Per deixar-ho apuntat

I citar-ho si mai fa falta…

Es una verdad universalmente reconocida que la visibilidad del traductor suele producirse cuando se equivoca.
Itziar Hernández Rodilla, «La Schadenfreude del traductor», El Trujamán, 28-2-2017

(No us explico el context, és un text curt que fa de prou bon llegir. I la frase ja queda prou bé sola.)


Traductors, traducció i metàfores

Una de les coses que, a la meva manera lenta i irregular, vaig fent en aquesta secció de citacions és anar recollint metàfores i explicacions sobre què és la traducció. L’altre dia en vaig trobar en aquest fragment d’una entrevista a Don Barlett, el traductor a l’anglès de Karl Ove Knausgård (ja us vaig dir que em va semblar molt bo), que no només aporta la seva metàfora sinó que fa referència a la necessitat de tenir-ne i crear-ne, a més d’explicar una mica les «coses rares» que passen pel cap dels traductors. Apuntat queda, doncs (tot i que amb l’última frase no hi acabo d’estar d’acord).

What traits do you think translators have in common, if any?

I suppose we all like our own company. You’re alone, but words do something for you; words have a special value for you, so if you spend a whole day in a room away from anybody else, the words themselves have a magic that gives you a feeling the day is still worthwhile. When I meet other translators at book fairs and so on, we’re all over each other, keen to talk; and that night when you go back to wherever you’re sleeping, your brain is flooded with impressions, because suddenly so many things from the real world have impinged on yours.

How would you fill this in: a translation is to the original as X is to Y?

I don’t think there is a formula for translation. We all create metaphors for what we do, and I suppose we do that because it’s difficult to describe. If you create a metaphor to try to explain to people what it’s like for me, the closest is actually music. You’ve got a composer, then you’ve got a conductor and orchestra, and what the conductor and orchestra do is to interpret the composer, and that kind of interpretation and replaying is very similar to what we’re doing and that is closest to what we do. I always feel that, when you’re trying to demystify it, that’s what you do. I say to people, I would like it if they would write at the beginning of a translated book, “Retold in English by John Smith,” instead of “Translated by John Smith.”

Don Barlett, entrevista a ‘Los Angeles Review of Books’


Ja és Sant Jordi?

Com cada any, el cartell és obra de l'Ada Arbós i l'Ariadna Governa. Que maco!

Com cada any, el cartell és obra de l’Ada Arbós i l’Ariadna Governa. Que maco!

Ostres, ja és Sant Jordi i jo amb l’apunt per fer!

Entre una cosa i l’altra (incloent-hi que, a diferència de l’any passat, aquest no tinc cap novetat traduïda, ai!), la veritat és Sant Jordi em feia més aviat mandra, i fins i tot em plantejava passar d’un centre de Barcelona col·lapsat i piles de llibres que possiblement no tindria temps per llegir… Però quan em van trucar els companys d’APTIC per si volia anar una estona a la parada que solen muntar les associacions de traductors per cridar l’atenció sobre la nostra feina, no vaig dir que no. Perquè a hores d’ara no cal que digui que darrere de molts llibres que es vendran demà hi ha la feina de traductors i traductores, oi? (I també de correctors, dissenyadors, editors i altres oficis, però permeteu-me que escombri cap a aquest tros de casa.)

Per tant, si el dia de Sant Jordi passeu pel número 24 de la Rambla Catalunya, no trobareu un sarau com el de l’any passat, però sí una colla de traductors repartint punts de llibre, promovent les associacions del gremi i disposats a signar traduccions als lectors que ho desitgin. Jo hi seré aviat, d’11 a 12, i encara que a la llista oficial hi surt només la Cançó de gel i foc (amb una certa vergonya, que el nom sona molt però la feina no és només meva), ja sabeu que he fet unes quantes coses més, prou variades. Així que, si teniu qualsevol traducció meva i us fa gràcia que la signi, o simplement voleu passar a saludar, ja ho sabeu.

Acabo amb una petita reflexió personal arran del cartell i el lema: de ciència-ficció, en català, ja se’n tradueix (tinc al cap un parell de projectes amb molt mèrit), però no puc deixar de pensar que m’agradaria que n’hi hagués més, i ben feta, i que per la part que em toca em faria il·lusió contribuir-hi.

Doncs ja està fet l’apunt. Bon Sant Jordi a tots!


Memòria de traductor

Pels volts del Dia de la Traducció, els companys d’Acett van convocar un concurs per recollir referències a traductors protagonistes de llibres. A mi em va venir el cap un fragment que havia llegit feia molt temps, una anècdota en una novel·la perfectament prescindible, però que em va cridar l’atenció i se’m va quedar a la memòria, potser perquè em va agradar que l’autora es fixés en aquest detall. Quan em va venir bé localitzar-lo (amb l’ajuda de Google Books i d’un drap de la pols), ja era massa tard per enviar-lo al concurs*, però tant per tant ho deixo aquí apuntat.

shadowsBé, la situació és més o menys la següent: en un planeta amb poca tecnologia, uns enviats de planetes més evolucionats tecnològicament han de fugir de no sé on, cosa que inclou fer servir una mena de carro tirat per bèsties. Els personatges no tenen ni idea de com posar arnesos ni res d’això, però n’hi ha una que és traductora i els dóna instruccions per resoldre el problema. Quan ja són fora, un altre personatge li pregunta com ha sabut què calia fer i la traductora respon.

“How did you know that?” I asked Lutha. “About the lead gaufers.”
“I am a translator of documents,” she said. “I read. I read many things from many worlds. I translate documents about crops and water rights and weapons and marriage law and livestock. My head is full of a million irrelevant facts, one of which just happened to be useful.”
Sheri S. Tepper, Shadow’s End

Em va fer gràcia quan vaig llegir-ho, i amb els anys de treballar m’hi he anat identificant. Perquè traduint i corregint m’ha tocat llegir sobre temes força diversos o documentar-me sobre coses que no hauria dit mai que m’interessarien. I és clar, a la llarga de tant llegir se n’aprèn, o hi ha coses que pel que sigui se’t queden a la memòria i després surten inesperadament en situacions o converses que en principi t’haurien de quedar molt lluny. No sempre tan oportunament com a la novel·la, és clar, però la cultureta que pot donar l’ofici, o els mecanismes misteriosos pels quals ens recordem de segons què, no deixen de sorprendre’m.

I a vosaltres, gent del gremi que passeu per aquí, us sona, això?

* Si teniu curiositat, aquí hi ha un recull de fragments enviats.


Petites alegries

[A José Luis López Muñoz] le molesta que se extiendan innecesariamente calcos del inglés como el posesivo antepuesto a las partes del cuerpo: «Por eso dan ganas de ponerse a aplaudir cuando la megafonía del metro dice que no metas el pie —no tu pie— entre coche y andén. Son, ya lo sé, satisfacciones un poco ridículas».

Anècdota de «José Luis López Muñoz, un traductor a fuego lento», perfil publicat avui al blog Letra pequeña d’El País. De fet, tot l’apunt és recomanable, però això dels possessius i la satisfacció de veure els detalls cuidats m’ha arribat al cor.


I tu què dius que fas, nena?

FoundBookCoverSegurament, a molts ens han fet alguna variació d’aquesta pregunta, i si la resposta inclou una paraula estranya com ara filologia —o una com interpretació, que es pot entendre del revés—, es comença a perfilar una conversa incòmoda, sobretot si en algun moment surt la frase «Ah, idiomes!»…

No sé si els autors de Found in translation es devien trobar alguna vegada en situacions així, però el cert és que per mi la pregunta «I tu, què fas?» (o més en general, «I què fa un traductor?») se’m feia molt present mentre llegia. Perquè el llibre és això: una repassada de la quantitat de coses que els traductors i intèrprets arriben a fer, i de com el món no seria el que és sense ells. Agafeu una secció del diari, un sector econòmic, un aspecte qualsevol de la vida, rasqueu una mica, i segur que hi trobareu traduccions i traductors.

Els autors, Jost Zetzsche i Nataly Kelly, són prou coneguts en aquest món i molt actius a Internet. Per fer aquest llibre s’han posat en contacte amb traductors i intèrprets en circumstàncies d’allò més diverses (pel que fa a llengües de treball, situació geogràfica, formació, especialitats…) i han elaborat un seguit de breus presentacions, anècdotes o pinzellades sobre l’ofici. N’hi ha que potser estan una mica massa vistes pels que ens hi dediquem, com els catàlegs de noms comercials desafortunats quan canvien d’idioma. D’altres, en canvi, són situacions en què mai no havia pensat, o que m’han fet venir curiositat sobre com s’hi deu treballar, i que de tant en tant m’han fet gràcia o m’han deixat amb una mica d’ai al cor.

Agafem per exemple el capítol 5, dedicat a «els plaers i el gaudi dels sentits» (traducció lliure i provisional). En una quarantena de pàgines, hi trobem:

  • traducció de novel·la romàntica: de Lolita de Nabokov a Harlequin;
  • traducció de pornografia;
  • la història d’un japonès que el 1957 va començar a traduir amb les cartes d’amor entre soldats nord-americans i dones d’Okinawa;
  • postals de felicitació destinades als hispans dels Estats Units (dues llengües, dues cultures);
  • traduccions i interpretacions per vendre operacions d’estètica i «turisme mèdic»;
  • traducció per a marques de moda de luxe;
  • una empresa que es dedica a anticipar tendències de moda arreu del món, amb una plantilla de traductors per recollir i difondre informació arreu;
  • intèrprets en concursos de bellesa de l’estil de Miss Univers;
  • la traducció de notes de tast i el món del vi.

I vuit o deu apartats més, barrejats amb curiositats diverses sobre les llengües. Els temes de la resta de capítols van de la política a les noves tecnologies, passant pels negocis, la salut, les religions o el lleure.

El gran inconvenient del llibre, a parer meu, és que el fet de tenir un abast tan gran li treu profunditat. I no vull dir que sigui poc seriós, compte: inclou un apartat de notes i fonts, un índex alfabètic i una pàgina d’enllaços per a qui vulgui saber-ne més. Però toca tants punts que no té temps d’entretenir-s’hi gens i, per exemple, tot i haver conegut una gran varietat d’intèrprets, jo m’he quedat amb la sensació de saber tan poc d’interpretació com abans de llegir-lo, perquè de fet no m’han explicat com treballen, ni hi ha una reflexió dels autors sobre què tenen o deixen de tenir en comú. És clar que tampoc no crec que fos això el que volien aconseguir amb el llibre, que d’altra banda és una lectura força amena.

En resum, personalment jo no diria que és una obra imprescindible a la prestatgeria d’un traductor, però sí una declaració d’«orgull traductor» interessant i de bon llegir per a tothom que li interessi el tema. Segur que hi trobareu alguna anècdota que us farà gràcia, i que si cal us podrà ajudar a explicar tot el que els traductors i els intèrprets arriben a fer.


El Sant Jordi del llit

Jo volia fer una crònica de Sant Jordi, però no m’hi vaig posar a cop calent i —per desgràcia— si no faig aquestes coses de seguida sempre em despisto massa temps… En fi, ja hem passat a la segona opció, però almenys deixaré un parell de fotos i quatre notes del que acabarà sent conegut com «el Sant Jordi del llit», per la campanya de l’APTIC.

Quin llit més maco!

Quin llit més maco!

Una mica més avall ho explico, però el resum és que van plantar un llit a la rambla Catalunya i uns quants traductors literaris hi vam anar passant amb les nostres obres per donar a conèixer la feina que fem entre la gent que ens llegeix, tant si n’és conscient com si no.

Va ser tota una experiència, us ho asseguro: estar asseguda en un llit envoltada de gent dreta fa una certa impressió, i entre el fotògraf oficial i les de record, em sembla que no m’havien fet tantes fotos des que vaig casar-me… De tota manera, el més destacat va ser la fabulosa energia que desprenia tota la gent d’Activitats i Comunicació d’APTIC: impressionant, de debò. Vam xerrar, vam riure, vam repartir uns punts de llibre maquíssims, vam cridar l’atenció de la gent i d’algun periodista i vam presumir d’ofici en general, que de tant en tant ja toca. Va ser fantàstic retrobar una colla de companys, fer noves coneixences (després vaig descobrir que a Sants hi ha una població de traductores que Déu n’hi do) i poder saludar en persona gent amb qui normalment només tinc contacte pel ciberespai. Com sempre, lamento la meva mala memòria i la incapacitat de relacionar oportunament noms, cares i circumstàncies. Però feia un matí de primavera i estàvem de bon humor. En resum, va ser una senyora injecció de positivisme i orgull professional.

Llit i fotos

Sí, sóc la de blau.

A més de la gent del gremi i acompanyants, vam aprofitar la diada per parlar amb passavolants i lectors. (Els més valents es van animar a fer-se fotos i tot.) Inicialment em feia una mica de cosa lluir les traduccions de Cançó de gel i foc, perquè no són només meves (sinó també de l’Esther Roig, la Mercè Santaulària i l’Imma Estany), però d’altra banda van servir per cridar l’atenció i donar conversa a gent que les coneixia. Vaig acabar comentant diferències entre l’edició castellana i la catalana un parell de vegades, i suggerint el català per a les relectures…

Per a l’anecdotari, apunto la senyora que tot passant pel costat del llit buit va comentar en veu baixa: «Te echas una siesta y te dan un libro. Muy bien». I la que ens va explicar que algú de la família s’hi dedicava i que ja sabia que «últimament les traduccions surten molt malament perquè us paguen fatal i a més sempre aneu amb presses». Bé, no va ser amb aquestes paraules exactes, però ja us en feu la idea.

La meva paradeta.

La meva paradeta.

Després del matí a la parada, va ser hora d’anar a dinar, fer un tomb i acabar de celebrar la diada. Aquest any no estava especialment predisposada a comprar llibres (la pila de pendents no para de créixer i les multituds de Sant Jordi m’atabalen), però al final tots els membres de la família vam acabar complint la tradició. Fins i tot em va saber greu no haver-me firat algun altre llibre, o aquella samarreta, igual com em va saber greu no haver voltat més i haver-me acostat a més parades, no haver arribat a escriure alguna dedicatòria mig promesa, o no haver saludat i desvirtualitzat encara més gent. Però fet i fet, el del llit no va ser un mal Sant Jordi.

Si us fa gràcia, podeu veure més fotos de la cosa al web i al Facebook d’APTIC (el segon àlbum és més complet, no sé per què).

Afegit: També han penjat una notícia al web d’APTIC, on podreu trobar el nom de tots els implicats i llegir la crònica de la parada de Girona. (Apa, ells m’enllacen a mi i jo a ells. Ja tenim el bucle.)


S’acosta Sant Jordi

Cartell

Quin cartell més maco que han fet l’Ariadna Goberna i l’Ada Arbós!

I com ja és tradicional, els d’APTIC munten una parada a la Rambla Catalunya per donar a conèixer la feina dels traductors «amagats» darrere de gran part dels llibres que omplen prestatges i carrers. Enguany, han triat un eslògan força cridaner: «Amb quants traductors te n’has anat al llit». Perquè, és clar, tu pots fer broma amb el teu home que et vas a ficar al llit amb Paul Auster, per dir alguna cosa, però si el llibre està en català, allà també hi haurà el traductor o traductora que ha teclejat tan bé com ha sabut les paraules que llegiràs… Un ménage à trois (almenys) pel mateix preu. Sort que normalment som discrets!

Per acabar de cridar l’atenció, aquest any no hi haurà una parada com les altres, no: plantaran un llit al carrer i hi haurà un grapat de traductors literaris disposats a compartir-lo amb els lectors.

I què pot fer una traductora literària amb poca feina com ara jo? Doncs apuntar-s’hi, és clar! Hi seré al matí, de les onze a quarts d’una, i hi portaré les traduccions de què he parlat últimament al blog: L’emigrant amateur, Terra, i alguns llibres de Cançó de gel i foc, que encara que no siguin només meus, resulten força vistosos. Si volteu per la part de baix de la rambla Catalunya i voleu acostar-vos a saludar, demanar una signatura, queixar-vos per com vam traduir Winterfell doncs ja ho sabeu, per mi encantada.

Al llarg del dia, també passaran per la parada els companys Daniel Menezo, Mireia Alegre, Maria Llopis, Ainara Munt i Tina Vallès (que com que a més és autora —premiada!— aquell dia no pararà). A més, els de l’Associació volen fer enrenou organitzant concursos i no sé què més: estigueu atents al seu web, Facebook, i Twitter, a veure què se’ls ha acudit.

I passeu-vos-ho molt bé per Sant Jordi! I llegiu i compreu llibres quan us doni la santa gana, tant si és el dia que toca com si no!


Traductor, autor i altres papers de l’auca

ImatgeL’altre dissabte vaig anar al XXI Seminari sobre la Traducció a Catalunya organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Fa un parell d’anys ja havia anat a un d’aquests seminaris a Vilanova i em va agradar força, per això quan vaig veure els ponents i que enguany ho tenia un cop de metro, m’hi vaig apuntar gairebé sense pensar. No devia ser l’única, perquè aquell dia l’auditori de l’Ateneu Barcelonès estava força ple: van dir que unes 300 persones.

Aprofitant que l’Ateneu posava el Wi-fi, vaig seure amb la llibreta de prendre notes en una mà i el Twitter a l’altra (aquí teniu les piulades), i m’ho vaig passar d’allò més bé escoltant a gent que en sabia, de parlar i del tema del qual parlava. Com que els de l’AELC ja n’han fet un resum com cal (se’m veu en una foto, per cert), aquí deixaré un punt de vista més personal.

Ara que ja han passat uns quants dies, com a idea general em trobo pensant que, per ser un ofici tòpicament solitari, Déu n’hi do la gent que influeix en la feina del traductor, el qual hi ha de dialogar d’una manera o altra. La llista comença amb l’autor original, el creador de l’obra, que els destinataris llegeixen a través del text redactat pel traductor. (D’aquí ve que parlem del traductor com a autor, que normalment les traduccions literàries vagin signades i tot això.) En la meva experiència aquest diàleg és sobretot figurat i té lloc en la intimitat de la feina, però tampoc no és estrany que un autor traduït (o els seus hereus) vulgui dir-hi la seva, com va explicar Joan Sellent  (amb una mala experiència prou coneguda).

A l’altre extrem del procés hi ha els lectors, els destinataris de tot plegat, que tenen dret a una bona lectura sense haver-se de capficar per tot el que comporta una traducció. Però fins a quin punt cal adaptar la traducció al lector? Si el context del llibre li és aliè, què li hem d’explicar perquè el comprengui, i com? L’objectiu és que el lector de la traducció experimenti les mateixes sensacions que el de l’original però fins a quin punt li hem de facilitar la feina? I si l’autor escriu molt malament, tenim dret a fer el text més llegidor? Se’n va parlar a la conversa d’Anna Casassas, Dolors Udina i Pau Vidal, on també va sortir el tema del català i el model de llengua, que tanta polèmica genera. De solucions màgiques no en van donar, més enllà de respectar tant l’original com la pròpia llengua i ser creatius quan cal.

Un altre personatge que va aparèixer al llarg del seminari va ser l’editor, la influència del qual en els llibres traduïts —per a bé o per a mal— pot ser decisiva. Això abasta des de pràctiques més «organitzatives» com fixar calendaris de producció (ajustadíssims!) fins a establir criteris sobre l’ús de recursos com les notes a peu de pàgina o sobre qüestions lingüístiques. Al seu costat hi ha el corrector, el que a la pràctica té més interacció amb el traductor, ni que sigui a través de les proves d’impremta. Quan ens trobem uns quants traductors de llibres en parlem molt, de correctors i editors, però aquí no m’allargo. Apunto només una frase de Dolors Udina: en un món ideal, traductor, corrector i editor s’haurien de reunir (cosa que m’ha passat alguna vegada).

Quan es tracta de traducció audiovisual no hi ha editor, però la cosa encara em va semblar més complicada. Per començar, el fet que la traducció s’hagi d’adaptar a la subtitulació o al doblatge ja fa que hi intervinguin altres professionals, que lògicament també poden dir-hi la seva. A més, quan es tradueixen grans produccions hi ha qüestions de marxandatges, franquícies, marques registrades i similars que són determinants, en un context de multinacionals enormes amb caps a Amèrica i caps a Madrid (l’ombra del castellà, per variar, és allargada), de vegades amb l’afegit que la pel·lícula es basa en una obra literària ja traduïda. Tot plegat dóna per a moltes històries, que Lluís Comes ens va explicar amb vídeos d’exemple inclosos.

Equip per a prendre notes 2.0 (o no)

Equip de prendre notes 2.0 (o no)

De vegades, els interlocutors del traductor són els autors d’altres traduccions. Una situació que va presentar Pau Joan Hernàndez i que a mi em va semblar curiosa és la dels autors bascos que s’autotradueixen al castellà o al francès, i consideren aquestes traduccions (que solen tenir diferències importants respecte al basc) el punt de partida cap a altres llengües. Però ell també tradueix de l’èuscar, i aleshores es troba amb dos originals als quals ser fidel i un seguit de problemes peculiars. El resultat és que tenim traduccions al català d’escriptors bascos que són realment úniques.

Aquí també va sortir el cas, no sé si exclusiu de casa nostra, dels autors que sembla que no vulguin que se sàpiga si escriuen en català o castellà i sovint et fan anar mirant la lletra petita per esbrinar-ho. No s’autotradueixen però, com que coneixen les dues llengües, poden canviar enormement el text traduït (que, tanmateix, potser surt amb el nom del traductor). I si pel mig hi ha subvencions lligades al fet que l’original estigui en un determinat idioma, ja entrem en aigües definitivament tèrboles.

En la intervenció de Joan Francesc Mira, sobre la seva tasca traduint grans clàssics, hi van ser presents anteriors traductors d’aquestes obres, per referir-se als camins diferents que havien seguit. Centrant-se en la Divina Comèdia, Mira va afirmar la seva voluntat de ser el màxim de fidel a Dant i recuperar la senzillesa del text original, sense posar ni treure res. Per això va optar per mantenir el ritme del vers però prescindir de la rima, i va comparar la seva versió amb altres de rimades (d’Àngel Crespo i Josep M. de Sagarra), on la necessitat d’adaptar-se a la forma porta a introduir elements estranys o estructures complexes que allunyen el text del lector.

Finalment, Joan Sellent va esmentar els teòrics de la traducció (traductòlegs?), que des del món acadèmic aporten reflexions de caràcter general, de vegades des de la militància. (A la pràctica tampoc no és que els fem gaire cas quan anem per feina, però hi són i ens diuen coses.) A partir d’aquí va parlar de la (in)visibilitat del traductor i de si el lector no hauria de notar que un text traduït prové de fora, és diferent, i no ha de sonar igual que si s’hagués escrit directament en la seva llengua materna (cosa que pot ser una fantàstica excusa per a males traduccions, encara que jo en certa manera hi vegi el què). Va concloure amb l’ideal d’un traductor invisible en el text, però visible i reconegut en la societat, i va apuntar la idea d’una mena de colofó o nota del traductor al final de l’obra, que no em va semblar dolenta.

Curiosament, en tot el seminari no es va parlar d’un aspecte que a mi em va venir de seguida al cap quan vaig llegir «traducció i autoria» al programa: la Llei de propietat intel·lectual que formalitza aquest reconeixement, els drets d’autor i com es gestionen, els contractes… I què passarà amb tot això ara que el llibre digital, Amazon, Google i companyia poden acabar transformant el negoci editorial i la relació entre autors i lectors. Però està clar que un matí no dóna per a tot, i potser ens hauríem avorrit més.


El dia que vaig parlar en públic

Sí, el títol sona una mica exagerat, però per algú que encaixa força amb el clixé de la tímida rata de biblioteca amb poques habilitats socials, intervenir en una taula rodona a l’avinguda de la Catedral és un gran què… I encara que ja en fa dies, en volia deixar constància al bloc.

Va ser a mitjan setembre, en una de les activitats que l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya va organitzar durant la Setmana del Llibre en Català. Es tractava d’una taula rodona titulada Els traductors: una vida rere els llibres, en què quatre socis que ens guanyàvem la vida traduint llibres explicàvem unes quantes experiències amb la idea de donar a conèixer la professió d’una manera amena. Com que ha passat força temps i tampoc no vaig prendre notes, no puc fer una crònica com cal, però sí que us deixo unes quantes pinzellades:

D’esquerra a dreta, Maria Llopis, Francesc Rovira, una servidora i Carlos Mayor. (Foto cedida per APTIC.)

  • Parlant amb la gent d’APTIC que havia organitzat la cosa, ens vam sorprendre que, amb els anys que fa que se celebra la setmana, gairebé no s’haguessin dedicat activitats a la traducció, tenint en compte que un gran nombre de llibres publicats en català són traduïts (jo recordava haver vist algun expositor l’any passat o l’altre, però res més). Per sort, sembla que hi ha hagut bona sintonia i que la col·laboració podria continuar en el futur.
  • La taula rodona es va fer un dissabte just a l’hora de dinar, sota un bon sol; és a dir, que les circumstàncies no eren precisament les millors per atraure un públic nombrós. De fet, em temo que sobretot es van quedar a escoltar-nos socis d’APTIC, amics i familiars dels ponents, i va ser una llàstima, perquè havíem pensat fer una cosa al màxim de distreta per donar a conèixer l’ofici a la gent de fora, i no tant per a col·legues.
  • Tot plegat va durar una mitja hora o tres quarts, i érem quatre asseguts a la taula, per tant podeu calcular que ningú no va xerrar gaire estona. Però va haver-hi temps per repassar els elements més habituals de la nostra feina, incloent-hi la (in)visibilitat del traductor, les reaccions dels lectors, les relacions amb les editorials i la labor de les associacions. I a l’única pregunta del públic va sortir la traducció automàtica, així que ja hi vam ser tots…
  • L’anècdota que més recordo la va explicar en Francesc Rovira. Ara no en recordo exactament les circumstàncies, però una senyora va anar a queixar-se a l’editor d’un llibre que havia traduït ell, perquè el català era un desastre, ple de faltes, que ella era professora i n’havien corregit un fragment a classe que havia quedat tot vermell… Doncs bé, quan van estudiar el cas, va resultar que era una obra d’un autor contemporani que per motius «artístics» (ja m’enteneu) havia decidit integrar els diàlegs en el text i fer unes quantes coses més a la seva manera. Es veu que aquella bona dona no ho va copsar, i s’havia dedicat a aplicar totes les convencions de puntuació quan algú parlava… (Per cert, després em vaig adonar que era l’autor que jo estava començant a traduir aquells dies, però ja us ho explicaré més endavant.)

El sofert públic. (Foto cedida per APTIC.)

En general, diria que no va estar malament, encara que jo no sóc qui millor pot jutjar-ho… Personalment, diria que no em vaig posar gaire nerviosa i que vaig quedar prou bé per ser el primer cop que feia una cosa així, tot i que segur que si em veiés des de fora trobaria un munt de coses per millorar. I la taula rodona crec que va ser força amena, i en un entorn més agradable hauria pogut interessar a força públic de la Setmana. Se m’acut que potser aquí hi ha un fil per estirar, amb més activitats molt obertes que ajudin a donar a conèixer la nostra feina entre els lectors, que al final són els que es troben amb el resultat entre les mans. I jo potser em torno a animar a dir el que pugui, qui sap.