Un llibre dur

Aparentment, en Galen, malgrat les obsessions que el persegueixen, és un noi normal i corrent. Aparentment, la seva mare, malgrat els records que la torturen, és una dona normal i corrent. Aparentment, la tia, la cosina i l’àvia, malgrat les misèries que les roseguen, són persones normals i corrents. Aparentment, tots ells conformen el retrat més o menys insípid i perfectament plausible d’una família normal i corrent americana dels anys vuitanta del segle XX.

cobertaAixí comença el text de la contraportada, de Terra, de David Vann, l’altra de les dues traduccions meves que es van publicar el febrer. Si coneixeu l’autor, ja us podeu imaginar que darrere d’aquests «aparentment» s’amaguen drames i misèries terribles, però arrelats en aspectes molt bàsics de la naturalesa humana, que porten a la devastació (més o menys acompanyada per l’entorn i els paisatges) i a la destrucció dels personatges. En les entrevistes que li he llegit, Vann sempre parla de tragèdia grega i, sí, és això.

Terra és un llibre dur, dels que fan patir. El que passa és que l’autor sap escriure (encara que en temes de puntuació i gramàtica no sigui precisament un purista) i la prosa té una força tremenda que t’arrossega i fa que no paris de llegir encara que t’ho estiguis passant fatal. Si en voleu saber més, en podeu llegir ressenyes més completes aquí (deixa bé la traducció, iupi!) i aquí.

D’altra banda, Terra per mi va ser un llibre dur de traduir. Quan me’l van proposar no ho semblava tant, i com que venia de traduir un parell de llibres amb abundància de subordinades i paràgrafs llargs i complexos, l’estil despullat i les frases curtes més aviat em venien de gust. Anava ben errada. Vaig ensopegar amb totes les diferències bàsiques entre l’anglès i el català, com ara que tenen un munt de paraules d’una o dues síl·labes per indicar maneres de caminar (quan en català ho fem amb adverbis i complements), o la facilitat amb què un nom com ara shovel (‘pala’) es converteix en verb, de manera que una acció senzilla retratada amb quatre paraules es podia convertir una trampa. Les frases de Terra són breus, senzilles i potents, i sovint costava expressar el mateix sense complicar-les ni deixar-se res per dir (ni sortir del cap del protagonista, i sense parar d’empènyer el lector cap endavant). I la cuina dels americans blancs i pobres té cops amagats: plats que al llibre són el més normal del món no resulten fàcils d’identificar pels lectors catalans, i tampoc no convé entretenir-se a explicar-ho.

dirtSegurament el títol no és el millor exemple del que estava explicant, però m’agradaria comentar-lo una mica. Estic convençuda que Terra és la millor traducció del Dirt original, i la que té més força i riquesa. Però no tota la terra és dirt, i dirt també vol dir ‘brutícia’, o segons com ‘fang’, i fins i tot pot ser la «pols» de la frase «cendra a la cendra, pols a la pols»… Ja us podeu imaginar la quantitat de connotacions i els camins per on poden portar, oi?

Posats a patir, durant la traducció també patia per una cosa curiosa. El llibre passa als anys 1980, una època en què jo ja tenia ús de raó, estudiava anglès amb una mica de nivell i començava a comprar diccionaris grossos (l’anglès-català de la GEC és del 83), i en principi tot el llenguatge que hi sortia em semblava normal (de fet, per mi la narració té un punt d’intemporal). Però em preocupava que hi hagués alguna expressió evidentment vuitantera pels lectors originals, que a mi se’m passés i el material de consulta no m’avisés… Ja veieu com podem ser de complicats els del gremi.

En resum, que va ser un procés de traducció difícil, en què si m’entretenia gaire a donar voltes a cada pas la cosa no fluïa, i si em concentrava a escriure a raig per agafar-li el ritme i repassar-ho després tampoc no avançava bé. Potser hauria calgut dedicar-hi mesos, fer un esborrany, deixar-lo reposar unes setmanes, tornar-hi, rumiar-s’ho… Però amb els calendaris editorials d’avui dia això és gairebé impossible d’aconseguir, i els números tampoc no sé si quadrarien. El resultat va ser que el corrector* va haver de treballar a consciència i, gràcies a les seves propostes i a una repassada a fons de les proves, ha sortit la traducció que ara és a les llibreries.

Terra no és un llibre que recomanaria a qualsevol. De fet, si algú us diu que és una anada d’olla, depressiva a no poder més i amb les comes escampades de qualsevol manera, doncs s’hi pot estar més o menys d’acord, però de motius en té. Ara bé, si la follia, la tragèdia i l’estil de Vann no us espanten, aquest és un llibre amb una força tremenda, dels que costen d’oblidar.

***

* Si sovint es diu que els traductors estan poc reconeguts (i remunerats), en el cas dels correctors ni us ho explico. Si no l’anomeno és en part per desmemòria i en part perquè no sé si vol sortir, però si passes per aquí, saluda, que t’aplaudirem com et mereixes.

Anuncis

Traduir un periodista de fa 150 anys

portada-emigrant_portada_granJa podeu trobar a les llibreries, L’emigrant amateur, un llibret de Robert L. Stevenson que he traduït per a L’Avenç (que també en publica un bon extracte a la revista de febrer). Hi vaig treballar a mitjan any passat, però després de lliurar-lo va quedar aturat per vicissituds editorials diverses —això sempre sap greu— i abans de Nadal em vaig alegrar molt de saber que ja tirava endavant. De tota manera, m’haureu de perdonar si algunes impressions no estan gaire fresques.

En primer lloc, cal dir que aquest és un Stevenson inesperat si —com em passava bastant a mi— aquest autor et fa pensar sobretot en L’illa del tresor i altres històries d’aventures que sortien a les col·leccions de «clàssics juvenils il·lustrats» o similar de quan érem petits. Això és diferent: Stevenson explica en primera persona el  viatge de Glasgow a San Francisco que va fer l’agost de 1879 per trobar-se amb la que seria la seva dona, primer en transatlàntic fins a Nova York i després travessant tots els Estats Units en tren. Molts dels seus companys de viatge (no anava precisament en primera) són emigrants «professionals», que han sortit per buscar una vida millor a l’altra punta de món. L’escriptor és diferent, un «amateur» que comparteix les seves experiències, observa, parla, escolta i reflexiona, i després escriu el que viu, veu i rumia. Així doncs, si haguéssim de classificar aquesta obra, no aniria amb les novel·les, sinó amb els llibres de viatges i el periodisme (salvant les distàncies, és clar, que el pobre Stevenson i la seva lírica no durarien ni dos minuts en una redacció d’avui dia).

R. L. Stevenson el 1879, no sé si abans o després d'anar a Amèrica (foto: Wikimedia)

R. L. Stevenson el 1879, no sé si abans o després d’anar a Amèrica (foto: Wikimedia)

En la meva classificació personal, L’emigrant amateur té l’honor de ser el text més antic que he traduït. Ja fa a un parell d’anys que L’Avenç em va donar l’oportunitat d’endinsar-me en la traducció de clàssics amb En una pensió alemanya, però amb aquest he tirat unes quantes dècades enrere. Tenir entre mans un clàssic vol dir, per començar, parar atenció a la possible evolució dels significats, perquè potser no ens serveix el sentit habitual d’una paraula, sinó aquella accepció amagada en un raconet del diccionari. Afegim-hi que Stevenson era escocès, i ja podem estar alerta i donar gràcies per la varietat de recursos que trobem per Internet.

D’altra banda, als equilibris que ens toca fer habitualment als traductors (arrapar-se a l’original o volar més lliure, admetre aquella expressió o buscar-ne una de més «genuïna», tirar cap a aquells matisos o cap als de més enllà…), s’hi ha de sumar el d’acostar el text als lectors actuals (jo no podria escriure com al segle XIX ni que volgués!) i fer-lo llegidor com ho deuria ser pels contemporanis, però sense amagar que és d’una altra època i es nota, encara que alguna cosa pugui sonar estranya, o corri el risc de fer-se farragós. A més, aquí tenia un narrador en primera persona; normalment no em fa res i segons com m’agrada, però amb l’Stevenson confesso que de vegades em costava sentir-me còmoda i —per dir-ho d’alguna manera— trobar-li la veu. En resum, que per mi aquesta traducció no va ser precisament bufar i fer ampolles, però quina traducció literària mitjanament ben feta ho és?

Quant al resultat, jo sóc d’aquella gent que mai no acaba d’estar satisfeta i aquestes coses em costa jutjar-les. Però a L’Avenç tenen bon gust i l’editor no m’ha fotut el text per barret, ja deu ser alguna cosa.

Aquest apunt també s’ha publicat a la tot just estrenada «finestra» de L’Avenç al digital Núvol. Hi podeu buscar les set diferències, si voleu (jo no ho he fet).

Afegit (8-3-13): Rifa! Això, com que els de L’Avenç també són generosos i m’han enviat força exemplars, en tinc cinc per repartir entre els lectors del blog, com ja comença a ser costum de la casa. Si en voleu un, ja ho sabeu: deixeu un comentari en aquest apunt i doneu al senyor WordPress un correu electrònic de contacte (no es publica). Teniu fins a final de mes i, si calgués, el dilluns de Pasqua faria el sorteig. Animeu-vos!

Afegit (12-4-13): Per mitjà de la gent de L’Avenç, aquest apunt també s’ha publicat al blog Llegir en català, una iniciativa d’un grapat d’editorials independents en català per ensenyar la seva feina. Si us agrada llegir, feu-hi un cop d’ull, que hi ha coses maques.


El dia que vaig parlar en públic

Sí, el títol sona una mica exagerat, però per algú que encaixa força amb el clixé de la tímida rata de biblioteca amb poques habilitats socials, intervenir en una taula rodona a l’avinguda de la Catedral és un gran què… I encara que ja en fa dies, en volia deixar constància al bloc.

Va ser a mitjan setembre, en una de les activitats que l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya va organitzar durant la Setmana del Llibre en Català. Es tractava d’una taula rodona titulada Els traductors: una vida rere els llibres, en què quatre socis que ens guanyàvem la vida traduint llibres explicàvem unes quantes experiències amb la idea de donar a conèixer la professió d’una manera amena. Com que ha passat força temps i tampoc no vaig prendre notes, no puc fer una crònica com cal, però sí que us deixo unes quantes pinzellades:

D’esquerra a dreta, Maria Llopis, Francesc Rovira, una servidora i Carlos Mayor. (Foto cedida per APTIC.)

  • Parlant amb la gent d’APTIC que havia organitzat la cosa, ens vam sorprendre que, amb els anys que fa que se celebra la setmana, gairebé no s’haguessin dedicat activitats a la traducció, tenint en compte que un gran nombre de llibres publicats en català són traduïts (jo recordava haver vist algun expositor l’any passat o l’altre, però res més). Per sort, sembla que hi ha hagut bona sintonia i que la col·laboració podria continuar en el futur.
  • La taula rodona es va fer un dissabte just a l’hora de dinar, sota un bon sol; és a dir, que les circumstàncies no eren precisament les millors per atraure un públic nombrós. De fet, em temo que sobretot es van quedar a escoltar-nos socis d’APTIC, amics i familiars dels ponents, i va ser una llàstima, perquè havíem pensat fer una cosa al màxim de distreta per donar a conèixer l’ofici a la gent de fora, i no tant per a col·legues.
  • Tot plegat va durar una mitja hora o tres quarts, i érem quatre asseguts a la taula, per tant podeu calcular que ningú no va xerrar gaire estona. Però va haver-hi temps per repassar els elements més habituals de la nostra feina, incloent-hi la (in)visibilitat del traductor, les reaccions dels lectors, les relacions amb les editorials i la labor de les associacions. I a l’única pregunta del públic va sortir la traducció automàtica, així que ja hi vam ser tots…
  • L’anècdota que més recordo la va explicar en Francesc Rovira. Ara no en recordo exactament les circumstàncies, però una senyora va anar a queixar-se a l’editor d’un llibre que havia traduït ell, perquè el català era un desastre, ple de faltes, que ella era professora i n’havien corregit un fragment a classe que havia quedat tot vermell… Doncs bé, quan van estudiar el cas, va resultar que era una obra d’un autor contemporani que per motius «artístics» (ja m’enteneu) havia decidit integrar els diàlegs en el text i fer unes quantes coses més a la seva manera. Es veu que aquella bona dona no ho va copsar, i s’havia dedicat a aplicar totes les convencions de puntuació quan algú parlava… (Per cert, després em vaig adonar que era l’autor que jo estava començant a traduir aquells dies, però ja us ho explicaré més endavant.)

El sofert públic. (Foto cedida per APTIC.)

En general, diria que no va estar malament, encara que jo no sóc qui millor pot jutjar-ho… Personalment, diria que no em vaig posar gaire nerviosa i que vaig quedar prou bé per ser el primer cop que feia una cosa així, tot i que segur que si em veiés des de fora trobaria un munt de coses per millorar. I la taula rodona crec que va ser força amena, i en un entorn més agradable hauria pogut interessar a força públic de la Setmana. Se m’acut que potser aquí hi ha un fil per estirar, amb més activitats molt obertes que ajudin a donar a conèixer la nostra feina entre els lectors, que al final són els que es troben amb el resultat entre les mans. I jo potser em torno a animar a dir el que pugui, qui sap.


Senyores i senyors… el novel·lot!

El llibre publicat

Així és com es coneix per casa Un bon partit, de Vikram Seth, la meva última traducció publicada, gràcies a la familiaritat fruit de llargs mesos de convivència. I no és broma: des del primer correu electrònic de l’editorial amb la proposta de traducció fins que el llibre ha arribat al carrer han passat aproximadament dos anys. Temps per aconseguir el vistiplau dels titulars dels drets, acabar un embaràs i tenir la criatura, descobrir que compaginar nadó i feina et resulta més difícil del que esperaves, renegociar dràsticament terminis (encara avui em fa vergonya), canviar de persona de contacte i de segell editorial, alegrar-se, desesperar-se, animar-se, deprimir-se, despistar-se, gaudir del text i barallar-s’hi… Fins i tot sense circumstàncies especials, les hores dedicades a traduir 1700 pàgines de llibre, la feina més grossa de la meva carrera (mireu la foto de baix), crec que justifiquen certes confiances.

Ara bé, també em podria posar més formal i dir que es tracta d’una senyora novel·la. Perquè l’és, i com les d’abans. A l’Índia dels primers anys cinquanta, la senyora Rupa Mehra vol buscar marit per a la filla petita. A partir d’aquesta família anem veient personatges i ambients dels que  fan treure la pols al clixé aquell d’«un gran fresc que retrata un país i una època», amb alguns personatges memorables i esdeveniments dignes d’un bon serial: amors i desamors, noces, naixements, morts, judicis política… Sí, calia tot aquest bé de Déu de pàgines per explicar-ho. I estan ben escrites, a més, per un autor angloindi molt conegut (de fet, recordo que quan fa anys es va publicar aquest llibre en castellà se’n va parlar força). Curiosament, però, per ser una novel·la índia a mi m’ha sonat britànica a no poder més: un altre blocaire, l’Allau, la situa entre els hereus del seu admirat Dickens, mentre que jo, que sóc més de Jane Austen, hi trobava més aviat la ironia i la capacitat d’observació d’aquesta autora. En qualsevol cas, si aquest agost teniu vacances, temps i ganes de llegir una novel·la clàssica, és una bona recomanació.

proves d'impremta

Impressiona, oi? La pila de galerades, amb l'original que treu el nas per l'esquerra.

Esteu pensant que traduir-la devia ser una feinada? Doncs sincerament, sí. Per l’extensió, per l’esforç que sempre suposa situar-te en un país llunyà i per la sensació que l’autor hi entén de tot, perquè tant et fa versos com et redacta una sentència judicial o t’explica un procés industrial amb pèls i senyals. Aquesta riquesa de temes, amb els corresponents canvis d’estil, és el que més em va costar i més em va fer patir (i em fa patir ara que algú deu estar llegint el que he escrit), fins i tot més que el lèxic propi de l’Índia (avui dia Internet ajuda molt en aquestes coses, i també hi hem posat un glossari al final per ajudar el lector d’aquí). A més, només tenia l’original en paper, i després d’uns quants originals digitalitzats em va suposar tornar una mica al passat. Però és la meva feina, i m’agrada. Com sempre que escric aquesta mena d’apunts, només puc dir que espero haver-me’n sortit.

Cal esmentar especialment la correctora amb qui em va tocar revisar les proves, tota una professional i l’única persona que sé positivament que també s’ha llegit sencera la traducció. Ha estat un plaer treballar amb ella: perquè de seguida ens vam posar d’acord amb les coses bàsiques, perquè ha polit tots els detalls i ha vetllat perquè totes les petites expressions fossin correctes, per tocar de peus a terra, i per les xerrades entre col·legues sobre la conveniència d’adaptar segons quin vocabulari (o no) o sobre el significat exacte del verb eixugar. Sort que l’editora no ens va sentir l’últim dia, quan comentàvem que, amb vista a una possible segona part, podria ser que el títol no estigués prou ben traduït…

I per acabar, excepcionalment tenim un premi. Com que l’editorial em va enviar cinc exemplars d’Un bon partit i amb un per a l’arxiu ja faig, he decidit repartir els altres entre els que teniu la paciència de llegir aquest bloc (que està una mica abandonadet, pobre). Com ho farem?

  • Si voleu un llibre, digueu-ho en un comentari a aquest apunt. WordPress us demana una adreça de correu electrònic per poder comentar: deixeu-ne una que funcioni, la faré servir per posar-me en contacte amb vosaltres.
  • Tinc quatre exemplars per repartir. Si els interessats sou més faré un sorteig, de la manera que cregui convenient i amb resultats inapel·lables (al capdavall, és el meu bloc).
  • Teniu fins al diumenge 31 de juliol. La primera setmana d’agost publicaré els resultats del sorteig (si n’hi ha) i em posaré en contacte amb els guanyadors.
  • Podem quedar a Barcelona perquè us doni el llibre. També us el puc enviar per correu, però només si viviu a Espanya o Andorra (tinc un pressupost limitat, que hi ha crisi).

Em sembla que ja està tot. Ara sí que plego, que m’ha sortit un apunt tan llarg com la novel·la.


De nou a les llibreries

CobertaBé, el títol m’ha quedat una mica pretensiós, però el cert era que entre una cosa i l’altra feia molt de temps que això no passava… Fins que fa unes setmanes vaig poder veure en algun taulell Ombres cremades, de l’escriptora pakistanesa Kamila Shamsie, una novel·la que vaig traduir el 2009 (a la panxa hi tenia una nena que ara corre pel pis, em dic a mi mateixa) i que per aquestes coses que passen es va publicar el mes passat.

Per desgràcia, l’actualitat m’ha fet pensar en el llibre per un altre motiu: la protagonista, japonesa, sobreviu a la bomba atòmica de Nagasaki i, de rebot, la novel·la em va deixar veure alguna cosa sobre aquests supervivents i com aquell desastre els va afectar tota la vida (per començar, les ombres del títol són cremades produïdes per l’explosió). Però aquest no és el tema principal de la novel·la. Els protagonistes viuen també altres esdeveniments que han marcat el darrer segle, amb l’atemptat de les Torres Bessones i la guerra de l’Afganistan amb un paper destacat, però pel que recordo tampoc no diria que la història sigui el tema central. A mi em va semblar sobretot una història de persones: membres de dues famílies entrellaçades que es troben, es perden, es retroben, es salven i es traeixen (o no), empesos pels esdeveniments o per les emocions de tota la vida (l’esperança, l’amor, la por…). També hi té una gran importància el tema de les identitats, de com saber o decidir qui o què ets en un entorn complex. Per exemple, un dels personatges principals és fill d’indi musulmà i japonesa establerts si us plau per força al Pakistan, ja us ho podeu imaginar…

Sona força dramàtic, però cal destacar que el llibre no es fixa tan sols en les desgràcies (del món o del cor de les persones), sinó també en les coses bones, en com ens recuperem dels cops i com es pot gaudir de la vida i assolir alguna mena d’equilibri entre tot plegat. De fet, l’únic comentari del meu pare (un senyor que llegeix de tot), després de dir que li havia agradat, va ser que estava bé que, malgrat tot el que passava, «no hi havia sang i fetge».

Després de tant de temps, del procés de traducció poca cosa us puc dir. En canvi, sí que ha estat interessant la correcció: tot i el temps transcorregut, no tan sols vaig poder fer un cop d’ull a les correccions, sinó que l’editora em va transmetre els comentaris de la correctora (que feia unes propostes molt assenyades i i va quedar contenta perquè no li havia donat massa feina), es va llegir els meus i fins i tot vam poder argumentar un punt en què la correctora i jo no estàvem d’acord (al final veig que l’editora m’ha fet cas, iupi!). En resum, que m’alegro que el llibre no fos víctima de la crisi i acabés oblidat en un calaix.


Nou web d’APTIC

Em fa molta il.lusió escriure ni que siguin quatre ratlles per dir que avui s’ha obert el web de l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya: www.aptic.cat. Des del naixement de l’associació, el gener, hem anat tirant amb un bloc, però ara ja tenim tot un web.

Parlo en primera persona no tan sols per orgull corporatiu, sinó perquè és un projecte al qual he contribuït durant un grapat de mesos, tot i que no sempre amb l’empenta i les hores que hauria calgut… Però n’estic satisfeta, perquè el resultat compleix els principals objectius: tenim un web més modern que els anteriors d’ATIC i TRIAC, que en gran manera podem gestionar nosaltres mateixos, amb la possibilitat de publicar contiguts només per a socis i un cercador de traductors renovat. A més, des de fa poc APTIC té presència a Facebook i  a LinkedIn, per anar-nos comunicant de més maneres.

I ara que ja tenim el web engegat, tocarà millorar el que es pugui, mantenir-lo i anar-hi posant contingut. Continuarem enfeinats, que els que teniu web o bloc propis ja sabeu com va la cosa…

(Si en teniu ganes podeu llegir la nota de premsa a Infozèfir, per exemple.)


Ara que ja ha (ben) passat Sant Jordi…

descensalcaos100… parlo d’una traducció meva publicada fa unes quantes setmanes, i que des de llavors és a la meva llista d’apunts pendents.

Es tracta de Descens al caos, d’Ahmed Rashid. Als que em coneixeu segurament us l’he esmentat alguna vegada, ni que fos com el totxo projecte que em va tenir enfeinada durant un grapat de mesos de l’any passat i el començament d’aquest. És que amb més de sis-centes pàgines de llibre i ja no recordo quants folis, em sembla que és el text més llarg que mai he traduït… I després encara em van encarregar arranjar l’índex, una feina que no havia fet mai i que no penso repetir fins que no trobi un sistema més eficaç! De tot s’aprenen coses, això sí; per exemple, amb aquest llibre també vaig comprovar que, en general, traduint assaig vaig una mica més lenta que amb la narrativa, i que ho hauré de tenir en compte al planificar.

No us penseu, però, que sigui un llibre especialment espès, més enllà de si el tema us sembla interessant o no. Es nota que l’autor és periodista, i es preocupa per explicar les coses amb claredat. A més, no amaga els detalls personals ni la seva relació amb els fets o els personatges que tracta (per exemple, recordo que al principi el president de l’Afganistan hi apareix com un vell amic seu), cosa que sempre dóna més vida a la informació. Ara, el tema no és precisament per animar-se: tracta de la situació de l’Afganistan, el Pakistan i tota aquella zona després de la derrota dels talibans, i llegint-lo em feia la sensació que si tots els implicats no ho havien fet pitjor era perquè no s’entrenaven… El caos del títol ho resumeix prou bé. Si en voleu saber més coses, buscant la imatge de la portada n’he trobat una ressenya a El País (que té el detall de no deixar-se els traductors, i esmentar al final que n’hi ha versió en català a més d’en castellà).

Per acabar, voldria comentar que aquest és el segon llibre de l’autor en què treballo (fa uns quants anys vaig traduir-ne Els talibans amb la Tina Vallès), cosa que també ha estat una novetat. Vaig poder aprofitar força la recerca prèvia i els glossaris d’aquell llibre, tot i que també hi va haver hores de feina per adaptar-los, tant pel format (aleshores encara no tenia el Wordfast) com perquè des d’aleshores s’ha parlat sovint de la regió i, és clar, s’han anat popularitzant més o menys alguns antropònims i topònims i han aparegut propostes de terminologia que calia tenir en compte. Amb tot plegat, com sempre, he fet el que he pogut.


La ‘meva’ primera novel·la negra

graftonokBé, ja tinc l’amic content. I em sembla que li vaig passar una primícia, perquè després no he vist el llibre a les llibreries ni l’he trobat al catàleg de l’editorial… En tot cas, just quan havia escrit un apunt sobre llibres que de vegades triguen a sortir, em van arribar els dos exemplars que em toquen de T de trampa, la novel·la negra que vaig traduir l’any passat (em vaig preguntar si l’editor em llegia i tot). Ara no crec que trigui gaire a sortir al carrer, perquè ja s’ha publicat a uns quants llocs la notícia que l’autora vindrà a Barcelona per la setmana negra, al començament de febrer.

Per si no la coneixeu, la Sue Grafton ha escrit una sèrie de novel·les protagonitzades per una detectiu privada, Kinsey Millhone. Tusquets les ha anat publicant totes en castellà, i en català n’han sortit quatre o cinc, en diferents editorials. En conjunt se les anomena «l’alfabet del crim», perquè el títol de cadascuna correspon a una lletra: A d’adulteri, B de bèsties… I en la traducció cal mantenir el joc, és clar. En aquest llibre, el títol català (i castellà) no és fidel al T Is for Trespass original, però té l’avantatge de ser atractiu i encaixa prou amb la trama. Tot i que vaig proposar a l’editor algunes alternatives, aquesta era l’opció que més m’agradava.

Una altra cosa important d’aquesta traducció era trobar-li la veu a la protagonista i narradora, un personatge amb qui els lectors potser ja estan familiaritzats d’altres llibres. No us sabria dir fins a quin punt me n’he sortit, perquè és la mena de cosa que des de dins sempre em costa de veure.

Per acabar, voldria explicar només que aquesta feina em va fer reflexionar sobre la que s’anomena «traducció general», per contrast amb l’especialitzada, i que sol estar menys valorada (també econòmicament). Aparentment aquest llibre, situat a Califòrnia l’any 1987,* no presentava dificultats especials, però per traduir-lo em va tocar documentar-me sobre temes tan diversos com la formació d’infermeres, els sistemes legals dels Estats Units i d’aquí o com és un pany per dins. A part de tot el que es pot considerar cultura general, és clar. Déu n’hi do, els recursos que calen… D’altra banda, és cert que  una obra de ficció com aquesta tampoc no exigeix la mateixa precisió que en un text especialitzat com un informe mèdic o un contracte. Si en alguns termes no hi ha una equivalència clara, ets pots conformar a oferir una traducció entenedora per a la majoria de lectors, i esperar que als que dominen una mica el tema no els caigui l’ànima als peus perquè has ensopegat de la manera més òbvia… per ells, no per tu.

* En certa manera es podria considerar actual, però resulta curiós veure les diferències respecte a avui. No hi havia ordinadors!


‘L’estepa infinita’

A falta d’un títol millor per a aquest apunt, hi poso el del «meu» últim llibre traduït, que em va arribar l’altre dia. Després de llegir (i fins traduir) tot de coses sobre Vida i destí l’hivern passat, i afegir-la a la meva llista de novel·lots per llegir algun dia, em va fer gràcia que em proposessin traduir una obra que no n’està gaire allunyada per l’època i el lloc… I que no sé si té gaire cosa més que justifiqui la comparació, no ens enganyem.

L’estepa infinita és un llibre autobiogràfic en què l’autora, una jueva originària de Vílnius, explica les seves experiències quan la van deportar a Sibèria amb els pares i l’àvia l’any 1941. Com que la narradora és una nena que viu amb la seva família, va a l’escola i entra a l’adolescència com qualsevol, el llibre —sense estalviar desgràcies i crueltats— ens acosta a una època terrible de la història d’una manera menys tràgica del que es podria esperar.

Durant el procés de traducció d’aquest llibre, vaig tenir l’oportunitat, després d’un temps de no fer-ho, d’anar a l’editorial a veure un joc de proves i repassar els canvis que s’hi havien fet. És a dir, que aquest cop em va tocar veure la feina de correcció des de l’altra banda. I va estar bé, ni que fos per tenir feedback d’un altre professional: vaig constatar com algú menys influït per l’original donava a algunes frases un gir més natural que a mi se m’havia escapat, i també vaig observar amb curiositat alguns tics (meus i del corrector) a l’hora d’optar per una solució o una altra en determinats casos (és que els complements circumstancials donen més joc del que sembla). Llàstima que m’havia deixat la llibreta de prendre notes, que hauria pogut tornar a casa amb unes quantes cosetes per estudiar.

D’altra banda, confesso que em va picar una mica un detall, una paraula poc important però que jo tenia molt clar per què havia traduït d’una manera i no d’una altra, i que el corrector havia canviat. Es tractava de jardí d’infants, que havia triat com a traducció de kindergarten no perquè fos literal, sinó perquè li trobava un aire alhora retro i de pedagogia moderna (per a l’època) que no veia en guarderia o parvulari, per exemple. Una vegada que prenc una decisió ben convençuda i motivada, i el primer lector seriós de la traducció no la comparteix… Al final li vaig demanar a l’editor si es podia desfer aquell canvi i em sembla que un parell de detalls més, que ja se sap que els del gremi tenim un costat perepunyetes per satisfer.


Novetats editorials

Ets la protagonista d’una novel·la destinada al gran públic, i vius en una societat on el nostre concepte d’amor romàntic no existeix i tot això del món de la parella funciona d’una altra manera. Què fas? Enamorar-te com una burra, és clar, de qui toca socialment o de qui no toca, segons convingui a l’argument. Aquest mateix argument dicta que, per circumstàncies de la vida, siguis un testimoni privilegiat del moment històric crucial en què vius i coneguis un grapat de personatges i entorns diferents.

Més o menys això és el que li passa a la protagonista de l’últim llibre que he traduït i s’ha publicat, L’última concubina, de Lesley Downer. I tampoc no és que sigui dolent: cal un argument per fer avançar el llibre i enganxar el lector, i és molt lògic que una novel·la històrica que miri de mostrar diversos aspectes del període que vol retratar. I no puc negar que el moment que retrata aquest llibre té molt de fascinant: el pas del Japó dels shoguns (amb totes les sedes i luxes que calgui) a l’era Meiji, amb l’obertura a la influència d’Occident.

Narrat des del punt de vista d’una noia d’origen humil que esdevé concubina del shogun, el llibre deixa veure la transformació social del país paral·lelament a l’evolució del personatge, i ho amaneix tot amb unes dosis d’acció i misteri. L’autora, a més, ha viscut al Japó i ha escrit unes quantes obres de divulgació sobre aquest país, per la qual cosa es pot esperar que la recerca històrica estigui ben feta i no hi hagi grans errors (espero no haver-n’hi afegit jo durant la traducció). En resum, que dins del seu gènere està bé, però m’ha quedat la recança de trobar-hi tant d’enamorament; m’hauria agradat més tenir l’oportunitat d’entendre una protagonista que viu els seus sentiments amb uns paràmetres ben diferents dels nostres.

I ara que ja he parlat del meu llibre, toca esmentar també una altra novetat: ja ha sortit La catòsfera literària, una antologia de textos publicats originalment en blocs (i blogs!) sorgida arran de les Jornades de la Catosfera que van tenir lloc a Granollers el gener passat. El llibre es presentarà oficialment dissabte que ve a Vallromanes. En Toni Ibañez, un dels pares de la criatura, n’està fent un gran seguiment a l’Entrellum, i també n’he trobat una ressenya a Vilaweb, per posar només un parell de llocs amb més informació. Felicitats als autors seleccionats, i a tota la gent que ha treballat per tirar endavant el projecte.

–––––

Actualització (2-6-08): Oblideu-vos del llibre de la concubina unes setmanetes, si us plau. S’ha produït una cadena d’errors estúpids (de la qual no m’escapo) que han portat a una desgràcia editorial. La bona notícia és que ho estan arreglant.