Una temporada a Westeros

Per molta gent, avui és diumenge de Pasqua. I per molta gent, avui és el dia de l’estrena als Estats Units de la tercera temporada de Joc de trons. Cadascú s’apunta al calendari el que vol, i jo aprofitaré el segon esdeveniment per parlar de l’experiència que va ser traduir Cançó de gel i foc (concretament, un terç dels llibres 1 a 4). N’hauria d’haver escrit un apunt fa temps, quan van sortir els llibres, però volia fer-ho tan bé que mai no trobava el moment i ja sabeu què passa quan ajornes massa les coses… En fi, almenys ara deixo quatre notes.

Aquí, tots apilats.

L’any 2011, quan es va publicar la traducció d’Un bon partit, un novel·lot que passa de molt el miler de pàgines, vaig estar a punt d’acabar el meu comentari dient que només faltava que em fitxessin per traduir els totxos de George R.R. Martin… i a mitjan juliol em van trucar per proposar-m’ho. Vaig dir que sí de seguida perquè, tot que sóc lectora de fantasia i ciència-ficció de tota la vida, mai no havia tingut oportunitat de posar-m’hi com a traductora, i el cert és que em feia il·lusió. Havia llegit els dos primers volums de la saga feia anys (em vaig despistar a mig tercer) i en tenia bon record, a més d’haver sentit a parlar bé tant dels llibres com de la sèrie de televisió, fins al punt que estava pensant si tornar a enganxar-m’hi.

Els d’Alfaguara s’havien marcat un calendari de producció molt bèstia (un llibre cada dos mesos, aproximadament) per tenir-ho tot al carrer el maig de 2012. Això suposava dividir la feina entre tres i, com que volien treure el quart i el cinquè alhora, al final es va decidir incorporar una altra traductora que es dediqués en exclusiva a l’últim volum. Així, va quedar l’equip següent: Mercè Santaulària (que va engegar el primer llibre), Esther Roig (al peu del canó de l’1 al 4), Imma Estany (que es va afegir al llibre 2, i fins al 4), Mar Albacar (amb el llibre 5, sabia tot el que havia de passar abans que nosaltres) i una servidora. I realment érem un equip, perquè si per traduir qualsevol llibre a mitges sense que es noti gaire cal coordinació, per recrear tot l’univers de Westeros i companyia ja us ho podeu imaginar… Ens escrivíem pràcticament cada dia i teníem un grapat de documents compartits amb noms propis i comuns, llinatges, profecies, cançons i material de tota mena. De fet, quan vam acabar la feina encara vam organitzar un parell de dinars per celebrar-ho.

La portada del primer llibre, clarament enfocada a la tele.

Una de les poques coses que ens van dir des de l’editorial era que creien que gran part dels lectors vindrien de veure la sèrie de televisió en castellà, i que penséssim en ells a l’hora d’adaptar noms i similars, per no despistar-los massa. En general els vam fer cas i vam tenir la versió castellana present, sobretot a l’hora de marcar criteris, però també ens en vam allunyar quan convenia. Per exemple, Desembarco del Rey és fidel al King’s Landing original i no sona malament del tot, però no podíem posar Desembarcament i que quedés mínimament natural, per la qual cosa al final vam optar per un Port Reial més vague, però també més creïble com a topònim.

Potser el que més ens va costar de traduir, el nom al qual vam estar donant més voltes, va ser el dels ditxosos llops, els direwolves. Resulta que no són animals completament inventats, sinó basats en unes bèsties prehistòriques que hi va haver a Amèrica; però els paleontòlegs d’aquí no s’hi devien dedicar gaire, perquè a partir del nom científic no vam trobar cap nom comú que ens pogués fer servei. A la traducció castellana en diuen huargos, una solució prou raonable que entronca amb les llegendes nòrdiques i l’obra de Tolkien, i després de discutir-ho pensàvem tirar per aquest camí i comentàvem la millor manera d’escriure-ho (a les traduccions de Tolkien vam trobar tant huargs com wargs, o potser era millor adaptar-ho com a vargs?). Però aleshores ens vam adonar que al cap d’un parell de llibres sortien els wargs, que en aquest món són uns humans amb capacitats especials; amb un nom tan semblant, fer servir huargs per als llops eren ganes de confondre el lector, o fer-li veure unes relacions que no estàvem segures que existissin (i l’autor ja és prou recargolat deixant pistes). Vam decidir deixar huargs per a les persones (escrit tal com sona) i buscar un adjectiu que donés a entendre que aquells llops eren especials. Ens va costar molt trobar-ne un que tingués les connotacions necessàries, ens agradés a les tres, sonés bé i es pogués repetir sense ser carregós, fins que al final es va quedar en llops fers. (Em sembla que en això vam acabar coincidint amb una traducció al català de part del primer llibre que va treure Devir fa anys, però a mi em van dir que no valia la pena i no vaig arribar a llegir-la.)

Les altres portades ja s’assemblaven més a les dels llibres anglesos.

Després vam haver de resoldre uns quants noms més d’animals i plantes que inicialment no sabíem si eren reals o inventats (és el que té traduir novel·la fantàstica), però cap no ens va donar tanta feina. Aquí voldria esmentar un element destacat d’aquest procés de traducció: la quantitat d’informació que es podia trobar a Internet, aportada pels seguidors de la saga i sovint de força qualitat. En anglès hi ha la completíssima enciclopèdia de Westeros.org (molt útil per saber si aquell poble o personatge amb el nom del qual t’estàs barallant surt només de passada o bé resulta que després és important, i més cal vigilar els possibles jocs de paraules) i els fòrums en castellà d’Asshai.com també ens van resoldre algun dubte, per posar els dos exemples que ara tinc més presents.

Tot plegat, una llarga temporada de feina dura però a la seva manera gratificant. La veritat és que quan veig els totxos a les llibreries encara me’ls miro amb afecte, tot i que el resultat final no sigui perfecte i hagués guanyat amb una mica de repòs i més temps per fer la polida final. Pel que he llegit, els llibres han sortit amb més errates del que convindria, però és que si el nostre calendari era ajustat, el de les correctores directament era una bogeria. A més, tinc entès que tota la part de maquetació i galerades es va fer a Madrid, i sospito que no estaven acostumats a treballar en català (sense buscar-ho, vaig veure un parell d’«está» amb l’accent girat que posaria la mà al foc que no eren al Word, i que em van fer pensar en algun programa d’autocorrecció pixant fora de test). Curiosament, però, amb Joc de trons és com més a prop he estat que em premiessin una traducció, perquè va ser finalista del Premi Ictineu 2012 que atorga la SCCFF.

I ja plego. Evidentment, un grapat de mesos i un fotimer de pàgines donen per explicar més coses (saber que possiblement hi ha fans que llegiran i rellegiran buscant tots els detallets té la seva angúnia especial), però em sembla que ja m’ha quedat un apunt prou llarg. De tota manera, recordeu que teniu els comentaris per continuar parlant de qualsevol aspecte que us interessi: digueu-hi la vostra, que jo miraré de contestar.

En qualsevol cas, si un dia o altre en Martin acaba The Winds of Winter i la volen traduir al català, que m’avisin, que jo m’hi apunto.

---