Clavar-se un tret al peu

Em sembla que l’expressió aquesta és un calc de l’anglès, però és la primera que se’m va acudir quan vaig veure l’anunci de la dreta tot passant.

He dit alguna vegada que, en principi, en aquest bloc em limito a rètols fets professionalment (amb la idea de fons de «si et gastes els quartos perquè quedi maco, vigila que també estigui ben escrit») i deixo estar el que la gent fa com pot amb un bolígraf, l’ordinador de casa o la pissarra del bar. Però de tant en tant faig excepcions com aquesta.

Tenim un senyor que decideix imprimir-se uns quants folis oferint els seus serveis de pintor i penjar-los pel carrer (amb crisi o sense, el sistema no és cap novetat) i pels motius que sigui ho fa en castellà. Deixem de banda si ho fa millor o pitjor, allò dels accents i les majúscules o si el «parqueo» de la columna de la dreta té gaire a veure amb la pintura i resulta entenedor per la majoria de barcelonins… El cas és que després passa algú que (suposo) se sent molest per la tria d’idioma i decideix catalanitzar dràsticament l’anunci i expressar la seva opinió.

Però el que aconsegueix és quedar retratat com un capsigrany. A banda de per tot el que té de discutible el gest, per palesar la seva ignorància de la llengua que creu defensar: confon en i amb i s’oblida que la lletra a només pot dur accent obert, una norma d’accentuació prou senzilla (de l’accent d’econòmic no en parlem, que ja seria massa). En resum, que caldria fer un esforç per resultar encara més contraproduent. Com apuntar un hipotètic enemic i clavar-se un tret al peu.

---