Els temps canvien

L’altre dia, fent un tomb per una gran superfície llibretera, vaig anar a parar a la secció de papereria i complements, i em vaig aturar davant dels faristols. Pels que no us hi hagueu trobat, no fa gaire, quan la majoria d’originals eren en paper (i podien ser llibres gruixuts en tapa dura), un bon faristol era imprescindible. I no us penseu que sempre fos fàcil d’aconseguir. Si en el moment que el necessitaves no estaven de moda, et podia tocar voltar per papereries i botigues de regals fins a trobar alguna cosa realment útil i amb un preu raonable…

Però bé, m’estic perdent en batalletes que avui no toca explicar. Els temps van canviant, necessito menys aguantapapers, ara com ara n’estic servida i feia temps que no mirava coses d’aquestes. Per això em va cridar l’atenció aquesta imatge:

faristolsOK-1

Els faristols també són per als llibres electrònics i pantalletes diverses, és clar! Que ben posadets, l’un al costat de l’altre, amb les pàgines subjectes o el cable d’alimentació connectat! Sí, és una tonteria, però no se m’havia acudit. Constatem un cop més que els temps canvien, i que cadascú s’hi adapta com sap, com pot o com li deixen, que deia no sé qui.

Anuncis

Fora d’osques: ordinador busca llar

(Bé, tampoc no és tan fora d’osques, que avui dia en la nostra feina els ordinadors són imprescindibles i bé parlo al bloc de programari i recursos de tant en tant.)

apple_mac_classic_iiDoncs això, que per circumstàncies de la vida he de fer lloc a casa i trobar-li una nova llar al meu primer Mac (snif!), que gaudia d’un tranquil repòs al fons d’un armari. Es tracta d’un Macintosh Classic de començament dels noranta, si no exactament com el de la foto molt semblant: recordo que aleshores em va semblar un avenç que tingués disc dur (el que havia heretat abans de mon germà anava amb dues disqueteres) i llegís disquets de dues cares. Això sí, els bytes de RAM i de disc amb què aleshores feia córrer alegrement el Claris i el Word 5 avui no donarien per a dues pàgines de text i encara menys una foto…

L’acompanyen una impressora Stylewriter de l’època, la documentació original, els disquets del sistema (System Seven, si no m’equivoco) i potser algun altre programa. Tot va funcionar un grapat d’anys fins que el vaig desar, coincidint amb l’arribada del meu primer iMac (quins records!).

Si us interessa o sabeu d’alguna col·lecció que el pugui acollir, poseu-vos en contacte amb mi a blog[arrova]annallisterri.net, sisplau. No us negaré que si en trec alguna cosa no m’anirà malament, però sobretot el que voldria és donar-li un futur més digne que el camió del reciclatge.


‘Evoluixon in pronunsieixon’

Dissabte al vespre van fer La guerra de les galàxies per la tele, i la vaig posar de fons mentre planxava la bugada acumulada dels dies que hem estat fora. Encara que també l’emetien en anglès, la vam deixar en castellà, que ens venia de gust tornar sentir el Constantino Romero dient allò de «Su falta de fe me resulta molesta», entre altres frases clàssiques.

I ens va sobtar una cosa del doblatge, que ens sembla deuria ser un dels canvis en la versió modernitzada que van passar (la que té més ninots i efectes especials): l’Alec Guinness anava explicant la història d’uns «caballeros jedai», quan el meu home i jo hauríem jurat que eren «caballeros jedi» de tota la vida, o almenys de quan nosaltres havíem vist les pel·lícules al cine de petits… Serà un efecte de l’ensenyament de l’anglès, o tenim mala memòria?*

Res, que si a nosaltres ens feia gràcia com els pares i avis pronunciaven «Clark Gable» o «John Wayne», qui sap què deuen anar dient les noves generacions de friquis…

––––––

Afegit (17 d’agost): Ahir vaig veure començar El retorn del Jedi, que també la feien per la tele, i en aquesta pronunciaven «jedi» amb i, de manera que ja dubto de quina forma es va fer servir primer i quina després… Deixem-ho en misteris del doblatge, que no tinc prou curiositat ni friquisme per investigar-ho.

——-

* Els de la Wikipedia en castellà, amb tot el que expliquen de la vida i miracles dels jedis, no semblen tenir gaire clar el tema de la pronunciació.


Com ha passat el temps!

—El dia que tu vas nàixer, jo estava navegant per Internet.
(Demolidora frase de la Marta Insa que ens recorda que tenim una edat)

Doncs sí, quan em van ensenyar la pàgina aquella dels físics de Ginebra jo havia acabat la carrera, i alguna criatura que llavors ni estava en projecte ja té adreça de correu electrònic pròpia. Si el bloc i tot ja ha fet l’any un dia d’aquests…


Per molts anys, Fabra

fabraok.jpgNomés quatre ratlles per fer-me ressò dels apunts publicats a Gazophylacium sobre els 75è aniversari de la publicació del Diccionari General de la Llengua Catalana, amb unes quantes curiositats del primer diccionari «normatiu» que vam tenir. En Puigmalet parla més de la primera edició però a mi m’ha vingut al cap una de més recent, de color granat amb lletres daurades, que hi havia a casa, com a moltes cases, quan era petita. (Bé, de fet encara hi és, la que ha marxat he estat jo.) A banda d’algun diccionari escolar, deuria ser el primer lloc on m’enviaven a buscar com s’escrivia una paraula o on miràvem si «es podia dir» determinada cosa. Després van venir el de l’Enciclopèdia, el DIEC i tota la resta de volums més o menys gruixuts que ara m’omplen uns quants prestatges, però ja va ser després. Avui toca un homenatge al Fabra, ni que sigui amb aquest humil record. Per molts anys.


Sic transit gloria tele

O així passa la glòria televisiva (i perdoneu-me els de llatí pel pegat final, sense genitiu ni res).

En fi, que un dels senyals que ja comences a tenir una edat és recordar coses com ara la sèrie de televisió Poldark. No us puc explicar gaire de què anava perquè jo deuria ser bastant petita i no sé si a casa la veien, però va ser un èxit d’aquells que marquen època (crec que fins i tot hi ha —aleshores— nenes que els van posar el nom de la protagonista) i fa uns quants anys la va repetir una televisió local, em sembla. Una altra cosa que recordem els de la meva quinta és que abans, per Sant Jordi, les caixes d’estalvis regalaven llibres als clients (i per Nadal, discs!), en lloc d’intentar cobrar fins i tot per obrir-te la porta de l’oficina. I segurament alguna es va apuntar a la sèrie de moda…

poldark21.jpgSi a això hi afegim el pas del temps, i el fet que a la biblioteca de prop de casa hi ha un espai on la gent pot deixar i endur-se llibres (una mena de bookcrossing, però sense registre ni res), el resultat és el prestatge de la foto, que va mantenir un aspecte similar durant un grapat de setmanes. No sé si els exemplars eren els mateixos o s’anaven renovant, però el conjunt es mantenia…

La imatge podria ser un punt de partida per reflexionar: sobre els best-sellers, sobre les feines superurgents i superimportants que després vés a saber on van a parar i fins i tot sobre la transitorietat de la vida en general… Però és diumenge a la tarda, no vull fer filosofia i aquí tampoc no voldria passar de la (més o menys atenta) observació.