Memòria de traductor

Publicat: 17 Octubre 2013 | Autor: | Filed under: cabòries, l'ofici, lapidari | Tags: , , , | 4 comentaris

Pels volts del Dia de la Traducció, els companys d’Acett van convocar un concurs per recollir referències a traductors protagonistes de llibres. A mi em va venir el cap un fragment que havia llegit feia molt temps, una anècdota en una novel·la perfectament prescindible, però que em va cridar l’atenció i se’m va quedar a la memòria, potser perquè em va agradar que l’autora es fixés en aquest detall. Quan em va venir bé localitzar-lo (amb l’ajuda de Google Books i d’un drap de la pols), ja era massa tard per enviar-lo al concurs*, però tant per tant ho deixo aquí apuntat.

shadowsBé, la situació és més o menys la següent: en un planeta amb poca tecnologia, uns enviats de planetes més evolucionats tecnològicament han de fugir de no sé on, cosa que inclou fer servir una mena de carro tirat per bèsties. Els personatges no tenen ni idea de com posar arnesos ni res d’això, però n’hi ha una que és traductora i els dóna instruccions per resoldre el problema. Quan ja són fora, un altre personatge li pregunta com ha sabut què calia fer i la traductora respon.

“How did you know that?” I asked Lutha. “About the lead gaufers.”
“I am a translator of documents,” she said. “I read. I read many things from many worlds. I translate documents about crops and water rights and weapons and marriage law and livestock. My head is full of a million irrelevant facts, one of which just happened to be useful.”
Sheri S. Tepper, Shadow’s End

Em va fer gràcia quan vaig llegir-ho, i amb els anys de treballar m’hi he anat identificant. Perquè traduint i corregint m’ha tocat llegir sobre temes força diversos o documentar-me sobre coses que no hauria dit mai que m’interessarien. I és clar, a la llarga de tant llegir se n’aprèn, o hi ha coses que pel que sigui se’t queden a la memòria i després surten inesperadament en situacions o converses que en principi t’haurien de quedar molt lluny. No sempre tan oportunament com a la novel·la, és clar, però la cultureta que pot donar l’ofici, o els mecanismes misteriosos pels quals ens recordem de segons què, no deixen de sorprendre’m.

I a vosaltres, gent del gremi que passeu per aquí, us sona, això?

* Si teniu curiositat, aquí hi ha un recull de fragments enviats.

Un llibre dur

Publicat: 20 Març 2013 | Autor: | Filed under: Alguns projectes on treballo, biblioteca | Tags: , , , , , | 6 comentaris

Aparentment, en Galen, malgrat les obsessions que el persegueixen, és un noi normal i corrent. Aparentment, la seva mare, malgrat els records que la torturen, és una dona normal i corrent. Aparentment, la tia, la cosina i l’àvia, malgrat les misèries que les roseguen, són persones normals i corrents. Aparentment, tots ells conformen el retrat més o menys insípid i perfectament plausible d’una família normal i corrent americana dels anys vuitanta del segle XX.

cobertaAixí comença el text de la contraportada, de Terra, de David Vann, l’altra de les dues traduccions meves que es van publicar el febrer. Si coneixeu l’autor, ja us podeu imaginar que darrere d’aquests «aparentment» s’amaguen drames i misèries terribles, però arrelats en aspectes molt bàsics de la naturalesa humana, que porten a la devastació (més o menys acompanyada per l’entorn i els paisatges) i a la destrucció dels personatges. En les entrevistes que li he llegit, Vann sempre parla de tragèdia grega i, sí, és això.

Terra és un llibre dur, dels que fan patir. El que passa és que l’autor sap escriure (encara que en temes de puntuació i gramàtica no sigui precisament un purista) i la prosa té una força tremenda que t’arrossega i fa que no paris de llegir encara que t’ho estiguis passant fatal. Si en voleu saber més, en podeu llegir ressenyes més completes aquí (deixa bé la traducció, iupi!) i aquí.

D’altra banda, Terra per mi va ser un llibre dur de traduir. Quan me’l van proposar no ho semblava tant, i com que venia de traduir un parell de llibres amb abundància de subordinades i paràgrafs llargs i complexos, l’estil despullat i les frases curtes més aviat em venien de gust. Anava ben errada. Vaig ensopegar amb totes les diferències bàsiques entre l’anglès i el català, com ara que tenen un munt de paraules d’una o dues síl·labes per indicar maneres de caminar (quan en català ho fem amb adverbis i complements), o la facilitat amb què un nom com ara shovel (‘pala’) es converteix en verb, de manera que una acció senzilla retratada amb quatre paraules es podia convertir una trampa. Les frases de Terra són breus, senzilles i potents, i sovint costava expressar el mateix sense complicar-les ni deixar-se res per dir (ni sortir del cap del protagonista, i sense parar d’empènyer el lector cap endavant). I la cuina dels americans blancs i pobres té cops amagats: plats que al llibre són el més normal del món no resulten fàcils d’identificar pels lectors catalans, i tampoc no convé entretenir-se a explicar-ho.

dirtSegurament el títol no és el millor exemple del que estava explicant, però m’agradaria comentar-lo una mica. Estic convençuda que Terra és la millor traducció del Dirt original, i la que té més força i riquesa. Però no tota la terra és dirt, i dirt també vol dir ‘brutícia’, o segons com ‘fang’, i fins i tot pot ser la «pols» de la frase «cendra a la cendra, pols a la pols»… Ja us podeu imaginar la quantitat de connotacions i els camins per on poden portar, oi?

Posats a patir, durant la traducció també patia per una cosa curiosa. El llibre passa als anys 1980, una època en què jo ja tenia ús de raó, estudiava anglès amb una mica de nivell i començava a comprar diccionaris grossos (l’anglès-català de la GEC és del 83), i en principi tot el llenguatge que hi sortia em semblava normal (de fet, per mi la narració té un punt d’intemporal). Però em preocupava que hi hagués alguna expressió evidentment vuitantera pels lectors originals, que a mi se’m passés i el material de consulta no m’avisés… Ja veieu com podem ser de complicats els del gremi.

En resum, que va ser un procés de traducció difícil, en què si m’entretenia gaire a donar voltes a cada pas la cosa no fluïa, i si em concentrava a escriure a raig per agafar-li el ritme i repassar-ho després tampoc no avançava bé. Potser hauria calgut dedicar-hi mesos, fer un esborrany, deixar-lo reposar unes setmanes, tornar-hi, rumiar-s’ho… Però amb els calendaris editorials d’avui dia això és gairebé impossible d’aconseguir, i els números tampoc no sé si quadrarien. El resultat va ser que el corrector* va haver de treballar a consciència i, gràcies a les seves propostes i a una repassada a fons de les proves, ha sortit la traducció que ara és a les llibreries.

Terra no és un llibre que recomanaria a qualsevol. De fet, si algú us diu que és una anada d’olla, depressiva a no poder més i amb les comes escampades de qualsevol manera, doncs s’hi pot estar més o menys d’acord, però de motius en té. Ara bé, si la follia, la tragèdia i l’estil de Vann no us espanten, aquest és un llibre amb una força tremenda, dels que costen d’oblidar.

***

* Si sovint es diu que els traductors estan poc reconeguts (i remunerats), en el cas dels correctors ni us ho explico. Si no l’anomeno és en part per desmemòria i en part perquè no sé si vol sortir, però si passes per aquí, saluda, que t’aplaudirem com et mereixes.

Un símil

Publicat: 3 Agost 2010 | Autor: | Filed under: l'ofici, lapidari | Tags: , , , | Deixa un comentari

Com totes les comparacions, generalitza i es deixa coses, però també en mostra, i fa pensar una mica sobre el nostre ofici, aquí en una reflexió sobre per què les traduccions envelleixen més que l’original.

El original suele ser un reloj fabricado en Suiza, con una maquinaria de la máxima precisión, con unas piezas hechas a partir de los materiales más nobles y más caros. El original es un Rolex de precio prohibitivo, vaya (y la metáfora crematística nos podría servir aún mejor si se piensa que traducimos para quienes carecen del poder adquisitivo, digo de la competencia lingüística necesaria, para leer el original, para comprar el Rolex ‘made in’ Suiza). La traducción sigue siendo un Rolex, pero fabricado en Taiwan. De hecho, la traducción se suele hacer en condiciones infrahumanas, en un taller a espaldas de cuyos tornos están las camas calientes en las que dormimos por turnos los chinos estajanovistas del oficio.
Miguel Martínez-Lage, ‘El Trujamán’, 3 d’agost de 2010

(Rebut via Twitter, per cert.)

Crònica catosfèrica

Publicat: 27 gener 2008 | Autor: | Filed under: cabòries, la blogocosa | Tags: , , , | 13 comentaris

Actualització: Ei, no us oblideu de mirar els comentaris, on entre altres coses es demostra que sóc una pèssima fisonomista.

catosfera.jpg

Baixo del tren a Granollers dissabte al matí i veig un noi que també mira el mapa que hi ha al davant de l’estació. Li pregunto si va a la cosa dels blocs i resulta que és l’Eloi, a qui havia llegit alguna vegada per un enllaç al bloc del meu germà petit (que també em sembla que ha de passar un moment o altre). Arribem i anem la taula de literatura i blocs. Al davant hi ha assegut un matrimoni que juraria que són els pares d’en Toni Ibañez, que modera. L’home fa fotos; jo porto la càmera del telèfon, però em fa mandra.

Comença la taula. Anoto una expressió de Biel Mesquida, via Toni Ibáñez: «els blocs fan escriguera». La Laura Borràs, de la UOC, fa tota una presentació de la literatura digital en el sentit de literatura pròpia d’aquest mitjà, diferent de la literatura en paper digitalitzada. (Però per què comença parlant de bloc i blog? Això no tocava demà?) Llàstima que es faci llarga pel temps disponible i els altres participants hagin de retallar molt les seves intervencions (Jesús Tibau ho fa físicament i tot). M’agrada el que explica que ell va començar el bloc com a eina de promoció dels seus llibres, igual que qui compra un martell per penjar un quadre, i ha acabat amb el martell exposat a la paret. Parla dels blocs com a llocs de crítica i foment de la lectura, cosa que enllaça amb la intervenció de Jordi Ferrer, d’Edicions Cossetània, que tracta de nous formats, de continguts que viatgen del paper a la Xarxa i la inversa, de la importància del que es diu a Internet sobre llibres… Miquel Bonfill, de Relats en català, hi aporta la seva experiència.

Hi ha temps per a un parell d’intervencions de la sala, però no per al debat. Em sap greu, perquè m’hauria agradat sentir un diàleg entre els ponents (sí, els blocs ja són una conversa, però no és el mateix). Apunts per a reflexió: si, com ha exposat la Laura Borràs, la literatura digital incorpora so, imatges, moviment i multimèdies diversos, encara és literatura o ja es tracta d’una altra forma d’art? I els enllaços, què passa quan es vol editar un bloc amb paper? El bloc com a format, condiciona els textos (pel to, per l’extensió…)? Com respondran les editorials a la digitalització? I com es relacionaran amb la blogosfera?

Sortim de la sala. Faig una volta, esmorzo una mica i saludo un parell de blocaires. Decideixo entrar a escoltar a la taula dels blocs i els negocis, per si un dia d’aquests em toca corregir un article sobre el tema. No prenc notes, però em fixo en la gent que va teclejant al portàtil (al davant en tinc un amb Ubuntu) i en els diversos aparells de mà. Em sembla veure un iPhone. Surto durant el torn de preguntes. A l’altra banda de la porta em trobo l’Eloi, amb el qual decidim passar dels polítics que vénen a continuació i tirar cap al tren tot xerrant (Sobre els polítics, no us perdeu aquesta imatge de Toni Ibañez.) Quan sóc a punt d’arribar a casa em truca el Sergi, per dir-me que és a Granollers. Hi hem coincidit una estona, però ell era en un taller i no l’he vist.

Havent dinat, treballo fins tard i vaig seguint una mica les jornades pel Twitter (mira, ja m’han servit per provar una mica aquest invent).

***

Diumenge al matí fa més fred. Arribo d’hora i de camí entro a comprar esmorzar en un forn, però no trobo bar per fer el tallat. La sala és mig buida (efecte d’un Beers&Blogs ahir?). Practico a escriure això amb la Palm (només tres línies). Poso cara i veu a Xavier Rull i Víctor Pàmies, dues persones que anat llegint per llocs diversos. Miro de veure algun blocaire que em soni, però encara estic espessa.

Encara que s’hagi anunciat com un «combat» entre blocs i blogs, a la taula hi ha bon rotllo general. Comença la Dolors Montes, del Termcat, que explica com van arribar a la seva decisió, i després es van comentant arguments que ja han aparegut en altres llocs. M’assabento que a l’Esadir diuen blog i a l’Optimot bloc, tot i que coincideix la gent que hi ha al darrere. Alegria! Xavier Rull proposa fer una mena de macroenquesta per decidir si cal admetre les dues formes, i potser a la llarga triar-ne una (em fa la sensació que acabaria guanyant blog, però no m’ho feu explicar). El tema dels derivats, amb c o amb g, es toca de passada. Coincideixo amb la conclusió que, més que una qüestió estrictament lingüística, és de sociolingüística i de percepció. En el torn de paraules, aplaudeixen la intervenció del Toni Ibañez, no sé si perquè estava molt ben treballada o s’havia dut la claca…

Em sortir em sembla que hi ha el noi de l’iPhone d’ahir (i sospito qui pot ser), però de seguida el perdo de vista. M’aniria bé un cafè, però avui els de l’esmorzar van més tard. Després d’esperar una mica me’n vaig cap a l’estació, que a casa tinc textos per traduir i un apunt llarg per escriure.

Més informació, a la pàgina de la Catosfera, on entre altres coses hi ha els vídeos de les taules. I no voldria oblidar-me d’agrair als organitzadors tota la feina que han fet, és clar.

Una última nota que no té res a veure, però no me’n puc estar: en total, aquests dos dies he agafat el tren quatre vegades, i totes quatre m’he trobat el mateix home demanant caritat pel mètode de deixar un paperet al seient.

Literatura i blocs

Publicat: 29 Novembre 2007 | Autor: | Filed under: la blogocosa | Tags: , , | Deixa un comentari

catosfera.jpgSegurament molts dels qui llegiu això, lletraferits i blogoferits, ja n’esteu assabentats, però igualment em faig ressò d’una notícia que m’ha arribat avui.

Entre el 25 i el 27 de gener tindran lloc a Granollers les primeres Jornades de la Catosfera, obertes a tothom que estigui ficat o tingui interès en aquest invent. El programa, en procés d’elaboració, inclou esdeveniments com un «combat» sobre si n’hem de dir blocs o blogs (i aquí el meu costat friqui s’imagina per un moment escenografies de pressing-catch i màscares mexicanes), un grapat de taules sobre diferents aspectes del món blocaire i un debat sobre deontologia.

Una de les taules estarà dedicada a la literatura i els blocs, i es vol complementar amb l’edició d’un llibre. Serà un recull de textos literaris o sobre literatura publicats en diferents blocs i l’editarà Cossetània la primavera vinent. Trobareu tota la informació en aquest apunt del bloc de les Jornades, però ja us avanço que hi pot col·laborar qualsevol lletraferit i que el termini de presentació s’acaba el 31 de desembre.

Per la part que em toca, em sembla que aquest bloc es pot considerar literari només de passada i dubto molt que hi enviï res, però potser m’hi repenso (i si us penseu que algun apunt realment mereix passar al paper, s’admeten suggeriments).