El dia que vaig parlar en públic

Sí, el títol sona una mica exagerat, però per algú que encaixa força amb el clixé de la tímida rata de biblioteca amb poques habilitats socials, intervenir en una taula rodona a l’avinguda de la Catedral és un gran què… I encara que ja en fa dies, en volia deixar constància al bloc.

Va ser a mitjan setembre, en una de les activitats que l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya va organitzar durant la Setmana del Llibre en Català. Es tractava d’una taula rodona titulada Els traductors: una vida rere els llibres, en què quatre socis que ens guanyàvem la vida traduint llibres explicàvem unes quantes experiències amb la idea de donar a conèixer la professió d’una manera amena. Com que ha passat força temps i tampoc no vaig prendre notes, no puc fer una crònica com cal, però sí que us deixo unes quantes pinzellades:

D’esquerra a dreta, Maria Llopis, Francesc Rovira, una servidora i Carlos Mayor. (Foto cedida per APTIC.)

  • Parlant amb la gent d’APTIC que havia organitzat la cosa, ens vam sorprendre que, amb els anys que fa que se celebra la setmana, gairebé no s’haguessin dedicat activitats a la traducció, tenint en compte que un gran nombre de llibres publicats en català són traduïts (jo recordava haver vist algun expositor l’any passat o l’altre, però res més). Per sort, sembla que hi ha hagut bona sintonia i que la col·laboració podria continuar en el futur.
  • La taula rodona es va fer un dissabte just a l’hora de dinar, sota un bon sol; és a dir, que les circumstàncies no eren precisament les millors per atraure un públic nombrós. De fet, em temo que sobretot es van quedar a escoltar-nos socis d’APTIC, amics i familiars dels ponents, i va ser una llàstima, perquè havíem pensat fer una cosa al màxim de distreta per donar a conèixer l’ofici a la gent de fora, i no tant per a col·legues.
  • Tot plegat va durar una mitja hora o tres quarts, i érem quatre asseguts a la taula, per tant podeu calcular que ningú no va xerrar gaire estona. Però va haver-hi temps per repassar els elements més habituals de la nostra feina, incloent-hi la (in)visibilitat del traductor, les reaccions dels lectors, les relacions amb les editorials i la labor de les associacions. I a l’única pregunta del públic va sortir la traducció automàtica, així que ja hi vam ser tots…
  • L’anècdota que més recordo la va explicar en Francesc Rovira. Ara no en recordo exactament les circumstàncies, però una senyora va anar a queixar-se a l’editor d’un llibre que havia traduït ell, perquè el català era un desastre, ple de faltes, que ella era professora i n’havien corregit un fragment a classe que havia quedat tot vermell… Doncs bé, quan van estudiar el cas, va resultar que era una obra d’un autor contemporani que per motius «artístics» (ja m’enteneu) havia decidit integrar els diàlegs en el text i fer unes quantes coses més a la seva manera. Es veu que aquella bona dona no ho va copsar, i s’havia dedicat a aplicar totes les convencions de puntuació quan algú parlava… (Per cert, després em vaig adonar que era l’autor que jo estava començant a traduir aquells dies, però ja us ho explicaré més endavant.)

El sofert públic. (Foto cedida per APTIC.)

En general, diria que no va estar malament, encara que jo no sóc qui millor pot jutjar-ho… Personalment, diria que no em vaig posar gaire nerviosa i que vaig quedar prou bé per ser el primer cop que feia una cosa així, tot i que segur que si em veiés des de fora trobaria un munt de coses per millorar. I la taula rodona crec que va ser força amena, i en un entorn més agradable hauria pogut interessar a força públic de la Setmana. Se m’acut que potser aquí hi ha un fil per estirar, amb més activitats molt obertes que ajudin a donar a conèixer la nostra feina entre els lectors, que al final són els que es troben amb el resultat entre les mans. I jo potser em torno a animar a dir el que pugui, qui sap.


De clàssics

orador.jpgDissabte vam passar un moment per l’envelat de la Setmana del Llibre en Català, però no sé si vam acabar comprant antiguitats…

M’explico. El meu marit es va llegir no fa gaire la «meva» novel·la de romans, això li va fer venir curiositat sobre la figura de Ciceró i va acabar amb ganes de llegir el seu tractat d’oratòria (i no, el meu marit no és del gremi, però amb el seu temps lliure cadascú fa el que vol). Vam buscar-ne una versió catalana (no li venia de gust llegir-lo en castellà) i només vam trobar l’edició bilingüe de la Fundació Bernat Metge, publicada entre 1929 i 1933: són els tres volums de la foto de la dreta, l’adquisició de dissabte. Semblen molt ben conservats («ja no treballen amb papers tan bons», diria algú) i no hi he sabut veure cap indici que es tracti d’una reimpressió, tot i que encara no m’ho acabo de creure.

orador2.jpgEn fullejar el llibre (després d’haver-li tallat les pàgines, com abans), del primer que em vaig adonar va ser que les convencions tipogràfiques eren diferents de les d’ara, més «afrancesades». Si feu clic per ampliar la imatge de l’esquerra i us hi fixeu, veureu els espais dobles després dels punts i els espais fins de les cometes i els parèntesis, coses que habitualment només em trobo quan algun Word s’embolica i es pensa que el català és francès. És curiós veure com fins i tot aquestes punyetetes nostres evolucionen…

Canviant de tema, continuo molt atabalada i sense gaire temps per escriure apunts amb una mica de cara i ulls, però amb el Twitter vaig deixant enllaços i cosetes a la columna de la dreta, com potser ja heu vist.


Dues propostes

  • Si teniu curiositat per saber com esteu d’ortografia, podeu participar al dictat que s’organitza demà al migdia, a Barcelona i Olot, en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Hi ha premis i tot, tant a la participació com als millors resultats. No hi podré anar, però m’agradarà veure com va la cosa i, si es publiquen, les estadístiques de participants i resultats.
  • Per jugar una mica amb les llengües via Internet, els de Linguamon  proposen el Pintallengües, una mena de Pictionary o Dicciopinta multilingüe: tries una de les paraules i una llengua més o menys exòtica de les que et proposen, fas el dibuix amb el ratolí, i envies a qui vulguis un missatge. L’altra persona rebrà un missatge de correu electrònic convidant-la a endevinar la paraula dibuixada i l’idioma en què està. Una manera de passar l’estona com qualsevol altra, o potser de despertar la curiositat per les llengües d’algun grup d’alumnes, o convidar-los a fer anar Internet…

Bon cap de setmana! (Si llegiu això a temps, és clar)