Una de Brunetti

Publicat: 1 Agost 2013 | Autor: | Filed under: Alguns projectes on treballo, biblioteca | Tags: , , , , , , | 5 comentaris

Sí, ja sé que sembla que me n’hagi anat de vacances sense avisar, però va ser acabar-se el curs escolar i animar-se’m la vida per altres bandes, i amb una calor que no em motiva precisament per escriure… Tot i això, no volia que passés el mes en què mig món desconnecta sense parlar de l’últim llibre que he traduït. (Que si no canvien aviat les coses, serà l’últim en molt temps, perquè per desgràcia no en tinc cap a la impremta o en perspectiva.)

lou-dor_Es tracta de L’ou d’or, de Donna Leon, l’últim cas del comissari venecià Guido Brunetti. He de confessar que, si bé coneixia de nom la sèrie, gairebé no n’havia llegit res, i que després de traduir-ne una novel·la i llegir-ne alguna altra continuo sense ser-ne fan, però és més per una qüestió de gustos personals que de falta de mèrit de les obres. Em fa la sensació que, després d’una vintena d’anys i de llibres, el comissari Brunetti ja té una edat i això, sumat al  temperament reflexiu, dóna al llibre un to pausat, sense estridències (em ve al cap la paraula crepuscular, tal com la fan servir alguns crítics de cinema, però no sé si seria ben bé això). Aquí no hi ha grans conspiracions, baixos fons ni assassins sanguinaris, sinó molta vida de cada dia, amb petites alegries i plaers, misèries, preocupacions i neguits difusos, i un mal que no per quotidià es descobreix menys terrible (incloent-hi la crisi i unes corrupteles que a casa nostra també ens sonen massa).

Com a traductora, l’encàrrec em va suposar incorporar-me a un univers amb una llarga història de traduccions al darrere (algunes de gent que respecto molt, espero no haver fet baixar el nivell general). Això vol dir que, a banda del procés no del tot conscient d’agafar-li el to a la cosa, em vaig trobar que moltes decisions de traducció ja estaven preses, com ara les de mantenir o adaptar els càrrecs, i com tractar les paraules italianes que esquitxen l’original anglès. De vegades vaig patir una mica per coses que jo no hauria fet igual, però també és veritat que trobar algun problema ja resolt et treu un pes de sobre. En qualsevol cas, m’ho vaig passar malament havent d’escriure els noms dels personatges sense article al davant: és una decisió legítima, i en un entorn en què la meitat de personatges es diuen pel cognom l’entenc, però que algú es refereixi a la seva dona com «Tal» en lloc de «la Tal» em continua costant molt. Res, són dèries de les que tenim els del gremi…

L’altra cosa del llibre que us voldria comentar és el títol. Inicialment més aviat desposta, fa pensar en coses que no tenen res a veure amb la història, i jo mateixa vaig haver de comprovar si la referència era la que era o potser se m’havia escapat alguna cosa. De fet, diria que cal arribar al final de la trama per veure-li el sentit, i aleshores sí que encaixa. Quan hi estava treballant vam intercanviar algun missatge amb l’editora sobre la possibilitat de canviar-lo (jo estava esperant al final de la traducció per veure si tenia alguna inspiració, perquè tot el que se m’acudia tirava massa cap al melodrama), però al final vam acabar cenyint-los al The Golden Egg original.

Que si el recomanaria? Doncs si us cauen bé en Brunetti i tots els qui l’envolten crec que us agradarà retrobar-los. I si us ve de gust llegir novel·la negra tranquil·la, sense sang i fetge però amb una bona dosi d’observació, tampoc no em sembla una mala tria: sense ser experta en el gènere, diria que els personatges i la història tenen el seu què, i visitar Venècia, ni que sigui només en la ficció,* sempre és agradable… A més, el llibre passa a la tardor i hi arriba la fresqueta, que pot ser un antídot a les calorades d’agost.

* Si compreu el llibre en català, trobareu una butlleta per al sorteig d’un viatge a Venècia que organitza l’editorial. Diu hi ha temps fins que s’acabi l’any, així que ja ho sabeu.

Senyores i senyors… el novel·lot!

Publicat: 19 Juliol 2011 | Autor: | Filed under: Alguns projectes on treballo, biblioteca | Tags: , , , , , , | 19 comentaris

El llibre publicat

Així és com es coneix per casa Un bon partit, de Vikram Seth, la meva última traducció publicada, gràcies a la familiaritat fruit de llargs mesos de convivència. I no és broma: des del primer correu electrònic de l’editorial amb la proposta de traducció fins que el llibre ha arribat al carrer han passat aproximadament dos anys. Temps per aconseguir el vistiplau dels titulars dels drets, acabar un embaràs i tenir la criatura, descobrir que compaginar nadó i feina et resulta més difícil del que esperaves, renegociar dràsticament terminis (encara avui em fa vergonya), canviar de persona de contacte i de segell editorial, alegrar-se, desesperar-se, animar-se, deprimir-se, despistar-se, gaudir del text i barallar-s’hi… Fins i tot sense circumstàncies especials, les hores dedicades a traduir 1700 pàgines de llibre, la feina més grossa de la meva carrera (mireu la foto de baix), crec que justifiquen certes confiances.

Ara bé, també em podria posar més formal i dir que es tracta d’una senyora novel·la. Perquè l’és, i com les d’abans. A l’Índia dels primers anys cinquanta, la senyora Rupa Mehra vol buscar marit per a la filla petita. A partir d’aquesta família anem veient personatges i ambients dels que  fan treure la pols al clixé aquell d’«un gran fresc que retrata un país i una època», amb alguns personatges memorables i esdeveniments dignes d’un bon serial: amors i desamors, noces, naixements, morts, judicis política… Sí, calia tot aquest bé de Déu de pàgines per explicar-ho. I estan ben escrites, a més, per un autor angloindi molt conegut (de fet, recordo que quan fa anys es va publicar aquest llibre en castellà se’n va parlar força). Curiosament, però, per ser una novel·la índia a mi m’ha sonat britànica a no poder més: un altre blocaire, l’Allau, la situa entre els hereus del seu admirat Dickens, mentre que jo, que sóc més de Jane Austen, hi trobava més aviat la ironia i la capacitat d’observació d’aquesta autora. En qualsevol cas, si aquest agost teniu vacances, temps i ganes de llegir una novel·la clàssica, és una bona recomanació.

proves d'impremta

Impressiona, oi? La pila de galerades, amb l'original que treu el nas per l'esquerra.

Esteu pensant que traduir-la devia ser una feinada? Doncs sincerament, sí. Per l’extensió, per l’esforç que sempre suposa situar-te en un país llunyà i per la sensació que l’autor hi entén de tot, perquè tant et fa versos com et redacta una sentència judicial o t’explica un procés industrial amb pèls i senyals. Aquesta riquesa de temes, amb els corresponents canvis d’estil, és el que més em va costar i més em va fer patir (i em fa patir ara que algú deu estar llegint el que he escrit), fins i tot més que el lèxic propi de l’Índia (avui dia Internet ajuda molt en aquestes coses, i també hi hem posat un glossari al final per ajudar el lector d’aquí). A més, només tenia l’original en paper, i després d’uns quants originals digitalitzats em va suposar tornar una mica al passat. Però és la meva feina, i m’agrada. Com sempre que escric aquesta mena d’apunts, només puc dir que espero haver-me’n sortit.

Cal esmentar especialment la correctora amb qui em va tocar revisar les proves, tota una professional i l’única persona que sé positivament que també s’ha llegit sencera la traducció. Ha estat un plaer treballar amb ella: perquè de seguida ens vam posar d’acord amb les coses bàsiques, perquè ha polit tots els detalls i ha vetllat perquè totes les petites expressions fossin correctes, per tocar de peus a terra, i per les xerrades entre col·legues sobre la conveniència d’adaptar segons quin vocabulari (o no) o sobre el significat exacte del verb eixugar. Sort que l’editora no ens va sentir l’últim dia, quan comentàvem que, amb vista a una possible segona part, podria ser que el títol no estigués prou ben traduït…

I per acabar, excepcionalment tenim un premi. Com que l’editorial em va enviar cinc exemplars d’Un bon partit i amb un per a l’arxiu ja faig, he decidit repartir els altres entre els que teniu la paciència de llegir aquest bloc (que està una mica abandonadet, pobre). Com ho farem?

  • Si voleu un llibre, digueu-ho en un comentari a aquest apunt. WordPress us demana una adreça de correu electrònic per poder comentar: deixeu-ne una que funcioni, la faré servir per posar-me en contacte amb vosaltres.
  • Tinc quatre exemplars per repartir. Si els interessats sou més faré un sorteig, de la manera que cregui convenient i amb resultats inapel·lables (al capdavall, és el meu bloc).
  • Teniu fins al diumenge 31 de juliol. La primera setmana d’agost publicaré els resultats del sorteig (si n’hi ha) i em posaré en contacte amb els guanyadors.
  • Podem quedar a Barcelona perquè us doni el llibre. També us el puc enviar per correu, però només si viviu a Espanya o Andorra (tinc un pressupost limitat, que hi ha crisi).

Em sembla que ja està tot. Ara sí que plego, que m’ha sortit un apunt tan llarg com la novel·la.

De nou a les llibreries

Publicat: 18 Març 2011 | Autor: | Filed under: Alguns projectes on treballo, biblioteca | Tags: , , , , , | Deixa un comentari

CobertaBé, el títol m’ha quedat una mica pretensiós, però el cert era que entre una cosa i l’altra feia molt de temps que això no passava… Fins que fa unes setmanes vaig poder veure en algun taulell Ombres cremades, de l’escriptora pakistanesa Kamila Shamsie, una novel·la que vaig traduir el 2009 (a la panxa hi tenia una nena que ara corre pel pis, em dic a mi mateixa) i que per aquestes coses que passen es va publicar el mes passat.

Per desgràcia, l’actualitat m’ha fet pensar en el llibre per un altre motiu: la protagonista, japonesa, sobreviu a la bomba atòmica de Nagasaki i, de rebot, la novel·la em va deixar veure alguna cosa sobre aquests supervivents i com aquell desastre els va afectar tota la vida (per començar, les ombres del títol són cremades produïdes per l’explosió). Però aquest no és el tema principal de la novel·la. Els protagonistes viuen també altres esdeveniments que han marcat el darrer segle, amb l’atemptat de les Torres Bessones i la guerra de l’Afganistan amb un paper destacat, però pel que recordo tampoc no diria que la història sigui el tema central. A mi em va semblar sobretot una història de persones: membres de dues famílies entrellaçades que es troben, es perden, es retroben, es salven i es traeixen (o no), empesos pels esdeveniments o per les emocions de tota la vida (l’esperança, l’amor, la por…). També hi té una gran importància el tema de les identitats, de com saber o decidir qui o què ets en un entorn complex. Per exemple, un dels personatges principals és fill d’indi musulmà i japonesa establerts si us plau per força al Pakistan, ja us ho podeu imaginar…

Sona força dramàtic, però cal destacar que el llibre no es fixa tan sols en les desgràcies (del món o del cor de les persones), sinó també en les coses bones, en com ens recuperem dels cops i com es pot gaudir de la vida i assolir alguna mena d’equilibri entre tot plegat. De fet, l’únic comentari del meu pare (un senyor que llegeix de tot), després de dir que li havia agradat, va ser que estava bé que, malgrat tot el que passava, «no hi havia sang i fetge».

Després de tant de temps, del procés de traducció poca cosa us puc dir. En canvi, sí que ha estat interessant la correcció: tot i el temps transcorregut, no tan sols vaig poder fer un cop d’ull a les correccions, sinó que l’editora em va transmetre els comentaris de la correctora (que feia unes propostes molt assenyades i i va quedar contenta perquè no li havia donat massa feina), es va llegir els meus i fins i tot vam poder argumentar un punt en què la correctora i jo no estàvem d’acord (al final veig que l’editora m’ha fet cas, iupi!). En resum, que m’alegro que el llibre no fos víctima de la crisi i acabés oblidat en un calaix.

La ‘meva’ primera novel·la negra

Publicat: 18 Desembre 2008 | Autor: | Filed under: Alguns projectes on treballo, biblioteca | Tags: , , | 8 comentaris

graftonokBé, ja tinc l’amic content. I em sembla que li vaig passar una primícia, perquè després no he vist el llibre a les llibreries ni l’he trobat al catàleg de l’editorial… En tot cas, just quan havia escrit un apunt sobre llibres que de vegades triguen a sortir, em van arribar els dos exemplars que em toquen de T de trampa, la novel·la negra que vaig traduir l’any passat (em vaig preguntar si l’editor em llegia i tot). Ara no crec que trigui gaire a sortir al carrer, perquè ja s’ha publicat a uns quants llocs la notícia que l’autora vindrà a Barcelona per la setmana negra, al començament de febrer.

Per si no la coneixeu, la Sue Grafton ha escrit una sèrie de novel·les protagonitzades per una detectiu privada, Kinsey Millhone. Tusquets les ha anat publicant totes en castellà, i en català n’han sortit quatre o cinc, en diferents editorials. En conjunt se les anomena «l’alfabet del crim», perquè el títol de cadascuna correspon a una lletra: A d’adulteri, B de bèsties… I en la traducció cal mantenir el joc, és clar. En aquest llibre, el títol català (i castellà) no és fidel al T Is for Trespass original, però té l’avantatge de ser atractiu i encaixa prou amb la trama. Tot i que vaig proposar a l’editor algunes alternatives, aquesta era l’opció que més m’agradava.

Una altra cosa important d’aquesta traducció era trobar-li la veu a la protagonista i narradora, un personatge amb qui els lectors potser ja estan familiaritzats d’altres llibres. No us sabria dir fins a quin punt me n’he sortit, perquè és la mena de cosa que des de dins sempre em costa de veure.

Per acabar, voldria explicar només que aquesta feina em va fer reflexionar sobre la que s’anomena «traducció general», per contrast amb l’especialitzada, i que sol estar menys valorada (també econòmicament). Aparentment aquest llibre, situat a Califòrnia l’any 1987,* no presentava dificultats especials, però per traduir-lo em va tocar documentar-me sobre temes tan diversos com la formació d’infermeres, els sistemes legals dels Estats Units i d’aquí o com és un pany per dins. A part de tot el que es pot considerar cultura general, és clar. Déu n’hi do, els recursos que calen… D’altra banda, és cert que  una obra de ficció com aquesta tampoc no exigeix la mateixa precisió que en un text especialitzat com un informe mèdic o un contracte. Si en alguns termes no hi ha una equivalència clara, ets pots conformar a oferir una traducció entenedora per a la majoria de lectors, i esperar que als que dominen una mica el tema no els caigui l’ànima als peus perquè has ensopegat de la manera més òbvia… per ells, no per tu.

* En certa manera es podria considerar actual, però resulta curiós veure les diferències respecte a avui. No hi havia ordinadors!

Novetats editorials

Publicat: 14 Mai 2008 | Autor: | Filed under: Alguns projectes on treballo, biblioteca, la blogocosa | Tags: , , , , | 5 comentaris

Ets la protagonista d’una novel·la destinada al gran públic, i vius en una societat on el nostre concepte d’amor romàntic no existeix i tot això del món de la parella funciona d’una altra manera. Què fas? Enamorar-te com una burra, és clar, de qui toca socialment o de qui no toca, segons convingui a l’argument. Aquest mateix argument dicta que, per circumstàncies de la vida, siguis un testimoni privilegiat del moment històric crucial en què vius i coneguis un grapat de personatges i entorns diferents.

Més o menys això és el que li passa a la protagonista de l’últim llibre que he traduït i s’ha publicat, L’última concubina, de Lesley Downer. I tampoc no és que sigui dolent: cal un argument per fer avançar el llibre i enganxar el lector, i és molt lògic que una novel·la històrica que miri de mostrar diversos aspectes del període que vol retratar. I no puc negar que el moment que retrata aquest llibre té molt de fascinant: el pas del Japó dels shoguns (amb totes les sedes i luxes que calgui) a l’era Meiji, amb l’obertura a la influència d’Occident.

Narrat des del punt de vista d’una noia d’origen humil que esdevé concubina del shogun, el llibre deixa veure la transformació social del país paral·lelament a l’evolució del personatge, i ho amaneix tot amb unes dosis d’acció i misteri. L’autora, a més, ha viscut al Japó i ha escrit unes quantes obres de divulgació sobre aquest país, per la qual cosa es pot esperar que la recerca històrica estigui ben feta i no hi hagi grans errors (espero no haver-n’hi afegit jo durant la traducció). En resum, que dins del seu gènere està bé, però m’ha quedat la recança de trobar-hi tant d’enamorament; m’hauria agradat més tenir l’oportunitat d’entendre una protagonista que viu els seus sentiments amb uns paràmetres ben diferents dels nostres.

I ara que ja he parlat del meu llibre, toca esmentar també una altra novetat: ja ha sortit La catòsfera literària, una antologia de textos publicats originalment en blocs (i blogs!) sorgida arran de les Jornades de la Catosfera que van tenir lloc a Granollers el gener passat. El llibre es presentarà oficialment dissabte que ve a Vallromanes. En Toni Ibañez, un dels pares de la criatura, n’està fent un gran seguiment a l’Entrellum, i també n’he trobat una ressenya a Vilaweb, per posar només un parell de llocs amb més informació. Felicitats als autors seleccionats, i a tota la gent que ha treballat per tirar endavant el projecte.

–––––

Actualització (2-6-08): Oblideu-vos del llibre de la concubina unes setmanetes, si us plau. S’ha produït una cadena d’errors estúpids (de la qual no m’escapo) que han portat a una desgràcia editorial. La bona notícia és que ho estan arreglant.

Imperium

Publicat: 25 Setembre 2007 | Autor: | Filed under: Alguns projectes on treballo, biblioteca | Tags: , , , | Deixa un comentari

Disculpeu-me, però vaig a promocionar-me una mica.

Ja ha sortit el darrer llibre que vaig traduir per a Edicions 62: Imperium, de Robert Harris. De moment només l’he vist a les llibreries, però suposo que un dia o altre el tindré a les mans.

imperium-1.gifCom es pot veure a la portada (el títol no vol dir ‘imperi’, per cert), es tracta d’una novel·la de romans. Està ambientada en els darrers anys de la República; si vau veure la sèrie Roma, ell llibre deu passar una mica abans del que sortia allà. Se centra en la figura de Ciceró, que aleshores començava a fer-se un nom en la política, vista pel seu fidel esclau i secretari Tiró que, ja molt vell, recorda en primera persona la trajectòria del seu amo (i es queda bastant al principi, per tant si la cosa funciona jo no descartaria veure més novel·les de la sèrie).

El tema del llibre, però, tant es pot trobar a la Roma clàssica com als passadissos de qualsevol parlament actual: el poder i la política. Això inclou les ambicions personals i els ideals, les victòries electorals o parlamentàries i el que hom està disposat a sacrificar per obtenir-les, les discretes negociacions entre els poderosos i la manipulació escandalosa de les masses. De fet, en aquest últim apartat hi ha un exemple d’ús de la por de la gent davant una hipotètica amenaça exterior que fa la sensació que només caldria canviar alguns noms per trobar-lo al telenotícies…

De la qualitat de l’obra i de la traducció no sé gaire bé què dir-vos, perquè amb aquests projectes llargs, en què em puc passar totalment immersa un grapat de dies, tinc tendència a perdre la perspectiva. D’una banda, sempre acabo amb ganes de perdre’ls de vista d’una vegada i dolorosament conscient de tot el que pot estar malament (el punt aquest perfeccionista, que deu venir inclòs amb la feina!), però de l’altra també els agafo afecte i sento un cert orgull per les meves criatures, tant si són magnífiques com un esguerro… A més, el fet d’haver-me passat tantes hores mirant-me cada paraula i cada frase segurament no em facilita una bona visió general. Però bé, jo diria que es deixa llegir, com a novel·la històrica o com a història de polítics.