan Sales (via Diccitionari)

Joan Sales, el primer editor de La plaça del Diamant, li va proposar algun canvi que a l’autora no li va fer gaire gràcia, i no es va mossegar la llengua a l’hora de contestar.  Les cartes que s’intercanviaven estan recollides en el llibre Mercè Rodoreda, Joan Sales. Cartes completes (1960-1983) —l’afegeixo a la (llarga) llista de coses que estaria bé llegir—, però jo vaig trobar l’explicació d’aquest cas al Diccitionari i en aquest apunt. Al final, es veu que no es van quedar amb cap de les dues opcions i hi van posar refrescos.

A traductors i correctors, això d’haver de defensar una paraula o una altra, entre col·legues o davant d’un client, no se’ns fa gens estrany. I discutir sobre dues possibilitats per acabar triant-ne una tercera, tampoc. Però no sempre gastem aquesta contundència, és clar!


Què n’he de dir, d’aquest anunci?

Quan vaig ensopegar amb aquest anunci al diari, de seguida vaig saber que l’acabaria traient al bloc. El que passa és que encara no estic gaire segura de què n’hauria de dir…

Per començar, diguem que l’ús de rentable per rendible (amb els corresponents derivats) ocupa un lloc destacat a la meva llista particular d’errors que em fan ràbia, per molt que m’hagi ajudat a guanyar-me la vida i justificar el sou. Per això em va cridar tant l’atenció l’anunci. Em vaig imaginar tota contenta que el responsable havia tingut present la diferència (potser perquè ara surt en una falca de RAC1?) i n’havia tret una mena de joc de paraules per anunciar estris de bany.

Però ben mirat, en realitat els ginys de l’anunci, a banda de si surten o no a compte, ajuden la gent a rentar-se millor, però no sembla especialment important que siguin de bon rentar. Per tant, estrictament, aquí rentable tampoc no deu estar ben utilitzat… Hauria d’anar a la categoria de pífies? O més val que deixi de buscar-li tres peus al gat?


Fins dels bunyols se’n pot aprendre

Corregint un text sobre el sector turístic, avui m’he trobat aquest bonic sintagma:

[…] les principals signatures hoteleres espanyoles […]

I una mica més avall hi insistia:

[…] la seu central de la signatura […]

Quan he recollit l’ànima, que m’havia caigut als peus —perquè el text no era d’un traductor automàtic sinó d’una persona humana, pel que jo sé amb una llicenciatura en comunicació i que s’havia documentat una mica sobre el tema… Bé, deia que quan m’he recuperat de l’ensurt he decidit aprofitar l’oportunitat i comprovar si firma es podia fer servir com a equivalent d’empresa.

Em sorprèn no trobar recollit aquest significat de firma al DIEC2, que en canvi sí que inclou companyia en el sentit d’«associació per a fins econòmics, industrials o comercials, societat». Ben al contrari del que em deia l’instint, al qual companyia li semblava més calc de l’anglès i li feia més ràbia… Passo al diccionari de l’Enciclopèdia, que sol tenir la màniga més ampla, i veig que sí que inclou una accepció de firma que fa al cas, i també una de companyia. També trobo totes dues paraules amb aquest significat al DCVB, on a l’entrada de companyia apareix un exemple força antic… El pas següent seria anar a consultar el Coromines a la biblioteca, per saber l’origen d’aquestes paraules i mirar d’esbrinar quan i com es van incorporar al català, però amb la feina avui ja se m’ha fet tard.

De moment em quedo amb totes tres paraules, empresa (que em continua semblant la més natural), firma i companyia, que de vegades hi ha poques coses per dir i s’han d’omplir moltes pàgines, i llavors tots els sinònims (o similars) són pocs… Però signatura no, sisplau, encara que sembli més català.