El Sant Jordi del llit

Jo volia fer una crònica de Sant Jordi, però no m’hi vaig posar a cop calent i —per desgràcia— si no faig aquestes coses de seguida sempre em despisto massa temps… En fi, ja hem passat a la segona opció, però almenys deixaré un parell de fotos i quatre notes del que acabarà sent conegut com «el Sant Jordi del llit», per la campanya de l’APTIC.

Quin llit més maco!

Una mica més avall ho explico, però el resum és que van plantar un llit a la rambla Catalunya i uns quants traductors literaris hi vam anar passant amb les nostres obres per donar a conèixer la feina que fem entre la gent que ens llegeix, tant si n’és conscient com si no.

Va ser tota una experiència, us ho asseguro: estar asseguda en un llit envoltada de gent dreta fa una certa impressió, i entre el fotògraf oficial i les de record, em sembla que no m’havien fet tantes fotos des que vaig casar-me… De tota manera, el més destacat va ser la fabulosa energia que desprenia tota la gent d’Activitats i Comunicació d’APTIC: impressionant, de debò. Vam xerrar, vam riure, vam repartir uns punts de llibre maquíssims, vam cridar l’atenció de la gent i d’algun periodista i vam presumir d’ofici en general, que de tant en tant ja toca. Va ser fantàstic retrobar una colla de companys, fer noves coneixences (després vaig descobrir que a Sants hi ha una població de traductores que Déu n’hi do) i poder saludar en persona gent amb qui normalment només tinc contacte pel ciberespai. Com sempre, lamento la meva mala memòria i la incapacitat de relacionar oportunament noms, cares i circumstàncies. Però feia un matí de primavera i estàvem de bon humor. En resum, va ser una senyora injecció de positivisme i orgull professional.

Sí, sóc la de blau.

A més de la gent del gremi i acompanyants, vam aprofitar la diada per parlar amb passavolants i lectors. (Els més valents es van animar a fer-se fotos i tot.) Inicialment em feia una mica de cosa lluir les traduccions de Cançó de gel i foc, perquè no són només meves (sinó també de l’Esther Roig, la Mercè Santaulària i l’Imma Estany), però d’altra banda van servir per cridar l’atenció i donar conversa a gent que les coneixia. Vaig acabar comentant diferències entre l’edició castellana i la catalana un parell de vegades, i suggerint el català per a les relectures…

Per a l’anecdotari, apunto la senyora que tot passant pel costat del llit buit va comentar en veu baixa: «Te echas una siesta y te dan un libro. Muy bien». I la que ens va explicar que algú de la família s’hi dedicava i que ja sabia que «últimament les traduccions surten molt malament perquè us paguen fatal i a més sempre aneu amb presses». Bé, no va ser amb aquestes paraules exactes, però ja us en feu la idea.

La meva paradeta.

Després del matí a la parada, va ser hora d’anar a dinar, fer un tomb i acabar de celebrar la diada. Aquest any no estava especialment predisposada a comprar llibres (la pila de pendents no para de créixer i les multituds de Sant Jordi m’atabalen), però al final tots els membres de la família vam acabar complint la tradició. Fins i tot em va saber greu no haver-me firat algun altre llibre, o aquella samarreta, igual com em va saber greu no haver voltat més i haver-me acostat a més parades, no haver arribat a escriure alguna dedicatòria mig promesa, o no haver saludat i desvirtualitzat encara més gent. Però fet i fet, el del llit no va ser un mal Sant Jordi.

Si us fa gràcia, podeu veure més fotos de la cosa al web i al Facebook d’APTIC (el segon àlbum és més complet, no sé per què).

Afegit: També han penjat una notícia al web d’APTIC, on podreu trobar el nom de tots els implicats i llegir la crònica de la parada de Girona. (Apa, ells m’enllacen a mi i jo a ells. Ja tenim el bucle.)