Bornis i apedaçats

«Llavors ja es menjava pa amb tomàquet?» Segur que més d’un autor s’ho ha preguntat.

L’altre diumenge vaig veure un article de Marius Serra a Núvol sobre el I Premi Borni, una proposta que vol premiar l’error històric més gros que es trobi en un text literari. Per posar un exemple molt bèstia (als enllaços en trobareu de millors), una novel·la on Jaume I i el seu seguici mengessin pa amb tomàquet, quan aquesta planta no va arribar d’Amèrica fins al cap d’uns segles. Com que tinc una certa experiència del procés pel qual aquestes coses acaben al paper o la pantalleta (i algun cop m’ha tocat preguntar-me si allò ja estava inventat quan passava el «meu» llibre), em vaig posar a pensar en anacronismes, pífies i la relació del traductor en tot plegat. I com que tinc el blog, hi deixo apuntades les meves cabòries.

Per començar, com ja diu Màrius Serra, és veritat que traductors i correctors, que ens mirem el text molt de prop i tenim tirada a fixar-nos en els detalls, podem ajudar a detectar errors d’aquesta mena i, si escau, corregir-los. (Dic «si escau» perquè les coses no són tan senzilles: al final el text és de l’autor i no sempre es pot tocar.) Però també és veritat que tant els nostres coneixements com el temps que podem dedicar a aprendre i investigar són limitats, i segur que se’ns han colat pífies molt grosses, a més d’afegir-ne algunes de collita pròpia.

Per exemple, l’article de Núvol explica que al novel·lot Els pilars de la terra hi ha uns pagesos que tiren blat de moro en un casament medieval, quan aquest producte és originari d’Amèrica i llavors a Europa no es coneixia. Pel poc que he investigat, és possible que l’error no fos de l’autor, sinó d’algun dels seus traductors: l’original deu dir corn, una paraula que als Estats Units normalment significa ‘blat de moro’, però que en anglès britànic es refereix al blat o a qualsevol altre cereal important per a l’alimentació (que serveixi per fer pa, sobretot). Tenint en compte l’ambientació, el fet que Ken Follet és d’aquesta banda de l’Atlàntic i una nota sobre la paraula corn que he trobat al seu web, el més probable és que la pífia vingui d’un traductor despistat. (Relacionat amb això, recordo que per traduir Cançó de gel i foc vam haver d’investigar a què es referia en Martin quan deia corn, que en un món imaginari la nostra història no compta i la gent menja el que seu creador decideix.)

Aquesta és l’única novel·la pròpiament històrica que he traduït. No sé quantes pífies i pedaços deu haver-hi…

Al final, també vaig estar donant voltes a la possibilitat que un traductor empri conscientment un terme que un entès consideraria un error històric, però que en el context en què ell treballa cregui que funciona millor. M’explico, i com que no tinc a mà cap exemple real ho faig amb un d’inventat. Imaginem-nos una novel·la històrica d’aventures situada al nord d’Europa, que en un punt determinat esmenta els membres d’una mena de govern municipal de l’època que no té un equivalent precís en català, o que si en té —i el traductor el troba— aquí no és gens conegut (mentre que als lectors de l’original el concepte sí que els sona, o poden deduir-ne fàcilment el significat). Com que aquests senyors surten de passada en una escena d’acció i el govern municipal no és especialment important en l’obra, després de pensar-s’ho el traductor decideix que un estrangerisme (amb nota o sense) o un terme massa especialitzat més aviat destorbarien el lector, que en aquell moment sobretot està pendent de si el noi se salva, i opta per posar «regidors». Així dóna una idea de qui són aquells personatges sense complicar excessivament la lectura, encara que la traducció resulti menys acurada. Que es pot considerar un pedaç? Potser sí, i potser sigui una decisió equivocada, però també hi hauria arguments per defensar-la (en unes circumstàncies concretes i no per norma, compte). De fet, alguna vegada he acabat recorrent a estratègies semblants per ajudar el lector a salvar distàncies no històriques, sinó geogràfiques, quan un llibre passava en un país amb un sistema universitari diferent, per exemple, i si hagués filat massa prim hauria fet més nosa que servei a la majoria de lectors (alhora que esperava que els entesos no s’enfadessin gaire amb la traducció, tot s’ha de dir).

En qualsevol cas, les bases del Premi Borni ja expliquen que el jurat «atorgarà el premi sense estigmatitzar ningú però tot apostant per una cultura amb esperit crític capaç d’aprendre dels seus errors». Esperem que sigui un èxit i ens porti troballes interessants.