De dialectes, estàndards i altres coses de correctors

Amb aquest títol es podria condensar la Jornada de Correcció i Assessorament Lingüístic a què vaig assistir l’altre dia (davant la manca de feina, continuo aprofitant qualsevol oportunitat d’aprendre coses que s’ajusti als meus horaris i pressupost). Igual que la de l’any passat (em pensava que n’havia parlat aquí, però veig que no), l’organitzaven el Màster en Correcció i Assessorament Lingüístic i el Grup d’Estàndard Oral de la UAB, i tenia l’objectiu de presentar treballs de final de màster, emmarcats per les intervencions d’un parell d’experts del gremi. Un bon resum seria molt llarg i aquests dies no em ve gaire de gust escriure, així que hi passaré una mica pel damunt.

El programa de la jornada. (Jo no hi hauria afegit el punt del final, que consti.)

Els treballs de recerca, en conjunt, estaven bé, correctament presentats, i seguien l’esquema clàssic: he volgut investigar tal cosa, ho he concretat i mesurat així, he obtingut aquestes dades i he arribat a les conclusions següents. En voldria destacar un, però, dedicat a una eina informàtica anomenada Escornabous. Si ho vaig entendre bé, serveix per introduir regles noves en un corrector automàtic (elCorrector, em sembla), sense necessitat de saber programar com un informàtic. Amb les regles es podria anar més enllà del que solen fer aquesta mena de programes i el professional ho tindria més fàcil per automatitzar tasques més repetitives: l’exemple amb què van treballar va ser canviar els «portar X temps fent Y» per «fer X temps que Y». El conjunt de regles es podia anar personalitzant segons convingués a cada feina, i fins i tot hi havia la idea de crear una comunitat d’usuaris amb una «biblioteca de regles» feta entre tots. Una idea interessant, tot i que em van sorgir força dubtes sobre si l’eina estava prou madura per funcionar en qualsevol entorn de treball (entre altres coses, perquè van dir que el desenvolupament del corrector en què es basa estava força aturat). I a l’hora de buscar més informació sobre el tema, no he trobat ni un trist web per enllaçar.

També tenia ganes de sentir la intervenció d’Albert Pla Nualart, sobre el diari Ara i el seu model de llengua. Vaig apuntar que, per ell, el model de llengua d’un mitjà «es conforma prioritzant ideals en conflicte»: correcció, naturalitat, genuïnitat, funcionalitat, adequació al registre… (els equilibris nostres de cada dia), i també decideix sobre qüestions de normativa obertes o mal resoltes. Una altra premissa, en el cas del diari, va ser partir d’un dialecte concret amb més pes social i demogràfic (el central, però evitant un barcelonisme excessiu) en lloc d’un estàndard format amb retalls de diversos dialectes. A continuació va explicar les estratègies que fan servir per mantenir una llengua natural i alhora correcta en una situació de tantes interferències com la del català, amb exemples prou interessants. També va apuntar les limitacions empresarials que afecten la correcció d’un diari, sobretot quan es tracta del web (que se supervisa parcialment i després de publicar, de manera que els redactors treballen «sense xarxa»). Vaig acabar amb ganes de preguntar si pensaven publicar el llibre d’estil, perquè no em faria gens de nosa a la prestatgeria.

La taula a l’hora de la cloenda. D’esquerra a dreta, A. Pla, J. Corbera, N. Pons, E. Prim i O. Aznar, si no m’equivoco.

El contrapunt a Albert Pla el va donar Jaume Corbera, amb una opinió sobre l’estàndard força diferent. El problema de la seva intervenció va ser que, malgrat aportar idees dignes de ser escoltades (el llegat de Pompeu Fabra, els perills si cada comunitat autònoma va a la seva), tenia més de lectura d’un article que de xerrada, amb el consegüent perill de desconnexió per part d’alguna oient com ara jo… I l’emoció que em va arribar va ser d’agror per polèmiques com la del «barco fantasma» i posteriors; sumada al recull final de pífies de l’Ara (qualsevol que hagi treballat en aquest camp sap que si vas a buscar pífies, les trobes), em va deixar un regust desagradable. Això va donar peu a una mica de discussió a l’hora de la cloenda, de la qual ara que han passat uns dies no recordo res rellevant. (Aquí podeu llegir les impressions d’en Rafel Marco, que també hi era).

Comptat i debatut, un matí ben aprofitat, sobretot si hi afegim el plaer de retrobar algun company de professió i desvirtualitzar-ne un parell més (hola, piuladors!). En un entorn agradable com l’IEC i amb un esmorzar prou bo, què més es pot demanar?