Per taan poc…

Quan et dediques a això de la correcció, anar pel món fixant-se en la retolació que ens envolta pot causar bastant d’estrès, si no aprens a prendre-t’ho amb calma o desconnectar el xip professional de tant en tant. Per això em vaig alegrar quan als lavabos d’uns grans magatzems (sí, un dels efectes secundaris de l’embaràs és que visites uns quants lavabos més que de costum) vaig veure un cartell que  ben escrit; tant, que li vaig fer una foto per no estar penjant sempre nyaps al bloc:

aiguaOK

Fixeu-vos que tant el castellà com el català sonen naturals (tenint en compte que el cartell estava damunt d’una aixeta no crec que en castellà sigui imprescindible afegir un «de ella» o similar al final) i que el català porta tots els pronoms febles, preposicions i comes que toquen. (Hauria de ser normal, però tal com està el món de vegades sembla un luxe.) Algú podria dir que hi falten els punts finals i segurament tindria raó, però en consignes i textos tan curts personalment no els considero imprescindibles. L’únic problema que hi ha és realment una tonteria: hi falten les cometes d’obertura en català; segurament és més fruit del descuit que del desconeixement i ens pot passar a tots, però després d’haver fet un bon text encara fa més ràbia… No hi havia, cap allà a l’edat mitjana, qui afirmava que la perfecció era només de Déu i que les obres de la humanitat havien de ser sempre imperfectes? Ho dec haver sentit o llegit per alguna banda, i pífies com aquesta m’hi fan pensar.

Anuncis

De clàssics

orador.jpgDissabte vam passar un moment per l’envelat de la Setmana del Llibre en Català, però no sé si vam acabar comprant antiguitats…

M’explico. El meu marit es va llegir no fa gaire la «meva» novel·la de romans, això li va fer venir curiositat sobre la figura de Ciceró i va acabar amb ganes de llegir el seu tractat d’oratòria (i no, el meu marit no és del gremi, però amb el seu temps lliure cadascú fa el que vol). Vam buscar-ne una versió catalana (no li venia de gust llegir-lo en castellà) i només vam trobar l’edició bilingüe de la Fundació Bernat Metge, publicada entre 1929 i 1933: són els tres volums de la foto de la dreta, l’adquisició de dissabte. Semblen molt ben conservats («ja no treballen amb papers tan bons», diria algú) i no hi he sabut veure cap indici que es tracti d’una reimpressió, tot i que encara no m’ho acabo de creure.

orador2.jpgEn fullejar el llibre (després d’haver-li tallat les pàgines, com abans), del primer que em vaig adonar va ser que les convencions tipogràfiques eren diferents de les d’ara, més «afrancesades». Si feu clic per ampliar la imatge de l’esquerra i us hi fixeu, veureu els espais dobles després dels punts i els espais fins de les cometes i els parèntesis, coses que habitualment només em trobo quan algun Word s’embolica i es pensa que el català és francès. És curiós veure com fins i tot aquestes punyetetes nostres evolucionen…

Canviant de tema, continuo molt atabalada i sense gaire temps per escriure apunts amb una mica de cara i ulls, però amb el Twitter vaig deixant enllaços i cosetes a la columna de la dreta, com potser ja heu vist.