Per deixar-ho apuntat

I citar-ho si mai fa falta…

Es una verdad universalmente reconocida que la visibilidad del traductor suele producirse cuando se equivoca.
Itziar Hernández Rodilla, «La Schadenfreude del traductor», El Trujamán, 28-2-2017

(No us explico el context, és un text curt que fa de prou bon llegir. I la frase ja queda prou bé sola.)


La veu del traductor

Avui el blog torna a fer de llibreta de notes: hi copio (fora de context) una petita reflexió sobre la traducció que m’ha agradat.

[…] volem pensar, com de vegades ens han comentat alguns lectors, que el traductor també deixa en la traducció la seva petja estilística, que sempre volem que sigui subtil, una petja que el lector reconeix i que se superposa amb la de l’autor, de la mateixa manera que algú que mira doblada una pel·lícula de Woody Allen ja compta que sentirà la veu inconfusible de Joan Pera.

Anna Torcal, «Traduir Fred Vargas»


Una mica de tinta i…

La frase d’avui la vaig fotografiar a l’exposió Escriptures, que es pot veure al Museu de les Cultures del Món fins al gener vinent.

És una mostra petita però molt cuidada, una bona proposta per passar una estoneta a la fresca del museu, tant si gaudiu amb tot aquest món de les lletres com si només teniu una mica de curiositat. I a més a més, els diumenges a la tarda és de franc.

Com a curiositat, em vaig quedar també amb el títol d’un glossari xinès-tangut del segle XII: L’oportuna perla al palmell, que no té ni punt de comparació amb els que gastem avui. I sense voler hi vaig veure sense voler una errata, però no us diré a on (si hi aneu i la trobeu, m’ho podeu explicar als comentaris).


Anotació

Em sembla que ja és la segona vegada que llegeixo aquesta frase en una setmana (l’última al blog d’en Rodolf Gimeno). Potser és un senyal que tocar deixar-la apuntada i no perdre-la pels racons de la memòria i d’Internet:

Traduir una obra és la millor manera de llegir-la; és amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la.
Josep Carner

Preneu-vos-ho com una prèvia de Sant Jordi, si voleu (si tingués temps i traça a maquetar, en podria sortir una postal maca).

Afegit: En Carles Miró ha estirat el fil i ha trobat més frases de Carner sobre el tema. I si seguiu estirant, en aquesta font hi ha més textos sobre traducció. Bona lectura!


Dotze citacions, un homenatge

I també un repte, ara us ho explico.

Com segurament sabeu, ahir es va morir Terry Pratchett, un autor de novel·les d’humor i fantasia pel qual tinc un afecte especial, almenys per totes les vegades que m’ha fet riure amb ganes. La notícia ha corregut per la xarxa i entre els comentaris n’hi havia que lamentaven que no s’hagi traduït mai al català, una opinió que comparteixo plenament (entre altres coses perquè penso que, amb l’èxit que van tenir sèries com L’escurçó negre a TV3, la cosa hauria pogut funcionar) i que he expressat alguna vegada.

Com a traductora, a més, no puc deixar de pensar en com seria traduir Pratchett i la feinada que suposaria: per començar, els seus llibres contenen una bona dosi de paròdia dels clixés de la fantasia èpica (un cànon molt més desenvolupat en anglès que en català), entre un bon grapat de referències literàries i culturals de de tota mena, amanits amb jocs de paraules, humor absurd, exageracions i amb un to entre irònic però alhora molt humà… Un bon repte, em sembla, que més d’una vegada m’havia passat pel cap.

I bé, després de llegir articles i reculls de frases, avui m’he decidit i ho he provat. M’he passat una bona estona a la llarguíssima pàgina de la Wikiquote dedicada a Discworld (Discmón? Mondisc? Com en diríem?), i n’he sortit amb una dotzena de frases i fragments:

La ploma¹ és més forta que l’espasa… si l’espasa és molt curta, i la punta de ploma està molt esmolada. (The Light Fantastic, 1986)

Si bé el cos havia vist força món, la ment mai no li havia anat més enllà de l’interior del cap. (Equal Rites, 1987)

En Grampone el Blanc. Acabarà sent en Grampone el Gris si no va més amb compte amb la bugada. Ja t’ho dic jo, nena, un mag blanc només és un mag negre amb una bona majordoma. (Equal Rites, 1987)

Allò era real. Fins i tot era més real que la realitat. Allò era història. Potser no era veritat, però això no hi tenia res a veure. (Wyrd Sisters, 1989)

Els dies passaven pacientment, un darrere l’altre. Molt al principi del multivers havien intentat passar tots alhora, però no havia anat bé. (Wyrd Sisters, 1989)

Deien que a Ankh-Morpork la vida valia molt poc. Evidentment, anaven ben errats. La vida sovint resultava molt cara; era la mort, que podia sortir de franc. (Pyromids, 1989)

El pit de Lady Ramkin es va alçar i va caure com un imperi. (Guards! Guards!, 1989)

Una bona llibreria només és un forat negre refinat i que sap llegir. (Guards! Guards!, 1989)

De vegades és millor encendre un llançaflames que maleir la foscor. (Men at Arms, 1993)

A la cort de Hunghung, l’assassinat era el pa de cada dia; de fet, el pa de cada dia era un mitjà habitual. (Interesting times, 1994)

A LA GENT SÍ QUE ELS PASSA TOTA LA VIDA PEL DAVANT ABANS DE MORIR. AQUEST PROCÉS S’ANOMENA VIDA. (The Last Continent, 1998)

«No li pots preguntar res, és màgia. No t’explica res, és màgia. No saps d’on ha sortit, és màgia! Això és el que no m’agrada de la màgia, ho fa tot per art de màgia!» (Comandant Vimes, Thud, 2005)

Segur que es poden millorar, i hi ha altres frases més bones que no em veia amb cor de traduir sense passar moltes més hores amb el cap en aquest món, però espero que aquesta petita mostra valgui com a recordatori i homenatge. (I també que no vingui ningú a dir-me que la tregui per qüestions de drets d’autor, que últimament no se sap…)

Nota:

1. En un recull en castellà, ho he vist traduït com  bolígrafo; suposo que no coneixien el llibre, ni se’ls va acudir que la fantasia clàssica gasta més aviat poca tècnica…

Actualització (11-3-2015):

Després de publicar l’apunt, aquest cap de setmana m’he assabentat que s’està preparant un muntatge en català de Wyrd Sisters (l’adaptació teatral) a Barcelona, i en Miquel de Saragatona ha trobat un petit conte traduït aquí (per algú que no sabia puntuar diàlegs en català, aviso). Engrunes…


Ofici, respecte i premis Nobel

Una d’aquelles veritats que no fa cap mal recordar, en un Trujamán de bon llegir:

[…] en muchas ocasiones se valora al traductor por el nombre —el renombre— del escritor traducido o por la difusión de su obra, o por el papel que haya desempeñado ésta o esté desempeñando en la historia de la literatura. Y no es justo. Ni atinado. No es ésa, en mi opinión, la manera de enjuiciar la obra de un traductor. Su labor no tiene que ver con esos hechos. Lo que hay que considerar no es quién sea el escritor traducido, sino si el traductor ha permitido que personas que no conocen el idioma de la obra original y que querían leer ese libro, sea cual sea y sea de quien sea, hayan podido leer realmente ESE libro.

María Teresa Gallego Urrutia, Traducir a un no-premio nobel

 


Una gran veritat

Capital letters: Something that clients love to put in and translators love to take out.

I ho diuen els experts en terminologia del Parlament Europeu, entre altres coses d’aquest estil. (És una mica antic sí, però avui ho he vist per les xarxes.)


Mira què diuen uns editors

[Francisco Porrúa], más que nadie que haya conocido, tenía claro qué era lo realmente importante a la hora de editar: la calidad de la traducción. Y como era un obsesivo del control, publicaba muy poco. […] hablando de Gene Wolfe, llegó a decirme que había escritores que sería preferible que no se tradujeran antes de que se editaran mal. […] no fue hasta muchos años después, cuando ya llevaba tiempo editando por mi cuenta, que me di cuenta de que tenía más razón que un santo. Para variar. Las buenas traducciones son la excepción y hay muchísimos escritores cuya reputación ha sido severamente dañada por trabajos mediocres.

Alejo Cuervo

Aquest text pertany al llibre Exégesis, una recopilació de textos del llibreter i editor de Gigamesh que regalaven per Sant Jordi. El tinc a mig llegir i podria ser que caigués alguna altra citació, perquè té alguns capítols dedicats a «batalletes editorials», un gènere que em fa força gràcia i que ocupa un lloc destacat a la meva llista de llibres pendents.

 


De la carpeta dels retalls

If a writer has a bad day, you can say, ‘At least I don’t have to do a freaking translation.’

Margaret Atwood, parlant de traducció a The Guardian.

Estirabot a banda, el que diu sobre traducció em va semblar prou interessant.

Curiosament, al cap de pocs dies va sortir a la La Vanguardia un article d’una altra escriptora parlant de traducció. En aquest cas era María Dueñas, amb una combinació d’elogi a la tasca dels traductors i laments pel poc reconeixement que reben de les editorials que a molts segur que ho sonarà. De tota manera, repetir-ho de tant en tant no deu mal, i la veu d’una autora que tant ha venut potser ajuda que arribi més lluny. Si teniu curiositat, podeu llegir l’article aquí.


Més metàfores sobre traducció

Bé, no estic fent servir metàfora en sentit estricte, però ja m’enteneu. Decidim, passem ponts, mentim i blasfemem si cal… en qualsevol cas, apuntat per a la col·lecció.

Quina és la tasca del traductor?

Per mi, traduir és decidir. D’una llengua a l’altra hi ha sempre un pont que s’ha de travessar. Però has de decidir amb quin peu el travesses o per quina banda el travesses o si el travesses ràpid o lentament o passejant. Per tant, la tasca que fa el traductor és decidir tot això, prendre una sèrie de mesures per fer arribar un missatge d’una llengua a una altra i sigui comprensible, tingui la mateixa intensitat, aporti el màxim de l’emoció que en una banda existeix. En resum, la tasca del traductor, que a banda la considero molt important, molt decisiva, molt necessària, molt bonica, molt creativa, és decidir com tradueix.

S’ha de traduir tot o hem d’aprendre a conviure amb allò que és incomprensible, inassumible, diferent?

Hi ha una frase del Talmud molt bonica: “Qui tradueix literalment és un mentider, qui afegeix res, un blasfem”. Per tant, el traductor, és sempre i ha de ser sempre un mentider i un blasfem alhora, perquè ha de trobar un símil que més o menys aporti el que possiblement sembli a priori intraduïble. Jo crec que, en el fons, sí que es pot traduir tot, però la giragonsa que ha de fer el traductor és molt important perquè així sigui. Tot s’ha de poder traduir, tot s’ha de poder transmetre d’alguna manera, i l’únic que s’ha de buscar són els camins per fer-ho.

Manuel Forcano, en una entrevista a Núvol