Bornis i apedaçats

«Llavors ja es menjava pa amb tomàquet?» Segur que algun autor s'ho ha preguntat.

«Llavors ja es menjava pa amb tomàquet?» Segur que més d’un autor s’ho ha preguntat.

L’altre diumenge vaig veure un article de Marius Serra a Núvol sobre el I Premi Borni, una proposta que vol premiar l’error històric més gros que es trobi en un text literari. Per posar un exemple molt bèstia (als enllaços en trobareu de millors), una novel·la on Jaume I i el seu seguici mengessin pa amb tomàquet, quan aquesta planta no va arribar d’Amèrica fins al cap d’uns segles. Com que tinc una certa experiència del procés pel qual aquestes coses acaben al paper o la pantalleta (i algun cop m’ha tocat preguntar-me si allò ja estava inventat quan passava el «meu» llibre), em vaig posar a pensar en anacronismes, pífies i la relació del traductor en tot plegat. I com que tinc el blog, hi deixo apuntades les meves cabòries.

Per començar, com ja diu Màrius Serra, és veritat que traductors i correctors, que ens mirem el text molt de prop i tenim tirada a fixar-nos en els detalls, podem ajudar a detectar errors d’aquesta mena i, si escau, corregir-los. (Dic «si escau» perquè les coses no són tan senzilles: al final el text és de l’autor i no sempre es pot tocar.) Però també és veritat que tant els nostres coneixements com el temps que podem dedicar a aprendre i investigar són limitats, i segur que se’ns han colat pífies molt grosses, a més d’afegir-ne algunes de collita pròpia.

Per exemple, l’article de Núvol explica que al novel·lot Els pilars de la terra hi ha uns pagesos que tiren blat de moro en un casament medieval, quan aquest producte és originari d’Amèrica i llavors a Europa no es coneixia. Pel poc que he investigat, és possible que l’error no fos de l’autor, sinó d’algun dels seus traductors: l’original deu dir corn, una paraula que als Estats Units normalment significa ‘blat de moro’, però que en anglès britànic es refereix al blat o a qualsevol altre cereal important per a l’alimentació (que serveixi per fer pa, sobretot). Tenint en compte l’ambientació, el fet que Ken Follet és d’aquesta banda de l’Atlàntic i una nota sobre la paraula corn que he trobat al seu web, el més probable és que la pífia vingui d’un traductor despistat. (Relacionat amb això, recordo que per traduir Cançó de gel i foc vam haver d’investigar a què es referia en Martin quan deia corn, que en un món imaginari la nostra història no compta i la gent menja el que seu creador decideix.)

Aquesta és l'única novel·la pròpiament històrica que he traduït. No sé quantes pífies i pedaços deu haver-hi…

Aquesta és l’única novel·la pròpiament històrica que he traduït. No sé quantes pífies i pedaços deu haver-hi…

Al final, també vaig estar donant voltes a la possibilitat que un traductor empri conscientment un terme que un entès consideraria un error històric, però que en el context en què ell treballa cregui que funciona millor. M’explico, i com que no tinc a mà cap exemple real ho faig amb un d’inventat. Imaginem-nos una novel·la històrica d’aventures situada al nord d’Europa, que en un punt determinat esmenta els membres d’una mena de govern municipal de l’època que no té un equivalent precís en català, o que si en té —i el traductor el troba— aquí no és gens conegut (mentre que als lectors de l’original el concepte sí que els sona, o poden deduir-ne fàcilment el significat). Com que aquests senyors surten de passada en una escena d’acció i el govern municipal no és especialment important en l’obra, després de pensar-s’ho el traductor decideix que un estrangerisme (amb nota o sense) o un terme massa especialitzat més aviat destorbarien el lector, que en aquell moment sobretot està pendent de si el noi se salva, i opta per posar «regidors». Així dóna una idea de qui són aquells personatges sense complicar excessivament la lectura, encara que la traducció resulti menys acurada. Que es pot considerar un pedaç? Potser sí, i potser sigui una decisió equivocada, però també hi hauria arguments per defensar-la (en unes circumstàncies concretes i no per norma, compte). De fet, alguna vegada he acabat recorrent a estratègies semblants per ajudar el lector a salvar distàncies no històriques, sinó geogràfiques, quan un llibre passava en un país amb un sistema universitari diferent, per exemple, i si hagués filat massa prim hauria fet més nosa que servei a la majoria de lectors (alhora que esperava que els entesos no s’enfadessin gaire amb la traducció, tot s’ha de dir).

En qualsevol cas, les bases del Premi Borni ja expliquen que el jurat «atorgarà el premi sense estigmatitzar ningú però tot apostant per una cultura amb esperit crític capaç d’aprendre dels seus errors». Esperem que sigui un èxit i ens porti troballes interessants.

Anuncis

Encara que no sàpiguen llegir

edi1Una de les alegries d’anar a la biblioteca amb una criatura prelectora (de debò, en diuen així) és que quan em convé em puc oblidar del text original i explicar el que vulgui: resumir, allargar, simplificar, fer comèdia o posar-me didàctica… Em sap greu pels autors i traductors que s’hi han escarrassat,* però ara com ara les coses són així.

Fa uns quants dies, després de remenar pels prestatges, la menuda em va portar L’hora de banyar-se, un conte mooolt senzill d’una col·lecció en què el petit Edi i el seu nino Tedy viuen tot de situacions quotidianes. Com que la història no és res de l’altre món, vam començar a mirar-lo i explicar-lo sense fer cas de les lletres. (De fet, potser ni era la primera vegada que ho fèiem, perquè hem tingut a les mans llibres d’aquesta sèrie des que era força petita.)

Però en un moment donat, els ulls em van anar a parar al text i em vaig adonar que hi deia «el Edi» i no «l’Edi». Ostres! Poques paraules que hi havia i se’ls havia escapat una falta d’ortografia ben maca… En fi, sé millor que molta gent que això li pot passar a qualsevol. Però a la pàgina següent va tornar a sortir, i a l’altra…

Després de fer una repassada al llibre (i un parell de fotos, davant de la sorpresa de la nena), vaig confirmar que l’error es repetia a gairebé totes les pàgines. No sé si a l’editorial van patir un atac de catanyol, si és que van decidir afegir articles a última hora i sense saber-ne o què els va passar, però el cas és que un text molt breu va sortir al carrer amb un percentatge de faltes d’ortografia altíssim. Suficient com per retirar el llibre, corregir i reimprimir? Mes aviat diria que no, perquè a les biblioteques en tenen uns quants exemplars i a l’ISBN no hi trobo que en fessin cap altra edició o impressió. Si al capdavall era per a criatures que no llegeixen i el que comptava eren els dibuixets tampoc no s’hi deurien capficar… Doncs no, això no està bé: encara que els destinataris del llibre no llegeixin, es mereixen un respecte i una feina ben feta, ni que sigui per allò de no deixar mals exemples al seu abast. Sense oblidar els adults que sí que llegim i valorem aquestes coses, i que també comptem.

Edi2

Tinc pendent de mirar-me bé algun altre llibre de la col·lecció, però des d’aquell dia no me n’ha caigut cap a les mans (a la biblioteca hi vaig acompanyada i per descomptat estic pendent d’altres coses). Suposo que la resta de títols deuen estar més polits i que justament em vaig fixar en una raresa, però el cert és que em va deixar força mal gust de boca. Em direu que és la correctora que porto a dintre, però per voler apòstrofs ben posats tampoc no cal ser del gremi, oi?

*****

*Nota: Com a les prestatgeries dels grans, una part significativa de títols són d’autors estrangers, i no puc deixar d’observar els jocs de mans —més o menys reeixits— que han hagut de fer els traductors amb les rimes, els ritmes i les repeticions de molts contes, sense perdre de vista el registre, l’original i les il·lustracions. Segur que donarien, o ja han donat, per fer algun estudi. En l’esforç que suposa i en com es deu pagar prefereixo no pensar-hi gaire, per si de cas.


Autors i traductors

Postal CEATL

Les associacions de traductors literaris d’Europa han fet tot de postals. Les podeu veure fent clic a la imatge.

Com que avui és Sant Jeroni, el dia del traductor (o de la traducció, segons on ho miris), últimament l’ofici ha sortit pels mitjans de comunicació, generalment per parlar-ne bé. Al cap dels anys, reconec que alguna de les coses que diuen se’m fan repetitives, però sempre cal anar donant a conèixer la nostra feina, a veure si ajuda a fer-se veure i millorar.

Del que he vist i llegit, m’ha cridat l’atenció un fragment d’aquest article d’Antonio Muñoz Molina, on parla dels seus traductors:

Escuchaba hablar a estas personas, tan distintas entre sí, tan iguales en su devoción por el trabajo que hacen, y sentía gratitud y algo de remordimiento: una palabra que yo elegí por azar o instinto, una frase a la que dediqué tal vez unos minutos, les han podido causar horas o días de desvelo.

Curiosament, amb alguns autors, jo sempre havia tingut aquesta idea a l’inrevés: que l’autor anava al seu ritme i es podia passar dies o hores buscant la paraula exacta o l’ordre òptim d’una frase, mentre que els traductors, que —no ho oblidem— treballem a preu fet i amb terminis no sempre amplis, som els que hem de deixar de donar-hi voltes i tirar pel dret perquè la feina ens surti a compte, o simplement perquè no hi ha temps.

Enllaç extra: el vídeo sobre traductors que va sortir fa poc al programa Ànima del Canal 33. A banda d’un parell de patums del gremi, hi surt la Mar Albacar, la traductora de Dansa amb dracs, i si us hi fixeu veureu el glossari que vam fer servir per a la Cançó de gel i foc.


La traducció és un trasllat

Per compensar el pessimisme de l’última entrada, una metàfora bonica sobre la traducció. Perquè es veritat que traduir o traslladar, i que sovint et quedes amb la sensació que s’ha perdut o trencat alguna cosa de l’original… Però quan fas trasllat també descobreixes coses que no recordaves que tenies, o trobes el lloc on fer lluir aquella peça que abans quedava arraconada.

Los traductores nos pasamos la vida visitando planetas lejanos. No nos importa, sabiendo que toda traducción es un traslado y que “siempre se rompen cosas en las mudanzas”.
Miguel Sáenz

Llegit a «Siempre se rompen cosas en las mudanzas», un dels articles de l’especial sobre traducció literària que va sortir al Babelia demà farà quinze dies. Si us interessa, en podeu trobar una ressenya en aquest apunt de Malapartiana, un dels blocs que penso posar a la llista d’enllaços el dia que la reorganitzi.


No anem bé…

Em fixo en la següent frase de Seth Godin, megaguru de tot això de l’emprenedoria i Internet, en una entrevista sobre el sector editorial publicada a Núvol:

[…] tota aquesta gent abnegada que participa en la cadena de negoci, com que no són un personal escàs, cada vegada se’ls podrà remunerar a preus més baixos. […]

Trist, oi? Doncs això encara, que quan ahir la vaig llegir en anglès em va fer la sensació que enviava uns quants oficis del llibre en direcció al canyet, almenys com a manera de guanyar-se la vida:

[…] are the first to go. Second: all the hard-working people in the book production chain, because the lack of scarcity makes it hard to pay them to do the work they do.

Sort que la versió nostrada és més optimista, ni que sigui per contradir alguns tòpics sobre el pessimisme català i l’optimisme nord-americà.

Del tema en qüestió permeteu-me que no en parli, que poca cosa us podria dir. Jo també em pregunto de tant en tant cap a on anem amb tot això del llibre digital i qui em pagarà (bé) per fer la meva feina si hi ha una gran sacsejada del model d’edició actual, però em quedo en les preguntes i no arribo a les respostes. I després de tant de temps sense escriure, tampoc no em demaneu que comenci amb grans arguments…


Per a la col·lecció de frases

Vista al Rodamots d’avui:

El dret a dir bestieses és un dels drets més sagrats de l’home. I de la dona, és clar.
Joan Sales (Barcelona 1912-1983)

Decididament, hauré de buscar temps i atenció per llegir d’una vegada la correspondència d’aquest home…


Una labor compartida

Per mitjà d’una piulada d’en Subal Quinina, repetida per El Llibreter, arribo a aquest text on l’editora Maria Bohigas parla de la seva feina i reprodueix tot de fragments de missatges entre col·laboradors i companys. Si sou dels que teniu curiositat per com es fan els llibres, crec que us agradarà. Jo (que tendeixo a escombrar cap a casa, ja ho sabeu) en destacaria els intercanvis entre editora, traductor i corrector respecte a La cova del sol, que mostren com entre tots tiren endavant un llibre amb cura, esforç i interès (allò que en català incorrecte se’n diu amb carinyu, vaja). Copio l’últim tros, on el corrector diu, en un missatge al traductor:

La vergonya o més aviat les angúnies d’aquest part tan laboriós són cosa compartida: en aquest part som tres: tu, que ets la partera, la Maria, que fa de papà, i jo, la llevadora. El símil potser és aprofitable.

Sí, no és el súmmum de l’originalitat, però com que traduir i tenir una criatura han estat les meves activitats principals durant un grapat de mesos, suposo que m’hi havia de fixar… En qualsevol cas, recomanable per entreveure com treballen, pensen i col·laboren aquests professionals.



De cases i de cassoles

Un dia d’agost, havent dinat. Navego una mica per intentar que les neurones arrenquin abans de posar-me a fer feina, i al web de La Vanguardia em trobo això:

Si no faig un bot és perquè no estic prou desperta, però aparto les teranyines mentals i m’ho torno a mirar. Entre les cometes i el text de la notícia es veu clar que el pregoner de la festa ha fet un joc de paraules amb casolana (un adjectiu que queda bé en una festa major), aprofitant que ell és cuiner i, com diu la cançó, està acostumat a remenar cassoles. El que passa és que quan anant pel carrer has vist uns quants cartells de «cuina cassolana» o «menjars cassolans», doncs a primera vista el joc de paraules més que gràcia fa un cert mal rotllo, què voleu que us digui…

Com a mostra d’aquesta errada que ja podríem qualificar de clàssica, us deixo un cartell que vaig fotografiar no fa gaire. Em sembla que ja l’havia vist en algun bloc de pífies i tot, però quan me’l vaig trobar en directe vaig treure igualment la càmera. Es tracta d’un establiment on tenen problemes amb l’essa sorda i la sonora, perquè no tan sols ofereixen un «menu cassolà» (sí, els accents també els han repartit com han pogut) sinó que també es presenten com a «cervesseria» (no són els únics). I és que això de les esses és curiós: m’he trobat més d’una persona que les pronunciava gairebé totes bé, però a l’hora d’escriure-les ja no se’n sortia. Però si et gastés calés a fer un cartell per al negocis val la pena mirar-s’hi una mica, ja ho em dit moltes vegades. Això sí, a aquest li podem donar punts extres de cosmopolitisme pel joc de paraules en castellà del nom, i per l’indicador de «steak house»; per idiomes que no quedi.


Una de lexicògrafs

Ara que el Gazophylacium, se’n va de vacances, trobo per casualitat una anècdota de lexicògrafs que crec que li agradaria:

The DARE project, as it is known, was initiated in the 1950s by Frederic Cassidy, a well-known linguist who sent field workers out across the country in “word wagons” to interview people. Cassidy’s catalogers talked to nearly 3,000 people over six years, making recordings along the way in order to capture pronunciations.
The first volume of the DARE was released in 1975, with additional volumes following in time. But the final volume still had not been published by the time of Cassidy’s death in 2000, and the linguist’s tombstone reads, “On to Z!”
Now, after five decades of research, “S to Z” of the DARE will be published next year.
(NPR, via Mighty Red Pen)

No em negareu que això de la làpida té un aire de llegenda urbana… (i una cerca ràpida a les imatges del Google no ho confirma, però tampoc no vol dir res).


No me’n sé avenir

Ja sé que ningú no és perfecte, que aquestes coses passen a les millors famílies (la meva inclosa), però és que no m’hi acostumo. Digueu-me innocent, però de segons quines coses espero un nivell de qualitat alt, i quan no hi arriben em queda una sensació de decepció i estranyesa totalment estúpida i innecessària, però no per això menys real…

És el que em va passar ahir en rebre la publicitat del postgrau de traducció literària de la Pompeu Fabra (que fa anys que em tempta, però que per una combinació de motius sempre acabo deixant estar). Hi vaig fer un cop d’ull i vaig trobar,  sense fixar-m’hi gaire, unes quantes pífies de les que no haurien d’haver passat una bona correcció de proves (feu clic a les imatges per veure-les una ampliades.):

upf1OKupf2OKupf3OK

Tots són errors tontos i perfectament comprensibles, dels que de tant en tant s’escapen i sovint no s’aprecien, però veure’n uns quants en un fullet dirigit a gent del gremi ja fa més aviat angúnia. D’altra banda, com em van dir en una piulada, també podria ser una mostra dels errors que aquest postgrau (que inclou un parell de tallers de redacció correcció d’estil) ensenya a evitar…