L’enllaç de la setmana: 10-6-13

Un altre blog que m’agrada llegir, aquest sobre guanyar-se la vida per compte propi.

FreelanceryTítol: The Freelancery

Autor: Walt Kania

Contingut: El blog toca els temes més habituals relacionats amb guanyar-se la vida per compte propi: trobar clients, tractar-hi, com començar, com mantenir-se, la motivació, els preus… No és l’únic que ho fa, ni el més pràctic o el que s’actualitza més sovint, però m’agrada com s’explica aquest home: tinc la sensació d’estar llegint un professional amb un bon tou d’experiència al darrere, que fa algunes reflexions i les comparteix. Després poden semblar més o menys encertades o pertinents, però almenys les trobo realistes i de bon llegir. A més, m’agrada que de tant en tant porti la contrària o doni la volta a algun consell dels que se solen trobar en aquest món de l’emprenedoria del qual molts traductors formem part, ni que sigui si us plau per força.

Idiomes: anglès.

Anuncis

El Sant Jordi del llit

Jo volia fer una crònica de Sant Jordi, però no m’hi vaig posar a cop calent i —per desgràcia— si no faig aquestes coses de seguida sempre em despisto massa temps… En fi, ja hem passat a la segona opció, però almenys deixaré un parell de fotos i quatre notes del que acabarà sent conegut com «el Sant Jordi del llit», per la campanya de l’APTIC.

Quin llit més maco!

Quin llit més maco!

Una mica més avall ho explico, però el resum és que van plantar un llit a la rambla Catalunya i uns quants traductors literaris hi vam anar passant amb les nostres obres per donar a conèixer la feina que fem entre la gent que ens llegeix, tant si n’és conscient com si no.

Va ser tota una experiència, us ho asseguro: estar asseguda en un llit envoltada de gent dreta fa una certa impressió, i entre el fotògraf oficial i les de record, em sembla que no m’havien fet tantes fotos des que vaig casar-me… De tota manera, el més destacat va ser la fabulosa energia que desprenia tota la gent d’Activitats i Comunicació d’APTIC: impressionant, de debò. Vam xerrar, vam riure, vam repartir uns punts de llibre maquíssims, vam cridar l’atenció de la gent i d’algun periodista i vam presumir d’ofici en general, que de tant en tant ja toca. Va ser fantàstic retrobar una colla de companys, fer noves coneixences (després vaig descobrir que a Sants hi ha una població de traductores que Déu n’hi do) i poder saludar en persona gent amb qui normalment només tinc contacte pel ciberespai. Com sempre, lamento la meva mala memòria i la incapacitat de relacionar oportunament noms, cares i circumstàncies. Però feia un matí de primavera i estàvem de bon humor. En resum, va ser una senyora injecció de positivisme i orgull professional.

Llit i fotos

Sí, sóc la de blau.

A més de la gent del gremi i acompanyants, vam aprofitar la diada per parlar amb passavolants i lectors. (Els més valents es van animar a fer-se fotos i tot.) Inicialment em feia una mica de cosa lluir les traduccions de Cançó de gel i foc, perquè no són només meves (sinó també de l’Esther Roig, la Mercè Santaulària i l’Imma Estany), però d’altra banda van servir per cridar l’atenció i donar conversa a gent que les coneixia. Vaig acabar comentant diferències entre l’edició castellana i la catalana un parell de vegades, i suggerint el català per a les relectures…

Per a l’anecdotari, apunto la senyora que tot passant pel costat del llit buit va comentar en veu baixa: «Te echas una siesta y te dan un libro. Muy bien». I la que ens va explicar que algú de la família s’hi dedicava i que ja sabia que «últimament les traduccions surten molt malament perquè us paguen fatal i a més sempre aneu amb presses». Bé, no va ser amb aquestes paraules exactes, però ja us en feu la idea.

La meva paradeta.

La meva paradeta.

Després del matí a la parada, va ser hora d’anar a dinar, fer un tomb i acabar de celebrar la diada. Aquest any no estava especialment predisposada a comprar llibres (la pila de pendents no para de créixer i les multituds de Sant Jordi m’atabalen), però al final tots els membres de la família vam acabar complint la tradició. Fins i tot em va saber greu no haver-me firat algun altre llibre, o aquella samarreta, igual com em va saber greu no haver voltat més i haver-me acostat a més parades, no haver arribat a escriure alguna dedicatòria mig promesa, o no haver saludat i desvirtualitzat encara més gent. Però fet i fet, el del llit no va ser un mal Sant Jordi.

Si us fa gràcia, podeu veure més fotos de la cosa al web i al Facebook d’APTIC (el segon àlbum és més complet, no sé per què).

Afegit: També han penjat una notícia al web d’APTIC, on podreu trobar el nom de tots els implicats i llegir la crònica de la parada de Girona. (Apa, ells m’enllacen a mi i jo a ells. Ja tenim el bucle.)


S’acosta Sant Jordi

Cartell

Quin cartell més maco que han fet l’Ariadna Goberna i l’Ada Arbós!

I com ja és tradicional, els d’APTIC munten una parada a la Rambla Catalunya per donar a conèixer la feina dels traductors «amagats» darrere de gran part dels llibres que omplen prestatges i carrers. Enguany, han triat un eslògan força cridaner: «Amb quants traductors te n’has anat al llit». Perquè, és clar, tu pots fer broma amb el teu home que et vas a ficar al llit amb Paul Auster, per dir alguna cosa, però si el llibre està en català, allà també hi haurà el traductor o traductora que ha teclejat tan bé com ha sabut les paraules que llegiràs… Un ménage à trois (almenys) pel mateix preu. Sort que normalment som discrets!

Per acabar de cridar l’atenció, aquest any no hi haurà una parada com les altres, no: plantaran un llit al carrer i hi haurà un grapat de traductors literaris disposats a compartir-lo amb els lectors.

I què pot fer una traductora literària amb poca feina com ara jo? Doncs apuntar-s’hi, és clar! Hi seré al matí, de les onze a quarts d’una, i hi portaré les traduccions de què he parlat últimament al blog: L’emigrant amateur, Terra, i alguns llibres de Cançó de gel i foc, que encara que no siguin només meus, resulten força vistosos. Si volteu per la part de baix de la rambla Catalunya i voleu acostar-vos a saludar, demanar una signatura, queixar-vos per com vam traduir Winterfell doncs ja ho sabeu, per mi encantada.

Al llarg del dia, també passaran per la parada els companys Daniel Menezo, Mireia Alegre, Maria Llopis, Ainara Munt i Tina Vallès (que com que a més és autora —premiada!— aquell dia no pararà). A més, els de l’Associació volen fer enrenou organitzant concursos i no sé què més: estigueu atents al seu web, Facebook, i Twitter, a veure què se’ls ha acudit.

I passeu-vos-ho molt bé per Sant Jordi! I llegiu i compreu llibres quan us doni la santa gana, tant si és el dia que toca com si no!


Nadala i joc

Com cada any per aquestes dates assenyalades, he fet ciberpostal de Nadal per repartir-la entre clients, amics, coneguts, saludats i contactes diversos. Igual que moltes dels visitants que últimament ha tingut el bloc (això diuen les estadístiques), fins fa quatre dies no sabia què fer ni què dir; sort que un enllaç a un Pinterest que ja he perdut em va donar la idea (i just abans d’enviar els primers missatges vaig veure que no havia estat l’única). I amb el que tinc pel despatx, el minipessebre que em va fer l’avi quan era petita i una estrella que corria per allà, heus ací el resultat (amb un parell de clics la veureu més gran):

n2012bloc

Tots els llibres de l’arbre han sortit de la prestatgeria de feina; alguns són dels més habituals, d’altres no tant. I com que sé que tinc força lectors que també són del gremi, us proposo un joc: us atreviríeu a dir quins són? Segurament algun ja l’heu reconegut, i el caganer d’aquí al costat us els ensenya una mica més bé.caganer

Podeu deixar les respostes en un comentari a aquest apunt durant tota la setmana i dilluns vinent, mentre duri el 2012. Entre els primers que ho encertin (o els que més s’hi acostin, que alguns llibres costen una mica de veure), repartiré uns quants llibres: exemplars de les meves últimes traduccions, de les quals entre una cosa i l’altra no he pogut parlar al bloc. Us enviaré un correu electrònic amb els títols i ja ens posarem d’acord.

Què, us hi animeu?


El dia que vaig parlar en públic

Sí, el títol sona una mica exagerat, però per algú que encaixa força amb el clixé de la tímida rata de biblioteca amb poques habilitats socials, intervenir en una taula rodona a l’avinguda de la Catedral és un gran què… I encara que ja en fa dies, en volia deixar constància al bloc.

Va ser a mitjan setembre, en una de les activitats que l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya va organitzar durant la Setmana del Llibre en Català. Es tractava d’una taula rodona titulada Els traductors: una vida rere els llibres, en què quatre socis que ens guanyàvem la vida traduint llibres explicàvem unes quantes experiències amb la idea de donar a conèixer la professió d’una manera amena. Com que ha passat força temps i tampoc no vaig prendre notes, no puc fer una crònica com cal, però sí que us deixo unes quantes pinzellades:

D’esquerra a dreta, Maria Llopis, Francesc Rovira, una servidora i Carlos Mayor. (Foto cedida per APTIC.)

  • Parlant amb la gent d’APTIC que havia organitzat la cosa, ens vam sorprendre que, amb els anys que fa que se celebra la setmana, gairebé no s’haguessin dedicat activitats a la traducció, tenint en compte que un gran nombre de llibres publicats en català són traduïts (jo recordava haver vist algun expositor l’any passat o l’altre, però res més). Per sort, sembla que hi ha hagut bona sintonia i que la col·laboració podria continuar en el futur.
  • La taula rodona es va fer un dissabte just a l’hora de dinar, sota un bon sol; és a dir, que les circumstàncies no eren precisament les millors per atraure un públic nombrós. De fet, em temo que sobretot es van quedar a escoltar-nos socis d’APTIC, amics i familiars dels ponents, i va ser una llàstima, perquè havíem pensat fer una cosa al màxim de distreta per donar a conèixer l’ofici a la gent de fora, i no tant per a col·legues.
  • Tot plegat va durar una mitja hora o tres quarts, i érem quatre asseguts a la taula, per tant podeu calcular que ningú no va xerrar gaire estona. Però va haver-hi temps per repassar els elements més habituals de la nostra feina, incloent-hi la (in)visibilitat del traductor, les reaccions dels lectors, les relacions amb les editorials i la labor de les associacions. I a l’única pregunta del públic va sortir la traducció automàtica, així que ja hi vam ser tots…
  • L’anècdota que més recordo la va explicar en Francesc Rovira. Ara no en recordo exactament les circumstàncies, però una senyora va anar a queixar-se a l’editor d’un llibre que havia traduït ell, perquè el català era un desastre, ple de faltes, que ella era professora i n’havien corregit un fragment a classe que havia quedat tot vermell… Doncs bé, quan van estudiar el cas, va resultar que era una obra d’un autor contemporani que per motius «artístics» (ja m’enteneu) havia decidit integrar els diàlegs en el text i fer unes quantes coses més a la seva manera. Es veu que aquella bona dona no ho va copsar, i s’havia dedicat a aplicar totes les convencions de puntuació quan algú parlava… (Per cert, després em vaig adonar que era l’autor que jo estava començant a traduir aquells dies, però ja us ho explicaré més endavant.)

El sofert públic. (Foto cedida per APTIC.)

En general, diria que no va estar malament, encara que jo no sóc qui millor pot jutjar-ho… Personalment, diria que no em vaig posar gaire nerviosa i que vaig quedar prou bé per ser el primer cop que feia una cosa així, tot i que segur que si em veiés des de fora trobaria un munt de coses per millorar. I la taula rodona crec que va ser força amena, i en un entorn més agradable hauria pogut interessar a força públic de la Setmana. Se m’acut que potser aquí hi ha un fil per estirar, amb més activitats molt obertes que ajudin a donar a conèixer la nostra feina entre els lectors, que al final són els que es troben amb el resultat entre les mans. I jo potser em torno a animar a dir el que pugui, qui sap.


Un dels objectius del 2010

… ha de ser, de grat i per força, conciliar la vida laboral i la familiar, sobretot ara amb la criatureta, que fa com més família i vol el seu temps. Però no sé si comencem gaire bé…

(Cal dir, però, que els Reis van veure abans la foto i em van portar una tauleta per al portàtil.)


Presses i malentesos (potser)

papers2Avui dia, amb l’estrès que portem al damunt, un grapat de projectes en dansa i correus electrònics amunt i avall cada dia, poc o molt tots ens hem acostumat a llegir en diagonal i filtrar ràpidament els missatges. Fins i tot hi ha gent que té contestadors automàtics i plantilles de resposta preparades segons els temes per poder guanyar temps. Però, és clar, com totes les dreceres de vegades acaben portant on no toca, i em sembla que la setmana passada em vaig trobar en un cas d’aquests.

Resulta que, a l’adreça electrònica que faig servir en un parell de directoris professionals, vaig rebre un missatge (en anglès) d’una empresa de selecció de personal alemanya amb un client que buscava traductors de diverses combinacions. Cap problema; semblaven correctes i seriosos i tampoc no havia de fer gaire recerca perquè l’oferta no m’interessava: era d’una especialitat que no domino ni de lluny, i a més comportava un trasllat que tampoc no em convenia. De tota manera, vaig decidir que no em costava res ser educada i enviar-los dues ratlles per dir que gràcies, però que jo no encaixava amb el que estaven buscant. L’endemà, però, em vaig quedar parada quan em van tornar a escriure amb més informació sobre la feina i un formulari de sol·licitud.

No sé si és que tenien posat un contestador automàtic per a enviar informació a tothom que escrigués amb l’assumpte del missatge, o si van llegir el meu missatge a corre-cuita i van tirar pel dret, però se’m va fer força estrany. Perquè reconec que ja no escric en anglès com durant la carrera, quan em tocava fer-ho cada dia i una mala expressió podia fer desaparèixer un parell de punts d’un examen, però diria que una nota senzilleta encara se m’entén…


Anècdota de divendres

Generalment, els divendres són un dia agradable, amb tot el cap de setmana estenent-se davant teu. Però si ets autònom poden passar coses menys agradables, com ara constatar que durant la setmana no has avançat prou i et tocarà recuperar el temps perdut, o l’aparició del que podríem anomenar «urgència», «encàrrec inesperat» o directament «marrón» (i perdoneu el barbarisme). Ja fa un grapat de divendres me’n va sortir un d’aquests, amb alguns detalls especials que fan una situació digna de convertir-se en apunt.

telephoneJa feia estona que havien passat les dotze del migdia, quan em van trucar de l’oficina d’un client. Era el maquetador, que els havia sorgit una urgència d’aquestes i que si hi podia anar a resoldre el tema aquella mateixa tarda (i era una empresa de les que els divendres a l’hora de dinar ja pleguen), com abans millor. Per una sèrie de circumstàncies que no vénen al cas jo no podia de cap manera, i així li ho vaig explicar: que si no m’havien avisat i jo m’havia organitzat pensant que ells a aquella hora no treballaven, que si el client final els pressionava, que si ves què li havien promès, que jo faria el que pogués però que a l’hora que em deien era impossible… Res especial, vaja, i vam penjar el telèfon sense tenir clar què s’hi podria fer.

El curiós del cas va ser quan al cap de cinc minuts em va trucar el cap del maquetador… per explicar-me exactament el mateix i rebre la mateixa resposta (bé, potser pintant-li-ho una mica més negre, per si de cas). No em va donar cap dada ni possibilitat nova, i això em va deixar descol·locada: o bé l’home no confiava en el que li deia el seu equip, o bé es pensava que en sentir-li dir «però segur que no pots?» jo em posaria a cantar «si tú me dises ven…» i correria cap a la seva oficina… Costava d’entendre. Ja tinc present que a ningú no li agrada que un col·laborador li digui que no pot quan té una urgència, i per tant procuro no dir aquestes coses a la lleugera. I d’altra banda, no em sembla correcte donar a un membre de l’equip amb qui treballo una resposta diferent de la que donaria al seu cap, seria com fer-lo quedar malament… (una altra cosa és si el cap pot canviar alguna condició, però aquest no era el cas).

Conclusió? Temps perdut (a atendre la la segona trucada i a assimilar-la), que hauria pogut dedicar a la feina. I el marronet? Al final amb el maquetador vam trobar una manera —no especialment bona, tot s’ha de dir— de sortir del pas.


A la nevera

neverarAbans de l’estiu vaig assabentar-me indirectament que, per circumstàncies diverses, la traducció d’un llibre que havia entregat aquesta primavera no es publicaria fins algun moment del 2009. Podríem dir que el tindrien a la nevera uns quants mesos. En qualsevol cas em va agradar saber-ho, perquè veure que un dels «meus» llibres no surt al carrer en un temps raonable fa una certa angúnia, almenys a la meva part patidora amb tendència a capficar-se amb què pot anar malament. Per sort amb el temps he après a prendre-m’ho amb més calma i pensar que si ningú no s’ha queixat i he cobrat quan toca* no deu ser problema meu, i que més em val deixar el tema als editors, que si no em dedico a la planificació editorial és per alguna cosa.

Però ara em passa un cas curiós. Ja fa cosa d’un any que vaig entregar la traducció de la darrera novel·la d’un autor relativament conegut, i de moment no s’ha publicat. Res de nou, si no fos perquè tinc un amic seguidor de l’autor en qüestió i, és clar, com que sap que la traducció catalana està feta, periòdicament em pregunta quan sortirà el llibre, que ell el vol llegir. Em sembla que hauré de superar la meva timidesa natural i preguntar a l’editor per la novel·la, perquè ja m’imagino el meu amic demanant-me la traducció en Word com a regal de Nadal, i encara ensopegaríem amb la Llei de la propietat intel·lectual o alguna bèstia d’aquestes…

———

Actualització: Casualitats de la vida: just el dia que em decideixo a escriure i penjar aquest apunt, llegeixo que ja podré donar una resposta al meu amic. Al començament de febrer, com a molt, serà a les llibreries.

Nova actualització: Avui mateix (2 de desembre) m’ha arribat el llibre! Una mica més i m’estalvio l’apunt… Si teniu curiositat per saber quin era, ho sabreu la setmana que bé, quan penjaré el comentari promocional pertinent.

———

* Incís per si em llegeix algun traductor aprenent o novell: «Et pagarem quan surti» o «quan cobrem del client final» són excuses de mal pagador. Tret que tu hagis acceptat tenir una implicació especial en el projecte, és clar, però això s’ha d’acordar de bon principi.


Els diccionaris tenen garantia?

I si en tenen, quant dura?

Són preguntes que em vaig haver de fer l’altre dia. Resulta que Internet em feia el tonto i, mentre esperava que l’encaminador descansés una mica abans de reiniciar-lo, vaig decidir aprofitar el temps i tirar del diccionari en paper. Però la paraula que buscava no hi era, perquè m’havia tocat un exemplar defectuós amb unes quantes pàgines menys. És a dir, que hi faltava almenys un plec amb la paraula que necessitava. I és clar, com que generalment els diccionaris no ens dediquem a llegir-los, i com que des que tenim Internet els consultem sempre que podem des del teclat, ja feia més d’un any que havia comprat el llibre… La factura l’havia de tenir arxivada al trimestre corresponent, però necessitaria una estona per localitzar-la i tampoc no estava segura que servís.

Per sort, algunes coses funcionen. I aquest sistema de devolucions que gasten les llibreries té l’avantatge que tornar un llibre defectuós és senzillíssim, i ni tan sols cal el tiquet. Així, després d’una trucada a la llibreria per comprovar-ho (m’hauria fet ràbia carregar el totxo per res), aquella mateixa tarda tenia un nou exemplar del diccionari, espero que amb totes les pàgines i les paraules a lloc.