Un llibre de tipografia

De l’Enric Jardí i amb un títol llarguíssim, que bé podria donar peu a una anècdota de llibreria: oficialment es diu Veintidós consejos sobre tipografía (que algunos diseñadores jamás revelarán) y veintidós cosas que nunca debes hacer con las letras (que algunos tipógrafos nunca te dirán). Au. I per embolicar encara més la troca, de fet es podria dir que són dos llibres en un, perquè per una banda comença amb les coses que cal fer i per l’altra amb les que no s’han de fer. Sort que quan el vaig comprar encara era a taula de novetats i no vaig haver de demanar-lo…

I ara que finalment l’he llegit, m’ha agradat. Val a dir que no em dedico a la tipografia ni al disseny, però la feina dels maquetadors em queda prou a prop com perquè m’interessi i em vagi bé saber-ne una mica (però maquetar no maqueto, que si els traductors i correctors hem de fer també aquestes coses ja és un altre tema…). No sé si als professionals del gremi algunes coses els semblaran molt bàsiques, ni tampoc si és la millor introducció per a algú que no tingui ni idea de tipografia, però a mi m’ha ajudat a saber com pensen els dissenyadors i quina mena de coses han de tenir en compte.

El llibre no és gens llarg i el text és atractiu, clar i amè; alguna estona l’he obert pensant que llegiria només una recomanació i quan me n’he adonat havia passat mig llibre… A més, tots els consells estan acompanyats amb exemples i comentaris.

Quant al contingut, explica conceptes com l’interlineat i la interlletra (també definits en un petit vocabulari al mig del llibre) i diu coses de les que a mi em toquen de prop, com ara la necessitat de triar un tipus de lletra que porti tots els accents i els diacrítics que faran falta. També hi ha alguna cosa que m’ha sobtat una mica i que l’autor posa en pràctica al mateix llibre, com aprofitar les cobertes per començar a el text o la defensa de les pàgines justificades a l’esquerra.

En resum, una lectura profitosa, sobretot tenint en compte que amb un manual de tipografia més gruixut i seriós no hauria trobat temps per posar-m’hi…


Accents mítics

Tinc una temporada que semblo un exemple de la dita aquella que «a la cama no te irás sin saber una cosa más». Casualment llegeixo un apunt del Diari per a Tècnics Lingüístics que entre altres coses explica la decisió del diari El País d’aprofitar l’últim redisseny del diari per posar l’accent a la capçalera —fins ara sempre se l’havien deixat— i hi trobo una explicació per a un dels grans mites de l’ortografia (sobretot castellana però també catalana): que no cal posar accents a les majúscules, quan en realitat sempre n’han hagut de portar.

Es veu que la cosa ve de molt lluny, des que van arribar les linotípies a mitjans del segle XIX: la maquinària venia de l’estranger i no permetia aquesta possibilitat. Miro si Martínez de Sousa en diu alguna cosa. Efectivament, a les pàgines 176-177 de l’OOEA explica que quan es feien servir planxes gravades, abans dels fotolits i molt abans de la impressió digital, els accents de les majúscules tendien a trencar-se a l’hora d’imprimir i per tant, per molt que els editors els volguessin posar, de vegades sortien i de vegades no. Per tot plegat, molta gent va arribar a pensar que les majúscules no s’accentuaven. (Però sí que s’accentuen. Sempre que toca. Ho repeteixo per si de cas.)

Ha calgut esperar que avancés la tecnologia per posar aquests accents sense problemes, però aleshores ja s’havia estès el mite. Fins i tot El País ha trigat uns quants anys a arreglar la capçalera, emparant-se en qüestions d’imatge. I de tant en tant els dissenyadors encara troben alguna tipografia que els encanta i que per desgràcia no té tots els accents, però això ja és un altre tema.

Postdata: I parlant de tipografia, algú sap si el WordPress deixa fer versaletes i com? Jo no les trobo.