El traductor, a la coberta

meekEncara que no en tinc dades generals (segur que algún’ha fet un estudi), diria que en gairebé tots els llibres traduïts que m’han passat últimament per les mans he pogut saber qui era el traductor. És una de les informacions que figuren a la pàgina de crèdits i moltes editorials inclouen també el nom del traductor a la portada, més o menys destacat. Però no n’hi ha tantes que el facin aparèixer a la coberta, i menys d’una manera tan destacada i integrada en el disseny (si semblava un subtítol…)  com en aquest llibre de Miscelánea Editorial que he vist anunciat en una revista. De fet, m’ha cridat prou l’atenció com per treure’l aquí.

Cal dir, sobretot per als que no sou del gremi, que això de fer sortir els traductors a la portada no em sembla important per una qüestió de fer content l’ego (bé, tots tenim el nostre orgull i fa il·lusió, fins i tot als que som vergonyosos de mena), sinó perquè, com més es vegi el traductor, més poden adonar-se els lectors de la seva tasca. I a la llarga, si els lectors que tenen ben present la figura del traductor és més fàcil que reconeguin i apreciïn la seva feina, i en conseqüència reclamin que sigui de qualitat, cosa que pot portar a una major valoració i una millor situació de tots plegats… I això que el traductor, per tot el que té de creació la seva feina, és relativament visible. Es podrien dir coses molt semblants de molts altres professionals (per exemple els correctors, per la part que també em toca) que treballen perquè els llibres surtin al carrer, i surtin tan bé com sigui possible, però que no sempre troben el reconeixement i les condicions desitjables. (En aquest bloc mateix trobareu referències, però us en deixo una de recent sobre traductors aquí.)

Per acabar, aviso que no sé res d’aquest llibre ni de l’editorial que l’edita més enllà d’aquesta coberta, és a dir que a dins tant hi pot haver un nyap com una obra d’art, i que tampoc no m’interessa tant com per llegir-lo i explicar-vos-ho.


Plorem?

Gràcies a la llista Infoedicat, llegeixo una entrevista a la traductora Maite Cirugeda publicada em sembla que divendres a l’Avui. La crua realitat dels traductors literaris hi surt ben clara:

Crec que no es possible tirar endavant una família amb un sou de traductor literari.

Després ja vénen les explicacions i els matisos, és clar, però per poc que conegueu el gremi no us semblarà res de nou. Les paradoxes de sempre de l’ofici de traductor (i molt sovint també del de corrector). Una és que la feina ben feta ha de ser invisible pel lector, però sovint la millor manera de cridar l’atenció sobre la necessitat de bons professionals és precisament assenyalar els nyaps on més se’n nota l’absència. Una altra, que la traducció literària o editorial (un altre dia ja filarem més prim), tradicionalment de les més “visibles” i reconegudes pel gran públic, és també un dels sectors més mal pagats. Traduir segons què, a més de crear, és plorar. Ho deien en un editorial del butlletí de l’ACEC esmentat a l’entrevista, i em sona haver-ho llegit per algun altre lloc.

Per tot plegat, de vegades em fa por que, des de fora, la majoria d’aparicions de traductors i correctors als mitjans de comunicació portin connotacions negatives: o plorem o l’espifiem (o tot alhora, ens queixem d’unes condicions laborals que afavoreixen les pífies). A la mateixa l’entrevista es veu una certa preocupació al respecte:

Pessimista?
No. Sóc poc partidària de plorar. No crec que sigui part constituent de la professió. Traduir és crear i enginyar-s’ho (enginy per poder anar creant)… No s’hi val a defallir, però potser cal una tendència innata a la revolta… i bones dosis d’energia!

Sense oblidar les reivindicacions necessàries, potser des de fora aquest enginy i aquesta energia s’haurien de veure millor. Dec ser jo que no trobo les referències, però m’agradaria ensopegar amb més textos sobre traductors literaris centrats a respondre les preguntes del milió de dòlars:

  • Això es pot arreglar? (I jo mateixa em pregunto fins a quin punt, que veig molt difícil que les hores per entendre i traduir poetes metafísics anglesos, per exemple, recargolats com ells sols, puguin resultar rendibles.)
  • I com?

Demolidor

Si les editorials de vegades es gasten més diners en la coberta d’un llibre que no pas en la traducció de l’obra, què més podem dir de la consideració que tenen pel nostre ofici?

Anna Casassas, traductora, en una publicació de l’AELC. Citada al suplement cultural de l’Avui del dijous.


Més sobre correctors editorials

No crec que en puguem arribar a dir tema de moda, però després d’un apunt a Totxanes, totxos i maons la setmana passada, dijous en parlava l’Eva Piquer al suplement de cultura de l’Avui: això dels correctors editorials està malament. Com que solen trigar a penjar-ho al web, copio un parell de frases d’Eva Piquer sobre un llibre en què els protagonistes, Carpi i Rachel, es converteixen en «Capri» i «Raquel» a la contraportada:

Em poso a llegir-lo amb el llapis a la mà i, quan només vaig per la novena línia del primer paràgraf, topo amb un ‘aniverari’, sense essa. Buf.
[…] Una de dues: o els follets d’impremta es reprodueixen com els polls, i a hores d’ara ja són tants que no hi ha qui els aturi, o els correctors editorials estan de vaga com els guionistes de Hollywood. I els lectors, mentrestant, ens fotem.

Igualment en parlen al bloc Lectures de l’Espolsada, on el punt de partida és si la situació està pitjor en català o en castellà i acaben comentant les presses en el procés editorial i les condicions en què de vegades es treballa (també hi ha editorials que ho volen fer bé, em consta). En qualsevol cas, és bo que d’això se’n parli i quedi clar que no es pot donar als lectors qualsevol cosa perquè, com diu Gonzalo (Darabuc) en un comentari al post de L’Espolsada, «el llibre és un producte, té un preu i, si està mal fet, s’hauria de poder tornar igual que un envàs de llet que obri malament, no?». La meva comparació preferida és amb una pantalla d’ordinador, que pot tenir un nombre màxim de píxels defectuosos, però no hi podria estar més d’acord.


Més sobre ‘El celler’

cellerok.jpgFa quatre dies que em ficava amb un anunci de l’última novel·la de Noah Gordon perquè hi havia una falta d’aquelles que fan feredat, i ahir van dir a les notícies de RAC1 que l’editorial havia tret una nova edició en català del llibre perquè la que havien posat a la venda estava plena d’errors ortogràfics i gramaticals. Fins i tot han posat un tall de veu d’una persona de Roca Editorial, l’empresa responsable, explicant que, després de l’ensurt inicial, la cosa no era tan greu com per retirar l’edició (recordem que això va arribar a les llibreries) però que s’havien adonat que al llibre li faltava una repassada i l’havien feta en els nous exemplars. Els de l’emissora també han aprofitat per penjar-se la medalla que la rectificació es devia a la denúncia dels oients d’El món a RAC1, però suposo que també els deurien arribar queixes d’alguna altra banda (o són oients molt ben organitzats, que tot pot ser).

No sé com sol treballar la gent de Roca Editorial ni com ha anat el procés de producció d’aquest llibre (que a més no he llegit), per tant no puc parlar de si la feina estava ben o mal feta. En qualsevol cas, és bo trobar un exemple de pressió dels lectors a favor d’una mínima qualitat lingüística en els llibres que es venen: al capdavall, l’edició és un negoci i els empresaris tendeixen a estalviar en allò que el públic no percep com important… És també un bon recordatori que, per molt grans i eficaces que siguin les campanyes de màrqueting, no es pot deixar de tenir cura del producte que es ven. De moment, ja han dit per la ràdio que canviaran els exemplars de la versió antiga per la nova als compradors que ho demanin, tal com se sol fer amb un producte defectuós. Ja toca.

És clar que tot plegat pot ser una sofisticada campanya perquè la gent parli del llibre (tant se val si bé o malament), i llavors jo hi he caigut de quatre potes…


«Poc a poc» i mala lletra

Un anunci mal escrit sempre fa quedar malament, però si es tracta de publicitat d’un llibre encara més. Se suposa que una editorial és una empresa més preocupada pel llenguatge que d’altres, que té cura d’aquestes coses, i almenys està assabentada de l’existència d’uns éssers anomenats correctors… Sí, ja sé que els anuncis els fan empreses de publicitat, però aquestes també haurien de tenir control de qualitat, i sense el vistiplau del client les coses tampoc surten. Bé, això és el que ha sortit a l’Avui:

cellerok.jpg
Podríem discutir si només pot ser «gaudir-ne» (els pronoms febles, aquella cosa en vies d’extinció!) o ho podem deixar en «gaudir» amb un sentit més general (ni que sigui agafat pels pèls). Però el que fa mal als ulls és aquest «poc a poc», un calc que em faig tips de canviar per «a poc a poc» a la feina, mig empipada i mig pensant que així justifico el jornal. La mala lletra l’ha posat la rotativa: la foto és de mòbil i no crec que es vegi, però el text també els ha quedat mal imprès. Quant a la novel·la, no us podré dir si és com l’anunci o l’han traduït i corregit bé, perquè no tinc pensat llegir-la: del Gordon només em va agradar El médico, fa un grapat d’anys, i després una biografia d’un rabí em va interessar pel que explicava del funcionament de les sinagogues. El que he vist d’El celler, començant per això de «tribut al nostre país», no em fa gaire bona espina.

I parlant de l‘Avui, a la redacció deurien anar una mica despistats pel pont: a la pàgina 3 en paper parlen de Manuel Chaves, el president d’Andalusia, i posen la foto d’Hugo Chávez, el de l’antiimperialimmo yanqui.