‘Everywhere they cook beans’

… que dirien els de From Lost to the River. O, si us estimeu més un equivalent català, a tot arreu es fan bolets quan plou.

I és que, encara que no en tingui foto, no em puc resistir a explicar-vos un nyap en anglès, ni que sigui per variar una mica. L’altre dia em van ensenyar una carta d’una empresa d’aquestes que es dediquen a muntar estades d’unes setmanes a Anglaterra per a adolescents, perquè les criatures els joves aprenguin idiomes i tota la pesca. Doncs bé, després de donar la informació pertinent,  acabava més o menys amb les frases següents:

[…] have a save journey.
King regards.

Per als que no sabeu anglès, hi ha dues faltes d’ortografia d’allò més tontes: confon save (‘salvar’) amb safe (‘segur’), que a grans trets vindria a ser com equivocar-se amb una essa sorda (rossa) i una de sonora (rosa), i el que habitualment són «salutacions cordials» (kind regards) es converteixen en una mena de «salutacions reials» (king regards), aneu a saber per quins mecanismes. Just la mena de coses que el corrector de Word no detecta (mentre totes les paraules surtin al seu diccionari, a ell tant li fa com es combinin), però que no solen escapar a una lectura mínimament atenta… I que sempre fan lleig, però encara més en un sector com aquest.

No cal dir que tant els destinataris de la carta (sobretot!) com una servidora esperem que els que han escrit la carta en sàpiguen més d’organitzar que de picar lletres, i que d’ensenyar anglès se n’encarreguin persones amb un millor domini de la llengua. Perquè pel que m’han dit es tracta d’una empresa seriosa, amb anys d’experiència i bones referències, i tots podem tenir un mal moment.

Anuncis

Ai, aquest apòstrof!

Hi ha dubtes recurrents, que van fent aparició de tant en tant a Zèfir i altres llistes de correu de professionals de la llengua. Un d’ells té a veure amb la sigla de l’Institut d’Estudis Catalans: s’ha d’escriure «l’IEC» o «el IEC»? I és que l’ús de l’apòstrof té uns quants punts punyeteros, en què les diverses solucions possibles tenen pros i contres i no tothom està d’acord en una proposta clara i inequívoca. Per exemple, i a banda de les diferències entre fonts, si ens fixem en una referència com és el Manual d’estil d’Eumo, diria que entre la primera edició i la tercera van canviar alguns petits criteris (però com que en el seu moment no vaig anotar-ho ara no ho puc assegurar).

El cas que ens ocupa a més, es complica perquè no tothom ho pronuncia igual: alguns diem habitualment «l’i-ec», i a d’altres els sembla més normal dir «el yec», com «el iogurt». (Els que enteneu de transcripcions fonètiques, perdoneu aquesta aproximació tan lamentable, però fa anys que no m’hi dedico i trigaria un munt de temps a trobar els símbols adequats…). Fins i tot el senyor Google em troba les dues formes dins del web de l’Institut, si bé amb clar predomini de «l’IEC».

IECFaig una passada pels prestatges de casa i veig que tant el Manual d’Eumo com les guies d’estil d’El Periòdico i El Punt escriuen «l’IEC», però no m’estranyaria trobar mitjans amb una altra opinió. Per tot plegat, entenc que fins i tot gent seriosa com els de Vilaweb s’hagin fet un embolic i aquest matí hagin publicat una notícia sobre l’Institut d’Estudis Catalans tal com surt a la imatge de la dreta. El problema no és tant que segueixin un criteri o un altre, sinó que això de dubtar i posar-ne «un de cada» fa una mica lleig, per no parlar de la combinació estranya del titular, amb l’apòstrof abandonat al començament de línia…

Si teniu curiositat sobre si al llarg del dia ho unifiquen, aquí us deixo l’enllaç de la notícia.


Els Reis i la Pilar

Ara que són a punt de passar els Reis, pensem un moment en la logística necessària per tenir totes les joguines i els regals a punt, especialment la part que té a veure amb aquest bloc. Cal aconseguir que Ses Majestats ho rebin tot a temps, correctament etiquetat i, quan hi ha descripcions o instruccions, en l’idioma que toca i amb uns textos sense errors i que s’entenguin.

reis1Els bons productors i comerciants de joguines ja miren de fer bé els textos, tradueixen embalatges i instruccions de les que vénen de fora, corregeixen i (suposo) tenen sistemes de control de qualitat com en tots els processos. Però les coses no sempre es fan bé, les limitacions de temps i pressupost són ben presents, i fins i tot en el millor dels entorns pot fallar la xarxa de seguretat i escapar-se un error, com ha passat en el text de la imatge (cliqueu per ampliar-la, i fixeu-vos en el text llarg de la columna de l’esquerra). Un dubte per resoldre ha acabat arribant als consumidors… I de passada ha enviat la Pilar a la fama internètica, perquè aquesta foto està donant voltes per la Xarxa; almenys a mi me la van enviar per correu electrònic, i la persona que va fer-ho no en coneixia la font original, de manera que no sé qui més la pot haver vist.

De tota manera, agraïm l’interès de l’autor o l’autora de la frase perquè el text final sigui comprensible, cosa que no sempre passa en aquest sector… Senyors Reis, no porteu gaire carbó a la Pilar i els seus col·legues, sisplau, que ells prou que s’hi esforcen.


Tot s’encomana

Almenys en castellà diuen que todo se pega menos la hermosura (en català hi ha uns quants refranys sobre anar amb un coix i acabar sent dos), i aquest cap de setmana he pogut comprovar com la saviesa popular de vegades l’encerta… Em va passar dinant fora amb el meu marit, que no es dedica a traduir, corregir, ensenyar idiomes ni res que s’hi assembli. Al restaurant ens van posar unes estovalles de paper amb els plats de temporada que incloïen una petita descripció de cadascun en català, castellà i anglès, i us asseguro que només me les vaig mirar el just per decidir si en volia demanar algun.

platsok-1Mentre esperàvem els segons, però, el meu home em va comentar si entenia per què una traducció a l’anglès era visiblement més llarga que l’original. Després d’especular una mica sobre possibles motius (si la dieta mediterrània ven sobretot entre els turistes, si havien retallat per motius d’espai i s’havien deixat l’anglès…), em va preguntar si allò de «incredible popular» era correcte, perquè li semblava molt estrany (almenys hauria de ser «incredibly»). A partir d’aquí ens vam entretenir una estona trobant errates i altres coses pitjors («tubular how»?) en uns textos anglesos que semblaven bastant d’estar per casa, en contrast amb un català i castellà prou dignes (encara que també vam trobar un accent despistat, no fos cas); en teniu unes quantes marcades a la fotografia de la dreta (perdoneu que no sortís gaire bé). Si mai passa per allà l’autor d’un bloc que ara he buscat i no he trobat, crític amb les males traduccions a l’anglès made in Catalunya, tindrà material per a una bona estona…

Però no vaig començar jo, que consti.


El bilingüisme ben entès…

… comença pel cartell de la botiga, deuria pensar algú. I heus ací el resultat:

Tu Bugaderia del Barri

Un bonic lema en què els noms catalans conviuen amb el possessiu en castellà i un pràctic «del» que tant pot ser dels uns com dels altres. I per culpa d’un reflex no surt bé a la foto, però a dalt a la dreta hi diu  «laundromat», paraula internacional que ja ens porta de ple al camp de la multiculturalitat…

Ara que, ben pensat, és probable que no sigui bilingüisme aplicat, sinó la ignorància i les presses de sempre. Algú té el lema en castellà i pregunta com es diu «tu» en català, algú altre contesta «tu» sense pensar en contextos i homofonies, si algú mira un diccionari no es fixa que en castellà no és el mateix tu que i agafa el primer que troba o el que més s’assembla, o qualsevol desgràcia d’aquestes que passen de tant en tant i que, si es descobreixen quan el cartell ja està fet, es decideix que no val la pena esmenar, que al final només ens hi fixem quatre i ells es dediquen a les rentadores. Però almenys hi podem posar imaginació o humor, i potser consolant-nos pensant que, com s’ha escampat per Internet aquesta setmana, sempre hi ha un pitjor.


Què n’he de dir, d’aquest anunci?

Quan vaig ensopegar amb aquest anunci al diari, de seguida vaig saber que l’acabaria traient al bloc. El que passa és que encara no estic gaire segura de què n’hauria de dir…

Per començar, diguem que l’ús de rentable per rendible (amb els corresponents derivats) ocupa un lloc destacat a la meva llista particular d’errors que em fan ràbia, per molt que m’hagi ajudat a guanyar-me la vida i justificar el sou. Per això em va cridar tant l’atenció l’anunci. Em vaig imaginar tota contenta que el responsable havia tingut present la diferència (potser perquè ara surt en una falca de RAC1?) i n’havia tret una mena de joc de paraules per anunciar estris de bany.

Però ben mirat, en realitat els ginys de l’anunci, a banda de si surten o no a compte, ajuden la gent a rentar-se millor, però no sembla especialment important que siguin de bon rentar. Per tant, estrictament, aquí rentable tampoc no deu estar ben utilitzat… Hauria d’anar a la categoria de pífies? O més val que deixi de buscar-li tres peus al gat?


Malaguanyat

Una de les línies que em vaig marcar en aquest bloc era limitar la categoria de nyaps i pífies a cartells i coses impreses amb una certa professionalitat, per dir-ho d’alguna manera. Entenc que cadascú té la formació i els recursos que té i es dedica a les seves coses, i que tampoc no és qüestió d’anar-se ficant amb el botiguer que fa dues ratlles amb un bolígraf o l’ordinador de casa per avisar que fa «vacançes». (Un altre clàssic per a la sèrie «faltes d’ortografia mítiques» que de tant en tant em plantejo fer, per cert.) Ara, que la gent es gasti els calés a la impremta o la botiga de rètols, i de vegades fins faci una inversió seriosa en disseny, però en canvi aparentment no es preocupi de si allò que vol dir queda ben escrit, sí que em pica una mica…

No obstant això el cartell d’avui és fet a mà, perquè em sembla que l’excepció està justificada. Quan penso en l’esforç per triar uns colors i un estil d’acord amb el conjunt de la botiga (a la foto no es veu, però era així), en l’estona dedicada a la cal·ligrafia… Doncs aquest accent a l’inrevés i sobretot el «teniu que» fan com llàstima, no trobeu?

A més, el bloc és meu i les normes també les he fet jo, per tant me les salto quan vull.


Més enllà de l’ortografia

El cartell d’avui no té problemes d’ortografia, sinó d’una altra cosa de la qual traductors i correctors també ens hem de preocupar: em sembla que en algun lloc en deien «coneixement del món». És a dir, que a banda de conèixer la llengua i les seves normes, cal tenir idea d’allò de què es parla i del seu context.

En aquest cas, és cert que el 16 de juliol les dones que es diuen Carme i en tenen ganes celebren el sant (felicitats endarrerides, si alguna em llegeix), però en la tradició catòlica no hi ha cap «santa Carme». Es tracta de la Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners, com diu l’almanac de l’esquerra de la foto. És una ximpleria, si voleu, però tots els detalls compten, i per davant d’aquest forn passen força senyores que han estat a moltes misses i ho enganxaran de seguida… Això dels pans en forma de peix, per cert, és fàcil que s’ho hagi empescat el forner, que per aquestes coses és molt creatiu.

(I no, en la vida real no sóc tan perepunyetes.)


Estrès, humor i correctors automàtics

De vegades, per un motiu o altre —o per quatre motius alhora—, toca anar de bòlit i tens l’estrès a flor de pell. Llavors la tensió surt per on pot, i això inclou riure per ximpleries, sobretot quan estàs treballant amb més gent. Però fins i tot quan estàs sola, una expressió tonta com la següent en un original pot provocar un somriure terapèutic (o hauria de dir un senyal que ja toca fer una pausa?):

Diputació Floral de Guipúscoa

L’errata (no me l’he inventat, us ho prometo), si bé pot ser perfectament fruit d’un cop de tecla mal donat, també fa cara de de ser el que en anglès en diuen «efecte Cupertino», que es produeix quan el processador de textos decideix arreglar sol una paraula mal escrita i encara ho espatlla més (com totes les eines, els correctors automàtics s’han de saber fer anar). Com se’n deu dir en català? I quan un corrector humà estressat entén una cosa al revés, té nom? Per sort, un text ben corregit sol passar per diversos sedassos i se n’escapen pocs errors, amb gràcia o sense.


Els follets de la imprem(p)ta

Això d’atribuir les errates a uns mítics «follets de la impremta» és una cosa queca a no poder més, però moltes vegades s’entén molt bé la temptació de dotar els errors de vida pròpia, i també de ganes de tocar allò que no sona.

Agafem d’exemple el text d’aquí al costat, tret d’un humil fullet de propaganda que em vaig trobar a la bústia. En conjunt era un producte prou digne dins del gènere (en què es poden veure autèntics disbarats*), però se’ls va escapar l’error al lloc més irònic: just al final, a la frase que avisa de possibles errors tipogràfics, a la paraula impremta mateix… Segur que no són follets entremaliats, però hi ha pífies humanes que fan la mateixa ràbia.

*Afegit: Parlant de publicitat amb disbarats, avui m’han enviat un enllaç amb un full volant digne del museu dels horrors del català, si mai el funden.