Traïdors

I el cas és que una vegada vaig llegir (no sé pas on) que això de «traduttore traditore» podria no ser ben bé el que sembla. Per començar, se  l’haurien inventat no pas els italians, sinó els turcs (a l’època de l’imperi otomà, quan el toscà era una de les llengües comunes a la Mediterrània), i, a més, no es tractaria d’una afirmació metafòrica (el traductor traeix el que diu el text original), sinó literal: no et refiïs dels traductors, que al capdavall són estrangers, i probablement espies.

Pere Comellas, La traducció suïcida i la interpretació musical, Visat, núm. 20 (octubre 2015)

Com que aquesta secció és de frases que em criden l’atenció, em quedo amb l’anècdota, però el conjunt de l’article i la defensa que fa de la traducció són recomanables. Feu clic a l’enllaç, va.


La veu del traductor

Avui el blog torna a fer de llibreta de notes: hi copio (fora de context) una petita reflexió sobre la traducció que m’ha agradat.

[…] volem pensar, com de vegades ens han comentat alguns lectors, que el traductor també deixa en la traducció la seva petja estilística, que sempre volem que sigui subtil, una petja que el lector reconeix i que se superposa amb la de l’autor, de la mateixa manera que algú que mira doblada una pel·lícula de Woody Allen ja compta que sentirà la veu inconfusible de Joan Pera.

Anna Torcal, «Traduir Fred Vargas»


Un Dia de la Traducció amb entrevista

Sant Jeroni amb santa Paula i santa Eustòquia, que llavors també hi havia més traductores. (Quadre de Zurbará, tret de Wikipedia)

Sant Jeroni amb santa Paula i santa Eustòquia, que allà també hi havia traductores. (Quadre de Zurbarán, tret de Wikipedia.)

El temps va passant, i ja torna a ser Sant Jeroni, el Dia Internacional de la Traducció, un d’aquells que s’aprofiten per parlar de la nostra feina, mirar de fer soroll i muntar algun sarau si convé. Però aquest any no li vull dedicar cap entrada al blog perquè avui ja surto en un altre. La Sílvia de L’illa deserta (aquí al costat, a can WordPress) em va fer una entrevista on parlo de la feina del traductor i d’alguns llibres que he fet, i l’ha publicada avui. La podeu trobar en aquest enllaç, i sense sortir del blog ni canviar de tema us recomano que llegiu també l’entrevista d’ahir amb la Maria Rosich, traductora de danès i neerlandès. De fet, us recomano tot el blog, que la Sílvia hi publica bones ressenyes i, com que és de l’ofici, quan parla de traducció sap el que diu.

I sabeu allò que les coses mai no vénen soles? Doncs resulta que en cosa d’un mes aquesta és la segona vegada que m’entrevisten, perquè fa uns quants dies vaig sortir al suplement de cultura d’El Punt Avui parlant de la traducció de Cançó de gel i foc. Es veu que amb el rodatge de Joc de trons a Girona volien dedicar unes quantes pàgines al tema des de diferents punts de vista i es van posar en contacte amb mi.

Tenint en compte que sóc més introvertida que altra i que generalment no m’agrado a les fotos com jo, gairebé ja es podria qualificar de mediàtic… En fi, ara toca recordar allò de «menys fressa i més endreça» i continuar treballant cada dia, que és el que compta.

Per acabar, només una cosa: recordeu que aquí parlo sobretot de la traducció de llibres, perquè és la que va signada i resulta més visible, però en aquest món traduïm textos molt diversos, i que tots mereixen ser recordats en dies com avui.


Ofici, respecte i premis Nobel

Una d’aquelles veritats que no fa cap mal recordar, en un Trujamán de bon llegir:

[…] en muchas ocasiones se valora al traductor por el nombre —el renombre— del escritor traducido o por la difusión de su obra, o por el papel que haya desempeñado ésta o esté desempeñando en la historia de la literatura. Y no es justo. Ni atinado. No es ésa, en mi opinión, la manera de enjuiciar la obra de un traductor. Su labor no tiene que ver con esos hechos. Lo que hay que considerar no es quién sea el escritor traducido, sino si el traductor ha permitido que personas que no conocen el idioma de la obra original y que querían leer ese libro, sea cual sea y sea de quien sea, hayan podido leer realmente ESE libro.

María Teresa Gallego Urrutia, Traducir a un no-premio nobel

 


Una gran veritat

Capital letters: Something that clients love to put in and translators love to take out.

I ho diuen els experts en terminologia del Parlament Europeu, entre altres coses d’aquest estil. (És una mica antic sí, però avui ho he vist per les xarxes.)


Mira què diuen uns editors

[Francisco Porrúa], más que nadie que haya conocido, tenía claro qué era lo realmente importante a la hora de editar: la calidad de la traducción. Y como era un obsesivo del control, publicaba muy poco. […] hablando de Gene Wolfe, llegó a decirme que había escritores que sería preferible que no se tradujeran antes de que se editaran mal. […] no fue hasta muchos años después, cuando ya llevaba tiempo editando por mi cuenta, que me di cuenta de que tenía más razón que un santo. Para variar. Las buenas traducciones son la excepción y hay muchísimos escritores cuya reputación ha sido severamente dañada por trabajos mediocres.

Alejo Cuervo

Aquest text pertany al llibre Exégesis, una recopilació de textos del llibreter i editor de Gigamesh que regalaven per Sant Jordi. El tinc a mig llegir i podria ser que caigués alguna altra citació, perquè té alguns capítols dedicats a «batalletes editorials», un gènere que em fa força gràcia i que ocupa un lloc destacat a la meva llista de llibres pendents.

 


Enllaços de la setmana: 13-3-14

Avui tocarem els diccionaris de col·locacions, una eina relativament poc coneguda (jo mateixa en podria aprendre més) però que pot fer un bon servei a l’hora d’escriure o traduir. Les col·locacions a què es refereixen són les de paraules que tendeixen a acompanyar-se les unes a les altres de manera que, per exemple, en català a l’hora de dinar les taules es paren, i no una altra cosa, i s’hi pot beure vi negre, però no vermell. (Si en voleu una explicació una mica més completa podeu llegir aquest apunt). Per tant, s’entén la utilitat de reculls que ens ajudin a comprovar si aquell verb ja és el que tocaria o a trobar aquella paraula que ens ronda pel cap però no acabem de concretar… Encara que, com amb altres menes de diccionari, és possible que justament el cas que necessites no hi sigui, o no encertis la manera correcta d’arribar a la informació.

Tot seguit us deixo enllaços a un parell de diccionaris de col·locacions consultables de franc a Internet, que van circular per la xarxa no fa gaire. No he tingut oportunitat de fer-los servir a la feina, però em semblen uns recursos interessants. I si algú en coneix en català per completar el lot, que avisi als comentaris, si us plau.

*******

portada dicc. colocacionesTítol: DiCE: Diccionario de colocaciones del español

Autor: Grupo DiCE (Universitat de la Corunya)

Contingut: Diccionari de col·locacions en castellà. Es pot consultar a partir d’una sèrie de lemes (no sé si gaire extensa) o mitjançant consultes avançades. En qualsevol cas, per arribar als exemples i casos concrets cal fer uns quants clics, i per treure’n bé el suc diria que cal mirar-se bé les explicacions i instruccions sobre el funcionament del diccionari.

Idioma: castellà.

*******

ozdic collocations dicc.Títol: Ozdic: English Collocation Dictionary

Contingut: Diccionari de col·locacions en anglès. A diferència de l’anterior, té una interfície senzillíssima: fiques una paraula al requadre, pitges Retorn i et surt la informació. De fet, és tan minimalista que no expliquen enlloc qui són ni res del projecte (i per desgràcia vaig desar l’enllaç, però no la font on vaig trobar-lo), però per Internet diuen que es tracta d’una versió de l’Oxford Collocations Dictionary, que sembla prou seriós.

Idioma: anglès.


De la carpeta dels retalls

If a writer has a bad day, you can say, ‘At least I don’t have to do a freaking translation.’

Margaret Atwood, parlant de traducció a The Guardian.

Estirabot a banda, el que diu sobre traducció em va semblar prou interessant.

Curiosament, al cap de pocs dies va sortir a la La Vanguardia un article d’una altra escriptora parlant de traducció. En aquest cas era María Dueñas, amb una combinació d’elogi a la tasca dels traductors i laments pel poc reconeixement que reben de les editorials que a molts segur que ho sonarà. De tota manera, repetir-ho de tant en tant no deu mal, i la veu d’una autora que tant ha venut potser ajuda que arribi més lluny. Si teniu curiositat, podeu llegir l’article aquí.


Més metàfores sobre traducció

Bé, no estic fent servir metàfora en sentit estricte, però ja m’enteneu. Decidim, passem ponts, mentim i blasfemem si cal… en qualsevol cas, apuntat per a la col·lecció.

Quina és la tasca del traductor?

Per mi, traduir és decidir. D’una llengua a l’altra hi ha sempre un pont que s’ha de travessar. Però has de decidir amb quin peu el travesses o per quina banda el travesses o si el travesses ràpid o lentament o passejant. Per tant, la tasca que fa el traductor és decidir tot això, prendre una sèrie de mesures per fer arribar un missatge d’una llengua a una altra i sigui comprensible, tingui la mateixa intensitat, aporti el màxim de l’emoció que en una banda existeix. En resum, la tasca del traductor, que a banda la considero molt important, molt decisiva, molt necessària, molt bonica, molt creativa, és decidir com tradueix.

S’ha de traduir tot o hem d’aprendre a conviure amb allò que és incomprensible, inassumible, diferent?

Hi ha una frase del Talmud molt bonica: “Qui tradueix literalment és un mentider, qui afegeix res, un blasfem”. Per tant, el traductor, és sempre i ha de ser sempre un mentider i un blasfem alhora, perquè ha de trobar un símil que més o menys aporti el que possiblement sembli a priori intraduïble. Jo crec que, en el fons, sí que es pot traduir tot, però la giragonsa que ha de fer el traductor és molt important perquè així sigui. Tot s’ha de poder traduir, tot s’ha de poder transmetre d’alguna manera, i l’únic que s’ha de buscar són els camins per fer-ho.

Manuel Forcano, en una entrevista a Núvol 


Bornis i apedaçats

«Llavors ja es menjava pa amb tomàquet?» Segur que algun autor s'ho ha preguntat.

«Llavors ja es menjava pa amb tomàquet?» Segur que més d’un autor s’ho ha preguntat.

L’altre diumenge vaig veure un article de Marius Serra a Núvol sobre el I Premi Borni, una proposta que vol premiar l’error històric més gros que es trobi en un text literari. Per posar un exemple molt bèstia (als enllaços en trobareu de millors), una novel·la on Jaume I i el seu seguici mengessin pa amb tomàquet, quan aquesta planta no va arribar d’Amèrica fins al cap d’uns segles. Com que tinc una certa experiència del procés pel qual aquestes coses acaben al paper o la pantalleta (i algun cop m’ha tocat preguntar-me si allò ja estava inventat quan passava el «meu» llibre), em vaig posar a pensar en anacronismes, pífies i la relació del traductor en tot plegat. I com que tinc el blog, hi deixo apuntades les meves cabòries.

Per començar, com ja diu Màrius Serra, és veritat que traductors i correctors, que ens mirem el text molt de prop i tenim tirada a fixar-nos en els detalls, podem ajudar a detectar errors d’aquesta mena i, si escau, corregir-los. (Dic «si escau» perquè les coses no són tan senzilles: al final el text és de l’autor i no sempre es pot tocar.) Però també és veritat que tant els nostres coneixements com el temps que podem dedicar a aprendre i investigar són limitats, i segur que se’ns han colat pífies molt grosses, a més d’afegir-ne algunes de collita pròpia.

Per exemple, l’article de Núvol explica que al novel·lot Els pilars de la terra hi ha uns pagesos que tiren blat de moro en un casament medieval, quan aquest producte és originari d’Amèrica i llavors a Europa no es coneixia. Pel poc que he investigat, és possible que l’error no fos de l’autor, sinó d’algun dels seus traductors: l’original deu dir corn, una paraula que als Estats Units normalment significa ‘blat de moro’, però que en anglès britànic es refereix al blat o a qualsevol altre cereal important per a l’alimentació (que serveixi per fer pa, sobretot). Tenint en compte l’ambientació, el fet que Ken Follet és d’aquesta banda de l’Atlàntic i una nota sobre la paraula corn que he trobat al seu web, el més probable és que la pífia vingui d’un traductor despistat. (Relacionat amb això, recordo que per traduir Cançó de gel i foc vam haver d’investigar a què es referia en Martin quan deia corn, que en un món imaginari la nostra història no compta i la gent menja el que seu creador decideix.)

Aquesta és l'única novel·la pròpiament històrica que he traduït. No sé quantes pífies i pedaços deu haver-hi…

Aquesta és l’única novel·la pròpiament històrica que he traduït. No sé quantes pífies i pedaços deu haver-hi…

Al final, també vaig estar donant voltes a la possibilitat que un traductor empri conscientment un terme que un entès consideraria un error històric, però que en el context en què ell treballa cregui que funciona millor. M’explico, i com que no tinc a mà cap exemple real ho faig amb un d’inventat. Imaginem-nos una novel·la històrica d’aventures situada al nord d’Europa, que en un punt determinat esmenta els membres d’una mena de govern municipal de l’època que no té un equivalent precís en català, o que si en té —i el traductor el troba— aquí no és gens conegut (mentre que als lectors de l’original el concepte sí que els sona, o poden deduir-ne fàcilment el significat). Com que aquests senyors surten de passada en una escena d’acció i el govern municipal no és especialment important en l’obra, després de pensar-s’ho el traductor decideix que un estrangerisme (amb nota o sense) o un terme massa especialitzat més aviat destorbarien el lector, que en aquell moment sobretot està pendent de si el noi se salva, i opta per posar «regidors». Així dóna una idea de qui són aquells personatges sense complicar excessivament la lectura, encara que la traducció resulti menys acurada. Que es pot considerar un pedaç? Potser sí, i potser sigui una decisió equivocada, però també hi hauria arguments per defensar-la (en unes circumstàncies concretes i no per norma, compte). De fet, alguna vegada he acabat recorrent a estratègies semblants per ajudar el lector a salvar distàncies no històriques, sinó geogràfiques, quan un llibre passava en un país amb un sistema universitari diferent, per exemple, i si hagués filat massa prim hauria fet més nosa que servei a la majoria de lectors (alhora que esperava que els entesos no s’enfadessin gaire amb la traducció, tot s’ha de dir).

En qualsevol cas, les bases del Premi Borni ja expliquen que el jurat «atorgarà el premi sense estigmatitzar ningú però tot apostant per una cultura amb esperit crític capaç d’aprendre dels seus errors». Esperem que sigui un èxit i ens porti troballes interessants.


Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 668 other followers