Un llibre dur

Aparentment, en Galen, malgrat les obsessions que el persegueixen, és un noi normal i corrent. Aparentment, la seva mare, malgrat els records que la torturen, és una dona normal i corrent. Aparentment, la tia, la cosina i l’àvia, malgrat les misèries que les roseguen, són persones normals i corrents. Aparentment, tots ells conformen el retrat més o menys insípid i perfectament plausible d’una família normal i corrent americana dels anys vuitanta del segle XX.

cobertaAixí comença el text de la contraportada, de Terra, de David Vann, l’altra de les dues traduccions meves que es van publicar el febrer. Si coneixeu l’autor, ja us podeu imaginar que darrere d’aquests «aparentment» s’amaguen drames i misèries terribles, però arrelats en aspectes molt bàsics de la naturalesa humana, que porten a la devastació (més o menys acompanyada per l’entorn i els paisatges) i a la destrucció dels personatges. En les entrevistes que li he llegit, Vann sempre parla de tragèdia grega i, sí, és això.

Terra és un llibre dur, dels que fan patir. El que passa és que l’autor sap escriure (encara que en temes de puntuació i gramàtica no sigui precisament un purista) i la prosa té una força tremenda que t’arrossega i fa que no paris de llegir encara que t’ho estiguis passant fatal. Si en voleu saber més, en podeu llegir ressenyes més completes aquí (deixa bé la traducció, iupi!) i aquí.

D’altra banda, Terra per mi va ser un llibre dur de traduir. Quan me’l van proposar no ho semblava tant, i com que venia de traduir un parell de llibres amb abundància de subordinades i paràgrafs llargs i complexos, l’estil despullat i les frases curtes més aviat em venien de gust. Anava ben errada. Vaig ensopegar amb totes les diferències bàsiques entre l’anglès i el català, com ara que tenen un munt de paraules d’una o dues síl·labes per indicar maneres de caminar (quan en català ho fem amb adverbis i complements), o la facilitat amb què un nom com ara shovel (‘pala’) es converteix en verb, de manera que una acció senzilla retratada amb quatre paraules es podia convertir una trampa. Les frases de Terra són breus, senzilles i potents, i sovint costava expressar el mateix sense complicar-les ni deixar-se res per dir (ni sortir del cap del protagonista, i sense parar d’empènyer el lector cap endavant). I la cuina dels americans blancs i pobres té cops amagats: plats que al llibre són el més normal del món no resulten fàcils d’identificar pels lectors catalans, i tampoc no convé entretenir-se a explicar-ho.

dirtSegurament el títol no és el millor exemple del que estava explicant, però m’agradaria comentar-lo una mica. Estic convençuda que Terra és la millor traducció del Dirt original, i la que té més força i riquesa. Però no tota la terra és dirt, i dirt també vol dir ‘brutícia’, o segons com ‘fang’, i fins i tot pot ser la «pols» de la frase «cendra a la cendra, pols a la pols»… Ja us podeu imaginar la quantitat de connotacions i els camins per on poden portar, oi?

Posats a patir, durant la traducció també patia per una cosa curiosa. El llibre passa als anys 1980, una època en què jo ja tenia ús de raó, estudiava anglès amb una mica de nivell i començava a comprar diccionaris grossos (l’anglès-català de la GEC és del 83), i en principi tot el llenguatge que hi sortia em semblava normal (de fet, per mi la narració té un punt d’intemporal). Però em preocupava que hi hagués alguna expressió evidentment vuitantera pels lectors originals, que a mi se’m passés i el material de consulta no m’avisés… Ja veieu com podem ser de complicats els del gremi.

En resum, que va ser un procés de traducció difícil, en què si m’entretenia gaire a donar voltes a cada pas la cosa no fluïa, i si em concentrava a escriure a raig per agafar-li el ritme i repassar-ho després tampoc no avançava bé. Potser hauria calgut dedicar-hi mesos, fer un esborrany, deixar-lo reposar unes setmanes, tornar-hi, rumiar-s’ho… Però amb els calendaris editorials d’avui dia això és gairebé impossible d’aconseguir, i els números tampoc no sé si quadrarien. El resultat va ser que el corrector* va haver de treballar a consciència i, gràcies a les seves propostes i a una repassada a fons de les proves, ha sortit la traducció que ara és a les llibreries.

Terra no és un llibre que recomanaria a qualsevol. De fet, si algú us diu que és una anada d’olla, depressiva a no poder més i amb les comes escampades de qualsevol manera, doncs s’hi pot estar més o menys d’acord, però de motius en té. Ara bé, si la follia, la tragèdia i l’estil de Vann no us espanten, aquest és un llibre amb una força tremenda, dels que costen d’oblidar.

***

* Si sovint es diu que els traductors estan poc reconeguts (i remunerats), en el cas dels correctors ni us ho explico. Si no l’anomeno és en part per desmemòria i en part perquè no sé si vol sortir, però si passes per aquí, saluda, que t’aplaudirem com et mereixes.

Anuncis

Ara que ja ha (ben) passat Sant Jordi…

descensalcaos100… parlo d’una traducció meva publicada fa unes quantes setmanes, i que des de llavors és a la meva llista d’apunts pendents.

Es tracta de Descens al caos, d’Ahmed Rashid. Als que em coneixeu segurament us l’he esmentat alguna vegada, ni que fos com el totxo projecte que em va tenir enfeinada durant un grapat de mesos de l’any passat i el començament d’aquest. És que amb més de sis-centes pàgines de llibre i ja no recordo quants folis, em sembla que és el text més llarg que mai he traduït… I després encara em van encarregar arranjar l’índex, una feina que no havia fet mai i que no penso repetir fins que no trobi un sistema més eficaç! De tot s’aprenen coses, això sí; per exemple, amb aquest llibre també vaig comprovar que, en general, traduint assaig vaig una mica més lenta que amb la narrativa, i que ho hauré de tenir en compte al planificar.

No us penseu, però, que sigui un llibre especialment espès, més enllà de si el tema us sembla interessant o no. Es nota que l’autor és periodista, i es preocupa per explicar les coses amb claredat. A més, no amaga els detalls personals ni la seva relació amb els fets o els personatges que tracta (per exemple, recordo que al principi el president de l’Afganistan hi apareix com un vell amic seu), cosa que sempre dóna més vida a la informació. Ara, el tema no és precisament per animar-se: tracta de la situació de l’Afganistan, el Pakistan i tota aquella zona després de la derrota dels talibans, i llegint-lo em feia la sensació que si tots els implicats no ho havien fet pitjor era perquè no s’entrenaven… El caos del títol ho resumeix prou bé. Si en voleu saber més coses, buscant la imatge de la portada n’he trobat una ressenya a El País (que té el detall de no deixar-se els traductors, i esmentar al final que n’hi ha versió en català a més d’en castellà).

Per acabar, voldria comentar que aquest és el segon llibre de l’autor en què treballo (fa uns quants anys vaig traduir-ne Els talibans amb la Tina Vallès), cosa que també ha estat una novetat. Vaig poder aprofitar força la recerca prèvia i els glossaris d’aquell llibre, tot i que també hi va haver hores de feina per adaptar-los, tant pel format (aleshores encara no tenia el Wordfast) com perquè des d’aleshores s’ha parlat sovint de la regió i, és clar, s’han anat popularitzant més o menys alguns antropònims i topònims i han aparegut propostes de terminologia que calia tenir en compte. Amb tot plegat, com sempre, he fet el que he pogut.


‘L’estepa infinita’

A falta d’un títol millor per a aquest apunt, hi poso el del «meu» últim llibre traduït, que em va arribar l’altre dia. Després de llegir (i fins traduir) tot de coses sobre Vida i destí l’hivern passat, i afegir-la a la meva llista de novel·lots per llegir algun dia, em va fer gràcia que em proposessin traduir una obra que no n’està gaire allunyada per l’època i el lloc… I que no sé si té gaire cosa més que justifiqui la comparació, no ens enganyem.

L’estepa infinita és un llibre autobiogràfic en què l’autora, una jueva originària de Vílnius, explica les seves experiències quan la van deportar a Sibèria amb els pares i l’àvia l’any 1941. Com que la narradora és una nena que viu amb la seva família, va a l’escola i entra a l’adolescència com qualsevol, el llibre —sense estalviar desgràcies i crueltats— ens acosta a una època terrible de la història d’una manera menys tràgica del que es podria esperar.

Durant el procés de traducció d’aquest llibre, vaig tenir l’oportunitat, després d’un temps de no fer-ho, d’anar a l’editorial a veure un joc de proves i repassar els canvis que s’hi havien fet. És a dir, que aquest cop em va tocar veure la feina de correcció des de l’altra banda. I va estar bé, ni que fos per tenir feedback d’un altre professional: vaig constatar com algú menys influït per l’original donava a algunes frases un gir més natural que a mi se m’havia escapat, i també vaig observar amb curiositat alguns tics (meus i del corrector) a l’hora d’optar per una solució o una altra en determinats casos (és que els complements circumstancials donen més joc del que sembla). Llàstima que m’havia deixat la llibreta de prendre notes, que hauria pogut tornar a casa amb unes quantes cosetes per estudiar.

D’altra banda, confesso que em va picar una mica un detall, una paraula poc important però que jo tenia molt clar per què havia traduït d’una manera i no d’una altra, i que el corrector havia canviat. Es tractava de jardí d’infants, que havia triat com a traducció de kindergarten no perquè fos literal, sinó perquè li trobava un aire alhora retro i de pedagogia moderna (per a l’època) que no veia en guarderia o parvulari, per exemple. Una vegada que prenc una decisió ben convençuda i motivada, i el primer lector seriós de la traducció no la comparteix… Al final li vaig demanar a l’editor si es podia desfer aquell canvi i em sembla que un parell de detalls més, que ja se sap que els del gremi tenim un costat perepunyetes per satisfer.