Curiositats knausgårdianes

De Karl Ove Knausgård i la traducció de La meva lluita ja en vaig parlar prou en l’apunt d’una mica més avall.  Però ara que n’ha sortit el segon volum també volia dir alguna cosa, i m’han uns quants comentaris intranscendents sobre el llibre i la traducció:

  • Un home enamorat és d’aquells llibres que fan obrir el Google Maps. Passa sobretot a Estocolm i, entre les peripècies immobiliàries i les grans passejades que fan els personatges, les ganes de veure per on passen i ajustar les descripcions amb imatges eren immenses. I ja no us dic les de visitar la ciutat…
  • Immensa era també l’enveja que em feien les visites d’en Karl Ove a les llibreries i com en sortia carregat. Per sort, és humà i confessa que no arriba a llegir el que compra, però la qüestió de com li cap a casa encara la tinc pendent. En algun punt dóna com a excusa que s’ho pot desgravar i jo em vaig pensar que era per ser escriptor, però a la Setmana del Llibre en Català algú va dir que ho podia desgravar qualsevol… Això, enveja.
  • Hi ha moments, quan diu que s’estima molt la seva família i tal, però que en el fons ara el que més desitja en el món és estar sol i tranquil al despatx, escrivint, que jo entenia perfectament el narrador. No sóc escriptora ni em sento especialment «artista», però és veritat que hi ha feines durant les quals he tingut aquesta sensació… És greu?
  • Després d’entregar els llibres, en un article d’aquells amb llistes de mots «intraduïbles» (tema que donaria per a un apunt, per cert), al final de tot, vaig trobar una paraula noruega que em va fer entendre per què quan traduïa m’havia entretingut justament en aquella frase. I recordar que, entre altres coses, traduir són un milió de detalls.

Per la part que em toca, ja està. Si heu tingut moments semblants, amb aquest autor o algun altre, i voleu compartir-los, podeu aprofitar els comentaris d’aquest apunt. Perquè no dec ser l’única que es fixa en detalls d’aquests, oi?

I si esteu enganxats a Knausgård, recordeu que fa temps que teniu el tercer, L’illa de la infantesa, traduït del noruec per Alexandra Pujol. Ara m’agradaria que l’obra funcionés i anessin sortint en català els altres volums; el cap hi afegeix que en traduccions directes, tot i la punta de pena perquè, ara que seria l’hora de tancar la carpeta, el cert és que traduir en Karl Ove m’ha agradat. (Però si us avorriu llegint-lo també us entenc, eh?)


El noruec (reconcentrat) que t’explica la vida

La mort del pare: portada

M’agrada molt la portada; és la de l’edició noruega, i el seu autor surt al llibre.

Una de les coses que m’agraden de la feina de traductora és l’oportunitat de descobrir obres i autors que altrament no hauria llegit o haurien quedat oblidats al fons de la pila, com segur que m’hauria passat amb Karl Ove Knausgård i La meva lluita. Havia vist alguna cosa sobre un escriptor noruec més o menys de la meva quinta que s’havia posat a explicar detalladament la seva vida i cabòries amb gran èxit, però no m’havien vingut especials ganes de llegir-lo (entre altres coses perquè són sis volums, i com a lectora de fantasia curta de temps més aviat em sobren sagues que no al contrari).

Però quan l’Eugènia Broggi (per a qui havia fet coses a Empúries, sense tractar-hi directament) es va posar en contacte amb mi per traduir La mort del pare, vaig dir que sí, encara que fos una d’aquelles feines que en un món ideal no s’haurien de fer així, perquè no sé gens de noruec i he treballat a partir de la traducció anglesa. A banda dels motius evidents relacionats amb el pagament de factures i tal, la veritat és que no havia treballat mai per a L’Altra Editorial i en tenia moltes ganes, i que quan vaig llegir la impressionant arrencada del llibre vaig decidir que no volia deixar-ho passar.

Sobre l’autor i els llibres s’ha publicat força cosa per Internet, i poc hi puc afegir: Knausgård es dedica a explicar el que li  passa, per fora (hi ha coses que Déu n’hi do) i per dins, amb voluntat de ser absolutament sincer. Això vol dir que s’hi pot trobar descripcions detallades de com torna del despatx a casa, per exemple, reflexions sobre la vida i l’art, i també pensaments privats d’aquells complicats i normalment inconfessables que poques vegades s’arriben a explicar… I ell a sobre ho fa amb noms i cognoms reals, de persones del seu entorn, que ara mateix deuen estar voltant per Escandinàvia (i que no sempre s’han pres bé aquest «salt a la fama»). De fet, hi havia trossos que em feien venir moltes ganes de sentir l’altra versió, la del germà, o de la dona, o d’altres participants en situacions a les quals Knausgård dóna vint-i-cinc voltes i que potser per ells no van ser tan transcendents.

L'autor, que et trobes tan bon punt obres el llibre.

L’autor, que et trobes tan bon punt obres el llibre.

El que passa, també, és que l’home sap escriure, i d’una manera que enganxa. És capaç de fer paràgrafs de dues pàgines, però també sap anar empenyent el lector perquè arribis al final sense perdre’s. Fa servir un estil d’aquells que sembla que «no té res» però en realitat té molt, senzill i enredat alhora, amb una barreja d’elements formals i oralitat que li funciona molt bé. A més, els salts endavant i endarrere de la història dosifiquen la informació i desperten la curiositat per omplir els buits entre els que tenim tirada a llegir «per saber què passa» (tot ajuda…). Pel que fa als contres, si em pregunteu si no hauria pogut fer el mateix amb menys pàgines, personalment diria que sí. No puc evitar pensar que altres autors han fet servir el conte per transmetre la mateixa mena de reflexions i intuïcions, amb la virtut de la concisió. Però Knausgård tria un camí diferent, opta pels detalls i l’acumulació, i per tant no sé fins a quin punt la comparació seria vàlida. I si t’agrada escoltar el seu narrador, doncs ja està bé que xerri estona…

Quant a la traducció, el gran què era traslladar al català aquesta veu; és la mena de cosa que mai no sé explicar bé com es fa, i per tant perdoneu que no en parli gaire. El primer quart del llibre se’m va fer molt difícil i avançava molt lentament (les primeres pàgines sempre fan pujada, i aquestes em van semblar especialment dretes), fins que no vaig estar completament «ficada» al llibre i la cosa va anar fluint cada cop més (potser pels canvis de moment i situació a la segona meitat, no ho sé). També cal dir que, pel que he llegit, la traducció anglesa de Don Barlett és molt bona i és possible que en part m’hagi desbrossat el camí, però tampoc no podria assegurar-ho. Una altra mena de possibles problemes de traducció, els de com tractar elements de la vida noruega que no corresponen exactament amb els nostres, no em van fer patir especialment; a més, em donava tranquil·litat el fet de saber que alhora s’estava traduint el volum 3 directament del noruec al català, i que hauria pogut recórrer a l’editorial si feia falta (que no ha calgut). I també hi havia la traducció castellana de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo, que he consultat puntualment.

I ara què? Doncs no us puc prometre que em llegiré tots els llibres més enllà de la feina, perquè sis volums són moltes pàgines, el temps és limitat i de vegades penso que prou cabòries em faig jo soleta…  En tot cas, m’alegro d’haver llegit Knausgård (gràcies, Eugènia!) i de l’oportunitat de traduir la seva veu.