Curiositats knausgårdianes

De Karl Ove Knausgård i la traducció de La meva lluita ja en vaig parlar prou en l’apunt d’una mica més avall.  Però ara que n’ha sortit el segon volum també volia dir alguna cosa, i m’han uns quants comentaris intranscendents sobre el llibre i la traducció:

  • Un home enamorat és d’aquells llibres que fan obrir el Google Maps. Passa sobretot a Estocolm i, entre les peripècies immobiliàries i les grans passejades que fan els personatges, les ganes de veure per on passen i ajustar les descripcions amb imatges eren immenses. I ja no us dic les de visitar la ciutat…
  • Immensa era també l’enveja que em feien les visites d’en Karl Ove a les llibreries i com en sortia carregat. Per sort, és humà i confessa que no arriba a llegir el que compra, però la qüestió de com li cap a casa encara la tinc pendent. En algun punt dóna com a excusa que s’ho pot desgravar i jo em vaig pensar que era per ser escriptor, però a la Setmana del Llibre en Català algú va dir que ho podia desgravar qualsevol… Això, enveja.
  • Hi ha moments, quan diu que s’estima molt la seva família i tal, però que en el fons ara el que més desitja en el món és estar sol i tranquil al despatx, escrivint, que jo entenia perfectament el narrador. No sóc escriptora ni em sento especialment «artista», però és veritat que hi ha feines durant les quals he tingut aquesta sensació… És greu?
  • Després d’entregar els llibres, en un article d’aquells amb llistes de mots «intraduïbles» (tema que donaria per a un apunt, per cert), al final de tot, vaig trobar una paraula noruega que em va fer entendre per què quan traduïa m’havia entretingut justament en aquella frase. I recordar que, entre altres coses, traduir són un milió de detalls.

Per la part que em toca, ja està. Si heu tingut moments semblants, amb aquest autor o algun altre, i voleu compartir-los, podeu aprofitar els comentaris d’aquest apunt. Perquè no dec ser l’única que es fixa en detalls d’aquests, oi?

I si esteu enganxats a Knausgård, recordeu que fa temps que teniu el tercer, L’illa de la infantesa, traduït del noruec per Alexandra Pujol. Ara m’agradaria que l’obra funcionés i anessin sortint en català els altres volums; el cap hi afegeix que en traduccions directes, tot i la punta de pena perquè, ara que seria l’hora de tancar la carpeta, el cert és que traduir en Karl Ove m’ha agradat. (Però si us avorriu llegint-lo també us entenc, eh?)

Anuncis

La mare fa llibres

Bé, en honor a la veritat cal dir que més aviat ajuda a fer-los, i que a més de llibres fa altres coses, però per explicar a una criatura petita a què dedico la major part del temps que ella passa a l’escola, o per què de tant en tant me’n vaig tota la tarda a la biblioteca o desaparec darrere  l’ordinador, doncs és una bona síntesi. El que passa és que llavors es queixa que són llibres de grans, avorrits i plens de lletres, que a ella no li serveixen per a res…

obrint el paquet

Paquets interessants!

És cert havia fet alguna coseta per a públic infantil i juvenil, però res semblant als contes que mirem, expliquem o comencem a llegir. Per això em va fer molta il·lusió quan aquesta primavera (que ha estat molt fructífera, ja ho veieu) em van proposar de col·laborar amb una editorial de literatura infantil que tot just començava: Bira Biro. Quan em van explicar el projecte vaig quedar encantada, perquè al darrere hi havia gent amb experiència i amb la voluntat de fer un bon catàleg, posant-hi tota la cura que exigeixen els llibres per als més petits. Ara ja podria ensenyar llibres macos i amb dibuixos!

La cosa també tenia un punt de repte. D’una banda, pel respecte que sempre em fa treballar per a nens: no els pots complicar les coses, ni tampoc mastegar-les-hi massa, i sovint hi ha textos d’aquells aparentment senzills en què es nota qualsevol relliscada… De l’altra, es tractava de corregir les versions en castellà, que no és la llengua en què prefereixo escriure, si bé sempre hi he anat treballant d’una manera o altra. Però bé, els reptes són per afrontar-los i crec que l’esforç ha valgut la pena.

A més, quan van sortir els primers llibres, van tenir el detall d’enviar-nos un lot a les correctores, que a casa va fer moltíssima il·lusió (aquestes coses no passen cada dia). I poder assenyalar «els llibres de la mare» als aparadors no té preu!

En Billy practica per ser un bon pistoler.

De tota la colla, a casa ha triomfat sobretot en Billy, un petit hàmster que de gran vol ser cowboy, i la barreja de contes i jocs també ha despertat interès. Però ara a la tardor encara ha d’arribar en Jake, un nano que em va caure molt bé, i després el conte de la Lola, amb uns dibuixos preciosos, i després un que si surt a temps serà un bon regal de Reis… En fi, que si la secció infantil de la llibreria ja us semblava el camí de la ruïna per totes les coses maques que tenen (i són llibres, educació, no un caprici!), ara n’hi trobareu unes quantes més. I jo, contenta d’ajudar a fer-les.


El noruec (reconcentrat) que t’explica la vida

La mort del pare: portada

M’agrada molt la portada; és la de l’edició noruega, i el seu autor surt al llibre.

Una de les coses que m’agraden de la feina de traductora és l’oportunitat de descobrir obres i autors que altrament no hauria llegit o haurien quedat oblidats al fons de la pila, com segur que m’hauria passat amb Karl Ove Knausgård i La meva lluita. Havia vist alguna cosa sobre un escriptor noruec més o menys de la meva quinta que s’havia posat a explicar detalladament la seva vida i cabòries amb gran èxit, però no m’havien vingut especials ganes de llegir-lo (entre altres coses perquè són sis volums, i com a lectora de fantasia curta de temps més aviat em sobren sagues que no al contrari).

Però quan l’Eugènia Broggi (per a qui havia fet coses a Empúries, sense tractar-hi directament) es va posar en contacte amb mi per traduir La mort del pare, vaig dir que sí, encara que fos una d’aquelles feines que en un món ideal no s’haurien de fer així, perquè no sé gens de noruec i he treballat a partir de la traducció anglesa. A banda dels motius evidents relacionats amb el pagament de factures i tal, la veritat és que no havia treballat mai per a L’Altra Editorial i en tenia moltes ganes, i que quan vaig llegir la impressionant arrencada del llibre vaig decidir que no volia deixar-ho passar.

Sobre l’autor i els llibres s’ha publicat força cosa per Internet, i poc hi puc afegir: Knausgård es dedica a explicar el que li  passa, per fora (hi ha coses que Déu n’hi do) i per dins, amb voluntat de ser absolutament sincer. Això vol dir que s’hi pot trobar descripcions detallades de com torna del despatx a casa, per exemple, reflexions sobre la vida i l’art, i també pensaments privats d’aquells complicats i normalment inconfessables que poques vegades s’arriben a explicar… I ell a sobre ho fa amb noms i cognoms reals, de persones del seu entorn, que ara mateix deuen estar voltant per Escandinàvia (i que no sempre s’han pres bé aquest «salt a la fama»). De fet, hi havia trossos que em feien venir moltes ganes de sentir l’altra versió, la del germà, o de la dona, o d’altres participants en situacions a les quals Knausgård dóna vint-i-cinc voltes i que potser per ells no van ser tan transcendents.

L'autor, que et trobes tan bon punt obres el llibre.

L’autor, que et trobes tan bon punt obres el llibre.

El que passa, també, és que l’home sap escriure, i d’una manera que enganxa. És capaç de fer paràgrafs de dues pàgines, però també sap anar empenyent el lector perquè arribis al final sense perdre’s. Fa servir un estil d’aquells que sembla que «no té res» però en realitat té molt, senzill i enredat alhora, amb una barreja d’elements formals i oralitat que li funciona molt bé. A més, els salts endavant i endarrere de la història dosifiquen la informació i desperten la curiositat per omplir els buits entre els que tenim tirada a llegir «per saber què passa» (tot ajuda…). Pel que fa als contres, si em pregunteu si no hauria pogut fer el mateix amb menys pàgines, personalment diria que sí. No puc evitar pensar que altres autors han fet servir el conte per transmetre la mateixa mena de reflexions i intuïcions, amb la virtut de la concisió. Però Knausgård tria un camí diferent, opta pels detalls i l’acumulació, i per tant no sé fins a quin punt la comparació seria vàlida. I si t’agrada escoltar el seu narrador, doncs ja està bé que xerri estona…

Quant a la traducció, el gran què era traslladar al català aquesta veu; és la mena de cosa que mai no sé explicar bé com es fa, i per tant perdoneu que no en parli gaire. El primer quart del llibre se’m va fer molt difícil i avançava molt lentament (les primeres pàgines sempre fan pujada, i aquestes em van semblar especialment dretes), fins que no vaig estar completament «ficada» al llibre i la cosa va anar fluint cada cop més (potser pels canvis de moment i situació a la segona meitat, no ho sé). També cal dir que, pel que he llegit, la traducció anglesa de Don Barlett és molt bona i és possible que en part m’hagi desbrossat el camí, però tampoc no podria assegurar-ho. Una altra mena de possibles problemes de traducció, els de com tractar elements de la vida noruega que no corresponen exactament amb els nostres, no em van fer patir especialment; a més, em donava tranquil·litat el fet de saber que alhora s’estava traduint el volum 3 directament del noruec al català, i que hauria pogut recórrer a l’editorial si feia falta (que no ha calgut). I també hi havia la traducció castellana de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo, que he consultat puntualment.

I ara què? Doncs no us puc prometre que em llegiré tots els llibres més enllà de la feina, perquè sis volums són moltes pàgines, el temps és limitat i de vegades penso que prou cabòries em faig jo soleta…  En tot cas, m’alegro d’haver llegit Knausgård (gràcies, Eugènia!) i de l’oportunitat de traduir la seva veu.


Dotze citacions, un homenatge

I també un repte, ara us ho explico.

Com segurament sabeu, ahir es va morir Terry Pratchett, un autor de novel·les d’humor i fantasia pel qual tinc un afecte especial, almenys per totes les vegades que m’ha fet riure amb ganes. La notícia ha corregut per la xarxa i entre els comentaris n’hi havia que lamentaven que no s’hagi traduït mai al català, una opinió que comparteixo plenament (entre altres coses perquè penso que, amb l’èxit que van tenir sèries com L’escurçó negre a TV3, la cosa hauria pogut funcionar) i que he expressat alguna vegada.

Com a traductora, a més, no puc deixar de pensar en com seria traduir Pratchett i la feinada que suposaria: per començar, els seus llibres contenen una bona dosi de paròdia dels clixés de la fantasia èpica (un cànon molt més desenvolupat en anglès que en català), entre un bon grapat de referències literàries i culturals de de tota mena, amanits amb jocs de paraules, humor absurd, exageracions i amb un to entre irònic però alhora molt humà… Un bon repte, em sembla, que més d’una vegada m’havia passat pel cap.

I bé, després de llegir articles i reculls de frases, avui m’he decidit i ho he provat. M’he passat una bona estona a la llarguíssima pàgina de la Wikiquote dedicada a Discworld (Discmón? Mondisc? Com en diríem?), i n’he sortit amb una dotzena de frases i fragments:

La ploma¹ és més forta que l’espasa… si l’espasa és molt curta, i la punta de ploma està molt esmolada. (The Light Fantastic, 1986)

Si bé el cos havia vist força món, la ment mai no li havia anat més enllà de l’interior del cap. (Equal Rites, 1987)

En Grampone el Blanc. Acabarà sent en Grampone el Gris si no va més amb compte amb la bugada. Ja t’ho dic jo, nena, un mag blanc només és un mag negre amb una bona majordoma. (Equal Rites, 1987)

Allò era real. Fins i tot era més real que la realitat. Allò era història. Potser no era veritat, però això no hi tenia res a veure. (Wyrd Sisters, 1989)

Els dies passaven pacientment, un darrere l’altre. Molt al principi del multivers havien intentat passar tots alhora, però no havia anat bé. (Wyrd Sisters, 1989)

Deien que a Ankh-Morpork la vida valia molt poc. Evidentment, anaven ben errats. La vida sovint resultava molt cara; era la mort, que podia sortir de franc. (Pyromids, 1989)

El pit de Lady Ramkin es va alçar i va caure com un imperi. (Guards! Guards!, 1989)

Una bona llibreria només és un forat negre refinat i que sap llegir. (Guards! Guards!, 1989)

De vegades és millor encendre un llançaflames que maleir la foscor. (Men at Arms, 1993)

A la cort de Hunghung, l’assassinat era el pa de cada dia; de fet, el pa de cada dia era un mitjà habitual. (Interesting times, 1994)

A LA GENT SÍ QUE ELS PASSA TOTA LA VIDA PEL DAVANT ABANS DE MORIR. AQUEST PROCÉS S’ANOMENA VIDA. (The Last Continent, 1998)

«No li pots preguntar res, és màgia. No t’explica res, és màgia. No saps d’on ha sortit, és màgia! Això és el que no m’agrada de la màgia, ho fa tot per art de màgia!» (Comandant Vimes, Thud, 2005)

Segur que es poden millorar, i hi ha altres frases més bones que no em veia amb cor de traduir sense passar moltes més hores amb el cap en aquest món, però espero que aquesta petita mostra valgui com a recordatori i homenatge. (I també que no vingui ningú a dir-me que la tregui per qüestions de drets d’autor, que últimament no se sap…)

Nota:

1. En un recull en castellà, ho he vist traduït com  bolígrafo; suposo que no coneixien el llibre, ni se’ls va acudir que la fantasia clàssica gasta més aviat poca tècnica…

Actualització (11-3-2015):

Després de publicar l’apunt, aquest cap de setmana m’he assabentat que s’està preparant un muntatge en català de Wyrd Sisters (l’adaptació teatral) a Barcelona, i en Miquel de Saragatona ha trobat un petit conte traduït aquí (per algú que no sabia puntuar diàlegs en català, aviso). Engrunes…


Dos colofons

A banda d’una paraula d’aquelles que sempre dubtes si porta ela geminada, el DIEC ens diu que el colofó és una «inscripció o anotació posada al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió i altres circumstàncies referents al llibre». Una cosa d’aquelles en les quals només i fixem els lletraferits i altra gent estranya, vaja, de la qual moltes vegades es prescindeix i que de fet sol ser un «imprès tal dia a tal lloc» força avorridot.

Però altres vegades els responsables del llibre hi han posat un extra d’atenció per afegir una mica de gràcia a les «circumstàncies», i el resultat recompensa la curiositat del lector que es mira aquelles paraules al final de tot. Últimament n’he trobat un parell d’exemples, i he pensat a deixar-los aquí al blog (feu clic a les fotos per veure’ls millor). Si en coneixeu d’altres i teniu ganes d’explicar-ho, ja sabeu que la secció de comentaris és oberta.

 

HamidEl primer, que ja havia ensenyat pel Twitter, correspon a Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, de Mohsin Hamid (un llibre molt recomanable, per cert). Aquí l’editorial té el detall de reconèixer la feina de tothom que ha contribuït a fer el llibre, tant els que solen sortir a la pàgina de crèdits com el que no, i aprofita per apel·lar a la bona voluntat del lector satisfet.

 

bocavulL’altre és el del Vocabulvari eròtic de la llengua catalana, que des de no fa gaire corre pels prestatges de consulta de casa (que a les novel·les hi surt de tot, i en això també costa trobar la paraula justa). Aquí s’ho han pres amb més alegria i han jugat amb el tema del llibre i la tradició d’esmentar el sant del dia al colofó, diria que amb prou enginy.

I aprofito l’esment al beat Ramon Llull, protector de traductors i un personatge dels que em cauen bé, per recordar que justament avui es commemora la seva festa. Posem-li una espelmeta virtual.


Coses que fan els escriptors quan no fan d’escriptors

PortadaCom que ja fa molt que no parlo de lectures, he pensat que escriuria una mica sobre un llibre que toca molt de passada els temes del blog, però que m’ha anat acompanyant últimament per transports públics i sales d’espera. Es titula Trabajos forzados, l’ha escrit Daria Galateria (i traduït Félix Romero) i el subtítol deixa més clar de què va: Los otros oficios de los escritores. En efecte, es tracta d’un recull de peces (podrien ser perfectament reportatges de dominical reciclats) sobre vides d’escriptors, centrant-se en els oficis no relacionats amb la literatura que van exercir per guanyar-se la vida, més o més empesos per la necessitat.

El conjunt de biografies resulta molt variat: escriptors més o menys coneguts, en circumstàncies molt diverses i dedicats a tota mena d’activitats. N’hi ha de rics, d’altres que viuen enfonsats en la misèria i també els que es troben en punts intermedis. Alguns tenen vides d’allò més insulses (almenys vistes des de fora), mentre que d’altres donarien per a una novel·la d’aventures. Personalment, m’ha fet gràcia el cas de l’única escriptora, Colette, dedicada a aprofitar la seva fama literària per vendre cosmètics i el que ara en diríem marxandatge, però n’hi ha per triar i remenar. En podeu veure la llista en aquest punt de llibre (feu-hi clic per ampliar):

Dramatis personae

I enmig de tot això hi ha l’escriptura, i les diferents maneres que tenen d’enfocar aquesta activitat i relacionar-la amb la resta de la seva vida. Ara bé, no espereu explicacions sobre obres literàries; si coneixeu els autors, bé, i si no, aquest no és el millor llibre per esbrinar què van escriure o la importància que va tenir, més enllà de les repercussions públiques del personatge. En qualsevol cas, les biografies estan explicades de forma amena, amb voluntat de retratar l’escriptor (i de vegades el seu entorn) sense perdre l’interès del lector.

No és un d’aquells llibres que t’atrapen i et canvien la vida, però sí una lectura agradable, amb una edició bonica i cuidada, que s’agafa amb gust i es pot deixar sense problemes quan les circumstàncies ho demanen. Permet passar una bona estona sense haver de fer grans esforços ni caure en l’estupidesa, i fins i tot pot afegir alguna pinzellada al vernís cultural de cadascú, que mai no fa nosa. Jo l’he anat llegint a estones durant unes quantes setmanes i diria que s’adiu molt amb el format.

I finalment, no he pogut evitar fer-me la pregunta: algunes d’aquestes vides, les més interessants, les hauria explicat algun llibre si els protagonistes no fossin escriptors famosos?


Una de Brunetti

Sí, ja sé que sembla que me n’hagi anat de vacances sense avisar, però va ser acabar-se el curs escolar i animar-se’m la vida per altres bandes, i amb una calor que no em motiva precisament per escriure… Tot i això, no volia que passés el mes en què mig món desconnecta sense parlar de l’últim llibre que he traduït. (Que si no canvien aviat les coses, serà l’últim en molt temps, perquè per desgràcia no en tinc cap a la impremta o en perspectiva.)

lou-dor_Es tracta de L’ou d’or, de Donna Leon, l’últim cas del comissari venecià Guido Brunetti. He de confessar que, si bé coneixia de nom la sèrie, gairebé no n’havia llegit res, i que després de traduir-ne una novel·la i llegir-ne alguna altra continuo sense ser-ne fan, però és més per una qüestió de gustos personals que de falta de mèrit de les obres. Em fa la sensació que, després d’una vintena d’anys i de llibres, el comissari Brunetti ja té una edat i això, sumat al  temperament reflexiu, dóna al llibre un to pausat, sense estridències (em ve al cap la paraula crepuscular, tal com la fan servir alguns crítics de cinema, però no sé si seria ben bé això). Aquí no hi ha grans conspiracions, baixos fons ni assassins sanguinaris, sinó molta vida de cada dia, amb petites alegries i plaers, misèries, preocupacions i neguits difusos, i un mal que no per quotidià es descobreix menys terrible (incloent-hi la crisi i unes corrupteles que a casa nostra també ens sonen massa).

Com a traductora, l’encàrrec em va suposar incorporar-me a un univers amb una llarga història de traduccions al darrere (algunes de gent que respecto molt, espero no haver fet baixar el nivell general). Això vol dir que, a banda del procés no del tot conscient d’agafar-li el to a la cosa, em vaig trobar que moltes decisions de traducció ja estaven preses, com ara les de mantenir o adaptar els càrrecs, i com tractar les paraules italianes que esquitxen l’original anglès. De vegades vaig patir una mica per coses que jo no hauria fet igual, però també és veritat que trobar algun problema ja resolt et treu un pes de sobre. En qualsevol cas, m’ho vaig passar malament havent d’escriure els noms dels personatges sense article al davant: és una decisió legítima, i en un entorn en què la meitat de personatges es diuen pel cognom l’entenc, però que algú es refereixi a la seva dona com «Tal» en lloc de «la Tal» em continua costant molt. Res, són dèries de les que tenim els del gremi…

L’altra cosa del llibre que us voldria comentar és el títol. Inicialment més aviat desposta, fa pensar en coses que no tenen res a veure amb la història, i jo mateixa vaig haver de comprovar si la referència era la que era o potser se m’havia escapat alguna cosa. De fet, diria que cal arribar al final de la trama per veure-li el sentit, i aleshores sí que encaixa. Quan hi estava treballant vam intercanviar algun missatge amb l’editora sobre la possibilitat de canviar-lo (jo estava esperant al final de la traducció per veure si tenia alguna inspiració, perquè tot el que se m’acudia tirava massa cap al melodrama), però al final vam acabar cenyint-los al The Golden Egg original.

Que si el recomanaria? Doncs si us cauen bé en Brunetti i tots els qui l’envolten crec que us agradarà retrobar-los. I si us ve de gust llegir novel·la negra tranquil·la, sense sang i fetge però amb una bona dosi d’observació, tampoc no em sembla una mala tria: sense ser experta en el gènere, diria que els personatges i la història tenen el seu què, i visitar Venècia, ni que sigui només en la ficció,* sempre és agradable… A més, el llibre passa a la tardor i hi arriba la fresqueta, que pot ser un antídot a les calorades d’agost.

* Si compreu el llibre en català, trobareu una butlleta per al sorteig d’un viatge a Venècia que organitza l’editorial. Diu hi ha temps fins que s’acabi l’any, així que ja ho sabeu.


I tu què dius que fas, nena?

FoundBookCoverSegurament, a molts ens han fet alguna variació d’aquesta pregunta, i si la resposta inclou una paraula estranya com ara filologia —o una com interpretació, que es pot entendre del revés—, es comença a perfilar una conversa incòmoda, sobretot si en algun moment surt la frase «Ah, idiomes!»…

No sé si els autors de Found in translation es devien trobar alguna vegada en situacions així, però el cert és que per mi la pregunta «I tu, què fas?» (o més en general, «I què fa un traductor?») se’m feia molt present mentre llegia. Perquè el llibre és això: una repassada de la quantitat de coses que els traductors i intèrprets arriben a fer, i de com el món no seria el que és sense ells. Agafeu una secció del diari, un sector econòmic, un aspecte qualsevol de la vida, rasqueu una mica, i segur que hi trobareu traduccions i traductors.

Els autors, Jost Zetzsche i Nataly Kelly, són prou coneguts en aquest món i molt actius a Internet. Per fer aquest llibre s’han posat en contacte amb traductors i intèrprets en circumstàncies d’allò més diverses (pel que fa a llengües de treball, situació geogràfica, formació, especialitats…) i han elaborat un seguit de breus presentacions, anècdotes o pinzellades sobre l’ofici. N’hi ha que potser estan una mica massa vistes pels que ens hi dediquem, com els catàlegs de noms comercials desafortunats quan canvien d’idioma. D’altres, en canvi, són situacions en què mai no havia pensat, o que m’han fet venir curiositat sobre com s’hi deu treballar, i que de tant en tant m’han fet gràcia o m’han deixat amb una mica d’ai al cor.

Agafem per exemple el capítol 5, dedicat a «els plaers i el gaudi dels sentits» (traducció lliure i provisional). En una quarantena de pàgines, hi trobem:

  • traducció de novel·la romàntica: de Lolita de Nabokov a Harlequin;
  • traducció de pornografia;
  • la història d’un japonès que el 1957 va començar a traduir amb les cartes d’amor entre soldats nord-americans i dones d’Okinawa;
  • postals de felicitació destinades als hispans dels Estats Units (dues llengües, dues cultures);
  • traduccions i interpretacions per vendre operacions d’estètica i «turisme mèdic»;
  • traducció per a marques de moda de luxe;
  • una empresa que es dedica a anticipar tendències de moda arreu del món, amb una plantilla de traductors per recollir i difondre informació arreu;
  • intèrprets en concursos de bellesa de l’estil de Miss Univers;
  • la traducció de notes de tast i el món del vi.

I vuit o deu apartats més, barrejats amb curiositats diverses sobre les llengües. Els temes de la resta de capítols van de la política a les noves tecnologies, passant pels negocis, la salut, les religions o el lleure.

El gran inconvenient del llibre, a parer meu, és que el fet de tenir un abast tan gran li treu profunditat. I no vull dir que sigui poc seriós, compte: inclou un apartat de notes i fonts, un índex alfabètic i una pàgina d’enllaços per a qui vulgui saber-ne més. Però toca tants punts que no té temps d’entretenir-s’hi gens i, per exemple, tot i haver conegut una gran varietat d’intèrprets, jo m’he quedat amb la sensació de saber tan poc d’interpretació com abans de llegir-lo, perquè de fet no m’han explicat com treballen, ni hi ha una reflexió dels autors sobre què tenen o deixen de tenir en comú. És clar que tampoc no crec que fos això el que volien aconseguir amb el llibre, que d’altra banda és una lectura força amena.

En resum, personalment jo no diria que és una obra imprescindible a la prestatgeria d’un traductor, però sí una declaració d’«orgull traductor» interessant i de bon llegir per a tothom que li interessi el tema. Segur que hi trobareu alguna anècdota que us farà gràcia, i que si cal us podrà ajudar a explicar tot el que els traductors i els intèrprets arriben a fer.


Una temporada a Westeros

Per molta gent, avui és diumenge de Pasqua. I per molta gent, avui és el dia de l’estrena als Estats Units de la tercera temporada de Joc de trons. Cadascú s’apunta al calendari el que vol, i jo aprofitaré el segon esdeveniment per parlar de l’experiència que va ser traduir Cançó de gel i foc (concretament, un terç dels llibres 1 a 4). N’hauria d’haver escrit un apunt fa temps, quan van sortir els llibres, però volia fer-ho tan bé que mai no trobava el moment i ja sabeu què passa quan ajornes massa les coses… En fi, almenys ara deixo quatre notes.

Aquí, tots apilats.

Aquí, tots apilats.

L’any 2011, quan es va publicar la traducció d’Un bon partit, un novel·lot que passa de molt el miler de pàgines, vaig estar a punt d’acabar el meu comentari dient que només faltava que em fitxessin per traduir els totxos de George R.R. Martin… i a mitjan juliol em van trucar per proposar-m’ho. Vaig dir que sí de seguida perquè, tot que sóc lectora de fantasia i ciència-ficció de tota la vida, mai no havia tingut oportunitat de posar-m’hi com a traductora, i el cert és que em feia il·lusió. Havia llegit els dos primers volums de la saga feia anys (em vaig despistar a mig tercer) i en tenia bon record, a més d’haver sentit a parlar bé tant dels llibres com de la sèrie de televisió, fins al punt que estava pensant si tornar a enganxar-m’hi.

Els d’Alfaguara s’havien marcat un calendari de producció molt bèstia (un llibre cada dos mesos, aproximadament) per tenir-ho tot al carrer el maig de 2012. Això suposava dividir la feina entre tres i, com que volien treure el quart i el cinquè alhora, al final es va decidir incorporar una altra traductora que es dediqués en exclusiva a l’últim volum. Així, va quedar l’equip següent: Mercè Santaulària (que va engegar el primer llibre), Esther Roig (al peu del canó de l’1 al 4), Imma Estany (que es va afegir al llibre 2, i fins al 4), Mar Albacar (amb el llibre 5, sabia tot el que havia de passar abans que nosaltres) i una servidora. I realment érem un equip, perquè si per traduir qualsevol llibre a mitges sense que es noti gaire cal coordinació, per recrear tot l’univers de Westeros i companyia ja us ho podeu imaginar… Ens escrivíem pràcticament cada dia i teníem un grapat de documents compartits amb noms propis i comuns, llinatges, profecies, cançons i material de tota mena. De fet, quan vam acabar la feina encara vam organitzar un parell de dinars per celebrar-ho.

La portada del primer llibre, clarament enfocada a la tele.

La portada del primer llibre, clarament enfocada a la tele.

Una de les poques coses que ens van dir des de l’editorial era que creien que gran part dels lectors vindrien de veure la sèrie de televisió en castellà, i que penséssim en ells a l’hora d’adaptar noms i similars, per no despistar-los massa. En general els vam fer cas i vam tenir la versió castellana present, sobretot a l’hora de marcar criteris, però també ens en vam allunyar quan convenia. Per exemple, Desembarco del Rey és fidel al King’s Landing original i no sona malament del tot, però no podíem posar Desembarcament i que quedés mínimament natural, per la qual cosa al final vam optar per un Port Reial més vague, però també més creïble com a topònim.

Potser el que més ens va costar de traduir, el nom al qual vam estar donant més voltes, va ser el dels ditxosos llops, els direwolves. Resulta que no són animals completament inventats, sinó basats en unes bèsties prehistòriques que hi va haver a Amèrica; però els paleontòlegs d’aquí no s’hi devien dedicar gaire, perquè a partir del nom científic no vam trobar cap nom comú que ens pogués fer servei. A la traducció castellana en diuen huargos, una solució prou raonable que entronca amb les llegendes nòrdiques i l’obra de Tolkien, i després de discutir-ho pensàvem tirar per aquest camí i comentàvem la millor manera d’escriure-ho (a les traduccions de Tolkien vam trobar tant huargs com wargs, o potser era millor adaptar-ho com a vargs?). Però aleshores ens vam adonar que al cap d’un parell de llibres sortien els wargs, que en aquest món són uns humans amb capacitats especials; amb un nom tan semblant, fer servir huargs per als llops eren ganes de confondre el lector, o fer-li veure unes relacions que no estàvem segures que existissin (i l’autor ja és prou recargolat deixant pistes). Vam decidir deixar huargs per a les persones (escrit tal com sona) i buscar un adjectiu que donés a entendre que aquells llops eren especials. Ens va costar molt trobar-ne un que tingués les connotacions necessàries, ens agradés a les tres, sonés bé i es pogués repetir sense ser carregós, fins que al final es va quedar en llops fers. (Em sembla que en això vam acabar coincidint amb una traducció al català de part del primer llibre que va treure Devir fa anys, però a mi em van dir que no valia la pena i no vaig arribar a llegir-la.)

Les altres portades ja s'assemblaven més a les dels llibres anglesos.

Les altres portades ja s’assemblaven més a les dels llibres anglesos.

Després vam haver de resoldre uns quants noms més d’animals i plantes que inicialment no sabíem si eren reals o inventats (és el que té traduir novel·la fantàstica), però cap no ens va donar tanta feina. Aquí voldria esmentar un element destacat d’aquest procés de traducció: la quantitat d’informació que es podia trobar a Internet, aportada pels seguidors de la saga i sovint de força qualitat. En anglès hi ha la completíssima enciclopèdia de Westeros.org (molt útil per saber si aquell poble o personatge amb el nom del qual t’estàs barallant surt només de passada o bé resulta que després és important, i més cal vigilar els possibles jocs de paraules) i els fòrums en castellà d’Asshai.com també ens van resoldre algun dubte, per posar els dos exemples que ara tinc més presents.

Tot plegat, una llarga temporada de feina dura però a la seva manera gratificant. La veritat és que quan veig els totxos a les llibreries encara me’ls miro amb afecte, tot i que el resultat final no sigui perfecte i hagués guanyat amb una mica de repòs i més temps per fer la polida final. Pel que he llegit, els llibres han sortit amb més errates del que convindria, però és que si el nostre calendari era ajustat, el de les correctores directament era una bogeria. A més, tinc entès que tota la part de maquetació i galerades es va fer a Madrid, i sospito que no estaven acostumats a treballar en català (sense buscar-ho, vaig veure un parell d’«está» amb l’accent girat que posaria la mà al foc que no eren al Word, i que em van fer pensar en algun programa d’autocorrecció pixant fora de test). Curiosament, però, amb Joc de trons és com més a prop he estat que em premiessin una traducció, perquè va ser finalista del Premi Ictineu 2012 que atorga la SCCFF.

I ja plego. Evidentment, un grapat de mesos i un fotimer de pàgines donen per explicar més coses (saber que possiblement hi ha fans que llegiran i rellegiran buscant tots els detallets té la seva angúnia especial), però em sembla que ja m’ha quedat un apunt prou llarg. De tota manera, recordeu que teniu els comentaris per continuar parlant de qualsevol aspecte que us interessi: digueu-hi la vostra, que jo miraré de contestar.

En qualsevol cas, si un dia o altre en Martin acaba The Winds of Winter i la volen traduir al català, que m’avisin, que jo m’hi apunto.


Un llibre dur

Aparentment, en Galen, malgrat les obsessions que el persegueixen, és un noi normal i corrent. Aparentment, la seva mare, malgrat els records que la torturen, és una dona normal i corrent. Aparentment, la tia, la cosina i l’àvia, malgrat les misèries que les roseguen, són persones normals i corrents. Aparentment, tots ells conformen el retrat més o menys insípid i perfectament plausible d’una família normal i corrent americana dels anys vuitanta del segle XX.

cobertaAixí comença el text de la contraportada, de Terra, de David Vann, l’altra de les dues traduccions meves que es van publicar el febrer. Si coneixeu l’autor, ja us podeu imaginar que darrere d’aquests «aparentment» s’amaguen drames i misèries terribles, però arrelats en aspectes molt bàsics de la naturalesa humana, que porten a la devastació (més o menys acompanyada per l’entorn i els paisatges) i a la destrucció dels personatges. En les entrevistes que li he llegit, Vann sempre parla de tragèdia grega i, sí, és això.

Terra és un llibre dur, dels que fan patir. El que passa és que l’autor sap escriure (encara que en temes de puntuació i gramàtica no sigui precisament un purista) i la prosa té una força tremenda que t’arrossega i fa que no paris de llegir encara que t’ho estiguis passant fatal. Si en voleu saber més, en podeu llegir ressenyes més completes aquí (deixa bé la traducció, iupi!) i aquí.

D’altra banda, Terra per mi va ser un llibre dur de traduir. Quan me’l van proposar no ho semblava tant, i com que venia de traduir un parell de llibres amb abundància de subordinades i paràgrafs llargs i complexos, l’estil despullat i les frases curtes més aviat em venien de gust. Anava ben errada. Vaig ensopegar amb totes les diferències bàsiques entre l’anglès i el català, com ara que tenen un munt de paraules d’una o dues síl·labes per indicar maneres de caminar (quan en català ho fem amb adverbis i complements), o la facilitat amb què un nom com ara shovel (‘pala’) es converteix en verb, de manera que una acció senzilla retratada amb quatre paraules es podia convertir una trampa. Les frases de Terra són breus, senzilles i potents, i sovint costava expressar el mateix sense complicar-les ni deixar-se res per dir (ni sortir del cap del protagonista, i sense parar d’empènyer el lector cap endavant). I la cuina dels americans blancs i pobres té cops amagats: plats que al llibre són el més normal del món no resulten fàcils d’identificar pels lectors catalans, i tampoc no convé entretenir-se a explicar-ho.

dirtSegurament el títol no és el millor exemple del que estava explicant, però m’agradaria comentar-lo una mica. Estic convençuda que Terra és la millor traducció del Dirt original, i la que té més força i riquesa. Però no tota la terra és dirt, i dirt també vol dir ‘brutícia’, o segons com ‘fang’, i fins i tot pot ser la «pols» de la frase «cendra a la cendra, pols a la pols»… Ja us podeu imaginar la quantitat de connotacions i els camins per on poden portar, oi?

Posats a patir, durant la traducció també patia per una cosa curiosa. El llibre passa als anys 1980, una època en què jo ja tenia ús de raó, estudiava anglès amb una mica de nivell i començava a comprar diccionaris grossos (l’anglès-català de la GEC és del 83), i en principi tot el llenguatge que hi sortia em semblava normal (de fet, per mi la narració té un punt d’intemporal). Però em preocupava que hi hagués alguna expressió evidentment vuitantera pels lectors originals, que a mi se’m passés i el material de consulta no m’avisés… Ja veieu com podem ser de complicats els del gremi.

En resum, que va ser un procés de traducció difícil, en què si m’entretenia gaire a donar voltes a cada pas la cosa no fluïa, i si em concentrava a escriure a raig per agafar-li el ritme i repassar-ho després tampoc no avançava bé. Potser hauria calgut dedicar-hi mesos, fer un esborrany, deixar-lo reposar unes setmanes, tornar-hi, rumiar-s’ho… Però amb els calendaris editorials d’avui dia això és gairebé impossible d’aconseguir, i els números tampoc no sé si quadrarien. El resultat va ser que el corrector* va haver de treballar a consciència i, gràcies a les seves propostes i a una repassada a fons de les proves, ha sortit la traducció que ara és a les llibreries.

Terra no és un llibre que recomanaria a qualsevol. De fet, si algú us diu que és una anada d’olla, depressiva a no poder més i amb les comes escampades de qualsevol manera, doncs s’hi pot estar més o menys d’acord, però de motius en té. Ara bé, si la follia, la tragèdia i l’estil de Vann no us espanten, aquest és un llibre amb una força tremenda, dels que costen d’oblidar.

***

* Si sovint es diu que els traductors estan poc reconeguts (i remunerats), en el cas dels correctors ni us ho explico. Si no l’anomeno és en part per desmemòria i en part perquè no sé si vol sortir, però si passes per aquí, saluda, que t’aplaudirem com et mereixes.