Rectificar és de savis… o potser no en saben tant?

Reprenem la secció de cartelleria amb un parell de fotos. Les poso juntes perquè són de dos centres d’ensenyament, llocs on s’espera que hi hagi gent formada que sàpiga escriure i voluntat de fer les coses bé, ni que sigui per donar bons exemples a les criatures.* Tots dos es devien trobar amb la necessitat de rectificar alguna cosa quan ja tenien el cartell fet, però no els sortia a compte encarregar-ne un de nou.

per_al-1En el primer cas, sospito que a sota del «per a» afegit hi havia un «per». És un dels punts complicats i discutits de la normativa del català, però aquí crec que la cosa estava prou clara com perquè calgués canviar-ho. El pedaç és visible, però res a dir. (I disculpeu la qualitat de la imatge, tenia una llum i un angle bastant dolents.)

el3Després vaig pensar en aquesta altra foto que tenia a l’arxiu; la vaig fer fa temps, però no fa gaire he passat pel davant i tot està més o menys igual, potser més gastat. Aquí s’ha corregit l’edat màxima dels infants i (no sabem si per la mateixa mà) hi ha un accent afegit, però els altres accents que caldrien estan desapareguts, i sembla que no tinguin clar que «metge» és un nom però no un adjectiu. D’acord que són criatures petites i que la bona ortografia no és el que més es busca en una escola bressol, però no em negareu que fa lleig.

* Poso l’asterisc perquè, pel que he vist a casa, sospito que els àlbums i les fitxes d’infantil donarien per obrir una nova secció al blog. Ja sé que en aquestes etapes els mestres no practiquen gaire l’escriptura i tenen una muntanya de feina, però quan veig textos descuidats no puc deixar de pensar que els nens (i de passada les famílies) es mereixen una cosa millor.

Anuncis

Dimecres (mig) mut

Alguns blogs (la majoria que conec de maternitat, però també algun del gremi) tenen el costum de publicar una imatge els dimecres amb el títol de «Dimecres mut», «Wordless Wednesday» o «Miércoles mudo». Jo no penso convertir-ho en costum però, com que no estic gaire creativa, aprofito que avui és dimecres per treure la pols a una foto del meu arxiu i donar senyals de vida.

Mireu-vos bé la foto. En principi no hi ha cap barbaritat ortogràfica ni traduccions fetes amb els peus, però com es diu el bar?

Nostra

Heu vist els dos rètols? «Causa» o «Cousa»?  Segurament, o els d’un nom o els de l’altre es van confondre, i ningú no es va fer responsable d’arreglar-ho. O potser ni els amos mateixos sabien com li volien posar al negoci, aneu a saber.


Coses que veus un dia qualsevol

Quan es parla de deformació professional o de lletraferidura, sovint es diu que algú és capaç de llegir fins i tot les etiquetes del xampú… I bé, no era xampú, però l’altre dia se’m va acudir donar un cop d’ull a una capsa de colònia que anava a llençar. La vista em va anar al castellà i quan vaig processar el que havia llegit em vaig quedar parada:

teCAST-1Doncs sí, per substituir el te verd (deixem estar les majúscules, que en textos comercials són una batalla mig perduda), hi posen… te verd! (Ho vaig comprovar, la Camelia sinensis és l’arbre del te.) Com que darrere d’aquestes coses sovint hi ha una mala traducció, em vaig passar a l’anglès:

teENGNo veia clar com es podia passar d’ensure (‘assegurar’) a sustituir, si no fos un lapsus linguae com una casa, així que vaig anar a mirar el francès, que igual és l’idioma de la casa mare.

teFRSense dominar l’idioma, vaig trobar un restituer (‘restituir‘) que ja s’hi acosta una mica, i podria ser que tingués algun altre sentit que ajudés a explicar l’error del traductor al castellà. Ara, que no deixa de ser una pífia, i prou grossa com perquè un control de qualitat amb cara i ulls la detecti fàcilment. Però en fi, ningú no és perfecte, i ja sabem que les prioritats són les prioritats, que cal estalviar i que al final això només ho llegeixen quatre guillats. Paciència.

Després, quan vaig sortir, em vaig aturar a tafanejar els llibres de l’aparador d’una papereria (una altra mostra de lletraferidura, em temo) i em vaig trobar aquesta perla de l’autoedició (havia vist l’autor promocionant-lo al mercat, i juraria que també venent líquid miraculós per netejar ulleres). Per ser positius, podríem dir que hi ha paraules sense errors.tapa

No m’agrada ficar-me amb els febles, i ja sé que tothom té dret a tenir dèries i tirar endavant els seus projectes, i ves que les editorials no hagin publicat coses pitjors, però és que amb tan poca atenció a l’ortografia bàsica des de la coberta, jo m’espanto pels motius que no toca… Que no pateixi, que la tapa aquesta no la tocaré.

I mira, almenys amb això he tingut un apunt fet.


Ja hi tornem a ser

Botiga de llaminadures diria que nova al centre de Barcelona, moderna i dissenyosa com ella sola. Extens assortiment de caramels (vigilo de tenir les mans ben quietes, que m’hi deixaria el pressupost i després no passaria per les portes), presentació atractiva, alguna idea original, atenció als detalls i a la imatge… Però si et fixes en els textos, ja hi tornem a ser.

En la retolació predomina l’anglès, que ja se sap que estem en territori turístic i a més és trendy i lliga amb el look de la cosa. Els idiomes locals també hi són presents —no fos cas—, però quan van arribar al català ja no s’hi devien preocupar gaire. Mireu:

PullTirar

L’anglès pull en castellà és tirar, fins aquí anem bé. I si ho busques en qualsevol diccionari anglès-català, de seguida et surt estirar, però ells devien partir del castellà (aneu a saber per què) i hi van posar el primer que van trobar al diccionari, traductor automàtic o memòria de traducció que tenien a l’abast (que sense context tots es poden equivocar). I és evident que això no s’ho va llegir ningú amb un domini pràctic del català, o que si algú es va adonar de la pífia no va poder fer res davant d’un procés de producció que havia tirat pel dret i no pensava llençar material per una fotesa com el català correcte. Perquè ja sabem que els detalls d’imatge poden ser importantíssims, però en les lletres ningú no s’hi fixa gaire…

En fi, almenys m’ha servit per fer un apunt sense haver-m’hi d’escarrassar.

(Sí, la majúscula també està malament. I en un altre lloc vaig veure un «envàs» sense accent, però ja no vaig fer més fotos perquè el dependent em veia.)


Ja ho posarem… (o no)

Per aquelles coses que passen, aquesta setmana tenia un apunt força complet sobre un llibre gairebé enllestit i en vaig embastant un altre el cap, però no he pogut acabar cap dels dos. Per això recupero d’entre la pols de la carpeta d’esborranys una pífia força curiosa que em va enviar l’Alegria de la Huerta ja deu fer segles. No sé si en tinc alguna altra d’aquestes, al bloc…

Imaginem uns quants diàlegs:

—Ei, que hem de fer el cartell dels habitatges buits!
—Sí, que és una vergonya! Que es vegi ben clar quants n’hi ha!
—I a sota podem afegir la dada dels habitatges sobreocupats, perquè contrasti!
—Sí, sí! Mira, són més de quatre mil!
—Per cert, a partir de quantes persones es considera sobreocupat? Estaria bé explicar-ho.
—Doncs jo no ho sé. I vosaltres?
—No.
—Jo ho vaig llegir per algun lloc no fa gaire, però ara no me’n recordo d’on…
—S’hauria de buscar…
—Mira, de moment deixem un espai, fem el cartell i ja ho posarem després.

[…]

—Ei, que aquí falta una dada…
—Sí, sí, ja ho posarem, no pateixis.

[…]

—Us recordeu de la dada aquella de les persones? Encara s’ha de posar.
—Ostres sí! Demà ho miro i t’ho dic, que ara estic amb una altra cosa.

[…]

—Què fa aquest blanc aquí al mig? Fora…

Feu-hi clic per veure-ho bé.

Feu-hi clic per veure-ho bé.

No és que vulgui fer quedar malament la gent que va fer el cartell, no. Simplement, són coses que passen a les millors famílies; segur que alguna vegada ho heu vist al web d’algun gran mitjà de comunicació, o fins i tot a l’edició impresa. Falta algun element (una xifra, un nom, un titolet o peu de foto…) i provisionalment es deixa en blanc o es posa el que sigui per indicar que allà hi anirà alguna cosa (una renglera d’ics, un avís, text fals, una animalada). Llavors el procés avança, el buit no s’omple i acaba sortint una pífia tonta d’aquelles que fan caure l’ànima als peus als implicats (i de vegades fer riure als altres, tot s’ha de dir).

Això té solució? Bé, cal evitar aquests buits en el primer moment i no voler avançar més del compte, o tenir un procés de producció i control de qualitat de pedra picada, amb fases ben definides i que sempre es compleixin. (Dues coses que es poden fer alhora, per cert.) Però ja sabem que la realitat és imperfecta, amb presses, excepcions, canvis d’última hora i simples errors humans que, entre altres coses, donen teca a aquest humil bloc.


De cases i de cassoles

Un dia d’agost, havent dinat. Navego una mica per intentar que les neurones arrenquin abans de posar-me a fer feina, i al web de La Vanguardia em trobo això:

Si no faig un bot és perquè no estic prou desperta, però aparto les teranyines mentals i m’ho torno a mirar. Entre les cometes i el text de la notícia es veu clar que el pregoner de la festa ha fet un joc de paraules amb casolana (un adjectiu que queda bé en una festa major), aprofitant que ell és cuiner i, com diu la cançó, està acostumat a remenar cassoles. El que passa és que quan anant pel carrer has vist uns quants cartells de «cuina cassolana» o «menjars cassolans», doncs a primera vista el joc de paraules més que gràcia fa un cert mal rotllo, què voleu que us digui…

Com a mostra d’aquesta errada que ja podríem qualificar de clàssica, us deixo un cartell que vaig fotografiar no fa gaire. Em sembla que ja l’havia vist en algun bloc de pífies i tot, però quan me’l vaig trobar en directe vaig treure igualment la càmera. Es tracta d’un establiment on tenen problemes amb l’essa sorda i la sonora, perquè no tan sols ofereixen un «menu cassolà» (sí, els accents també els han repartit com han pogut) sinó que també es presenten com a «cervesseria» (no són els únics). I és que això de les esses és curiós: m’he trobat més d’una persona que les pronunciava gairebé totes bé, però a l’hora d’escriure-les ja no se’n sortia. Però si et gastés calés a fer un cartell per al negocis val la pena mirar-s’hi una mica, ja ho em dit moltes vegades. Això sí, a aquest li podem donar punts extres de cosmopolitisme pel joc de paraules en castellà del nom, i per l’indicador de «steak house»; per idiomes que no quedi.


Qui no es consola és perquè no vol

M’estimo més els carrers plens de català fet malbé que totes les gramàtiques i diccionaris de la llengua.
Joan Solà, ‘Caràcters’, citat al suplement de cultura de l”Avui’

Amb totes les prevencions que ha de comportar una cita fora de context, aquesta frase del mestre pot servir de consol davant de cartells com aquest, que ens pregunta si creiem «amb» l’addicció. No sé si la confusió d’amb i en és un problema de règim verbal o si (com em sembla més probable) l’autor és dels que parlen (parlem) de pressa i en aquests casos pronuncien una mena de vocal neutra seguida de nasal que pot ser qualsevol cosa. I no ha fet allò de traduir la frase al castellà per comprovar la preposició que toca, com jo he vist alguna vegada…

De tota manera, per molt que ens consolem, vull insistir en un dels cavalls de batalla d’aquest bloc: si es gasten els quartos en el publicista, el dissenyador i l’impressor, que paguin també una correcció (o dues), que després els resultats fan mal efecte per molt bona que sigui la xocolata.


No és mal nom, no…

… el d’aquesta botiga. Encara que el gremi dels informàtics no en tingui l’exclusiva, no és mala idea oferir paciència a l’hora d’atendre dubtes sobre rams, hertzs, wi-fis i similars, o respondre quan la màquina s’espatlla en el pitjor moment i als usuaris ens agafa alguna cosa. (I encara que no sigui el pitjor moment, almenys a mi als problemes amb l’ordinador són dels que més mala llet em posen, encara que no siguin importants.)

I a més han fet el cartell amb tots els accents que toca, i mirant cap al costat que toca, cosa que no sempre es pot dir i s’ha de lloar. Llàstima que hagin caigut en un dels errors que personalment més ràbia em fan (o més em justifiquen la feina, segons com m’ho miri): això de «venda directe», que hauria de ser «directa». Com molta gent, s’han despistat amb un dels noms i adjectius que, si bé en català oriental acaben en vocal neutra, no són invariables sinó que s’escriuen amb -e o -a final segons el gènere; parelles com el mestre i la mestra, o un altre i una altra, que tanta tinta vermella han fet gastar… En fi, ens ho haurem de prendre amb paciència com els de la botiga, tot i que hauria agraït que s’assessoressin una miqueta més.


Una altra de sabaters mal calçats

PorFavorNormalment el cartell d’avui no sortiria al bloc. D’una banda, perquè procuro centrar-me en rètols «professionals», aquells en què la gent es gasta els quartos, i no en els que es fan en un moment amb l’ordinador de casa o del despatx. I de l’altra, perquè tampoc no està tan malament: un número d’ordre misteriós, el «por favor» repetit i l’absència de comes serien pífies disculpables comparades amb les coses que es veuen pel món…

La gràcia, en aquest cas, té a veure amb el lloc on estava col·locat: una porta del Centro de Ciencias Sociales y Humanas, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas a Madrid. (Sí, aquest bloc té corresponsals a l’exterior i tot.) És un centre on treballen uns quants lingüistes, filòlegs i similars, als quals se’ls suposa més sensibilitat per aquestes coses. N’hi deu haver algun amb ganes irresistibles d’agafar el bolígraf vermell i arreglar-ho, o fer directament un cartell nou? O hi pot més la necessitat de fumar i ningú no s’hi fixa?


No me’n sé avenir

Ja sé que ningú no és perfecte, que aquestes coses passen a les millors famílies (la meva inclosa), però és que no m’hi acostumo. Digueu-me innocent, però de segons quines coses espero un nivell de qualitat alt, i quan no hi arriben em queda una sensació de decepció i estranyesa totalment estúpida i innecessària, però no per això menys real…

És el que em va passar ahir en rebre la publicitat del postgrau de traducció literària de la Pompeu Fabra (que fa anys que em tempta, però que per una combinació de motius sempre acabo deixant estar). Hi vaig fer un cop d’ull i vaig trobar,  sense fixar-m’hi gaire, unes quantes pífies de les que no haurien d’haver passat una bona correcció de proves (feu clic a les imatges per veure-les una ampliades.):

upf1OKupf2OKupf3OK

Tots són errors tontos i perfectament comprensibles, dels que de tant en tant s’escapen i sovint no s’aprecien, però veure’n uns quants en un fullet dirigit a gent del gremi ja fa més aviat angúnia. D’altra banda, com em van dir en una piulada, també podria ser una mostra dels errors que aquest postgrau (que inclou un parell de tallers de redacció correcció d’estil) ensenya a evitar…