Cap de setmana

Era un bon pla: cap de setmana de beneir la palma en un entorn rural, amb amics i criatures, lluny de pantalles d’ordinador, diccionaris, bolígrafs vermells i tota la pesca.

Però tot just arribar, un de la colla ja em va fer notar que el rètol d’entrada al poble gastava una ortografia poc ortodoxa:

lloren1

lloren3

Bé, la toponímia ja se sap: juntament amb els cognoms, deu ser un dels lèxics amb més històries curioses i excepcions a les normes estàndard, que en el fons la nostra ortografia té quatre dies i la tradició també pesa força… lloren2A més, era possible que el rètol fos d’abans que els del nomenclàtor oficial de la Generalitat posessin ordre a la cosa, o que ni tan sols sabessin que algú s’havia dedicat a regularitzar els topònims, i suposo que un ajuntament petit altra feina té que estar pendent d’aquests cartells. De fet, quan ens hi vam fixar una mica vam veure que cadascú s’escrivia el nom del poble a la seva manera. (I com que tots anem amb el mòbil a la butxaca em vaig dedicar a fer fotos, és clar.)

I per acabar, tot passejant encara vam trobar la pintada antiga de sota, aquest cop en castellà. lloren4Tant pot tenir trenta anys com una setantena, i fins podria estar a punt de ser museïtzada en el marc d’algun projecte de memòria històrica, però el que queda clar és que l’autor no controlava gaire la distinció b/v.

Serà que les faltes d’ortografia em persegueixen? O que, parafrasejant la cançó, si et toca fer de martell veus el món ple de claus?

Anuncis

Res de nou sota el sol

En una llista de correu de traductors, la Dolors Selis va explicar ahir aquest acudit, diu que tret d’un Patufet dels anys trenta (no sé si aleshores era igual de dolent):

En un restaurant, el client diu:
—Voldria una sopa de faltes d’ortografia.
—Perdoni, però d’això no en tenim —respon el cambrer.
—Aleshores —diu el client—, com és que les posen a la carta?

Ara deu tocar decidir si ens desesperem perquè aquest acudit té setanta anys i encara podria servir, o ens ho prenem amb calma pensant que hi ha problemes que no són només nostres…


Normes i contranormes

[…] hauríem de considerar l’ortografia de la llengua com el mecanisme d’un rellotge, d’aquells de rodes dentades que engranen a la perfecció les unes amb les altres per fer que el moviment de les busques sigui exacte, precís. Si ens acostem, en el mecanisme hi veurem rodes petites i rodes grans, unes girant en la direcció inversa, però totes movent-se a l’uníson amb un únic propòsit: marcar l’hora correctament. Vet aquí l’ortografia, un sistema tancat el funcionament del qual permet una precisió mil·limètrica a l’hora de traslladar al paper els sons que pronunciem oralment. I les excepcions, justament, són les petites rodetes que, si ens hi fixem bé, van en la direcció inversa de la roda gran, però que la fan moure.
Rudolf Ortega, ‘Tinc un dubte’

Bé, això de «precisió mil·limètrica» segurament sobrava, però la comparació de les regles i les excepcions amb les rodetes del rellotge m’ha agradat, què voleu que us digui.


El conte del rètol

Una vegada hi havia un senyor (o una senyora, no ho sabem) que tenia un local on servia cerveses bones i variades, i va voler que el rètol de l’establiment ho deixés clar. Per això va triar unes lletres ben maques i hi va posar cervecería, en castellà, tal com dictaven aleshores les lleis del país.

Però va passar el temps, la legislació va canviar, i va arribar el moment de posar el rètol en català, no sabem si perquè al propietari li feia il·lusió o per una nova normativa. Ara bé, el nostre protagonista no s’hi volia gastar gaires diners, potser perquè anava curt d’armilla, o potser perquè era garrepa de mena. Ignorem si va pensar-hi molta estona tot contemplant el local, o si gràcies a la seva astúcia comercial ho va descobrir de seguida, però va arribar a la conclusió que, de fet, no necessitava un rètol nou: només calia canviar molt poca cosa.

L’accent de cervecería va ser fàcil de treure (si l’havien posat, és clar, que les lletres eren majúscules i hi ha mites molt estesos). Faltava només substituir la segona ce, amb una lletra que s’assemblés al màxim a les seves companyes. I ja va estar. El cerveser (o cervesera) va poder contemplar amb orgull el rètol catalanitzat:

cervesseriaokLlàstima que no hagués pensat a consultar un diccionari! (O a assessorar-se amb un bon professional, tot s’ha de dir.) Podria ser que no en tingués cap, que consultar a algú altre li fes vergonya, que volgués estalviar temps a més de diners… El cas és que no es va adonar que, per escriure cerveseria, n’hauria tingut prou amb només una essa. (Més grossa, això sí.)

I la cerveseria i el rètol encara hi són, si no els han canviat o han tirat la casa a terra.


Agilitat

Davant un dubte ortogràfic, doncs, el millor és mirar de ser àgil, bé amb la ment rebuscant en la memòria, bé amb els dits cercant al diccionari.
Rudolf Ortega, ‘Tinc un dubte’

No és una mala frase, oi? I perdoneu que no digui res més, que aquests dies tinc poc àgils les neurones d’escriure.


‘Conçultori’

Una de les conseqüències d’això de tenir un bloc amb adreça electrònica de contacte és que de tant en tant algú m’hi escriu. Correu brossa a banda, per aquesta via m’han arribat propostes per participar en iniciatives conjuntes i de vegades consultes professionals o lingüístiques com la d’avui.

Aquesta setmana em va escriure una lectora (que a més coneix algú que em coneix a mi, el món és molt petit) per plantejar-me un dubte sobre el nom de la criatura que havien tingut feia poc: Marçal. El seu problema era que vivien en un país anglòfon on no coneixien aquests exotismes tipogràfics i, tot i tenir assumit que es cansarien de donar explicacions, no estaven gaire segurs de què fer amb els ordinadors* (a l’hora de comprar bitllets d’avió, per exemple) i em demanaven si hi havia algun criteri «oficial» per aplicar en aquests casos. Suposo que esperaven una solució com la dels alemanys, pels quals està clar que l’eszet (ß, si el WordPress m’afegeix bé el símbol) es pot substituir per dues esses.

I m’he trobat un cop més que les coses que ignorem solen ser més de les que sabem. No em consta que hi hagi una guia explícita per a aquests casos i no vaig poder dir a la meva lectora res que no fos de sentit comú: paciència, aprendre a escriure la ç amb diferents teclats i explicar-ho, i, si cal, substituir-la per una c abans que una s (és el que fan alguns diccionaris en línia d’anglès quan hi busques façade, per exemple). Només he trobat en una obra de Martínez de Sousa una referència a fer servir una ce i una coma, però dubto que sigui habitual. De passada he après algunes coses sobre la ce trencada i la seva història (no gaires, ni tan sols estic segura que cedilla, el nom més habitual del diacrític, sigui correcte en català), i he intuït que en castellà tampoc no hi ha un criteri clar sobre què fer amb la ñ en casos similars (és fàcil trobar gent que escriu ny o nh per Internet).

Però com que segur que al món hi ha molta gent que en sap més que jo i potser algun em llegeix i tot, deixo aquí la pregunta: es pot donar una resposta «oficial» a la consulta?

D’altra banda, si el vostre nom conté alguna ç o ñ, com ho feu? Us costa molt posar els diacrítics quan aneu pel món? Heu tingut algun problema per haver-los suprimit o afegit? Si us ve de gust explicar alguna experiència, endavant.

* Això no passa només a l’estranger: em va explicar que havien inscrit la criatura en un registre de Catalunya, on els van haver de trencar la ce amb un bolígraf…


Millor amb faltes?

Segons les convencions, sembla que a l’hora de demanar caritat toca escriure amb faltes d’ortografia; només cal mirar els cartells que podem veure a les voreres per comprovar-ho. Una cosa així vaig pensar en veure aquesta pintada:

L’únic que se’m va acudir és que algú havia pensat fer una versió electrònica de La Farola, la revista aquella que venien els sense sostre, o alguna iniciativa similar, i a l’hora de difondre-la havia mantingut l’ortografia habitual en aquests casos, no sabia si involuntàriament o voluntària. Però no, el senyor Google em va informar que el web aquest (on ho he volgut entrar, que em fa mala espina) és tota una altra cosa, i que el seu creador ha decidit fer una campanya de màrqueting original, per dir-ho d’alguna manera.

I em queda el dubte de si la falta d’ortografia són ganes de cridar l’atenció i confondre el públic o simple ignorància, encara que m’inclino per la primera opció. Tot és prou dolent…


On menys t’ho esperes…

… et surt una correctora, o almenys algú que ha tingut un moment torracollons amb això de l’ortografia. Mireu, per exemple, què vaig veure l’altre dia a la porta d’un lavabo, que per la temàtica dels grafits sembla força utilitzat per adolescents:

És evident que la segona mà anònima tenia especial mania a la clàssica falta del verb «echar» amb hac, mentre que als accents no va poder o no va voler dedicar-s’hi, però amb alguna cosa es comença.

Em pregunto, també, si el fet que el lavabo en qüestió fos en una biblioteca pública hi té alguna cosa a veure. Tants llibres junts, ves que no tinguin algun efecte estrany…


Els follets de la imprem(p)ta

Això d’atribuir les errates a uns mítics «follets de la impremta» és una cosa queca a no poder més, però moltes vegades s’entén molt bé la temptació de dotar els errors de vida pròpia, i també de ganes de tocar allò que no sona.

Agafem d’exemple el text d’aquí al costat, tret d’un humil fullet de propaganda que em vaig trobar a la bústia. En conjunt era un producte prou digne dins del gènere (en què es poden veure autèntics disbarats*), però se’ls va escapar l’error al lloc més irònic: just al final, a la frase que avisa de possibles errors tipogràfics, a la paraula impremta mateix… Segur que no són follets entremaliats, però hi ha pífies humanes que fan la mateixa ràbia.

*Afegit: Parlant de publicitat amb disbarats, avui m’han enviat un enllaç amb un full volant digne del museu dels horrors del català, si mai el funden.


Uns fan i els altres desfan

Més o menys, aquesta és la conclusió que es podria treure del cartell que il·lustra l’apunt.

El vaig fotografiar l’altre dia quan el meu marit i jo ens vam aturar davant l’aparador d’una immobiliària per tafanejar les ximpleries que demanen per un pis (cadascú s’entreté com vol, i tampoc no ho fem gaire sovint). De passada, jo vaig alegrar-me que l’empresa l’hagués encertada amb això del «finançament» i no sortís un d’aquells «financiació» que tanta ràbia fan quan em toca corregir-los. Per desgràcia, els de l’oficina els havien esguerrat la feina oferint pisos «financiats» sempre que podien, que es veu que ells ja no tenien cap diccionari o corrector a mà…

En l’anunci, a més, es poden observar uns quants errors d’aquests tan habituals que gairebé ni vaig fixar-m’hi, i que ara mateix em fa mandra posar-me a comentar. En fi, espero que si han de finançar gaires pisos tinguin més traça amb els números que no amb l’ortografia, perquè sinó, si no, ja van ben llestos, ells i els clients.