Dos colofons

A banda d’una paraula d’aquelles que sempre dubtes si porta ela geminada, el DIEC ens diu que el colofó és una «inscripció o anotació posada al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió i altres circumstàncies referents al llibre». Una cosa d’aquelles en les quals només i fixem els lletraferits i altra gent estranya, vaja, de la qual moltes vegades es prescindeix i que de fet sol ser un «imprès tal dia a tal lloc» força avorridot.

Però altres vegades els responsables del llibre hi han posat un extra d’atenció per afegir una mica de gràcia a les «circumstàncies», i el resultat recompensa la curiositat del lector que es mira aquelles paraules al final de tot. Últimament n’he trobat un parell d’exemples, i he pensat a deixar-los aquí al blog (feu clic a les fotos per veure’ls millor). Si en coneixeu d’altres i teniu ganes d’explicar-ho, ja sabeu que la secció de comentaris és oberta.

 

HamidEl primer, que ja havia ensenyat pel Twitter, correspon a Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, de Mohsin Hamid (un llibre molt recomanable, per cert). Aquí l’editorial té el detall de reconèixer la feina de tothom que ha contribuït a fer el llibre, tant els que solen sortir a la pàgina de crèdits com el que no, i aprofita per apel·lar a la bona voluntat del lector satisfet.

 

bocavulL’altre és el del Vocabulvari eròtic de la llengua catalana, que des de no fa gaire corre pels prestatges de consulta de casa (que a les novel·les hi surt de tot, i en això també costa trobar la paraula justa). Aquí s’ho han pres amb més alegria i han jugat amb el tema del llibre i la tradició d’esmentar el sant del dia al colofó, diria que amb prou enginy.

I aprofito l’esment al beat Ramon Llull, protector de traductors i un personatge dels que em cauen bé, per recordar que justament avui es commemora la seva festa. Posem-li una espelmeta virtual.

Anuncis