Rectificar és de savis… o potser no en saben tant?

Reprenem la secció de cartelleria amb un parell de fotos. Les poso juntes perquè són de dos centres d’ensenyament, llocs on s’espera que hi hagi gent formada que sàpiga escriure i voluntat de fer les coses bé, ni que sigui per donar bons exemples a les criatures.* Tots dos es devien trobar amb la necessitat de rectificar alguna cosa quan ja tenien el cartell fet, però no els sortia a compte encarregar-ne un de nou.

per_al-1En el primer cas, sospito que a sota del «per a» afegit hi havia un «per». És un dels punts complicats i discutits de la normativa del català, però aquí crec que la cosa estava prou clara com perquè calgués canviar-ho. El pedaç és visible, però res a dir. (I disculpeu la qualitat de la imatge, tenia una llum i un angle bastant dolents.)

el3Després vaig pensar en aquesta altra foto que tenia a l’arxiu; la vaig fer fa temps, però no fa gaire he passat pel davant i tot està més o menys igual, potser més gastat. Aquí s’ha corregit l’edat màxima dels infants i (no sabem si per la mateixa mà) hi ha un accent afegit, però els altres accents que caldrien estan desapareguts, i sembla que no tinguin clar que «metge» és un nom però no un adjectiu. D’acord que són criatures petites i que la bona ortografia no és el que més es busca en una escola bressol, però no em negareu que fa lleig.

* Poso l’asterisc perquè, pel que he vist a casa, sospito que els àlbums i les fitxes d’infantil donarien per obrir una nova secció al blog. Ja sé que en aquestes etapes els mestres no practiquen gaire l’escriptura i tenen una muntanya de feina, però quan veig textos descuidats no puc deixar de pensar que els nens (i de passada les famílies) es mereixen una cosa millor.

Anuncis

Encara que no sàpiguen llegir

edi1Una de les alegries d’anar a la biblioteca amb una criatura prelectora (de debò, en diuen així) és que quan em convé em puc oblidar del text original i explicar el que vulgui: resumir, allargar, simplificar, fer comèdia o posar-me didàctica… Em sap greu pels autors i traductors que s’hi han escarrassat,* però ara com ara les coses són així.

Fa uns quants dies, després de remenar pels prestatges, la menuda em va portar L’hora de banyar-se, un conte mooolt senzill d’una col·lecció en què el petit Edi i el seu nino Tedy viuen tot de situacions quotidianes. Com que la història no és res de l’altre món, vam començar a mirar-lo i explicar-lo sense fer cas de les lletres. (De fet, potser ni era la primera vegada que ho fèiem, perquè hem tingut a les mans llibres d’aquesta sèrie des que era força petita.)

Però en un moment donat, els ulls em van anar a parar al text i em vaig adonar que hi deia «el Edi» i no «l’Edi». Ostres! Poques paraules que hi havia i se’ls havia escapat una falta d’ortografia ben maca… En fi, sé millor que molta gent que això li pot passar a qualsevol. Però a la pàgina següent va tornar a sortir, i a l’altra…

Després de fer una repassada al llibre (i un parell de fotos, davant de la sorpresa de la nena), vaig confirmar que l’error es repetia a gairebé totes les pàgines. No sé si a l’editorial van patir un atac de catanyol, si és que van decidir afegir articles a última hora i sense saber-ne o què els va passar, però el cas és que un text molt breu va sortir al carrer amb un percentatge de faltes d’ortografia altíssim. Suficient com per retirar el llibre, corregir i reimprimir? Mes aviat diria que no, perquè a les biblioteques en tenen uns quants exemplars i a l’ISBN no hi trobo que en fessin cap altra edició o impressió. Si al capdavall era per a criatures que no llegeixen i el que comptava eren els dibuixets tampoc no s’hi deurien capficar… Doncs no, això no està bé: encara que els destinataris del llibre no llegeixin, es mereixen un respecte i una feina ben feta, ni que sigui per allò de no deixar mals exemples al seu abast. Sense oblidar els adults que sí que llegim i valorem aquestes coses, i que també comptem.

Edi2

Tinc pendent de mirar-me bé algun altre llibre de la col·lecció, però des d’aquell dia no me n’ha caigut cap a les mans (a la biblioteca hi vaig acompanyada i per descomptat estic pendent d’altres coses). Suposo que la resta de títols deuen estar més polits i que justament em vaig fixar en una raresa, però el cert és que em va deixar força mal gust de boca. Em direu que és la correctora que porto a dintre, però per voler apòstrofs ben posats tampoc no cal ser del gremi, oi?

*****

*Nota: Com a les prestatgeries dels grans, una part significativa de títols són d’autors estrangers, i no puc deixar d’observar els jocs de mans —més o menys reeixits— que han hagut de fer els traductors amb les rimes, els ritmes i les repeticions de molts contes, sense perdre de vista el registre, l’original i les il·lustracions. Segur que donarien, o ja han donat, per fer algun estudi. En l’esforç que suposa i en com es deu pagar prefereixo no pensar-hi gaire, per si de cas.


Indignació estesa

“Volem canviar el món, fem el que podem amb l’ortografia”. Com a eslògan no sona malament, però sospito que no té gaire futur…

20110607-121618.jpg

20110607-121703.jpg

(Les fotos són de fa uns quants dies, no sé si les pancartes i cartells han canviat.)


Irònic

Em sembla que és un bon adjectiu per definir-ho: fas un cartell per anunciar una ortografia, t’esforces a posar l’accent… i resulta que  la paraula no és correcta. Res, que ningú no és perfecte, i els dependents de les llibreries tampoc.

(I de l’ortografia aquesta, ara com ara no en penso parlar. Abans que sortís, quan hi va haver tot l’enrenou, estava per altres coses, i de moment no tinc previst comprar-la i explicar com em va.)


Normalitat

Tres paraules. Tres accents. Tots tres (ben) posats. No hauria de ser una cosa digna de menció, però bé… Heus-la ací:

(I em sap greu, però això de la normalitat no fa referència a tenir un bloc viu i actualitzat regularment. Ara com ara ho veig difícil, però hi penso, no us penseu que me n’he oblidat. Tot arribarà…)


De cases i de cassoles

Un dia d’agost, havent dinat. Navego una mica per intentar que les neurones arrenquin abans de posar-me a fer feina, i al web de La Vanguardia em trobo això:

Si no faig un bot és perquè no estic prou desperta, però aparto les teranyines mentals i m’ho torno a mirar. Entre les cometes i el text de la notícia es veu clar que el pregoner de la festa ha fet un joc de paraules amb casolana (un adjectiu que queda bé en una festa major), aprofitant que ell és cuiner i, com diu la cançó, està acostumat a remenar cassoles. El que passa és que quan anant pel carrer has vist uns quants cartells de «cuina cassolana» o «menjars cassolans», doncs a primera vista el joc de paraules més que gràcia fa un cert mal rotllo, què voleu que us digui…

Com a mostra d’aquesta errada que ja podríem qualificar de clàssica, us deixo un cartell que vaig fotografiar no fa gaire. Em sembla que ja l’havia vist en algun bloc de pífies i tot, però quan me’l vaig trobar en directe vaig treure igualment la càmera. Es tracta d’un establiment on tenen problemes amb l’essa sorda i la sonora, perquè no tan sols ofereixen un «menu cassolà» (sí, els accents també els han repartit com han pogut) sinó que també es presenten com a «cervesseria» (no són els únics). I és que això de les esses és curiós: m’he trobat més d’una persona que les pronunciava gairebé totes bé, però a l’hora d’escriure-les ja no se’n sortia. Però si et gastés calés a fer un cartell per al negocis val la pena mirar-s’hi una mica, ja ho em dit moltes vegades. Això sí, a aquest li podem donar punts extres de cosmopolitisme pel joc de paraules en castellà del nom, i per l’indicador de «steak house»; per idiomes que no quedi.


No és mal nom, no…

… el d’aquesta botiga. Encara que el gremi dels informàtics no en tingui l’exclusiva, no és mala idea oferir paciència a l’hora d’atendre dubtes sobre rams, hertzs, wi-fis i similars, o respondre quan la màquina s’espatlla en el pitjor moment i als usuaris ens agafa alguna cosa. (I encara que no sigui el pitjor moment, almenys a mi als problemes amb l’ordinador són dels que més mala llet em posen, encara que no siguin importants.)

I a més han fet el cartell amb tots els accents que toca, i mirant cap al costat que toca, cosa que no sempre es pot dir i s’ha de lloar. Llàstima que hagin caigut en un dels errors que personalment més ràbia em fan (o més em justifiquen la feina, segons com m’ho miri): això de «venda directe», que hauria de ser «directa». Com molta gent, s’han despistat amb un dels noms i adjectius que, si bé en català oriental acaben en vocal neutra, no són invariables sinó que s’escriuen amb -e o -a final segons el gènere; parelles com el mestre i la mestra, o un altre i una altra, que tanta tinta vermella han fet gastar… En fi, ens ho haurem de prendre amb paciència com els de la botiga, tot i que hauria agraït que s’assessoressin una miqueta més.


‘Everywhere they cook beans’

… que dirien els de From Lost to the River. O, si us estimeu més un equivalent català, a tot arreu es fan bolets quan plou.

I és que, encara que no en tingui foto, no em puc resistir a explicar-vos un nyap en anglès, ni que sigui per variar una mica. L’altre dia em van ensenyar una carta d’una empresa d’aquestes que es dediquen a muntar estades d’unes setmanes a Anglaterra per a adolescents, perquè les criatures els joves aprenguin idiomes i tota la pesca. Doncs bé, després de donar la informació pertinent,  acabava més o menys amb les frases següents:

[…] have a save journey.
King regards.

Per als que no sabeu anglès, hi ha dues faltes d’ortografia d’allò més tontes: confon save (‘salvar’) amb safe (‘segur’), que a grans trets vindria a ser com equivocar-se amb una essa sorda (rossa) i una de sonora (rosa), i el que habitualment són «salutacions cordials» (kind regards) es converteixen en una mena de «salutacions reials» (king regards), aneu a saber per quins mecanismes. Just la mena de coses que el corrector de Word no detecta (mentre totes les paraules surtin al seu diccionari, a ell tant li fa com es combinin), però que no solen escapar a una lectura mínimament atenta… I que sempre fan lleig, però encara més en un sector com aquest.

No cal dir que tant els destinataris de la carta (sobretot!) com una servidora esperem que els que han escrit la carta en sàpiguen més d’organitzar que de picar lletres, i que d’ensenyar anglès se n’encarreguin persones amb un millor domini de la llengua. Perquè pel que m’han dit es tracta d’una empresa seriosa, amb anys d’experiència i bones referències, i tots podem tenir un mal moment.


Una excepció raonable

patitOKAquest bloc és partidari de respectar les regles de l’ortografia, no tan sols perquè l’autora s’hi guanya la vida sinó perquè en general ens fan servei a l’hora d’entendre’ns, i tenim un grapat de recursos per expressar-nos sense recórrer a escriure malament… Però bé, ara no m’enrotllaré amb això.
Escriure bé, en tot cas, inclou saber quan saltar-se tantes normes com calgui, amb el convenciment que és el que realment convé per transmetre el que volem. I em sembla que aquest cartell no n’és un mal exemple: es tracta de l’eslògan d’una botiga de joguines, per tant ja és lògic que ho escriguin imitant la manera de parlar d’un nen. Si la criatura és de Barcelona, és clar, que dubto molt que funcionés igual arreu…

(Per cert, a la botiga sí que tenen coses capaces de fer venir ganes de ser petit, però amb la condició d’anar ben servit de diners i d’espai.)


Ai, aquest apòstrof!

Hi ha dubtes recurrents, que van fent aparició de tant en tant a Zèfir i altres llistes de correu de professionals de la llengua. Un d’ells té a veure amb la sigla de l’Institut d’Estudis Catalans: s’ha d’escriure «l’IEC» o «el IEC»? I és que l’ús de l’apòstrof té uns quants punts punyeteros, en què les diverses solucions possibles tenen pros i contres i no tothom està d’acord en una proposta clara i inequívoca. Per exemple, i a banda de les diferències entre fonts, si ens fixem en una referència com és el Manual d’estil d’Eumo, diria que entre la primera edició i la tercera van canviar alguns petits criteris (però com que en el seu moment no vaig anotar-ho ara no ho puc assegurar).

El cas que ens ocupa a més, es complica perquè no tothom ho pronuncia igual: alguns diem habitualment «l’i-ec», i a d’altres els sembla més normal dir «el yec», com «el iogurt». (Els que enteneu de transcripcions fonètiques, perdoneu aquesta aproximació tan lamentable, però fa anys que no m’hi dedico i trigaria un munt de temps a trobar els símbols adequats…). Fins i tot el senyor Google em troba les dues formes dins del web de l’Institut, si bé amb clar predomini de «l’IEC».

IECFaig una passada pels prestatges de casa i veig que tant el Manual d’Eumo com les guies d’estil d’El Periòdico i El Punt escriuen «l’IEC», però no m’estranyaria trobar mitjans amb una altra opinió. Per tot plegat, entenc que fins i tot gent seriosa com els de Vilaweb s’hagin fet un embolic i aquest matí hagin publicat una notícia sobre l’Institut d’Estudis Catalans tal com surt a la imatge de la dreta. El problema no és tant que segueixin un criteri o un altre, sinó que això de dubtar i posar-ne «un de cada» fa una mica lleig, per no parlar de la combinació estranya del titular, amb l’apòstrof abandonat al començament de línia…

Si teniu curiositat sobre si al llarg del dia ho unifiquen, aquí us deixo l’enllaç de la notícia.