Cantar la canya

En un mitjà de comunicació s’hauria de partir de la base que a aquella persona que no té una competència molt bona de la llengua que sigui, en aquest cas de la catalana, se li ha de recomanar que es retiri d’aquesta funció fins que no tingui aquesta competència.
Joan Martí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en unes declaracions a RAC1 que els han servit per anar fent bullir l’olla tot el dia

Ara podria afegir algun comentari fent broma sobre el risc que si n’aprenen massa pot ser que els correctors ens quedem sense feina, però és que he vist algunes coses de llicenciats en periodisme que m’han deixat garratibada… Ah, i que consti que també passa amb el castellà: per exemple, l’altre dia em vaig fixar en un paràgraf d’una notícia d’El País en lloc de llegir en diagonal i, sense filar massa prim, em sembla que no se’n salvava cap frase.

Anuncis

Una metàfora

Deia Sagarra: la llengua és un cavall amb dues regnes. L’una és la llengua normativa i l’altra és la del català que ara es parla. Si vols que el cavall vagi dret, has d’anar tibant l’una i l’altra. Si solament domines una de les regnes, el cavall anirà fent voltes sempre i no anirà enlloc. A mi, no m’agraden les metàfores, les odio, però aquesta és perfecta. M’encanta. És jugar amb allò que hauria de ser i no és, amb allò que és, però no del tot… Ser més puta tu que la realitat.

De l’entrevista a Quim Monzó que publica avui Vilaweb. Llegiu-la.