Curiositats knausgårdianes

De Karl Ove Knausgård i la traducció de La meva lluita ja en vaig parlar prou en l’apunt d’una mica més avall.  Però ara que n’ha sortit el segon volum també volia dir alguna cosa, i m’han uns quants comentaris intranscendents sobre el llibre i la traducció:

  • Un home enamorat és d’aquells llibres que fan obrir el Google Maps. Passa sobretot a Estocolm i, entre les peripècies immobiliàries i les grans passejades que fan els personatges, les ganes de veure per on passen i ajustar les descripcions amb imatges eren immenses. I ja no us dic les de visitar la ciutat…
  • Immensa era també l’enveja que em feien les visites d’en Karl Ove a les llibreries i com en sortia carregat. Per sort, és humà i confessa que no arriba a llegir el que compra, però la qüestió de com li cap a casa encara la tinc pendent. En algun punt dóna com a excusa que s’ho pot desgravar i jo em vaig pensar que era per ser escriptor, però a la Setmana del Llibre en Català algú va dir que ho podia desgravar qualsevol… Això, enveja.
  • Hi ha moments, quan diu que s’estima molt la seva família i tal, però que en el fons ara el que més desitja en el món és estar sol i tranquil al despatx, escrivint, que jo entenia perfectament el narrador. No sóc escriptora ni em sento especialment «artista», però és veritat que hi ha feines durant les quals he tingut aquesta sensació… És greu?
  • Després d’entregar els llibres, en un article d’aquells amb llistes de mots «intraduïbles» (tema que donaria per a un apunt, per cert), al final de tot, vaig trobar una paraula noruega que em va fer entendre per què quan traduïa m’havia entretingut justament en aquella frase. I recordar que, entre altres coses, traduir són un milió de detalls.

Per la part que em toca, ja està. Si heu tingut moments semblants, amb aquest autor o algun altre, i voleu compartir-los, podeu aprofitar els comentaris d’aquest apunt. Perquè no dec ser l’única que es fixa en detalls d’aquests, oi?

I si esteu enganxats a Knausgård, recordeu que fa temps que teniu el tercer, L’illa de la infantesa, traduït del noruec per Alexandra Pujol. Ara m’agradaria que l’obra funcionés i anessin sortint en català els altres volums; el cap hi afegeix que en traduccions directes, tot i la punta de pena perquè, ara que seria l’hora de tancar la carpeta, el cert és que traduir en Karl Ove m’ha agradat. (Però si us avorriu llegint-lo també us entenc, eh?)


Mira què diuen uns editors

[Francisco Porrúa], más que nadie que haya conocido, tenía claro qué era lo realmente importante a la hora de editar: la calidad de la traducción. Y como era un obsesivo del control, publicaba muy poco. […] hablando de Gene Wolfe, llegó a decirme que había escritores que sería preferible que no se tradujeran antes de que se editaran mal. […] no fue hasta muchos años después, cuando ya llevaba tiempo editando por mi cuenta, que me di cuenta de que tenía más razón que un santo. Para variar. Las buenas traducciones son la excepción y hay muchísimos escritores cuya reputación ha sido severamente dañada por trabajos mediocres.

Alejo Cuervo

Aquest text pertany al llibre Exégesis, una recopilació de textos del llibreter i editor de Gigamesh que regalaven per Sant Jordi. El tinc a mig llegir i podria ser que caigués alguna altra citació, perquè té alguns capítols dedicats a «batalletes editorials», un gènere que em fa força gràcia i que ocupa un lloc destacat a la meva llista de llibres pendents.

 


Dos colofons

A banda d’una paraula d’aquelles que sempre dubtes si porta ela geminada, el DIEC ens diu que el colofó és una «inscripció o anotació posada al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió i altres circumstàncies referents al llibre». Una cosa d’aquelles en les quals només i fixem els lletraferits i altra gent estranya, vaja, de la qual moltes vegades es prescindeix i que de fet sol ser un «imprès tal dia a tal lloc» força avorridot.

Però altres vegades els responsables del llibre hi han posat un extra d’atenció per afegir una mica de gràcia a les «circumstàncies», i el resultat recompensa la curiositat del lector que es mira aquelles paraules al final de tot. Últimament n’he trobat un parell d’exemples, i he pensat a deixar-los aquí al blog (feu clic a les fotos per veure’ls millor). Si en coneixeu d’altres i teniu ganes d’explicar-ho, ja sabeu que la secció de comentaris és oberta.

 

HamidEl primer, que ja havia ensenyat pel Twitter, correspon a Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, de Mohsin Hamid (un llibre molt recomanable, per cert). Aquí l’editorial té el detall de reconèixer la feina de tothom que ha contribuït a fer el llibre, tant els que solen sortir a la pàgina de crèdits com el que no, i aprofita per apel·lar a la bona voluntat del lector satisfet.

 

bocavulL’altre és el del Vocabulvari eròtic de la llengua catalana, que des de no fa gaire corre pels prestatges de consulta de casa (que a les novel·les hi surt de tot, i en això també costa trobar la paraula justa). Aquí s’ho han pres amb més alegria i han jugat amb el tema del llibre i la tradició d’esmentar el sant del dia al colofó, diria que amb prou enginy.

I aprofito l’esment al beat Ramon Llull, protector de traductors i un personatge dels que em cauen bé, per recordar que justament avui es commemora la seva festa. Posem-li una espelmeta virtual.


Coses que fan els escriptors quan no fan d’escriptors

PortadaCom que ja fa molt que no parlo de lectures, he pensat que escriuria una mica sobre un llibre que toca molt de passada els temes del blog, però que m’ha anat acompanyant últimament per transports públics i sales d’espera. Es titula Trabajos forzados, l’ha escrit Daria Galateria (i traduït Félix Romero) i el subtítol deixa més clar de què va: Los otros oficios de los escritores. En efecte, es tracta d’un recull de peces (podrien ser perfectament reportatges de dominical reciclats) sobre vides d’escriptors, centrant-se en els oficis no relacionats amb la literatura que van exercir per guanyar-se la vida, més o més empesos per la necessitat.

El conjunt de biografies resulta molt variat: escriptors més o menys coneguts, en circumstàncies molt diverses i dedicats a tota mena d’activitats. N’hi ha de rics, d’altres que viuen enfonsats en la misèria i també els que es troben en punts intermedis. Alguns tenen vides d’allò més insulses (almenys vistes des de fora), mentre que d’altres donarien per a una novel·la d’aventures. Personalment, m’ha fet gràcia el cas de l’única escriptora, Colette, dedicada a aprofitar la seva fama literària per vendre cosmètics i el que ara en diríem marxandatge, però n’hi ha per triar i remenar. En podeu veure la llista en aquest punt de llibre (feu-hi clic per ampliar):

Dramatis personae

I enmig de tot això hi ha l’escriptura, i les diferents maneres que tenen d’enfocar aquesta activitat i relacionar-la amb la resta de la seva vida. Ara bé, no espereu explicacions sobre obres literàries; si coneixeu els autors, bé, i si no, aquest no és el millor llibre per esbrinar què van escriure o la importància que va tenir, més enllà de les repercussions públiques del personatge. En qualsevol cas, les biografies estan explicades de forma amena, amb voluntat de retratar l’escriptor (i de vegades el seu entorn) sense perdre l’interès del lector.

No és un d’aquells llibres que t’atrapen i et canvien la vida, però sí una lectura agradable, amb una edició bonica i cuidada, que s’agafa amb gust i es pot deixar sense problemes quan les circumstàncies ho demanen. Permet passar una bona estona sense haver de fer grans esforços ni caure en l’estupidesa, i fins i tot pot afegir alguna pinzellada al vernís cultural de cadascú, que mai no fa nosa. Jo l’he anat llegint a estones durant unes quantes setmanes i diria que s’adiu molt amb el format.

I finalment, no he pogut evitar fer-me la pregunta: algunes d’aquestes vides, les més interessants, les hauria explicat algun llibre si els protagonistes no fossin escriptors famosos?


Una de Brunetti

Sí, ja sé que sembla que me n’hagi anat de vacances sense avisar, però va ser acabar-se el curs escolar i animar-se’m la vida per altres bandes, i amb una calor que no em motiva precisament per escriure… Tot i això, no volia que passés el mes en què mig món desconnecta sense parlar de l’últim llibre que he traduït. (Que si no canvien aviat les coses, serà l’últim en molt temps, perquè per desgràcia no en tinc cap a la impremta o en perspectiva.)

lou-dor_Es tracta de L’ou d’or, de Donna Leon, l’últim cas del comissari venecià Guido Brunetti. He de confessar que, si bé coneixia de nom la sèrie, gairebé no n’havia llegit res, i que després de traduir-ne una novel·la i llegir-ne alguna altra continuo sense ser-ne fan, però és més per una qüestió de gustos personals que de falta de mèrit de les obres. Em fa la sensació que, després d’una vintena d’anys i de llibres, el comissari Brunetti ja té una edat i això, sumat al  temperament reflexiu, dóna al llibre un to pausat, sense estridències (em ve al cap la paraula crepuscular, tal com la fan servir alguns crítics de cinema, però no sé si seria ben bé això). Aquí no hi ha grans conspiracions, baixos fons ni assassins sanguinaris, sinó molta vida de cada dia, amb petites alegries i plaers, misèries, preocupacions i neguits difusos, i un mal que no per quotidià es descobreix menys terrible (incloent-hi la crisi i unes corrupteles que a casa nostra també ens sonen massa).

Com a traductora, l’encàrrec em va suposar incorporar-me a un univers amb una llarga història de traduccions al darrere (algunes de gent que respecto molt, espero no haver fet baixar el nivell general). Això vol dir que, a banda del procés no del tot conscient d’agafar-li el to a la cosa, em vaig trobar que moltes decisions de traducció ja estaven preses, com ara les de mantenir o adaptar els càrrecs, i com tractar les paraules italianes que esquitxen l’original anglès. De vegades vaig patir una mica per coses que jo no hauria fet igual, però també és veritat que trobar algun problema ja resolt et treu un pes de sobre. En qualsevol cas, m’ho vaig passar malament havent d’escriure els noms dels personatges sense article al davant: és una decisió legítima, i en un entorn en què la meitat de personatges es diuen pel cognom l’entenc, però que algú es refereixi a la seva dona com «Tal» en lloc de «la Tal» em continua costant molt. Res, són dèries de les que tenim els del gremi…

L’altra cosa del llibre que us voldria comentar és el títol. Inicialment més aviat desposta, fa pensar en coses que no tenen res a veure amb la història, i jo mateixa vaig haver de comprovar si la referència era la que era o potser se m’havia escapat alguna cosa. De fet, diria que cal arribar al final de la trama per veure-li el sentit, i aleshores sí que encaixa. Quan hi estava treballant vam intercanviar algun missatge amb l’editora sobre la possibilitat de canviar-lo (jo estava esperant al final de la traducció per veure si tenia alguna inspiració, perquè tot el que se m’acudia tirava massa cap al melodrama), però al final vam acabar cenyint-los al The Golden Egg original.

Que si el recomanaria? Doncs si us cauen bé en Brunetti i tots els qui l’envolten crec que us agradarà retrobar-los. I si us ve de gust llegir novel·la negra tranquil·la, sense sang i fetge però amb una bona dosi d’observació, tampoc no em sembla una mala tria: sense ser experta en el gènere, diria que els personatges i la història tenen el seu què, i visitar Venècia, ni que sigui només en la ficció,* sempre és agradable… A més, el llibre passa a la tardor i hi arriba la fresqueta, que pot ser un antídot a les calorades d’agost.

* Si compreu el llibre en català, trobareu una butlleta per al sorteig d’un viatge a Venècia que organitza l’editorial. Diu hi ha temps fins que s’acabi l’any, així que ja ho sabeu.


L’enllaç de la setmana: 18-6-13

Avui un blog de traducció en català, que tampoc no n’hi ha gaires (i si m’equivoco, encantadíssima que em corregiu).

maquinadeferllibresTítol: La màquina de fer llibres. Blog intermitent sobre traducció de literatura al català.

Autor: Ferran Ràfols Gesa, traductor literari i recent premi Núvol de traducció.

Contingut: Bàsicament, apunts sobre els llibres que ha traduït l’autor. Per descomptat, sovint inclouen comentaris sobre el procés de traducció, el món editorial i altres coses de la nostra feina. I ja està, una descripció ben curta. Però en Ferran ho fa bé, i amb això ja n’hi ha prou. Recomanable si us agraden els llibres i voleu el punt de vista d’algú que els ha llegit «des de dins».

Idioma: català.


Una cosa no treu l’altra

Ocurre que en edición se puede hacer bien cualquier cosa. Quiero decir que no hay que confundir un buen libro con un libro bien editado, son dos cosas distintas. Lo ideal es que se den a la vez, pero los malos libros ¡también se pueden editar bien! Es que es fundamental, es una responsabilidad que el editor tiene con el lector, y con su profesión.

Donatella Ianuzzi, editora de Gallo Nero, en una entrevista a Jot Down (via aquest apunt de Tirant al cap)


I tu què dius que fas, nena?

FoundBookCoverSegurament, a molts ens han fet alguna variació d’aquesta pregunta, i si la resposta inclou una paraula estranya com ara filologia —o una com interpretació, que es pot entendre del revés—, es comença a perfilar una conversa incòmoda, sobretot si en algun moment surt la frase «Ah, idiomes!»…

No sé si els autors de Found in translation es devien trobar alguna vegada en situacions així, però el cert és que per mi la pregunta «I tu, què fas?» (o més en general, «I què fa un traductor?») se’m feia molt present mentre llegia. Perquè el llibre és això: una repassada de la quantitat de coses que els traductors i intèrprets arriben a fer, i de com el món no seria el que és sense ells. Agafeu una secció del diari, un sector econòmic, un aspecte qualsevol de la vida, rasqueu una mica, i segur que hi trobareu traduccions i traductors.

Els autors, Jost Zetzsche i Nataly Kelly, són prou coneguts en aquest món i molt actius a Internet. Per fer aquest llibre s’han posat en contacte amb traductors i intèrprets en circumstàncies d’allò més diverses (pel que fa a llengües de treball, situació geogràfica, formació, especialitats…) i han elaborat un seguit de breus presentacions, anècdotes o pinzellades sobre l’ofici. N’hi ha que potser estan una mica massa vistes pels que ens hi dediquem, com els catàlegs de noms comercials desafortunats quan canvien d’idioma. D’altres, en canvi, són situacions en què mai no havia pensat, o que m’han fet venir curiositat sobre com s’hi deu treballar, i que de tant en tant m’han fet gràcia o m’han deixat amb una mica d’ai al cor.

Agafem per exemple el capítol 5, dedicat a «els plaers i el gaudi dels sentits» (traducció lliure i provisional). En una quarantena de pàgines, hi trobem:

  • traducció de novel·la romàntica: de Lolita de Nabokov a Harlequin;
  • traducció de pornografia;
  • la història d’un japonès que el 1957 va començar a traduir amb les cartes d’amor entre soldats nord-americans i dones d’Okinawa;
  • postals de felicitació destinades als hispans dels Estats Units (dues llengües, dues cultures);
  • traduccions i interpretacions per vendre operacions d’estètica i «turisme mèdic»;
  • traducció per a marques de moda de luxe;
  • una empresa que es dedica a anticipar tendències de moda arreu del món, amb una plantilla de traductors per recollir i difondre informació arreu;
  • intèrprets en concursos de bellesa de l’estil de Miss Univers;
  • la traducció de notes de tast i el món del vi.

I vuit o deu apartats més, barrejats amb curiositats diverses sobre les llengües. Els temes de la resta de capítols van de la política a les noves tecnologies, passant pels negocis, la salut, les religions o el lleure.

El gran inconvenient del llibre, a parer meu, és que el fet de tenir un abast tan gran li treu profunditat. I no vull dir que sigui poc seriós, compte: inclou un apartat de notes i fonts, un índex alfabètic i una pàgina d’enllaços per a qui vulgui saber-ne més. Però toca tants punts que no té temps d’entretenir-s’hi gens i, per exemple, tot i haver conegut una gran varietat d’intèrprets, jo m’he quedat amb la sensació de saber tan poc d’interpretació com abans de llegir-lo, perquè de fet no m’han explicat com treballen, ni hi ha una reflexió dels autors sobre què tenen o deixen de tenir en comú. És clar que tampoc no crec que fos això el que volien aconseguir amb el llibre, que d’altra banda és una lectura força amena.

En resum, personalment jo no diria que és una obra imprescindible a la prestatgeria d’un traductor, però sí una declaració d’«orgull traductor» interessant i de bon llegir per a tothom que li interessi el tema. Segur que hi trobareu alguna anècdota que us farà gràcia, i que si cal us podrà ajudar a explicar tot el que els traductors i els intèrprets arriben a fer.


Els temps canvien

L’altre dia, fent un tomb per una gran superfície llibretera, vaig anar a parar a la secció de papereria i complements, i em vaig aturar davant dels faristols. Pels que no us hi hagueu trobat, no fa gaire, quan la majoria d’originals eren en paper (i podien ser llibres gruixuts en tapa dura), un bon faristol era imprescindible. I no us penseu que sempre fos fàcil d’aconseguir. Si en el moment que el necessitaves no estaven de moda, et podia tocar voltar per papereries i botigues de regals fins a trobar alguna cosa realment útil i amb un preu raonable…

Però bé, m’estic perdent en batalletes que avui no toca explicar. Els temps van canviant, necessito menys aguantapapers, ara com ara n’estic servida i feia temps que no mirava coses d’aquestes. Per això em va cridar l’atenció aquesta imatge:

faristolsOK-1

Els faristols també són per als llibres electrònics i pantalletes diverses, és clar! Que ben posadets, l’un al costat de l’altre, amb les pàgines subjectes o el cable d’alimentació connectat! Sí, és una tonteria, però no se m’havia acudit. Constatem un cop més que els temps canvien, i que cadascú s’hi adapta com sap, com pot o com li deixen, que deia no sé qui.


El Sant Jordi del llit

Jo volia fer una crònica de Sant Jordi, però no m’hi vaig posar a cop calent i —per desgràcia— si no faig aquestes coses de seguida sempre em despisto massa temps… En fi, ja hem passat a la segona opció, però almenys deixaré un parell de fotos i quatre notes del que acabarà sent conegut com «el Sant Jordi del llit», per la campanya de l’APTIC.

Quin llit més maco!

Quin llit més maco!

Una mica més avall ho explico, però el resum és que van plantar un llit a la rambla Catalunya i uns quants traductors literaris hi vam anar passant amb les nostres obres per donar a conèixer la feina que fem entre la gent que ens llegeix, tant si n’és conscient com si no.

Va ser tota una experiència, us ho asseguro: estar asseguda en un llit envoltada de gent dreta fa una certa impressió, i entre el fotògraf oficial i les de record, em sembla que no m’havien fet tantes fotos des que vaig casar-me… De tota manera, el més destacat va ser la fabulosa energia que desprenia tota la gent d’Activitats i Comunicació d’APTIC: impressionant, de debò. Vam xerrar, vam riure, vam repartir uns punts de llibre maquíssims, vam cridar l’atenció de la gent i d’algun periodista i vam presumir d’ofici en general, que de tant en tant ja toca. Va ser fantàstic retrobar una colla de companys, fer noves coneixences (després vaig descobrir que a Sants hi ha una població de traductores que Déu n’hi do) i poder saludar en persona gent amb qui normalment només tinc contacte pel ciberespai. Com sempre, lamento la meva mala memòria i la incapacitat de relacionar oportunament noms, cares i circumstàncies. Però feia un matí de primavera i estàvem de bon humor. En resum, va ser una senyora injecció de positivisme i orgull professional.

Llit i fotos

Sí, sóc la de blau.

A més de la gent del gremi i acompanyants, vam aprofitar la diada per parlar amb passavolants i lectors. (Els més valents es van animar a fer-se fotos i tot.) Inicialment em feia una mica de cosa lluir les traduccions de Cançó de gel i foc, perquè no són només meves (sinó també de l’Esther Roig, la Mercè Santaulària i l’Imma Estany), però d’altra banda van servir per cridar l’atenció i donar conversa a gent que les coneixia. Vaig acabar comentant diferències entre l’edició castellana i la catalana un parell de vegades, i suggerint el català per a les relectures…

Per a l’anecdotari, apunto la senyora que tot passant pel costat del llit buit va comentar en veu baixa: «Te echas una siesta y te dan un libro. Muy bien». I la que ens va explicar que algú de la família s’hi dedicava i que ja sabia que «últimament les traduccions surten molt malament perquè us paguen fatal i a més sempre aneu amb presses». Bé, no va ser amb aquestes paraules exactes, però ja us en feu la idea.

La meva paradeta.

La meva paradeta.

Després del matí a la parada, va ser hora d’anar a dinar, fer un tomb i acabar de celebrar la diada. Aquest any no estava especialment predisposada a comprar llibres (la pila de pendents no para de créixer i les multituds de Sant Jordi m’atabalen), però al final tots els membres de la família vam acabar complint la tradició. Fins i tot em va saber greu no haver-me firat algun altre llibre, o aquella samarreta, igual com em va saber greu no haver voltat més i haver-me acostat a més parades, no haver arribat a escriure alguna dedicatòria mig promesa, o no haver saludat i desvirtualitzat encara més gent. Però fet i fet, el del llit no va ser un mal Sant Jordi.

Si us fa gràcia, podeu veure més fotos de la cosa al web i al Facebook d’APTIC (el segon àlbum és més complet, no sé per què).

Afegit: També han penjat una notícia al web d’APTIC, on podreu trobar el nom de tots els implicats i llegir la crònica de la parada de Girona. (Apa, ells m’enllacen a mi i jo a ells. Ja tenim el bucle.)