Normalitat

Tres paraules. Tres accents. Tots tres (ben) posats. No hauria de ser una cosa digna de menció, però bé… Heus-la ací:

(I em sap greu, però això de la normalitat no fa referència a tenir un bloc viu i actualitzat regularment. Ara com ara ho veig difícil, però hi penso, no us penseu que me n’he oblidat. Tot arribarà…)

Anuncis

És clar!

Ara entenc per què hi ha gent a Internet que es deixa tants accents!

Ho explicaven els de Palabras Textuales:

—Tienes que eliminar todos los acentos de todos los textos de nuestra web. Sólo así podremos aparecer los primeros en Google.
—No, eso no tiene que ver con el posicionamiento. Además, parecerá que en esta empresa sólo trabajan analfabetos.
—Bueno, tú quita todos los acentos y pon un mensaje a pie de página que diga que esta web está optimizada para Google y que perdonen las molestias si encuentran alguna falta de ortografía.

(Empresa de tecnologías para Internet, gerente de la compañía a responsable de comunicación)


Accents mítics

Tinc una temporada que semblo un exemple de la dita aquella que «a la cama no te irás sin saber una cosa más». Casualment llegeixo un apunt del Diari per a Tècnics Lingüístics que entre altres coses explica la decisió del diari El País d’aprofitar l’últim redisseny del diari per posar l’accent a la capçalera —fins ara sempre se l’havien deixat— i hi trobo una explicació per a un dels grans mites de l’ortografia (sobretot castellana però també catalana): que no cal posar accents a les majúscules, quan en realitat sempre n’han hagut de portar.

Es veu que la cosa ve de molt lluny, des que van arribar les linotípies a mitjans del segle XIX: la maquinària venia de l’estranger i no permetia aquesta possibilitat. Miro si Martínez de Sousa en diu alguna cosa. Efectivament, a les pàgines 176-177 de l’OOEA explica que quan es feien servir planxes gravades, abans dels fotolits i molt abans de la impressió digital, els accents de les majúscules tendien a trencar-se a l’hora d’imprimir i per tant, per molt que els editors els volguessin posar, de vegades sortien i de vegades no. Per tot plegat, molta gent va arribar a pensar que les majúscules no s’accentuaven. (Però sí que s’accentuen. Sempre que toca. Ho repeteixo per si de cas.)

Ha calgut esperar que avancés la tecnologia per posar aquests accents sense problemes, però aleshores ja s’havia estès el mite. Fins i tot El País ha trigat uns quants anys a arreglar la capçalera, emparant-se en qüestions d’imatge. I de tant en tant els dissenyadors encara troben alguna tipografia que els encanta i que per desgràcia no té tots els accents, però això ja és un altre tema.

Postdata: I parlant de tipografia, algú sap si el WordPress deixa fer versaletes i com? Jo no les trobo.