Traductors, traducció i metàfores

Una de les coses que, a la meva manera lenta i irregular, vaig fent en aquesta secció de citacions és anar recollint metàfores i explicacions sobre què és la traducció. L’altre dia en vaig trobar en aquest fragment d’una entrevista a Don Barlett, el traductor a l’anglès de Karl Ove Knausgård (ja us vaig dir que em va semblar molt bo), que no només aporta la seva metàfora sinó que fa referència a la necessitat de tenir-ne i crear-ne, a més d’explicar una mica les «coses rares» que passen pel cap dels traductors. Apuntat queda, doncs (tot i que amb l’última frase no hi acabo d’estar d’acord).

What traits do you think translators have in common, if any?

I suppose we all like our own company. You’re alone, but words do something for you; words have a special value for you, so if you spend a whole day in a room away from anybody else, the words themselves have a magic that gives you a feeling the day is still worthwhile. When I meet other translators at book fairs and so on, we’re all over each other, keen to talk; and that night when you go back to wherever you’re sleeping, your brain is flooded with impressions, because suddenly so many things from the real world have impinged on yours.

How would you fill this in: a translation is to the original as X is to Y?

I don’t think there is a formula for translation. We all create metaphors for what we do, and I suppose we do that because it’s difficult to describe. If you create a metaphor to try to explain to people what it’s like for me, the closest is actually music. You’ve got a composer, then you’ve got a conductor and orchestra, and what the conductor and orchestra do is to interpret the composer, and that kind of interpretation and replaying is very similar to what we’re doing and that is closest to what we do. I always feel that, when you’re trying to demystify it, that’s what you do. I say to people, I would like it if they would write at the beginning of a translated book, “Retold in English by John Smith,” instead of “Translated by John Smith.”

Don Barlett, entrevista a ‘Los Angeles Review of Books’


Teoria de la biblioteca

La frase bonica d’avui:

Para traducir no hace falta leer una biblioteca de estudios de traducción, pero es imprescindible leer una biblioteca.
Martín Schifino en aquest Trujamán, tot agradable i recomanable


Dubto que això passi, però…

De la carpeta dels retalls:

El lector debe exigir buenas traducciones. Y si no se las dan, que remita el libro a la editorial y pida que le devuelvan el dinero, de la misma manera que rechazaría un producto en mal estado.
Llegit en un article de Carmen Francí a El Trujamán publicat l’abril passat.

Aquesta és la primera frase. El text continua amb unes quantes reflexions sobre fins a on arriba la responsabilitat del traductor en les «males traduccions» (llegiu-les si no teniu present quanta gent intervé en l’elaboració d’un llibre) i també sobre les crítiques dels lectors; tot plegat matisa notablement l’afirmació inicial. Tanmateix, estic convençuda que l’exigència de qualitat (o no) és una qüestió crucial en el nostre ofici, i un dels elements que més en condicionarà el futur. Per això m’apunto frases lapidàries com aquesta…


Per penjar-la al despatx

Fem-ho bé que malament ja hi surt.
Avel·lí Artís Gener, ‘Els gossos d’Acteó’, vist a  ‘Una altra nit en blanc‘.

Està totalment fora de context, aviso. Però m’encanta.


La traducció és un trasllat

Per compensar el pessimisme de l’última entrada, una metàfora bonica sobre la traducció. Perquè es veritat que traduir o traslladar, i que sovint et quedes amb la sensació que s’ha perdut o trencat alguna cosa de l’original… Però quan fas trasllat també descobreixes coses que no recordaves que tenies, o trobes el lloc on fer lluir aquella peça que abans quedava arraconada.

Los traductores nos pasamos la vida visitando planetas lejanos. No nos importa, sabiendo que toda traducción es un traslado y que “siempre se rompen cosas en las mudanzas”.
Miguel Sáenz

Llegit a «Siempre se rompen cosas en las mudanzas», un dels articles de l’especial sobre traducció literària que va sortir al Babelia demà farà quinze dies. Si us interessa, en podeu trobar una ressenya en aquest apunt de Malapartiana, un dels blocs que penso posar a la llista d’enllaços el dia que la reorganitzi.


No anem bé…

Em fixo en la següent frase de Seth Godin, megaguru de tot això de l’emprenedoria i Internet, en una entrevista sobre el sector editorial publicada a Núvol:

[…] tota aquesta gent abnegada que participa en la cadena de negoci, com que no són un personal escàs, cada vegada se’ls podrà remunerar a preus més baixos. […]

Trist, oi? Doncs això encara, que quan ahir la vaig llegir en anglès em va fer la sensació que enviava uns quants oficis del llibre en direcció al canyet, almenys com a manera de guanyar-se la vida:

[…] are the first to go. Second: all the hard-working people in the book production chain, because the lack of scarcity makes it hard to pay them to do the work they do.

Sort que la versió nostrada és més optimista, ni que sigui per contradir alguns tòpics sobre el pessimisme català i l’optimisme nord-americà.

Del tema en qüestió permeteu-me que no en parli, que poca cosa us podria dir. Jo també em pregunto de tant en tant cap a on anem amb tot això del llibre digital i qui em pagarà (bé) per fer la meva feina si hi ha una gran sacsejada del model d’edició actual, però em quedo en les preguntes i no arribo a les respostes. I després de tant de temps sense escriure, tampoc no em demaneu que comenci amb grans arguments…


Una labor compartida

Per mitjà d’una piulada d’en Subal Quinina, repetida per El Llibreter, arribo a aquest text on l’editora Maria Bohigas parla de la seva feina i reprodueix tot de fragments de missatges entre col·laboradors i companys. Si sou dels que teniu curiositat per com es fan els llibres, crec que us agradarà. Jo (que tendeixo a escombrar cap a casa, ja ho sabeu) en destacaria els intercanvis entre editora, traductor i corrector respecte a La cova del sol, que mostren com entre tots tiren endavant un llibre amb cura, esforç i interès (allò que en català incorrecte se’n diu amb carinyu, vaja). Copio l’últim tros, on el corrector diu, en un missatge al traductor:

La vergonya o més aviat les angúnies d’aquest part tan laboriós són cosa compartida: en aquest part som tres: tu, que ets la partera, la Maria, que fa de papà, i jo, la llevadora. El símil potser és aprofitable.

Sí, no és el súmmum de l’originalitat, però com que traduir i tenir una criatura han estat les meves activitats principals durant un grapat de mesos, suposo que m’hi havia de fixar… En qualsevol cas, recomanable per entreveure com treballen, pensen i col·laboren aquests professionals.



Ampliem el refranyer?

Gràcies al senyor Twitter, entre ahir i avui he llegit un parell de frases que podrien formar part del refranyer modern de la professió, si és que ens posem a fer-lo:

Original mal escrito, traducción criticada.
(Mar Traducciones)

Corregir una traducció no hauria de ser traduir una altra vegada.
(emgiro)

A més, diria que tots dos estan basats en l’experiència directa, que no sé si els dóna més punts per entrar al cànon… Si us animeu a ampliar el recull, teniu (com sempre) l’espai de comentaris obert.


Literatura popular: l’errata

L’errata tipogràfica és una cosa maligna:
se la cerca i persegueix, però s’escapa ben indigna.
Fins que la forma és en màquina està ben amagada,
s’oculta en els racons, sembla que s’aguanti l’alenada.
Ni tan sols el microscopi per a llucar-la és bastant,
primer; però després es converteix en un elefant.
El pobre tipògraf es ben horroritza i s’estremeix,
i el corrector, que és culpable, acota el cap i gemeix,
perquè, si fins tota la resta de l’obra és perfecta,
hom es mira amb amarguesa solament aquell defecte.

L’he trobat a les Totxanes, totxos i maons d’avui (on també podeu llegir l’original italià) i he pensat que, mentre no trobés un pòster ben elegant per penjar-lo al despatx, ho havia de deixar copiat aquí.

(I a veure si algun dia escric alguna cosa, que gairebé ni em recordo de com es fa…)


És que tenim una feina estranya

Of all the interpretive arts, it is fascinating and puzzling to realize that only translation has to fend off the insidious, damaging question of whether or not it is, can be or should be possible.
Edith Grossman, ‘Why Translation Matters’, citada en una ressenya al ‘New York Times’ que va sortir ahir per les llistes del gremi.