D’aquelles coses que convé repetir(-nos) de tant en tant

Why do we, the freelance translators of the world, have such low self-esteem when it comes to our rates?
To read what we’re saying in our blog posts and comments, you would think translators are hounded, pursued by angry torch-wielding mobs and slavering dogs trying to wear us down until we finally acquiesce and lower our rates. And in the back of our heads, there’s a Greek chorus repeatedly chanting “don’t you dare lower your rates.” Seriously, in our online conversations about rates we often sound like we’re on the verge of tears, with everyone out to get us.
‘Masked Translator’, en un apunt ple de seny sobre tarifes i crisi

Anuncis

Plorem?

Gràcies a la llista Infoedicat, llegeixo una entrevista a la traductora Maite Cirugeda publicada em sembla que divendres a l’Avui. La crua realitat dels traductors literaris hi surt ben clara:

Crec que no es possible tirar endavant una família amb un sou de traductor literari.

Després ja vénen les explicacions i els matisos, és clar, però per poc que conegueu el gremi no us semblarà res de nou. Les paradoxes de sempre de l’ofici de traductor (i molt sovint també del de corrector). Una és que la feina ben feta ha de ser invisible pel lector, però sovint la millor manera de cridar l’atenció sobre la necessitat de bons professionals és precisament assenyalar els nyaps on més se’n nota l’absència. Una altra, que la traducció literària o editorial (un altre dia ja filarem més prim), tradicionalment de les més “visibles” i reconegudes pel gran públic, és també un dels sectors més mal pagats. Traduir segons què, a més de crear, és plorar. Ho deien en un editorial del butlletí de l’ACEC esmentat a l’entrevista, i em sona haver-ho llegit per algun altre lloc.

Per tot plegat, de vegades em fa por que, des de fora, la majoria d’aparicions de traductors i correctors als mitjans de comunicació portin connotacions negatives: o plorem o l’espifiem (o tot alhora, ens queixem d’unes condicions laborals que afavoreixen les pífies). A la mateixa l’entrevista es veu una certa preocupació al respecte:

Pessimista?
No. Sóc poc partidària de plorar. No crec que sigui part constituent de la professió. Traduir és crear i enginyar-s’ho (enginy per poder anar creant)… No s’hi val a defallir, però potser cal una tendència innata a la revolta… i bones dosis d’energia!

Sense oblidar les reivindicacions necessàries, potser des de fora aquest enginy i aquesta energia s’haurien de veure millor. Dec ser jo que no trobo les referències, però m’agradaria ensopegar amb més textos sobre traductors literaris centrats a respondre les preguntes del milió de dòlars:

  • Això es pot arreglar? (I jo mateixa em pregunto fins a quin punt, que veig molt difícil que les hores per entendre i traduir poetes metafísics anglesos, per exemple, recargolats com ells sols, puguin resultar rendibles.)
  • I com?

Alguns números sobre la traducció literària

En aquest apunt d’Ediciona fan una comparativa de tarifes de traducció literària a diferents països. Ho destaco no tant per les conclusions a què es puguin arribar (cap gran novetat, i caldria parlar de quins factors es tenen en compte), sinó perquè el que es compara són xifres concretes, cosa no gaire habitual. Parteixen de l’informe Ser traduït o no ser del Pen Club i l’Institut Ramon Llull, que tinc a la carpeta de coses per llegir des de fa un munt de temps, tot i que no dubto del seu interès.

I permeteu-me que ho deixi aquí. D’una banda perquè el tema de les tarifes porta massa fàcilment a les lamentacions, i de l’altra perquè, encara que sigui important, parlar de diners em fa una certa vergonya, què voleu que us digui.