Ara que ja ha (ben) passat Sant Jordi…

descensalcaos100… parlo d’una traducció meva publicada fa unes quantes setmanes, i que des de llavors és a la meva llista d’apunts pendents.

Es tracta de Descens al caos, d’Ahmed Rashid. Als que em coneixeu segurament us l’he esmentat alguna vegada, ni que fos com el totxo projecte que em va tenir enfeinada durant un grapat de mesos de l’any passat i el començament d’aquest. És que amb més de sis-centes pàgines de llibre i ja no recordo quants folis, em sembla que és el text més llarg que mai he traduït… I després encara em van encarregar arranjar l’índex, una feina que no havia fet mai i que no penso repetir fins que no trobi un sistema més eficaç! De tot s’aprenen coses, això sí; per exemple, amb aquest llibre també vaig comprovar que, en general, traduint assaig vaig una mica més lenta que amb la narrativa, i que ho hauré de tenir en compte al planificar.

No us penseu, però, que sigui un llibre especialment espès, més enllà de si el tema us sembla interessant o no. Es nota que l’autor és periodista, i es preocupa per explicar les coses amb claredat. A més, no amaga els detalls personals ni la seva relació amb els fets o els personatges que tracta (per exemple, recordo que al principi el president de l’Afganistan hi apareix com un vell amic seu), cosa que sempre dóna més vida a la informació. Ara, el tema no és precisament per animar-se: tracta de la situació de l’Afganistan, el Pakistan i tota aquella zona després de la derrota dels talibans, i llegint-lo em feia la sensació que si tots els implicats no ho havien fet pitjor era perquè no s’entrenaven… El caos del títol ho resumeix prou bé. Si en voleu saber més coses, buscant la imatge de la portada n’he trobat una ressenya a El País (que té el detall de no deixar-se els traductors, i esmentar al final que n’hi ha versió en català a més d’en castellà).

Per acabar, voldria comentar que aquest és el segon llibre de l’autor en què treballo (fa uns quants anys vaig traduir-ne Els talibans amb la Tina Vallès), cosa que també ha estat una novetat. Vaig poder aprofitar força la recerca prèvia i els glossaris d’aquell llibre, tot i que també hi va haver hores de feina per adaptar-los, tant pel format (aleshores encara no tenia el Wordfast) com perquè des d’aleshores s’ha parlat sovint de la regió i, és clar, s’han anat popularitzant més o menys alguns antropònims i topònims i han aparegut propostes de terminologia que calia tenir en compte. Amb tot plegat, com sempre, he fet el que he pogut.

Anuncis

Des de l’altra banda

Un escriptor que opina sobre com pot afectar-los la traducció:

Avui ningú escriu com Joyce: des que hi ha més possibilitat de traducció, la gent té pànic a fer que el llenguatge tingui càrrega.
Francisco Casavella, citat al suplement de cultura de l’‘Avui

M’estalvio qualsevol comentari, que sense context ni res és el millor que puc fer.


Els equilibris de treballar en català

Què és, doncs, el que falla i fa que tantes traduccions al català ens caiguin de les mans? Una cosa bàsica: el traductor (o qui després l’ha corregit) ja no es fia de la seva intuïció i, per tant, ja no es planteja si el que escriu sona bé. Només l’obsessiona que sigui correcte.
Albert Pla, «Aviciar una flor», Avui (via ATD)

Una altra cita sobre traducció literària en un altre article que explica les penes i les desgràcies del gremi, partint d’un parell d’errors en una novel·la d’èxit. Molts dels problemes esmentats, cal dir-ho, no són ni de bon tros exclusius del català, ni dels llibres traduïts.

Però aquesta frase sí que reflecteix una situació pròpia del català, i una sensació que comparteixo. Si traduir sempre comporta fer equilibris (entre aferrar-se a l’original i ser excessivament lliure, entre els pros i els contres de diferents opcions, entre escriure sense reflexionar i donar-hi massa voltes…), en el cas del català s’hi afegeix aquesta tensió constant, el dubte de si allò que sona bé és correcte o de si convindria anar més enllà del que diu el DIEC… I, sincerament, això de dubtar constantment de la competència en la pròpia llengua cansa. Però tenim l’entorn que tenim, amb les coses que se senten cada dia, i toca treballar perquè la intuïció no s’esmussi.

Quant al llibre de què parla Albert Pla, el vaig llegir i no em vaig fixar en les pífies que esmenta, ni em vaig endur cap impressió bona o dolenta de la traducció. En part perquè és una obra d’intriga, escrita de manera que empeny a continuar llegint, i  em vaig deixar portar. I en part perquè vaig agafar-lo per plaer, i es veu que de tant en tant encara sé desconnectar.


Els Reis i la Pilar

Ara que són a punt de passar els Reis, pensem un moment en la logística necessària per tenir totes les joguines i els regals a punt, especialment la part que té a veure amb aquest bloc. Cal aconseguir que Ses Majestats ho rebin tot a temps, correctament etiquetat i, quan hi ha descripcions o instruccions, en l’idioma que toca i amb uns textos sense errors i que s’entenguin.

reis1Els bons productors i comerciants de joguines ja miren de fer bé els textos, tradueixen embalatges i instruccions de les que vénen de fora, corregeixen i (suposo) tenen sistemes de control de qualitat com en tots els processos. Però les coses no sempre es fan bé, les limitacions de temps i pressupost són ben presents, i fins i tot en el millor dels entorns pot fallar la xarxa de seguretat i escapar-se un error, com ha passat en el text de la imatge (cliqueu per ampliar-la, i fixeu-vos en el text llarg de la columna de l’esquerra). Un dubte per resoldre ha acabat arribant als consumidors… I de passada ha enviat la Pilar a la fama internètica, perquè aquesta foto està donant voltes per la Xarxa; almenys a mi me la van enviar per correu electrònic, i la persona que va fer-ho no en coneixia la font original, de manera que no sé qui més la pot haver vist.

De tota manera, agraïm l’interès de l’autor o l’autora de la frase perquè el text final sigui comprensible, cosa que no sempre passa en aquest sector… Senyors Reis, no porteu gaire carbó a la Pilar i els seus col·legues, sisplau, que ells prou que s’hi esforcen.


La ‘meva’ primera novel·la negra

graftonokBé, ja tinc l’amic content. I em sembla que li vaig passar una primícia, perquè després no he vist el llibre a les llibreries ni l’he trobat al catàleg de l’editorial… En tot cas, just quan havia escrit un apunt sobre llibres que de vegades triguen a sortir, em van arribar els dos exemplars que em toquen de T de trampa, la novel·la negra que vaig traduir l’any passat (em vaig preguntar si l’editor em llegia i tot). Ara no crec que trigui gaire a sortir al carrer, perquè ja s’ha publicat a uns quants llocs la notícia que l’autora vindrà a Barcelona per la setmana negra, al començament de febrer.

Per si no la coneixeu, la Sue Grafton ha escrit una sèrie de novel·les protagonitzades per una detectiu privada, Kinsey Millhone. Tusquets les ha anat publicant totes en castellà, i en català n’han sortit quatre o cinc, en diferents editorials. En conjunt se les anomena «l’alfabet del crim», perquè el títol de cadascuna correspon a una lletra: A d’adulteri, B de bèsties… I en la traducció cal mantenir el joc, és clar. En aquest llibre, el títol català (i castellà) no és fidel al T Is for Trespass original, però té l’avantatge de ser atractiu i encaixa prou amb la trama. Tot i que vaig proposar a l’editor algunes alternatives, aquesta era l’opció que més m’agradava.

Una altra cosa important d’aquesta traducció era trobar-li la veu a la protagonista i narradora, un personatge amb qui els lectors potser ja estan familiaritzats d’altres llibres. No us sabria dir fins a quin punt me n’he sortit, perquè és la mena de cosa que des de dins sempre em costa de veure.

Per acabar, voldria explicar només que aquesta feina em va fer reflexionar sobre la que s’anomena «traducció general», per contrast amb l’especialitzada, i que sol estar menys valorada (també econòmicament). Aparentment aquest llibre, situat a Califòrnia l’any 1987,* no presentava dificultats especials, però per traduir-lo em va tocar documentar-me sobre temes tan diversos com la formació d’infermeres, els sistemes legals dels Estats Units i d’aquí o com és un pany per dins. A part de tot el que es pot considerar cultura general, és clar. Déu n’hi do, els recursos que calen… D’altra banda, és cert que  una obra de ficció com aquesta tampoc no exigeix la mateixa precisió que en un text especialitzat com un informe mèdic o un contracte. Si en alguns termes no hi ha una equivalència clara, ets pots conformar a oferir una traducció entenedora per a la majoria de lectors, i esperar que als que dominen una mica el tema no els caigui l’ànima als peus perquè has ensopegat de la manera més òbvia… per ells, no per tu.

* En certa manera es podria considerar actual, però resulta curiós veure les diferències respecte a avui. No hi havia ordinadors!


A la nevera

neverarAbans de l’estiu vaig assabentar-me indirectament que, per circumstàncies diverses, la traducció d’un llibre que havia entregat aquesta primavera no es publicaria fins algun moment del 2009. Podríem dir que el tindrien a la nevera uns quants mesos. En qualsevol cas em va agradar saber-ho, perquè veure que un dels «meus» llibres no surt al carrer en un temps raonable fa una certa angúnia, almenys a la meva part patidora amb tendència a capficar-se amb què pot anar malament. Per sort amb el temps he après a prendre-m’ho amb més calma i pensar que si ningú no s’ha queixat i he cobrat quan toca* no deu ser problema meu, i que més em val deixar el tema als editors, que si no em dedico a la planificació editorial és per alguna cosa.

Però ara em passa un cas curiós. Ja fa cosa d’un any que vaig entregar la traducció de la darrera novel·la d’un autor relativament conegut, i de moment no s’ha publicat. Res de nou, si no fos perquè tinc un amic seguidor de l’autor en qüestió i, és clar, com que sap que la traducció catalana està feta, periòdicament em pregunta quan sortirà el llibre, que ell el vol llegir. Em sembla que hauré de superar la meva timidesa natural i preguntar a l’editor per la novel·la, perquè ja m’imagino el meu amic demanant-me la traducció en Word com a regal de Nadal, i encara ensopegaríem amb la Llei de la propietat intel·lectual o alguna bèstia d’aquestes…

———

Actualització: Casualitats de la vida: just el dia que em decideixo a escriure i penjar aquest apunt, llegeixo que ja podré donar una resposta al meu amic. Al començament de febrer, com a molt, serà a les llibreries.

Nova actualització: Avui mateix (2 de desembre) m’ha arribat el llibre! Una mica més i m’estalvio l’apunt… Si teniu curiositat per saber quin era, ho sabreu la setmana que bé, quan penjaré el comentari promocional pertinent.

———

* Incís per si em llegeix algun traductor aprenent o novell: «Et pagarem quan surti» o «quan cobrem del client final» són excuses de mal pagador. Tret que tu hagis acceptat tenir una implicació especial en el projecte, és clar, però això s’ha d’acordar de bon principi.


Rondino

Estic llegint un llibre traduït de l’anglès al català. No és precisament una bona feina, i em treu de polleguera que entre traductor i corrector no s’aclareixin amb la barreja d’estil directe i indirecte de l’original ni sàpiguen fer anar bé guions i cometes (amb el resultat que de vegades m’he d’aturar a comprovar si el que acabo de llegir és de l’autor o una cita, o qui i quan està parlant exactament). I estaria bé que tots plegats haguessin vigilat una mica amb el dígraf ny al final de línia, que no es pot partir i els programes de maquetació generalment s’equivoquen…

M’agafen ganes de buscar-ne la versió castellana en alguna biblioteca i mirar si ho han fet millor.

És un llibre pel qual he pagat, i tinc la sensació que m’han venut un producte defectuós. Però sospito que si el volgués tornar els de l’editorial no compartirien la meva opinió. En fi, si em vaig comprar una traducció i no l’original era perquè volia veure com tocaven en català certes coses, oi? Doncs també n’he vist d’altres. L’acabaré de llegir, i me’l quedaré mentre el necessiti.

Després, té bastants números d’acabar al contenidor blau. El contingut podria interessar força a una persona del meu entorn, però em fa ràbia passar-li una cosa mal feta. Ja ho veurem.

De moment, rondino.

——-

Per què no dic el títol del llibre i el nom del traductor? Doncs suposo que perquè jo també treballo en això, sé com poden ser les condicions i recordo allò de les palles i les bigues als ulls de la gent. Digueu-li corporativisme, però no em veig amb cor d’assenyalar amb el dit sense llegir tot el llibre i fer una crítica ben analitzada i argumentada. I en aquest apunt volia reflectir sobretot sensacions. A més, el tema és interessant i em sabria greu que la gent en fugís, o deixés de banda el català per una traducció castellana que no sé si és millor.


En lloc d’una torxa, un poema

Aquest matí diversos blocs de can Vilaweb s’afegien a una iniciativa del PEN Internacional que em sembla si més no digna d’esment. Per denunciar la manca de llibertat d’expressió a la Xina, han posat en marxa la campanya Poem relay, que consisteix a passar-se virtualment un poema  entre els diferents centres del PEN Club arreu del món, en un recorregut similar al que està seguint aquests dies (amb incidències diverses) la torxa olímpica. Cada centre hi afegeix noves traduccions i enregistraments sonors.

El text seleccionat és Juny, del poeta i periodista xinès Shi Tao. El poema està inspirat en els fets de Tiananmen i l’autor fa uns tres anys que està empresonat, ja us podeu imaginar per què.

Avui el poema ha arribat, entre altres, al PEN català, que n’ha inclòs dues versions: en català i en amazic, en traduccions de de Manel Ollé i Salem Zenia, respectivament. En aquesta pàgina trobareu els seus textos, i també enregistraments. El viatge de Juny, que de moment ha estat traduït a més de 60 llengües, acabarà a Pequín quan s’hi celebrin els jocs.

Sí que es poden fer coses, amb les traduccions…


De clàssics

orador.jpgDissabte vam passar un moment per l’envelat de la Setmana del Llibre en Català, però no sé si vam acabar comprant antiguitats…

M’explico. El meu marit es va llegir no fa gaire la «meva» novel·la de romans, això li va fer venir curiositat sobre la figura de Ciceró i va acabar amb ganes de llegir el seu tractat d’oratòria (i no, el meu marit no és del gremi, però amb el seu temps lliure cadascú fa el que vol). Vam buscar-ne una versió catalana (no li venia de gust llegir-lo en castellà) i només vam trobar l’edició bilingüe de la Fundació Bernat Metge, publicada entre 1929 i 1933: són els tres volums de la foto de la dreta, l’adquisició de dissabte. Semblen molt ben conservats («ja no treballen amb papers tan bons», diria algú) i no hi he sabut veure cap indici que es tracti d’una reimpressió, tot i que encara no m’ho acabo de creure.

orador2.jpgEn fullejar el llibre (després d’haver-li tallat les pàgines, com abans), del primer que em vaig adonar va ser que les convencions tipogràfiques eren diferents de les d’ara, més «afrancesades». Si feu clic per ampliar la imatge de l’esquerra i us hi fixeu, veureu els espais dobles després dels punts i els espais fins de les cometes i els parèntesis, coses que habitualment només em trobo quan algun Word s’embolica i es pensa que el català és francès. És curiós veure com fins i tot aquestes punyetetes nostres evolucionen…

Canviant de tema, continuo molt atabalada i sense gaire temps per escriure apunts amb una mica de cara i ulls, però amb el Twitter vaig deixant enllaços i cosetes a la columna de la dreta, com potser ja heu vist.


Llegenda urbana

Una de les meves feines inclou corregir força entrevistes a empresaris, i diria que almenys un parell han explicat allò que en xinès la paraula crisi s’escriu amb dos caràcters: un vol dir «perill» i l’altre, «oportunitat». A partir d’aquí hom reflexiona i arriba a conclusions molt inspiradores. O motivacionals. O proactives. O alguna d’aquestes paraules que tant agraden a determinada gent i tanta ràbia poden fer als correctors (sobretot en un text que toca revisar).

ji1_simp.gifDoncs resulta que la història, que fins i tot va fer servir Al Gore en rebre el Nobel de la Pau, és una mena de llegenda urbana. Ho descobreixo en un apunt de Language Log, on em remeten a aquest article (en anglès) de Pinyin.info que ho explica de manera prou clara (amb un apartat per als qui saben més xinès al final). El cert és que el caràcter que en teoria significa «oportunitat» en realitat vol dir més o menys «moment crucial en què les coses són a punt de fer un tomb». I si a aquest moment crucial li poses al costat la idea de perill, les perspectives del tomb no són precisament falagueres…

Com expliquen en aquest altre post de Language Log, la idea que en xinès crisi equival a perill més oportunitat la van introduir als Estats Units missioners que havien treballat a la Xina, i es va començar a estendre cap al 1940. Més endavant la van fer seva gurus de diversos camps i, com passa amb les llegendes urbanes, suposo que ens la continuaran explicant de tant en tant. Al capdavall, per què deixar que la realitat t’aixafi una frase inspiradora? Si non è vero è ben trovato, que diuen els italians (o no?).