Això del llibre digital i com treballar-hi

El mes passat, vaig aprofitar un dissabte al matí (iupi! activitats que no són al vespre!) per assistir a una xerrada d’introducció al llibre digital en el marc del Kosmopolis, a càrrec de Jaume Balmes, una persona que no segueixo assíduament per les xarxes, però de qui he llegit coses interessants. Feia temps que tenia ganes d’anar a una cosa així, perquè tot i que procuro informar-me sobre això dels llibres electrònics o digitals (entre altres coses, per si hi ha possibilitat de guanyar-s’hi la vida), sovint tinc la sensació que em falta aclarir conceptes. A més, als que no som experts en informàtica, hi ha explicacions de com es fa un ebook que ens costa assimilar…

Va ser, realment, una introducció molt completa: història, terminologia i acrònims bàsics, aparells i formats, comparacions amb el paper, distribució i producció… Vaig prendre força notes,* tantes que si les redactés em sortiria un apunt-novel·la. Per això em centraré en la part que em va interessar més: el procés de producció i com, si es vol treballar bé, s’hauria de replantejar respecte a l’actual.

Si ho vaig entendre bé, la idea clau seria treballar molt l’original i així deixar-lo ben preparat perquè després pugui sortir en diferents formats amb un mínim d’esforç. A diferència del llibre en paper, en què mentre el resultat imprès quedi bé la manera d’arribar-hi tampoc no és tan important (i hi ha «trampetes» que es poden fer a l’hora de maquetar sense que després es noti gaire), quan es tracta de llibres electrònics (que poden tenir diferents formats i veure’s en diversos aparells, a més d’incloure enllaços i cerques) cal un contingut ben preparat i estructurat per evitar sorpreses desagradables més endavant.

Així seria, més o menys, un flux de treball ideal.

I com es faria, això?** Doncs amb un original al màxim de «net» possible (res d’estils, formats i altres meravelles gràfiques del processador de textos) i un «marcatge» en HTML, un format que permet posar etiquetes per indicar un munt de coses: on comencen i acaben les diferents parts del text (capítols, paràgrafs…) o, per exemple, quan apareix un estrangerisme, el títol d’una obra, el nom d’un autor… Més endavant, quan es dóna forma al llibre (per a la impremta o per a dispositius electrònics), aquestes etiquetes serveixen perquè els maquetadors posin el text en un estil determinat (per exemple, si porta l’etiqueta «títol d’obra», anirà en cursiva) o facin el que calgui. Per als que ja tenim una edat, fins a cert punt és un sistema semblant al de fa anys, quan les màquines de compaginació no s’entenien amb els processadors de text i calia preparar originals visualment «pelats», amb anotacions de tota mena per indicar què calia fer.

Ara com ara, no hi ha referències generals sobre quines etiquetes cal posar, com anomenar-les, què fer amb elles i quina és la millor manera de tenir-les controlades (un equivalent als manuals d’estil en paper, per entendre’ns), sinó que cada editor s’està espavilant com més li convé. Això vol dir un esforç inicial de pensar, definir i explicar el sistema que es farà servir, necessari perquè després tot rutlli fàcilment.

D’altra banda, quan es tracta de llibres electrònics, cal tenir en compte que no n’hi ha un model únic, sinó diferents formats i dispositius. Per tant la correcció final, que ja és diferent de la del paper (no cal controlar línies òrfenes, per exemple), pot tenir unes quantes variacions segons les vies per les quals es distribuirà el llibre, i com de prim vulgui filar l’editorial.

En resum, que contràriament el que alguna vegada s’ha sentit a dir, si es volen fer les coses bé la feina dels editors de taula i dels correctors canvia, però no desapareix ni de bon tros. Si bé és veritat que qualsevol pot escriure una novel·la, convertir el fitxer de Word en .mobi i penjar-lo a Amazon, per dir alguna cosa, per aconseguir un producte de qualitat s’ha de treballar força més.

Tot plegat, vaig sortir de la xerrada amb un tou d’informació per processar, unes notes que no penso perdre, i dos jocs de preguntes (llàstima que vaig haver de marxar de seguida i no em vaig poder quedar a fer-les):

• Com es recicla una correctora editorial de tota la vida en «correctora-marcadora» digital? Alguna cosa de l’estil d’HTML for dummies sembla un punt de partida… Recomanacions? Algun programa en concret? M’acostumo a escriure el blog «a pèl» i no amb l’editor visual? Hi ha algun curs que em convingui? Continguts, temps, pressupost?
• D’altra banda, hi ha clientela disposada a pagar per aquestes feines? Perquè a la xerrada es va explicar com fer les coses bé, però és la mena de procés que demana planificació i recursos, i tampoc no és estrany que l’opció més ràpida o econòmica passi per davant de les altres… Suposo que de demanda n’hi ha i n’hi haurà, però quanta? I de què, exactament? I amb quines tarifes i condicions?

Si vaig trobant-hi respostes, ja miraré d’explicar-les. En qualsevol cas, no sé en quina proporció els llibres de paper es convertiran en ebooks ni si passarà més tard o més d’hora, però tinc bastant clar que aquest és un tema al qual convé estar atents. Perquè és interessant, és clar, i perquè crec que pot ser útil per continuar fent bullir l’olla.

*****

*Curiosament, la majoria dels que apuntàvem ho fèiem en llibretes de paper de tota la vida: només vaig veure un o dos iPads i de tant en tant un telèfon. Potser és que érem tots una mica antiquats…

**Recordo haver llegit un article, crec que del mateix Jaume Balmes, on ho explicava molt bé, però no l’he pogut localitzar (vaig provant maneres de desar i organitzar coses interessants que veig pel ciberespai, però encara no he trobat la bona); no obstant, aquí n’hi ha un altre on també toca una mica el tema. Actualització: Gràcies a en Jaume Balmes que m’ha passat l’enllaç, diria que aquest és l’article que buscava.