Coses de Nadal

Una de les poques coses que manté viu aquest blog intermitent és recollir les felicitacions de Nadal de cada any, ni que sigui per constatar el pas del temps… Aquest any ha passat tan de pressa que una mica més i penjo la postal l’any vinent, però sapigueu que els bons desitjos per a tots els que veniu per aquí es mantenen.

Com altres anys, pel despatx hem tingut novetat. Aquest cop, la novíssima gramàtica de l'IEC fa d'aixopluc amb un parell de diccionaris 'vintage' i una venerable ortografia de 1937.

Com altres anys, pel despatx hem tingut novetat. Aquest cop, la novíssima gramàtica de l’IEC fa d’aixopluc al pessebre de l’avi amb un parell de diccionaris ‘vintage’ i una venerable ortografia de 1937.

 

llibrenoinadalD’altra banda, aprofito per comentar-vos una de les traduccions que he fet aquest any, de tema inequívocament nadalenc: Un noi anomenat Nadal, de Matt Haig i amb il·lustracions de Chris Mould, que explica ni més ni menys que els orígens del Pare Noel. I el primer problema de traducció ja ve amb el títol, perquè en l’original anglès (A Boy Called Christmas) al nen li diuen «Christmas» i després esdevé «Father Christmas», de manera que tot quadra, però en català (tot i que recordo alguna proposta fa molts anys) «Pare Nadal» no ha tingut gaire èxit i el més habitual és parlar del «Pare Noel». Per tant, va caldre fer algunes giragonses amb el text i el títol, consensuades amb l’editor, perquè el resultat fos prou lògic i natural alhora.

Els elfs no sempre són com els esperes…

Els elfs no sempre són com els esperes…

Un altre detall de la traducció que potser val la pena explicar té a veure amb la fantasia, les tradicions, i la intertextualitat. Resulta que, a més dels elfs que ja tenim més o menys vistos, a l’obra hi surten els truth pixies, que investigant una mica vaig veure que eren una invenció de l’autor. Però mentre investigava per decidir què feia amb els pixies, vaig trobar que també havien aparegut en algun altre llibre infantil de Matt Haig que en principi no estava traduït a casa nostra, però igualment em va tocar consultar a l’editor si estava previst traduir-lo, no fos cas que els pobres follets acabessin amb dos noms… (Sí, al final van ser follets, amb la complicació afegida que el que surt al llibre és femení, però era l’alternativa que més m’agradava.)

El resultat de tot plegat és una història nadalenca original, que tot i el missatge optimista evita l’excés de sucre i tira per les aventures, sense estalviar-se els moments foscos i els tocs d’humor. El primer que vaig pensar quan el vaig tenir a les mans és que beu molt dels clàssics de Roald Dahl (fins les il·lustracions em fan pensar en les de Quentin Blake) i després he vist que també hi surten idees i preocupacions de l’autor. Si teniu curiositat, aquí podeu llegir-ne el primer capítol i jutjar vosaltres mateixos, però si el tió ja l’ha cagat a algun noi o noia de casa vostra, diria que tampoc no s’ha equivocat.

Acabo l’apunt desitjant-vos una bona entrada al 2017. M’agradaria passar per aquí abans de Reis i explicar-vos altres coses maques que he fet el 2016, però ja he deixat de fer bons propòsits que després no compleixo i per tant no prometo res.

Anuncis

Sí, ja torna a ser Nadal

I com en altres anys, per aquestes dates al despatx passen coses i surten felicitacions per compartir:

Doncs, això, us desitjo que gaudiu molt d’aquests dies i que el 2016 ens tracti bé a tots.


Dotze citacions, un homenatge

I també un repte, ara us ho explico.

Com segurament sabeu, ahir es va morir Terry Pratchett, un autor de novel·les d’humor i fantasia pel qual tinc un afecte especial, almenys per totes les vegades que m’ha fet riure amb ganes. La notícia ha corregut per la xarxa i entre els comentaris n’hi havia que lamentaven que no s’hagi traduït mai al català, una opinió que comparteixo plenament (entre altres coses perquè penso que, amb l’èxit que van tenir sèries com L’escurçó negre a TV3, la cosa hauria pogut funcionar) i que he expressat alguna vegada.

Com a traductora, a més, no puc deixar de pensar en com seria traduir Pratchett i la feinada que suposaria: per començar, els seus llibres contenen una bona dosi de paròdia dels clixés de la fantasia èpica (un cànon molt més desenvolupat en anglès que en català), entre un bon grapat de referències literàries i culturals de de tota mena, amanits amb jocs de paraules, humor absurd, exageracions i amb un to entre irònic però alhora molt humà… Un bon repte, em sembla, que més d’una vegada m’havia passat pel cap.

I bé, després de llegir articles i reculls de frases, avui m’he decidit i ho he provat. M’he passat una bona estona a la llarguíssima pàgina de la Wikiquote dedicada a Discworld (Discmón? Mondisc? Com en diríem?), i n’he sortit amb una dotzena de frases i fragments:

La ploma¹ és més forta que l’espasa… si l’espasa és molt curta, i la punta de ploma està molt esmolada. (The Light Fantastic, 1986)

Si bé el cos havia vist força món, la ment mai no li havia anat més enllà de l’interior del cap. (Equal Rites, 1987)

En Grampone el Blanc. Acabarà sent en Grampone el Gris si no va més amb compte amb la bugada. Ja t’ho dic jo, nena, un mag blanc només és un mag negre amb una bona majordoma. (Equal Rites, 1987)

Allò era real. Fins i tot era més real que la realitat. Allò era història. Potser no era veritat, però això no hi tenia res a veure. (Wyrd Sisters, 1989)

Els dies passaven pacientment, un darrere l’altre. Molt al principi del multivers havien intentat passar tots alhora, però no havia anat bé. (Wyrd Sisters, 1989)

Deien que a Ankh-Morpork la vida valia molt poc. Evidentment, anaven ben errats. La vida sovint resultava molt cara; era la mort, que podia sortir de franc. (Pyromids, 1989)

El pit de Lady Ramkin es va alçar i va caure com un imperi. (Guards! Guards!, 1989)

Una bona llibreria només és un forat negre refinat i que sap llegir. (Guards! Guards!, 1989)

De vegades és millor encendre un llançaflames que maleir la foscor. (Men at Arms, 1993)

A la cort de Hunghung, l’assassinat era el pa de cada dia; de fet, el pa de cada dia era un mitjà habitual. (Interesting times, 1994)

A LA GENT SÍ QUE ELS PASSA TOTA LA VIDA PEL DAVANT ABANS DE MORIR. AQUEST PROCÉS S’ANOMENA VIDA. (The Last Continent, 1998)

«No li pots preguntar res, és màgia. No t’explica res, és màgia. No saps d’on ha sortit, és màgia! Això és el que no m’agrada de la màgia, ho fa tot per art de màgia!» (Comandant Vimes, Thud, 2005)

Segur que es poden millorar, i hi ha altres frases més bones que no em veia amb cor de traduir sense passar moltes més hores amb el cap en aquest món, però espero que aquesta petita mostra valgui com a recordatori i homenatge. (I també que no vingui ningú a dir-me que la tregui per qüestions de drets d’autor, que últimament no se sap…)

Nota:

1. En un recull en castellà, ho he vist traduït com  bolígrafo; suposo que no coneixien el llibre, ni se’ls va acudir que la fantasia clàssica gasta més aviat poca tècnica…

Actualització (11-3-2015):

Després de publicar l’apunt, aquest cap de setmana m’he assabentat que s’està preparant un muntatge en català de Wyrd Sisters (l’adaptació teatral) a Barcelona, i en Miquel de Saragatona ha trobat un petit conte traduït aquí (per algú que no sabia puntuar diàlegs en català, aviso). Engrunes…


Bornis i apedaçats

«Llavors ja es menjava pa amb tomàquet?» Segur que algun autor s'ho ha preguntat.

«Llavors ja es menjava pa amb tomàquet?» Segur que més d’un autor s’ho ha preguntat.

L’altre diumenge vaig veure un article de Marius Serra a Núvol sobre el I Premi Borni, una proposta que vol premiar l’error històric més gros que es trobi en un text literari. Per posar un exemple molt bèstia (als enllaços en trobareu de millors), una novel·la on Jaume I i el seu seguici mengessin pa amb tomàquet, quan aquesta planta no va arribar d’Amèrica fins al cap d’uns segles. Com que tinc una certa experiència del procés pel qual aquestes coses acaben al paper o la pantalleta (i algun cop m’ha tocat preguntar-me si allò ja estava inventat quan passava el «meu» llibre), em vaig posar a pensar en anacronismes, pífies i la relació del traductor en tot plegat. I com que tinc el blog, hi deixo apuntades les meves cabòries.

Per començar, com ja diu Màrius Serra, és veritat que traductors i correctors, que ens mirem el text molt de prop i tenim tirada a fixar-nos en els detalls, podem ajudar a detectar errors d’aquesta mena i, si escau, corregir-los. (Dic «si escau» perquè les coses no són tan senzilles: al final el text és de l’autor i no sempre es pot tocar.) Però també és veritat que tant els nostres coneixements com el temps que podem dedicar a aprendre i investigar són limitats, i segur que se’ns han colat pífies molt grosses, a més d’afegir-ne algunes de collita pròpia.

Per exemple, l’article de Núvol explica que al novel·lot Els pilars de la terra hi ha uns pagesos que tiren blat de moro en un casament medieval, quan aquest producte és originari d’Amèrica i llavors a Europa no es coneixia. Pel poc que he investigat, és possible que l’error no fos de l’autor, sinó d’algun dels seus traductors: l’original deu dir corn, una paraula que als Estats Units normalment significa ‘blat de moro’, però que en anglès britànic es refereix al blat o a qualsevol altre cereal important per a l’alimentació (que serveixi per fer pa, sobretot). Tenint en compte l’ambientació, el fet que Ken Follet és d’aquesta banda de l’Atlàntic i una nota sobre la paraula corn que he trobat al seu web, el més probable és que la pífia vingui d’un traductor despistat. (Relacionat amb això, recordo que per traduir Cançó de gel i foc vam haver d’investigar a què es referia en Martin quan deia corn, que en un món imaginari la nostra història no compta i la gent menja el que seu creador decideix.)

Aquesta és l'única novel·la pròpiament històrica que he traduït. No sé quantes pífies i pedaços deu haver-hi…

Aquesta és l’única novel·la pròpiament històrica que he traduït. No sé quantes pífies i pedaços deu haver-hi…

Al final, també vaig estar donant voltes a la possibilitat que un traductor empri conscientment un terme que un entès consideraria un error històric, però que en el context en què ell treballa cregui que funciona millor. M’explico, i com que no tinc a mà cap exemple real ho faig amb un d’inventat. Imaginem-nos una novel·la històrica d’aventures situada al nord d’Europa, que en un punt determinat esmenta els membres d’una mena de govern municipal de l’època que no té un equivalent precís en català, o que si en té —i el traductor el troba— aquí no és gens conegut (mentre que als lectors de l’original el concepte sí que els sona, o poden deduir-ne fàcilment el significat). Com que aquests senyors surten de passada en una escena d’acció i el govern municipal no és especialment important en l’obra, després de pensar-s’ho el traductor decideix que un estrangerisme (amb nota o sense) o un terme massa especialitzat més aviat destorbarien el lector, que en aquell moment sobretot està pendent de si el noi se salva, i opta per posar «regidors». Així dóna una idea de qui són aquells personatges sense complicar excessivament la lectura, encara que la traducció resulti menys acurada. Que es pot considerar un pedaç? Potser sí, i potser sigui una decisió equivocada, però també hi hauria arguments per defensar-la (en unes circumstàncies concretes i no per norma, compte). De fet, alguna vegada he acabat recorrent a estratègies semblants per ajudar el lector a salvar distàncies no històriques, sinó geogràfiques, quan un llibre passava en un país amb un sistema universitari diferent, per exemple, i si hagués filat massa prim hauria fet més nosa que servei a la majoria de lectors (alhora que esperava que els entesos no s’enfadessin gaire amb la traducció, tot s’ha de dir).

En qualsevol cas, les bases del Premi Borni ja expliquen que el jurat «atorgarà el premi sense estigmatitzar ningú però tot apostant per una cultura amb esperit crític capaç d’aprendre dels seus errors». Esperem que sigui un èxit i ens porti troballes interessants.


Bones festes a tothom

Aquest any, la postal té un aire low cost, que ja sabeu que la crisi ha passat pel despatx i no estem per dispendis… Però tenim bons desitjos per a tots els lectors, això sí.

NaixementM


Dos colofons

A banda d’una paraula d’aquelles que sempre dubtes si porta ela geminada, el DIEC ens diu que el colofó és una «inscripció o anotació posada al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió i altres circumstàncies referents al llibre». Una cosa d’aquelles en les quals només i fixem els lletraferits i altra gent estranya, vaja, de la qual moltes vegades es prescindeix i que de fet sol ser un «imprès tal dia a tal lloc» força avorridot.

Però altres vegades els responsables del llibre hi han posat un extra d’atenció per afegir una mica de gràcia a les «circumstàncies», i el resultat recompensa la curiositat del lector que es mira aquelles paraules al final de tot. Últimament n’he trobat un parell d’exemples, i he pensat a deixar-los aquí al blog (feu clic a les fotos per veure’ls millor). Si en coneixeu d’altres i teniu ganes d’explicar-ho, ja sabeu que la secció de comentaris és oberta.

 

HamidEl primer, que ja havia ensenyat pel Twitter, correspon a Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, de Mohsin Hamid (un llibre molt recomanable, per cert). Aquí l’editorial té el detall de reconèixer la feina de tothom que ha contribuït a fer el llibre, tant els que solen sortir a la pàgina de crèdits com el que no, i aprofita per apel·lar a la bona voluntat del lector satisfet.

 

bocavulL’altre és el del Vocabulvari eròtic de la llengua catalana, que des de no fa gaire corre pels prestatges de consulta de casa (que a les novel·les hi surt de tot, i en això també costa trobar la paraula justa). Aquí s’ho han pres amb més alegria i han jugat amb el tema del llibre i la tradició d’esmentar el sant del dia al colofó, diria que amb prou enginy.

I aprofito l’esment al beat Ramon Llull, protector de traductors i un personatge dels que em cauen bé, per recordar que justament avui es commemora la seva festa. Posem-li una espelmeta virtual.


Memòria de traductor

Pels volts del Dia de la Traducció, els companys d’Acett van convocar un concurs per recollir referències a traductors protagonistes de llibres. A mi em va venir el cap un fragment que havia llegit feia molt temps, una anècdota en una novel·la perfectament prescindible, però que em va cridar l’atenció i se’m va quedar a la memòria, potser perquè em va agradar que l’autora es fixés en aquest detall. Quan em va venir bé localitzar-lo (amb l’ajuda de Google Books i d’un drap de la pols), ja era massa tard per enviar-lo al concurs*, però tant per tant ho deixo aquí apuntat.

shadowsBé, la situació és més o menys la següent: en un planeta amb poca tecnologia, uns enviats de planetes més evolucionats tecnològicament han de fugir de no sé on, cosa que inclou fer servir una mena de carro tirat per bèsties. Els personatges no tenen ni idea de com posar arnesos ni res d’això, però n’hi ha una que és traductora i els dóna instruccions per resoldre el problema. Quan ja són fora, un altre personatge li pregunta com ha sabut què calia fer i la traductora respon.

“How did you know that?” I asked Lutha. “About the lead gaufers.”
“I am a translator of documents,” she said. “I read. I read many things from many worlds. I translate documents about crops and water rights and weapons and marriage law and livestock. My head is full of a million irrelevant facts, one of which just happened to be useful.”
Sheri S. Tepper, Shadow’s End

Em va fer gràcia quan vaig llegir-ho, i amb els anys de treballar m’hi he anat identificant. Perquè traduint i corregint m’ha tocat llegir sobre temes força diversos o documentar-me sobre coses que no hauria dit mai que m’interessarien. I és clar, a la llarga de tant llegir se n’aprèn, o hi ha coses que pel que sigui se’t queden a la memòria i després surten inesperadament en situacions o converses que en principi t’haurien de quedar molt lluny. No sempre tan oportunament com a la novel·la, és clar, però la cultureta que pot donar l’ofici, o els mecanismes misteriosos pels quals ens recordem de segons què, no deixen de sorprendre’m.

I a vosaltres, gent del gremi que passeu per aquí, us sona, això?

* Si teniu curiositat, aquí hi ha un recull de fragments enviats.


Els temps canvien

L’altre dia, fent un tomb per una gran superfície llibretera, vaig anar a parar a la secció de papereria i complements, i em vaig aturar davant dels faristols. Pels que no us hi hagueu trobat, no fa gaire, quan la majoria d’originals eren en paper (i podien ser llibres gruixuts en tapa dura), un bon faristol era imprescindible. I no us penseu que sempre fos fàcil d’aconseguir. Si en el moment que el necessitaves no estaven de moda, et podia tocar voltar per papereries i botigues de regals fins a trobar alguna cosa realment útil i amb un preu raonable…

Però bé, m’estic perdent en batalletes que avui no toca explicar. Els temps van canviant, necessito menys aguantapapers, ara com ara n’estic servida i feia temps que no mirava coses d’aquestes. Per això em va cridar l’atenció aquesta imatge:

faristolsOK-1

Els faristols també són per als llibres electrònics i pantalletes diverses, és clar! Que ben posadets, l’un al costat de l’altre, amb les pàgines subjectes o el cable d’alimentació connectat! Sí, és una tonteria, però no se m’havia acudit. Constatem un cop més que els temps canvien, i que cadascú s’hi adapta com sap, com pot o com li deixen, que deia no sé qui.


Pinzellades al voltant d’una xerrada d’ergonomia pràctica a APTIC

(Apunt tirant a chick-lit, i força tonto.)

  • Per una d’aquelles circumstàncies que no passen gens sovint, tenia tota la logística domèstica a favor: podia sortir pel centre a la tarda, anar a una activitat a les set del vespre i, probablement, quedar-me a prendre alguna cosa després si es plantejava el tema.
  • Aquell dia tenia un refredat. Preciós.
  • Per sort, els medicaments funcionen. I passejar per Barcelona sense criatura, també.
  • Si fas temps per no arribar massa d’hora, acabes arribant tard.
  • M’esperava una activitat de l’estil «coses que pots fer sense allunyar-te gaire de l’ordinador», però allò era una sessió d’estiraments completa: amb exercicis drets, a terra, per parelles i breu massatge final.
  • Havien avisat que calia màrfega? Compte amb això de llegir en diagonal.
  • Les bufandes o xals tipus pashmina (o com es digui) tenen usos insospitats. I amb un vestuari a prova de parcs infantils pots anar a molts llocs.
  • Feia temps que no escoltava res d’Enya…
  • Això d’aixecar gaire estona els braços no ho porto bé.
  • Ja me’n recordaré? No hauria estat millor fer un curset amb tres o quatre sessions perquè quedés una mica més de pòsit?
  • Em sembla que vaig a fer una pausa estratègica per mocar-me.
  • Trobo a faltar fer tai-txi.
  • Quan acabem, entre el relaxament i que comença a passar l’efecte de la pastilla, el lloc on tinc més ganes d’anar és al llit.
  • L’endemà tenia febre, però no estava cruixida. No anem tan malament.

Si us interessa el tema, aquí està més ben explicat (i també hi ha apunts sobre la xerrada de teoria, que jo no hi vaig ser).


Coses de les estadístiques

Repassant les estadístiques del bloc, he vist que el que ha portat més visites des dels cercadors aquesta setmana ha estat «frases per escriure postals nadal». Si era algú buscant inspiració, ho sento: encara estic assimilant que ja és Tots Sants i quan toqui fer les les felicitacions de Nadal aniré igual de perduda…