Notes sobre l’Optimot

optimotlogoPer allò de sortir de la traducova de tant en tant i aprendre alguna cosa, em vaig apuntar a una de les Matinals de Llengua que organitza la Direcció General de Política Lingüística i aquest matí he anat a una sessió sobre l’Optimot. Ja fa temps que vaig parlar-ne, quan era una novetat, i ara és una d’aquelles pestanyes que obro cada dia (de fet, per mi hi va haver un abans i un després de l’Optimot), per tant tot el que sigui treure’n el màxim suc m’interessa.

En general la sessió ha estat bé, amb una presentació i bastants exemples pràctics. Com que ja tinc una mica de pràctica amb l’eina, res del que han dit m’ha semblat una gran novetat, però sí que m’ha servit per veure coses d’aquelles que no es fan servir tan sovint i queden una mica oblidades. Ara deixo aquí unes quantes notes que he anat prenent, aprofitant que encara ho tinc fresc. (No estaran especialment polides i endreçades, però quan vull fer apunts ben escrits i travats, després no els acabo mai.)

L'Optimot també té un blog i Twitter, però no n'he apuntat res.

L’Optimot també té un blog i compte de Twitter.

  • Per començar destacaria tot el potencial de l’opció de cercar criteris, que no només consulta els opuscles de la col·lecció de llibrets que va fer fa temps Política Lingüística, sinó també totes les fitxes que ha anat elaborant l’equip de l’Optimot. Entre una cosa i l’altra em sembla que ja ronden les 3.500 (no he apuntat la xifra, ho sento; en tot cas, era considerable), que permeten resoldre una colla de dubtes ben diferents. A més, les fitxes solen tenir diversos títols, uns més «tècnics» i d’altres més «pràctics», a partir d’exemples, per poder-hi arribar de més d’una manera.
  • Ja estan treballant en fitxes i actualitzacions per quan toqui aplicar la nova gramàtica i ortografia, i a més han anunciat canvis en els criteris de majúscules i minúscules. És a dir, que ja podem anar reservant temps per posar-nos al dia de tot… Almenys, ells estaran preparats.
  • L’opció de cerca castellà-català busca al bilingüe de l’Enciclopèdia, el Termcat i les fitxes.
  • Els verbs conjugats segueixen la gramàtica provisional de l’IEC. Quan es busca un verb amb aquesta opció, no surt conjugat automàticament, sinó que et remet a un PDF amb el verb model corresponent. Es recomana consultar la part final d’aquestes fitxes, que poden tenir informació útil sobre variants, derivats, etc.
  • La cerca bàsica ignora accents, dièresis, majúscules i minúscules; per tant, si el teu problema és que no recordes si aquell accent era obert o tancat, no pateixis. L’inconvenient apareix amb paraules que només es distingeixen per l’accent, com ara tomàquet i tomàquet o distància i distancia: si només te n’interessa una, gairebé segur que als resultats hi haurà brossa, i no hi ha cap equivalent al «Verbatim» de Google per poder-la filtrar.
  • Si tenim un dubte de compostos i guionets, millor escriure tota la paraula enganxada que no les parts per separat.
  • En les cerques, es pot fer servir el comodí de l’asterisc, que substitueix un caràcter o més. A veure si me’n recordo…
  • Quan filtrem els resultats per fonts, cal tenir en compte que de vegades hi ha un segon nivell: les comarques del Nomenclàtor, els àmbits del Termcat… Una ajuda més per trobar el resultat que necessites.
  • cercavanc%cc%a7ada

    Sí, hi ha més opcions…

    Una altra manera de filtrar per fonts és amb la cerca avançada, de la qual confesso que tinc tendència a oblidar-me (per allò de no fer clics de més…). L’opció de buscar una frase exacta és igual aquí que a la cerca normal, però n’hi ha d’altres, com la d’excloure paraules, que s’han de tenir en compte. Per exemple, en aquells moments que saps que una cosa té nom però no com es diu, pot anar bé buscar unes quantes paraules que tenen molts números per sortir a la definició, perquè és fàcil que entre els resultats hi hagi la fitxa del nom que t’interessa, però com que els experiments d’aquesta nit m’estan sortint molt pitjor que els exemples del matí, millor no ho explico gaire, que encara m’equivocaré.*

  • Una estadística curiosa: des del 2011 ha anat creixent el nombre d’usuaris registrats (per poder fer consultes personalitzades), però el nombre de consultes ha baixat, perquè els usuaris som més autosuficients (o tenim més vergonyeta, vés a saber).
  • Hi ha un projecte per poder actualitzar-lo automàticament, incorporant les novetats del Termcat cada dia.

Bé, ho deixo aquí, que es fa tard i després no publico. Com a conclusió, diria que han estat unes horetes prou ben aprofitades i que potser repetiré l’experiència de les Matinals (de fet, em volia apuntar a una sobre la Gramàtica i les altres novetats de l’IEC, però ja estava plena).

 

* Afegit: Ara que estic més desperta, després de mirar els exercicis i el solucionari que ens van passar, veig que es tracta de fer servir l’opció «amb totes les paraules» i limitar les fonts al DIEC, perquè no surtin massa resultats.

Anuncis

Coses útils del web de l’IEC que potser no sabies que hi eren (2)

Continuo amb el resum del IV Seminari de Correcció de Textos de l’IEC, al qual vaig assistir al començament de juliol. La base són les notes que vaig prendre amb Twitter i que vaig recollir en aquest storify), a més del poc que he anat remenant pel web aquests dies.

Recursos de la Secció Filològica

La segona part del seminari va ser una repassada als recursos de llengua que la Secció Filològica té aplegats en aquesta pàgina. (Ja li podrien haver posat una adreça fàcil de recordar. Per anar-hi des de la portada de l’IEC, cal partir de l’opció «Coneixement» del menú de dalt a la dreta, i després seleccionar el quadrat de «Llengua».) Realment hi ha molta teca: sort que un dels que va fer la presentació era en Pau Vidal, que té traça a fer les coses amenes i ens va guiar en un recorregut ràpid per aquest bé de Déu d’enllaços i documents.

Comença per l’apartat de diccionaris i vocabularis, que inclou clàssics com el DIEC i l’Alcover-Moll, dels quals no cal parlar ara, i també recursos més especialitzats. Potser el que més crida l’atenció és el projecte de diccionari del català contemporani, que inclou un diccionari descriptiu en procés d’elaboració i un corpus de textos publicats entre 1833 i 1988. Em van semblar recursos interessants per a segons quines situacions, però que d’altra banda s’han de fer anar amb compte, són relativament complicats de consultar i en el cas del diccionari cal sol·licitar una clau per accedir-hi.

A l’apartat de gramàtica, potser el més interessant és l’avanç del que algun dia serà la Gramàtica de la llengua catalana, que consisteix en un seguit de PDF amb els textos que tenen més polits (però que encara són provisionals, com avisen molt clarament). També hi ha els documents que formulen el criteri de l’Institut sobre qüestions com els guionets dels compostos o els signes d’interrogació inicials, per exemple, però ja tenen tots uns quants anys i han estat incorporats a la majoria de material de consulta que normalment tenim a mà. Però si mai necessiteu anar a la font normativa, són aquí.

Als apartats següents s’hi pot trobar una gran quantitat de documents i recursos elaborats per l’IEC, que al seminari amb prou feines vam poder veure per damunt. Personalment em quedaria amb l’enllaç al nomenclàtor oficial de Catalunya, a l’apartat de toponímia (segurament són les dades que ja recull l’Optimot, però amb altres opcions de consulta), i les propostes de transcripció i transliteració d’hebreu, rus i àrab (que m’ha tocat consultar de tant en tant, i que em vaig acabar descarregant perquè mai no em recordava d’on eren). Però això ja depèn dels interessos i les feines de cadascú, i segur que els documents sobre l’estàndard i l’alfabet fonètic, per exemple, tenen un lloc assegurat en altres llistes d’enllaços preferits.

Un tros de fitxa escrita per Pompeu Fabra.

Manuscrit de Fabra, més que res perquè a l’apunt li faltava alguna imatge…

I si encara us falta teca per llegir, podeu anar a l’apartat de declaracions institucionals o als reculls d’articles de diferents membres de la Secció Filòlogica: Antoni M. Badia i Margarit, Albert Jané (amb les famoses columnes al diari Avui de quan era petita) i Aina Moll. Cada portal té un petit cercador per títols que ajuda a localitzar documents; tots els que hi he vist estan en PDF i es poden descarregar. A més, sense apartat propi i al final de la pàgina, hi ha un accés a l’Espai Pompeu Fabra, amb les obres completes i un fons documental, que inclou la possibilitat de veure les fitxes manuscrites que va fer servir Fabra per redactar el seu diccionari.

Lectures a banda, a la pàgina hi ha un apartat de consultes lingüístiques per a coses especialitzades, com també informació sobre com normalitzar noms i cognoms catalans que hagin quedat registrats amb una grafia incorrecta (per exemple, si a algú li fa ràbia dir-se Farré en lloc de Ferrer i s’ho vol canviar).

Tot plegat, una pila de recursos i documents que poden ser útils als correctors, sobretot quan es disposa de temps per investigar i documentar-se amb calma sobre un tema, o simplement per continuar aprenent. Per contra, ni l’estructura de la pàgina ni les característiques de la majoria de continguts no faciliten la resolució ràpida de dubtes puntuals (almenys no sense un bon estudi previ dels materials). Ja ho dic en el títol d’aquests apunts, em fa la sensació que aquestes eines, que en general no són de les que cal tenir a mà cada dia, queden desaprofitades perquè localitzar-les i consultar-les pot ser complicat. Per això em vaig alegrar de saber que hi ha un projecte per reorganitzar tot l’apartat de llengua del web i millorar-ne l’accés.

Després d’aquesta presentació, al seminari hi va haver la pausa per al cafè (on vaig poder constatar que hi ha molts correctors de català, però que fins i tot una tan despistada i poc sociable com jo acaba trobant-ne algun de conegut), així que aprofito per fer jo també una pausa. Prometo que el pròxim apunt ja serà l’últim sobre el tema.

(Nota per als qui seguiu el blog; excepcionalment, com que en aquests apunts estan sortint molts enllaços interessants, n’inclouré almenys uns quants a la llista de «L’enllaç de la setmana», a la columna de la dreta.)

 


Coses útils del web de l’IEC que potser no sabies que hi eren (1)

Aquest és el títol que vaig posar mentalment al IV Seminari de Correcció de Textos de l’IEC quan em va arribar la informació. I és que, almenys jo, més d’una vegada m’he sentit perduda al web de l’Institut a l’hora de mirar si tenen material sobre algun tema, o intentant localitzar alguna cosa que recordava haver consultat feia temps… Per tant, passar un matí veient quines eines ofereix l’IEC els correctors, amb la presentació d’un nou portal inclosa, em va semblar una bona idea i de seguida m’hi vaig apuntar.

El dia del seminari va començar més aviat amb el peu esquerre: plovia i no duia paraigua, vaig arribar molt justa de temps i em va tocar seguir-lo en vídeo a la sala petita, m’havia descuidat la llibreta i el boli per prendre apunts (en això també es nota la crisi, cada cop regalen menys material en aquests saraus), i la xarxa Wi-Fi que semblava oberta no va acabar de funcionar-me. (Per cert, els d’APTIC em deuen haver malacostumat, però se’m comença a fer estrany que en un curs o xerrada els organitzadors no diguin si hi ha Wi-Fi obert i proposin una etiqueta de Twitter.) Vaig acabar amb un grapat de notes en forma de piulades que es van publicar quan van voler (posteriorment recollides en aquest storify) i que em serviran per fer una repassada de tot el que ens van ensenyar en aquests apunts (havia de ser només un, però quedaria llarguíssim i no l’acabaria d’escriure mai).

Terminologia de Ciències i Tecnologia (CiT)

Portada CiTEl portal  CiT (http://cit.iec.cat) no és una iniciativa de la Secció Filològica, sinó de la Ciències,. Té la intenció de recollir la feina feta pels seus membres en aquest aspecte i proporcionar eines per treballar en català, pensant sobretot el la divulgació científica (la recerca més especialitzada sovint es fa directament en anglès).

El primer pas va ser la recopilació de diccionaris, vocabularis i altres obres similars publicades amb la participació de l’Institut. Es poden consultar en una pàgina anomenada BiblioCiT, on hi ha una cinquantena d’obres ordenades per temes. Cal destacar que inclou material que no sempre és accessible per altres mitjans: per exemple, aquí és on trobareu la versió més actualitzada del Diccionari Enciclopèdic de Medicina.

Com que cada diccionari va ser creat pel seu compte, l’abast i continguts de les obres és molt divers: n’hi ha que són plurilingües, les definicions poden ser més o menys extenses… Però han fet la feinada de buidar-ne el contingut en una gran base de dades i tots es poden consultar de la mateixa manera. En canvi, no hi ha opció de «fullejar» els PDF,  no es pot tenir tot…

I d’aquesta base de dades (amb més de 140.000 unitats) surt la segona eina del portal: CercaCiT, una interfície per buscar simultàniament en tots els diccionaris de l’apartat anterior. O només els que interessin, que hi ha unes opcions de cerca avançada prou comprensibles per limitar la cerca.

Finalment, hi ha el ContextCiT, per fer cerques en un corpus de revistes científiques catalanes (l’Hemeroteca Científica Catalana, un altre web interessant segons a què et dediquis), tant antigues com actuals. Aquest buscador proporciona una llista d’articles on apareix la paraula que se cerca i dóna accés als PDF, de manera que es pot veure l’ús en context de la paraula o sintagma que interessi.

La presentació d’aquests recursos, sobretot els dos primers, em va fer pensar en la relació entre la base de dades del CiT i la del Cercaterm, que molts fem servir cada dia directament o via l’Optimot. Comparteixen criteris? Són complementàries? Se superposen? On busco primer? I si miro als dos llocs i no coincideixen? En el torn de preguntes, una assistent va formular una pregunta en aquesta línia respecte al multicercador terminològic que mantenen els serveis lingüístics universitaris (un altre recurs per desar on convingui). El ponent d’aquest apartat, Salvador Alegret, va reconèixer aquesta diversitat i va expressar la voluntat de l’IEC de fer de pal de paller, però també va dir que per a això calen recursos, convenis i una pila de feina.

De moment, ens quedem amb uns quants enllaços que convé tenir a mà (i, per la part que em toca, també recordar-me que existeixen quan necessito anar més enllà dels recursos bàsics habituals). D’aquí a uns dies, si tot va bé, continuaré parlant del seminari i de tot el que ens van ensenyar.

 

 


Una introducció realment bàsica a l’XML

Aquest apunt és una traducció de l’article XML basics… and I do mean basics! d’Alex Painter, publicat a BookMachine el 15 de maig de 2013. Com que em va agradar molt (sobretot perquè el vaig entendre a la primera!), el vaig desar i escampar per les xarxes. Ja llavors algú em va suggerir que no estaria malament traduir-lo, cosa que va passar a la carpeta d’idees… Fins i tot vaig demanar permís per Twitter als de BookMachine i em van dir que sí, però no vaig acabar de posar fil a l’agulla. Ara que estic fent un curs de traducció de pàgines web (a veure si ententen millor tot això s’amplien les possibilitats de feina), m’ha semblat un bon moment. En el fons només és un exercici, però el deixo aquí penjat per si fa servei a algú.

lights_lines_bright_

Aquest text és una introducció molt bàsica a l’XML (extensive markup language, ‘llenguatge d’etiquetatge extensible’). Si penseu que l’XML és només per als que hi entenen de tecnologia o de fet no teniu gaire idea de què és, aquest text està escrit per a vosaltres.
 

Quan era petit, vaig tenir un rellotge digital (sóc prou gran per recordar-me de quan els rellotges digitals eren una novetat fascinant). Un dia, estava molt avorrit i tenia molta curiositat. Vaig decidir desmuntar-lo per veure com funcionava.

L’experiència va ser decebedora. Vaig donar el primer cop d’ull a l’interior i vaig pensar: «És impossible que mai arribi a saber què passa aquí dins».

Això és més o menys el que vaig pensar la primera vegada que vaig veure un tros de codi informàtic. He dit «codi informàtic» encara que de fet això no signifiqui gran cosa, perquè el cert és que no em recordo de què era el que em mirava. Només que era una cosa d’ordinadors. I no s’entenia gens.

Per tant, si mai heu obert un fitxer XML, heu vist el que us ha semblat una colla de signes de puntuació escampats de qualsevol manera, i de tant en tant paraules que potser tenien sentit o potser no, i heu pensat «jo plego», conec perfectament aquesta sensació.

La veritat és que un fitxer XML pot semblar molt complicat.

Però en realitat és terriblement senzill, fins al punt de resultar gairebé absurd.

De fet, crec que si es té aquesta idea clara, la batalla ja està mig guanyada. És molt fàcil dir-se: «Això és una cosa tècnica, no fa per a mi, no ho entendré mai». Ho sé perquè jo pensava exactament el mateix.

Però en realitat, només cal saber una mica de terminologia i un parell de normes senzilles, i ja ho tens.

1. Què fa l’XML?

Doncs de fet, no gaire cosa. L’XML és només una manera d’emmagatzemar la informació. Però resulta útil perquè l’emmagatzema de tal manera que els programes informàtics la poden utilitzar fàcilment per fer moltes coses.

2. Els elements

Els elements són les peces que formen un arxiu XML. Us podeu imaginar que un element és com una capsa amb informació a dins.

Normalment, un element té tres parts:

a) Una etiqueta d’inici. Així és com se sap que comença un element! Té un aspecte més o menys així:

<elementTal>

b) Contingut. És la informació que s’hi vol emmagatzemar.

c) Una etiqueta de final. S’assembla molt a l’etiqueta d’inici, només que té una barra inclinada després del signe <:

</elementTal>

Per tant, un element sencer seria una cosa així:

<elementTal>Informació que vull desar-hi</elementTal>

L’XML distingeix entre majúscules i minúscules, per tant cal assegurar-se que les lletres de l’etiqueta de final són idèntiques a les de la d’inici.

3. Li puc posar a un element el nom que vulgui?

En general, sí. Li podeu posar <elementTal>, si de debò ho voleu, però el més habitual és preferir un nom una mica més descriptiu.

L’important és que no hi ha cap llista predeterminada d’elements XML.

Això no obstant, alguns fitxers XML, com ara els que van inclosos en un document ePub, han d’incloure determinats elements amb uns noms determinats. Així, el programari lector de llibres electrònics sap què ha de fer amb el contingut d’aquests fitxers.

Hi ha unes quantes regles per posar noms als elements. Per exemple, s’hauria de començar amb una lletra o un guió baix i (sense entrar en detalls) és millor no fer servir puntuació.1 Ah, i el nom de l’element no pot començar amb les lletres xml.

4. Puc posar un element dins d’un altre?

I tant que sí!

De fet, es poden incrustar molts elements diferents dins d’altres elements.

Aquest exemple conté informació sobre un llibre:

<llibre>2

<titol>Guia de monstres marins</titol>

<autor>

<pseudonim_autor>Capità Ahab von Herman</pseudonim_autor>

<nom_real_autor>J. Bloggs</nom_real_autor>

</autor>

<primera_edicio>2010</primera_edicio>

</llibre>

Tots els documents en XML han de tenir un element arrel (només un!), que conté tots els altres elements. En l’exemple anterior, l’element arrel podria ser <llibre>. Però si hi volguéssim incloure més d’un llibre, hauríem de crear una altra arrel.

Per exemple:

<cataleg_llibres>

<llibre>

<titol>Guia de monstres marins</titol>

<autor>

<pseudonim_autor>Capità Ahab von Herman</pseudonim_autor>

<nom_real_autor>J. Bloggs</nom_real_autor>

</autor>

<primera_edicio>2010</primera_edicio>

</llibre>

</cataleg_llibres>

5. Els atributs

Un atribut conté una mica més d’informació sobre un element. Per exemple, agafem l’exemple del llibre i suposem que volem incloure-hi el preu. Hi podríem afegir un element amb el preu:

<preu>9,99</preu>

Però potser també volem incloure informació sobre en quina moneda està el preu. Ho podríem fer afegint un atribut de moneda:

<preu moneda=”EUR”>9,99</preu>

Els noms dels atributs, com els dels elements, els defineix l’usuari, tot i que també hi ha algunes normes sobre com es pot dir un atribut i com no.

6. L’última coseta…

Gairebé ja tenim tot el que cal per crear un document XML. Només ens falta una cosa: una declaració XML, que l’identifica com un document XML i també pot incloure una mica més d’informació.

Tindria un aspecte més o menys així:

<?xml versio=”1.0” codificacio=”UTF-8”?>

Es posa ben bé al principi del document i serveix per indicar a qualsevol ordinador que el llegeixi com l’ha de tractar.

7. I tot això, per a què era?

Això ens porta a l’última cosa que volia dir. L’XML és útil perquè té una estructura fixa que els ordinadors poden manejar fàcilment. Quan s’ha etiquetat la informació en un fitxer XML, s’hi poden fer moltes coses. Per exemple, es podria fer servir per crear una base de dades on fer cerques o un catàleg de productes a Internet.

Aquesta guia és molt breu, i no està ni de bon tros completa, però espero que us demostri que l’XML no és tan terrible com sembla a primera vista.

Crec que això és important.

Potser d’altres no hi estaran d’acord, però crec que vivim en un moment en què a tots ens convé entendre de tecnologia, ni que sigui una miqueta. Recordo que fa temps em pensava que qualsevol que pogués fer coses amb ordinadors tenia poders gairebé de bruixeria. Quan es parla de genis de la informàtica, hi ha qui s’imagina que són com el de la llàntia.

I si bé no tots podem ser capaços d’escriure codi com els àngels, crec que almenys tenir un vocabulari compartit amb els que sí que en saben ens ajudarà a treballar millor plegats.

 

Notes de la t.

1. No ho he mirat, però diria que els accents i els caràcters estranys també són una mala idea.

2. En el món real, no em sorprendria que aquestes etiquetes estiguessin en anglès, ni que fos un anglès aproximat. Però com que aquí l’objectiu és entendre com funcionen, les poso en català, que queda  més clar.


Notes d’una xerrada sobre traducció assistida

logos TAO

Imatge treta de la presentació

Dimecres passat, per una conjunció astral d’aquelles que passen de tant en tant podia sortir al vespre, i com que últimament la feina em torna a deixar massa temps lliure, vaig aprofitar per anar a veure col·legues i aprendre alguna cosa a la xerrada sobre eines de traducció assistida que organitzava l’APTIC. Jo normalment faig servir una eina d’aquestes (Wordfast Classic) i pel que necessito vaig tirant prou bé, però com que són programes imprescindibles per a molts traductors (i clients!), no fa cap mal estar una mica més al dia en aquest camp. Tot seguit apunto unes quantes notes; si m’hagués endut l’aparell que tocava les hauria anat fent pel Twitter, però ara tiraré de gargots i memòria.

  • Una prèvia per als que no sou del gremi: estem parlant de traducció assistida (l’ordinador ajuda al traductor humà) i no de traducció automàtica (l’ordinador «tradueix sol»: el traductor de Google, per exemple), que és tota una altra cosa. Als enllaços hi ha els articles de la Viquipèdia, i si voleu puc provar d’explicar-ho una mica en un altre apunt.
  • Les quatre eines analitzades eren: SDL Trados (un clàssic, molt utilitzat), MemoQ (de la qual últimament havia sentit parlar bastant, i bé), OmegaT (programari lliure amb uns anyets al darrere) i Wordfast Pro (d’una altra casa que fa temps que s’hi dedica).
  • Totes quatre fan servir memòries de traducció i treballen de manera semblant: importes el text per traduir al programa, hi treballes i quan acabes l’exportes al format original. A més, inclouen més o menys eines com glossaris, correctors ortogràfics, controls de qualitat o estadístiques, entre altres, i aquí comença a haver-hi diferències, com també en els formats de documents que admeten (poder traduir a partir d’un document ja maquetat i que el resultat quedi maco, per exemple, de vegades dóna molts punts).
  • Si, com a mi, us importen aquestes coses, cal dir que Trados i MemoQ només van amb Windows, mentre que OmegaT i Wordfast també poden funcionar amb Mac o Linux. Per això em temo que parlaré poc de les dues primeres.
  • Si bé es fan esforços per millorar la compatibilitat entre els diferents programes (sobretot per part de MemoQ), a la pràctica la cosa encara està verda. En aquest sentit, costa fer conviure diferents eines (amb els corresponents projectes) en un sol ordinador.
  • CAT tools & gats

    En anglès en diuen ‘CAT tools’, però la cosa no va per aquí…

    De Trados, destaca que té unes bases de dades de vocabulari molt completes; el problema és que justament per això sovint es fa pesat crear-les i gestionar-les.

  • L’evolució dels preus dels diferents programes ha estat curiosa (deixant de banda OmegaT, que sempre ha estat gratuït). Fa uns anys, Trados era el més gros (en quota de mercat i prestacions) i notablement més car que els altres, mentre que Wordfast i MemoQ sortien relativament bé de preu (el primer Wordfast que vaig comprar em devia costar uns 100 euros). Però a mesura que les alternatives de Trados guanyaven usuaris han anat pujant els preus, mentre que Trados s’ha moderat. Ara mateix, el Trados surt per uns 700 euros, MemoQ passa una mica dels 600 i Wordfast ja va pels 400.
  • OmegaT resulta més limitat a l’hora d’acceptar formats de documents i en coses com la previsualització o les estadístiques, però hi ha altres eines de programari lliure (Okapi) que el complementen. El que ja no sé és el nivell d’informàtica que cal per instal·lar-les i fer-les anar…
  • Un apunt interessant per als que traduïm del castellà al català: OmegaT integra un traductor automàtic per a aquesta combinació, l’Apertium, que diuen que no va malament del tot.
  • Molt bé la ponent, Anna Estellés, pel seu entusiasme i humor. A més, es notava que tot el que deia sortia de l’experiència, que sempre s’agraeix.
  • Llàstima que al final el temps se’ns tirés al damunt i no quedés gaire estona per mirar l’últim programa (Wordfast Pro) o per fer resums i conclusions, tot i que sí que es va poder debatre durant l’exposició.
  • Des del punt de vista organitzatiu, llàstima també de les cadires buides, sobretot perquè havien tancat les inscripcions feia almenys una setmana, hi havia llista d’espera i jo mateixa havia pogut anar-hi gràcies a algú que el dia abans va tenir el detall d’avisar que no podia.

A més a més, els d’APTIC han fet un recull de piulades amb l’etiqueta #APTIC_TAO i l’Òscar de Traduquímica et al. s’ha molestat a resumir les principals diferències entre programes en una taula. Si voleu donar-hi un cop d’ull, feu clic als enllaços.

Per la part que em toca, no correré a canviar-me de programa, però continuaré insistint a millorar els meus coneixements rudimentaris d’OmegaT, que em sembla una alternativa prou interessant si mai em canso de les pegues del Wordfast Classic o necessito treballar amb formats més enllà del Word. En qualsevol cas, m’alegro d’haver pogut anar a la xerrada i tenir una idea més clara de com està el tema avui dia.


De dialectes, estàndards i altres coses de correctors

Amb aquest títol es podria condensar la Jornada de Correcció i Assessorament Lingüístic a què vaig assistir l’altre dia (davant la manca de feina, continuo aprofitant qualsevol oportunitat d’aprendre coses que s’ajusti als meus horaris i pressupost). Igual que la de l’any passat (em pensava que n’havia parlat aquí, però veig que no), l’organitzaven el Màster en Correcció i Assessorament Lingüístic i el Grup d’Estàndard Oral de la UAB, i tenia l’objectiu de presentar treballs de final de màster, emmarcats per les intervencions d’un parell d’experts del gremi. Un bon resum seria molt llarg i aquests dies no em ve gaire de gust escriure, així que hi passaré una mica pel damunt.

Programa

El programa de la jornada. (Jo no hi hauria afegit el punt del final, que consti.)

Els treballs de recerca, en conjunt, estaven bé, correctament presentats, i seguien l’esquema clàssic: he volgut investigar tal cosa, ho he concretat i mesurat així, he obtingut aquestes dades i he arribat a les conclusions següents. En voldria destacar un, però, dedicat a una eina informàtica anomenada Escornabous. Si ho vaig entendre bé, serveix per introduir regles noves en un corrector automàtic (elCorrector, em sembla), sense necessitat de saber programar com un informàtic. Amb les regles es podria anar més enllà del que solen fer aquesta mena de programes i el professional ho tindria més fàcil per automatitzar tasques més repetitives: l’exemple amb què van treballar va ser canviar els «portar X temps fent Y» per «fer X temps que Y». El conjunt de regles es podia anar personalitzant segons convingués a cada feina, i fins i tot hi havia la idea de crear una comunitat d’usuaris amb una «biblioteca de regles» feta entre tots. Una idea interessant, tot i que em van sorgir força dubtes sobre si l’eina estava prou madura per funcionar en qualsevol entorn de treball (entre altres coses, perquè van dir que el desenvolupament del corrector en què es basa estava força aturat). I a l’hora de buscar més informació sobre el tema, no he trobat ni un trist web per enllaçar.

També tenia ganes de sentir la intervenció d’Albert Pla Nualart, sobre el diari Ara i el seu model de llengua. Vaig apuntar que, per ell, el model de llengua d’un mitjà «es conforma prioritzant ideals en conflicte»: correcció, naturalitat, genuïnitat, funcionalitat, adequació al registre… (els equilibris nostres de cada dia), i també decideix sobre qüestions de normativa obertes o mal resoltes. Una altra premissa, en el cas del diari, va ser partir d’un dialecte concret amb més pes social i demogràfic (el central, però evitant un barcelonisme excessiu) en lloc d’un estàndard format amb retalls de diversos dialectes. A continuació va explicar les estratègies que fan servir per mantenir una llengua natural i alhora correcta en una situació de tantes interferències com la del català, amb exemples prou interessants. També va apuntar les limitacions empresarials que afecten la correcció d’un diari, sobretot quan es tracta del web (que se supervisa parcialment i després de publicar, de manera que els redactors treballen «sense xarxa»). Vaig acabar amb ganes de preguntar si pensaven publicar el llibre d’estil, perquè no em faria gens de nosa a la prestatgeria.

La taula cap al final de la jornada. D'esquerra a dreta, A. Pla, J. Corbera, N. Pons, E. Prim i O. Aznar, si no m'equivoco.

La taula a l’hora de la cloenda. D’esquerra a dreta, A. Pla, J. Corbera, N. Pons, E. Prim i O. Aznar, si no m’equivoco.

El contrapunt a Albert Pla el va donar Jaume Corbera, amb una opinió sobre l’estàndard força diferent. El problema de la seva intervenció va ser que, malgrat aportar idees dignes de ser escoltades (el llegat de Pompeu Fabra, els perills si cada comunitat autònoma va a la seva), tenia més de lectura d’un article que de xerrada, amb el consegüent perill de desconnexió per part d’alguna oient com ara jo… I l’emoció que em va arribar va ser d’agror per polèmiques com la del «barco fantasma» i posteriors; sumada al recull final de pífies de l’Ara (qualsevol que hagi treballat en aquest camp sap que si vas a buscar pífies, les trobes), em va deixar un regust desagradable. Això va donar peu a una mica de discussió a l’hora de la cloenda, de la qual ara que han passat uns dies no recordo res rellevant. (Aquí podeu llegir les impressions d’en Rafel Marco, que també hi era).

Comptat i debatut, un matí ben aprofitat, sobretot si hi afegim el plaer de retrobar algun company de professió i desvirtualitzar-ne un parell més (hola, piuladors!). En un entorn agradable com l’IEC i amb un esmorzar prou bo, què més es pot demanar?


Això del llibre digital i com treballar-hi

k13El mes passat, vaig aprofitar un dissabte al matí (iupi! activitats que no són al vespre!) per assistir a una xerrada d’introducció al llibre digital en el marc del Kosmopolis, a càrrec de Jaume Balmes, una persona que no segueixo assíduament per les xarxes, però de qui he llegit coses interessants. Feia temps que tenia ganes d’anar a una cosa així, perquè tot i que procuro informar-me sobre això dels llibres electrònics o digitals (entre altres coses, per si hi ha possibilitat de guanyar-s’hi la vida), sovint tinc la sensació que em falta aclarir conceptes. A més, als que no som experts en informàtica, hi ha explicacions de com es fa un ebook que ens costa assimilar…

Va ser, realment, una introducció molt completa: història, terminologia i acrònims bàsics, aparells i formats, comparacions amb el paper, distribució i producció… Vaig prendre força notes,* tantes que si les redactés em sortiria un apunt-novel·la. Per això em centraré en la part que em va interessar més: el procés de producció i com, si es vol treballar bé, s’hauria de replantejar respecte a l’actual.

Si ho vaig entendre bé, la idea clau seria treballar molt l’original i així deixar-lo ben preparat perquè després pugui sortir en diferents formats amb un mínim d’esforç. A diferència del llibre en paper, en què mentre el resultat imprès quedi bé la manera d’arribar-hi tampoc no és tan important (i hi ha «trampetes» que es poden fer a l’hora de maquetar sense que després es noti gaire), quan es tracta de llibres electrònics (que poden tenir diferents formats i veure’s en diversos aparells, a més d’incloure enllaços i cerques) cal un contingut ben preparat i estructurat per evitar sorpreses desagradables més endavant.

esquema flux de treball

Així seria, més o menys, un flux de treball ideal.

I com es faria, això?** Doncs amb un original al màxim de «net» possible (res d’estils, formats i altres meravelles gràfiques del processador de textos) i un «marcatge» en HTML, un format que permet posar etiquetes per indicar un munt de coses: on comencen i acaben les diferents parts del text (capítols, paràgrafs…) o, per exemple, quan apareix un estrangerisme, el títol d’una obra, el nom d’un autor… Més endavant, quan es dóna forma al llibre (per a la impremta o per a dispositius electrònics), aquestes etiquetes serveixen perquè els maquetadors posin el text en un estil determinat (per exemple, si porta l’etiqueta «títol d’obra», anirà en cursiva) o facin el que calgui. Per als que ja tenim una edat, fins a cert punt és un sistema semblant al de fa anys, quan les màquines de compaginació no s’entenien amb els processadors de text i calia preparar originals visualment «pelats», amb anotacions de tota mena per indicar què calia fer.

Ara com ara, no hi ha referències generals sobre quines etiquetes cal posar, com anomenar-les, què fer amb elles i quina és la millor manera de tenir-les controlades (un equivalent als manuals d’estil en paper, per entendre’ns), sinó que cada editor s’està espavilant com més li convé. Això vol dir un esforç inicial de pensar, definir i explicar el sistema que es farà servir, necessari perquè després tot rutlli fàcilment.

D’altra banda, quan es tracta de llibres electrònics, cal tenir en compte que no n’hi ha un model únic, sinó diferents formats i dispositius. Per tant la correcció final, que ja és diferent de la del paper (no cal controlar línies òrfenes, per exemple), pot tenir unes quantes variacions segons les vies per les quals es distribuirà el llibre, i com de prim vulgui filar l’editorial.

En resum, que contràriament el que alguna vegada s’ha sentit a dir, si es volen fer les coses bé la feina dels editors de taula i dels correctors canvia, però no desapareix ni de bon tros. Si bé és veritat que qualsevol pot escriure una novel·la, convertir el fitxer de Word en .mobi i penjar-lo a Amazon, per dir alguna cosa, per aconseguir un producte de qualitat s’ha de treballar força més.

Tot plegat, vaig sortir de la xerrada amb un tou d’informació per processar, unes notes que no penso perdre, i dos jocs de preguntes (llàstima que vaig haver de marxar de seguida i no em vaig poder quedar a fer-les):

  • Com es recicla una correctora editorial de tota la vida en «correctora-marcadora» digital? Alguna cosa de l’estil d’HTML for dummies sembla un punt de partida… Recomanacions? Algun programa en concret? M’acostumo a escriure el blog «a pèl» i no amb l’editor visual? Hi ha algun curs que em convingui? Continguts, temps, pressupost?
  • D’altra banda, hi ha clientela disposada a pagar per aquestes feines? Perquè a la xerrada es va explicar com fer les coses bé, però és la mena de procés que demana planificació i recursos, i tampoc no és estrany que l’opció més ràpida o econòmica passi per davant de les altres… Suposo que de demanda n’hi ha i n’hi haurà, però quanta? I de què, exactament? I amb quines tarifes i condicions?

Si vaig trobant-hi respostes, ja miraré d’explicar-les. En qualsevol cas, no sé en quina proporció els llibres de paper es convertiran en ebooks ni si passarà més tard o més d’hora, però tinc bastant clar que aquest és un tema al qual convé estar atents. Perquè és interessant, és clar, i perquè crec que pot ser útil per continuar fent bullir l’olla.

*****

*Curiosament, la majoria dels que apuntàvem ho fèiem en llibretes de paper de tota la vida: només vaig veure un o dos iPads i de tant en tant un telèfon. Potser és que érem tots una mica antiquats…

**Recordo haver llegit un article, crec que del mateix Jaume Balmes, on ho explicava molt bé, però no l’he pogut localitzar (vaig provant maneres de desar i organitzar coses interessants que veig pel ciberespai, però encara no he trobat la bona); no obstant, aquí n’hi ha un altre on també toca una mica el tema. Actualització: Gràcies a en Jaume Balmes que m’ha passat l’enllaç, diria que aquest és l’article que buscava.


Traductor, autor i altres papers de l’auca

ImatgeL’altre dissabte vaig anar al XXI Seminari sobre la Traducció a Catalunya organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Fa un parell d’anys ja havia anat a un d’aquests seminaris a Vilanova i em va agradar força, per això quan vaig veure els ponents i que enguany ho tenia un cop de metro, m’hi vaig apuntar gairebé sense pensar. No devia ser l’única, perquè aquell dia l’auditori de l’Ateneu Barcelonès estava força ple: van dir que unes 300 persones.

Aprofitant que l’Ateneu posava el Wi-fi, vaig seure amb la llibreta de prendre notes en una mà i el Twitter a l’altra (aquí teniu les piulades), i m’ho vaig passar d’allò més bé escoltant a gent que en sabia, de parlar i del tema del qual parlava. Com que els de l’AELC ja n’han fet un resum com cal (se’m veu en una foto, per cert), aquí deixaré un punt de vista més personal.

Ara que ja han passat uns quants dies, com a idea general em trobo pensant que, per ser un ofici tòpicament solitari, Déu n’hi do la gent que influeix en la feina del traductor, el qual hi ha de dialogar d’una manera o altra. La llista comença amb l’autor original, el creador de l’obra, que els destinataris llegeixen a través del text redactat pel traductor. (D’aquí ve que parlem del traductor com a autor, que normalment les traduccions literàries vagin signades i tot això.) En la meva experiència aquest diàleg és sobretot figurat i té lloc en la intimitat de la feina, però tampoc no és estrany que un autor traduït (o els seus hereus) vulgui dir-hi la seva, com va explicar Joan Sellent  (amb una mala experiència prou coneguda).

A l’altre extrem del procés hi ha els lectors, els destinataris de tot plegat, que tenen dret a una bona lectura sense haver-se de capficar per tot el que comporta una traducció. Però fins a quin punt cal adaptar la traducció al lector? Si el context del llibre li és aliè, què li hem d’explicar perquè el comprengui, i com? L’objectiu és que el lector de la traducció experimenti les mateixes sensacions que el de l’original però fins a quin punt li hem de facilitar la feina? I si l’autor escriu molt malament, tenim dret a fer el text més llegidor? Se’n va parlar a la conversa d’Anna Casassas, Dolors Udina i Pau Vidal, on també va sortir el tema del català i el model de llengua, que tanta polèmica genera. De solucions màgiques no en van donar, més enllà de respectar tant l’original com la pròpia llengua i ser creatius quan cal.

Un altre personatge que va aparèixer al llarg del seminari va ser l’editor, la influència del qual en els llibres traduïts —per a bé o per a mal— pot ser decisiva. Això abasta des de pràctiques més «organitzatives» com fixar calendaris de producció (ajustadíssims!) fins a establir criteris sobre l’ús de recursos com les notes a peu de pàgina o sobre qüestions lingüístiques. Al seu costat hi ha el corrector, el que a la pràctica té més interacció amb el traductor, ni que sigui a través de les proves d’impremta. Quan ens trobem uns quants traductors de llibres en parlem molt, de correctors i editors, però aquí no m’allargo. Apunto només una frase de Dolors Udina: en un món ideal, traductor, corrector i editor s’haurien de reunir (cosa que m’ha passat alguna vegada).

Quan es tracta de traducció audiovisual no hi ha editor, però la cosa encara em va semblar més complicada. Per començar, el fet que la traducció s’hagi d’adaptar a la subtitulació o al doblatge ja fa que hi intervinguin altres professionals, que lògicament també poden dir-hi la seva. A més, quan es tradueixen grans produccions hi ha qüestions de marxandatges, franquícies, marques registrades i similars que són determinants, en un context de multinacionals enormes amb caps a Amèrica i caps a Madrid (l’ombra del castellà, per variar, és allargada), de vegades amb l’afegit que la pel·lícula es basa en una obra literària ja traduïda. Tot plegat dóna per a moltes històries, que Lluís Comes ens va explicar amb vídeos d’exemple inclosos.

Equip per a prendre notes 2.0 (o no)

Equip de prendre notes 2.0 (o no)

De vegades, els interlocutors del traductor són els autors d’altres traduccions. Una situació que va presentar Pau Joan Hernàndez i que a mi em va semblar curiosa és la dels autors bascos que s’autotradueixen al castellà o al francès, i consideren aquestes traduccions (que solen tenir diferències importants respecte al basc) el punt de partida cap a altres llengües. Però ell també tradueix de l’èuscar, i aleshores es troba amb dos originals als quals ser fidel i un seguit de problemes peculiars. El resultat és que tenim traduccions al català d’escriptors bascos que són realment úniques.

Aquí també va sortir el cas, no sé si exclusiu de casa nostra, dels autors que sembla que no vulguin que se sàpiga si escriuen en català o castellà i sovint et fan anar mirant la lletra petita per esbrinar-ho. No s’autotradueixen però, com que coneixen les dues llengües, poden canviar enormement el text traduït (que, tanmateix, potser surt amb el nom del traductor). I si pel mig hi ha subvencions lligades al fet que l’original estigui en un determinat idioma, ja entrem en aigües definitivament tèrboles.

En la intervenció de Joan Francesc Mira, sobre la seva tasca traduint grans clàssics, hi van ser presents anteriors traductors d’aquestes obres, per referir-se als camins diferents que havien seguit. Centrant-se en la Divina Comèdia, Mira va afirmar la seva voluntat de ser el màxim de fidel a Dant i recuperar la senzillesa del text original, sense posar ni treure res. Per això va optar per mantenir el ritme del vers però prescindir de la rima, i va comparar la seva versió amb altres de rimades (d’Àngel Crespo i Josep M. de Sagarra), on la necessitat d’adaptar-se a la forma porta a introduir elements estranys o estructures complexes que allunyen el text del lector.

Finalment, Joan Sellent va esmentar els teòrics de la traducció (traductòlegs?), que des del món acadèmic aporten reflexions de caràcter general, de vegades des de la militància. (A la pràctica tampoc no és que els fem gaire cas quan anem per feina, però hi són i ens diuen coses.) A partir d’aquí va parlar de la (in)visibilitat del traductor i de si el lector no hauria de notar que un text traduït prové de fora, és diferent, i no ha de sonar igual que si s’hagués escrit directament en la seva llengua materna (cosa que pot ser una fantàstica excusa per a males traduccions, encara que jo en certa manera hi vegi el què). Va concloure amb l’ideal d’un traductor invisible en el text, però visible i reconegut en la societat, i va apuntar la idea d’una mena de colofó o nota del traductor al final de l’obra, que no em va semblar dolenta.

Curiosament, en tot el seminari no es va parlar d’un aspecte que a mi em va venir de seguida al cap quan vaig llegir «traducció i autoria» al programa: la Llei de propietat intel·lectual que formalitza aquest reconeixement, els drets d’autor i com es gestionen, els contractes… I què passarà amb tot això ara que el llibre digital, Amazon, Google i companyia poden acabar transformant el negoci editorial i la relació entre autors i lectors. Però està clar que un matí no dóna per a tot, i potser ens hauríem avorrit més.


Molt resumit

  • logoSabíeu que hi ha un programa d’autoedició gratuït de codi obert que es diu Scribus?
  • I que és multiplataforma?
  • I que és completament incompatible amb els caríssims programes d’autoedició professional a l’estil d’InDesign? Que, de fet, tots els programes d’autoedició són incompatibles entre ells i us podeu oblidar de formats d’intercanvi o similars?
  • I que, malgrat tot, per fer coses senzilletes a casa pot ser una alternativa raonable? (Amb limitacions, és clar, i cal dedicar temps a aprendre-li les punyeteries, però si vols anar més enllà de Word sense invertir una fortuna o fer coses estranyes pot ser una solució.)

Doncs més o menys això és el que vaig esbrinar al curs del Cibernàrium la setmana passada. Que com a programa no està malament i es pot fer servir sense ser informàtic (encara que també té les seves coses), però no és compatible amb res i per tant en l’aspecte professional poc em pot ajudar. També vaig repassar una mica com es maqueta, que mai no fa mal. I, sobretot, vaig posar-m’hi amb una d’aquelles coses que vols «mirar un dia d’aquests» i que a casa mai no trobes temps de fer.


Pinzellades al voltant d’una xerrada d’ergonomia pràctica a APTIC

(Apunt tirant a chick-lit, i força tonto.)

  • Per una d’aquelles circumstàncies que no passen gens sovint, tenia tota la logística domèstica a favor: podia sortir pel centre a la tarda, anar a una activitat a les set del vespre i, probablement, quedar-me a prendre alguna cosa després si es plantejava el tema.
  • Aquell dia tenia un refredat. Preciós.
  • Per sort, els medicaments funcionen. I passejar per Barcelona sense criatura, també.
  • Si fas temps per no arribar massa d’hora, acabes arribant tard.
  • M’esperava una activitat de l’estil «coses que pots fer sense allunyar-te gaire de l’ordinador», però allò era una sessió d’estiraments completa: amb exercicis drets, a terra, per parelles i breu massatge final.
  • Havien avisat que calia màrfega? Compte amb això de llegir en diagonal.
  • Les bufandes o xals tipus pashmina (o com es digui) tenen usos insospitats. I amb un vestuari a prova de parcs infantils pots anar a molts llocs.
  • Feia temps que no escoltava res d’Enya…
  • Això d’aixecar gaire estona els braços no ho porto bé.
  • Ja me’n recordaré? No hauria estat millor fer un curset amb tres o quatre sessions perquè quedés una mica més de pòsit?
  • Em sembla que vaig a fer una pausa estratègica per mocar-me.
  • Trobo a faltar fer tai-txi.
  • Quan acabem, entre el relaxament i que comença a passar l’efecte de la pastilla, el lloc on tinc més ganes d’anar és al llit.
  • L’endemà tenia febre, però no estava cruixida. No anem tan malament.

Si us interessa el tema, aquí està més ben explicat (i també hi ha apunts sobre la xerrada de teoria, que jo no hi vaig ser).