Tres diccionaris

He anat seguint els articles d’opinió sobre les traduccions de llibres al català que s’han públicat a la revista digital Núvol, des del primer elogi (senyora editora, aculli’m!) i la posterior crítica (quines hòsties van repartir pel Twitter aquell dia!) fins als diversos afegits i matisacions i la posterior convocatòria del premi (no, no tinc res per presentar-hi). Ara no vull donar la meva visió de tot plegat, que ni tinc ben elaborada ni sé què aportaria, però mentre hi reflexionava em vaig recordar d’aquesta fotografia, feta pensant en un apunt que no veia ben bé per on enfocar.

TresDicc

Són tres diccionaris, els tres que tinc més sovint damunt la taula quan tradueixo de l’anglès al català. També hi deixo altres obres de consulta, és clar, per no esmentar tot el que surt a la pantalla: l’Optimot, que quan treballo queda obert per defecte, cercadors, enciclopèdies, vocabularis més o menys especialitzats… Però si ens centrem en el que més s’identifica amb la traducció —un diccionari bilingüe—, els que tinc a mà són aquests tres.

  • Comencem pel de dalt: el Diccionari UB Anglès-Català, editat el 2008 i comprat tan aviat com el vaig veure a la llibreria. Sabia que l’estaven preparant i l’esperava amb candeletes, perquè és un diccionari modern, fet amb corpus, ordinadors i eines lexicogràfiques d’avui dia, cosa que fa que estigui força actualitzat. I per l’aspecte atrotinat que té, ja veieu que l’he fet servir força (i la nena tenia tirada a agafar-lo quan era un bebè, tot s’ha de dir). Inclou un codi per descarregar-ne la versió electrònica, que no és un diccionari amb cercador i tal, sinó més aviat una llista de lemes ordenats alfabèticament (però funciona amb Mac, això sí). L’inconvenient? Que malgrat les 22.500 veus i 40.500 accepcions que té es queda curt, sobretot en els registres que es puguin escapar del món universitari al qual està especialment destinat. Però molt recomanable per a textos periodístics i de divulgació.
  • La foto és dolenta amb ganes, però es veuen els avenços en maquetació.

    La foto és dolenta amb ganes, però es veuen els avenços en maquetació.

    A sota, el Diccionari Anglès-Català d’Enciclopèdia Catalana, també força usat: ha perdut la sobrecoberta, ha passat per l’enquadernador i aviat li tocarà una nova visita, però és que no em dóna la gana comprar-ne un de nou, perquè des de la segona edició, de 1985, només se n’han fet reimpressions, potser amb alguna rentada de cara, però no una nova edició actualitzada. (Per cert, enguany fa 30 anys de la primera, no sé si seria una bona excusa…) Tot i això, continua sent el diccionari català-anglès de referència més enllà dels escolars, el més complet que tenim (36.000 entrades, diu), i el que para més atenció a termes antics i registres literaris (el fet que el principal autor sigui Salvador Oliva, traductor de Shakespeare, hi pot tenir a veure). Per tant, imprescindible, ni que sigui per defecte. Em sembla que en va sortir alguna versió electrònica només per a Windows, i no em consta que es pugui consultar a Internet.

  • I a baix de tot, el Collins Universal Inglés-Español. No sé si és una raresa, però sí, tradueixo al català i sovint tinc un diccionari castellà damunt la taula. Com és això? Ras i curt, és el diccionari en què es va basar el de dalt (per si no ho sabíeu, això que un diccionari es basi en un altre és ben normal), però aquest és més complet, s’actualitza (el meu és del 2005, aviat tocarà mirar si hi ha nova edició) i té una maquetació més agradable; per tant, no és estrany que molts cops em resulti més còmode tirar per aquí. A més, es pot consultar de franc per Internet.

I així vaig fent. Quan es tracta de vocabulari més especialitzat, en català tenim la sort de comptar amb tota la feinada del Termcat, encara que no sempre es pugui arribar directament a un terme a partir de l’anglès. D’altra banda, quan necessito documentar-me una mica per a alguna traducció (com era un vaixell o un vestit d’època, aquella afició d’un personatge…), no és estrany que em costi trobar fonts en català, o que en trobi de poc fiables per mal escrites i plenes d’estrangerismes, i acabi passant per algun recurs en castellà.

En fi, és evident que el diccionari perfecte no existeix, i que els traductors de llibres som usuaris molt exigents, però crec que alguna cosa millor sí que podríem tenir-la. I el fet que en una combinació tan freqüent com l’anglès-català hi hagi aquestes mancances (i aquestes maneres de salvar-les) diria que ha de fer pensar… Però per avui ja m’he enrotllat prou.


Teoria de la biblioteca

La frase bonica d’avui:

Para traducir no hace falta leer una biblioteca de estudios de traducción, pero es imprescindible leer una biblioteca.
Martín Schifino en aquest Trujamán, tot agradable i recomanable


Autors i traductors

Postal CEATL

Les associacions de traductors literaris d’Europa han fet tot de postals. Les podeu veure fent clic a la imatge.

Com que avui és Sant Jeroni, el dia del traductor (o de la traducció, segons on ho miris), últimament l’ofici ha sortit pels mitjans de comunicació, generalment per parlar-ne bé. Al cap dels anys, reconec que alguna de les coses que diuen se’m fan repetitives, però sempre cal anar donant a conèixer la nostra feina, a veure si ajuda a fer-se veure i millorar.

Del que he vist i llegit, m’ha cridat l’atenció un fragment d’aquest article d’Antonio Muñoz Molina, on parla dels seus traductors:

Escuchaba hablar a estas personas, tan distintas entre sí, tan iguales en su devoción por el trabajo que hacen, y sentía gratitud y algo de remordimiento: una palabra que yo elegí por azar o instinto, una frase a la que dediqué tal vez unos minutos, les han podido causar horas o días de desvelo.

Curiosament, amb alguns autors, jo sempre havia tingut aquesta idea a l’inrevés: que l’autor anava al seu ritme i es podia passar dies o hores buscant la paraula exacta o l’ordre òptim d’una frase, mentre que els traductors, que —no ho oblidem— treballem a preu fet i amb terminis no sempre amplis, som els que hem de deixar de donar-hi voltes i tirar pel dret perquè la feina ens surti a compte, o simplement perquè no hi ha temps.

Enllaç extra: el vídeo sobre traductors que va sortir fa poc al programa Ànima del Canal 33. A banda d’un parell de patums del gremi, hi surt la Mar Albacar, la traductora de Dansa amb dracs, i si us hi fixeu veureu el glossari que vam fer servir per a la Cançó de gel i foc.


La traducció és un trasllat

Per compensar el pessimisme de l’última entrada, una metàfora bonica sobre la traducció. Perquè es veritat que traduir o traslladar, i que sovint et quedes amb la sensació que s’ha perdut o trencat alguna cosa de l’original… Però quan fas trasllat també descobreixes coses que no recordaves que tenies, o trobes el lloc on fer lluir aquella peça que abans quedava arraconada.

Los traductores nos pasamos la vida visitando planetas lejanos. No nos importa, sabiendo que toda traducción es un traslado y que “siempre se rompen cosas en las mudanzas”.
Miguel Sáenz

Llegit a «Siempre se rompen cosas en las mudanzas», un dels articles de l’especial sobre traducció literària que va sortir al Babelia demà farà quinze dies. Si us interessa, en podeu trobar una ressenya en aquest apunt de Malapartiana, un dels blocs que penso posar a la llista d’enllaços el dia que la reorganitzi.


Des de petits

Ja ho veieu, promocionen la traducció entre les criatures i alhora els diuen que ja ho fa una màquina…

20110830-121113.jpg
Llibre vist l’altre dia a l’Abacus (on mirem més la secció infantil que altra cosa). I no el vaig comprar, tot i que algun “diccionari” per a petitons sí que m’ha temptat.


Senyores i senyors… el novel·lot!

El llibre publicat

Així és com es coneix per casa Un bon partit, de Vikram Seth, la meva última traducció publicada, gràcies a la familiaritat fruit de llargs mesos de convivència. I no és broma: des del primer correu electrònic de l’editorial amb la proposta de traducció fins que el llibre ha arribat al carrer han passat aproximadament dos anys. Temps per aconseguir el vistiplau dels titulars dels drets, acabar un embaràs i tenir la criatura, descobrir que compaginar nadó i feina et resulta més difícil del que esperaves, renegociar dràsticament terminis (encara avui em fa vergonya), canviar de persona de contacte i de segell editorial, alegrar-se, desesperar-se, animar-se, deprimir-se, despistar-se, gaudir del text i barallar-s’hi… Fins i tot sense circumstàncies especials, les hores dedicades a traduir 1700 pàgines de llibre, la feina més grossa de la meva carrera (mireu la foto de baix), crec que justifiquen certes confiances.

Ara bé, també em podria posar més formal i dir que es tracta d’una senyora novel·la. Perquè l’és, i com les d’abans. A l’Índia dels primers anys cinquanta, la senyora Rupa Mehra vol buscar marit per a la filla petita. A partir d’aquesta família anem veient personatges i ambients dels que  fan treure la pols al clixé aquell d’«un gran fresc que retrata un país i una època», amb alguns personatges memorables i esdeveniments dignes d’un bon serial: amors i desamors, noces, naixements, morts, judicis política… Sí, calia tot aquest bé de Déu de pàgines per explicar-ho. I estan ben escrites, a més, per un autor angloindi molt conegut (de fet, recordo que quan fa anys es va publicar aquest llibre en castellà se’n va parlar força). Curiosament, però, per ser una novel·la índia a mi m’ha sonat britànica a no poder més: un altre blocaire, l’Allau, la situa entre els hereus del seu admirat Dickens, mentre que jo, que sóc més de Jane Austen, hi trobava més aviat la ironia i la capacitat d’observació d’aquesta autora. En qualsevol cas, si aquest agost teniu vacances, temps i ganes de llegir una novel·la clàssica, és una bona recomanació.

proves d'impremta

Impressiona, oi? La pila de galerades, amb l'original que treu el nas per l'esquerra.

Esteu pensant que traduir-la devia ser una feinada? Doncs sincerament, sí. Per l’extensió, per l’esforç que sempre suposa situar-te en un país llunyà i per la sensació que l’autor hi entén de tot, perquè tant et fa versos com et redacta una sentència judicial o t’explica un procés industrial amb pèls i senyals. Aquesta riquesa de temes, amb els corresponents canvis d’estil, és el que més em va costar i més em va fer patir (i em fa patir ara que algú deu estar llegint el que he escrit), fins i tot més que el lèxic propi de l’Índia (avui dia Internet ajuda molt en aquestes coses, i també hi hem posat un glossari al final per ajudar el lector d’aquí). A més, només tenia l’original en paper, i després d’uns quants originals digitalitzats em va suposar tornar una mica al passat. Però és la meva feina, i m’agrada. Com sempre que escric aquesta mena d’apunts, només puc dir que espero haver-me’n sortit.

Cal esmentar especialment la correctora amb qui em va tocar revisar les proves, tota una professional i l’única persona que sé positivament que també s’ha llegit sencera la traducció. Ha estat un plaer treballar amb ella: perquè de seguida ens vam posar d’acord amb les coses bàsiques, perquè ha polit tots els detalls i ha vetllat perquè totes les petites expressions fossin correctes, per tocar de peus a terra, i per les xerrades entre col·legues sobre la conveniència d’adaptar segons quin vocabulari (o no) o sobre el significat exacte del verb eixugar. Sort que l’editora no ens va sentir l’últim dia, quan comentàvem que, amb vista a una possible segona part, podria ser que el títol no estigués prou ben traduït…

I per acabar, excepcionalment tenim un premi. Com que l’editorial em va enviar cinc exemplars d’Un bon partit i amb un per a l’arxiu ja faig, he decidit repartir els altres entre els que teniu la paciència de llegir aquest bloc (que està una mica abandonadet, pobre). Com ho farem?

  • Si voleu un llibre, digueu-ho en un comentari a aquest apunt. WordPress us demana una adreça de correu electrònic per poder comentar: deixeu-ne una que funcioni, la faré servir per posar-me en contacte amb vosaltres.
  • Tinc quatre exemplars per repartir. Si els interessats sou més faré un sorteig, de la manera que cregui convenient i amb resultats inapel·lables (al capdavall, és el meu bloc).
  • Teniu fins al diumenge 31 de juliol. La primera setmana d’agost publicaré els resultats del sorteig (si n’hi ha) i em posaré en contacte amb els guanyadors.
  • Podem quedar a Barcelona perquè us doni el llibre. També us el puc enviar per correu, però només si viviu a Espanya o Andorra (tinc un pressupost limitat, que hi ha crisi).

Em sembla que ja està tot. Ara sí que plego, que m’ha sortit un apunt tan llarg com la novel·la.


De nou a les llibreries

CobertaBé, el títol m’ha quedat una mica pretensiós, però el cert era que entre una cosa i l’altra feia molt de temps que això no passava… Fins que fa unes setmanes vaig poder veure en algun taulell Ombres cremades, de l’escriptora pakistanesa Kamila Shamsie, una novel·la que vaig traduir el 2009 (a la panxa hi tenia una nena que ara corre pel pis, em dic a mi mateixa) i que per aquestes coses que passen es va publicar el mes passat.

Per desgràcia, l’actualitat m’ha fet pensar en el llibre per un altre motiu: la protagonista, japonesa, sobreviu a la bomba atòmica de Nagasaki i, de rebot, la novel·la em va deixar veure alguna cosa sobre aquests supervivents i com aquell desastre els va afectar tota la vida (per començar, les ombres del títol són cremades produïdes per l’explosió). Però aquest no és el tema principal de la novel·la. Els protagonistes viuen també altres esdeveniments que han marcat el darrer segle, amb l’atemptat de les Torres Bessones i la guerra de l’Afganistan amb un paper destacat, però pel que recordo tampoc no diria que la història sigui el tema central. A mi em va semblar sobretot una història de persones: membres de dues famílies entrellaçades que es troben, es perden, es retroben, es salven i es traeixen (o no), empesos pels esdeveniments o per les emocions de tota la vida (l’esperança, l’amor, la por…). També hi té una gran importància el tema de les identitats, de com saber o decidir qui o què ets en un entorn complex. Per exemple, un dels personatges principals és fill d’indi musulmà i japonesa establerts si us plau per força al Pakistan, ja us ho podeu imaginar…

Sona força dramàtic, però cal destacar que el llibre no es fixa tan sols en les desgràcies (del món o del cor de les persones), sinó també en les coses bones, en com ens recuperem dels cops i com es pot gaudir de la vida i assolir alguna mena d’equilibri entre tot plegat. De fet, l’únic comentari del meu pare (un senyor que llegeix de tot), després de dir que li havia agradat, va ser que estava bé que, malgrat tot el que passava, «no hi havia sang i fetge».

Després de tant de temps, del procés de traducció poca cosa us puc dir. En canvi, sí que ha estat interessant la correcció: tot i el temps transcorregut, no tan sols vaig poder fer un cop d’ull a les correccions, sinó que l’editora em va transmetre els comentaris de la correctora (que feia unes propostes molt assenyades i i va quedar contenta perquè no li havia donat massa feina), es va llegir els meus i fins i tot vam poder argumentar un punt en què la correctora i jo no estàvem d’acord (al final veig que l’editora m’ha fet cas, iupi!). En resum, que m’alegro que el llibre no fos víctima de la crisi i acabés oblidat en un calaix.


Una labor compartida

Per mitjà d’una piulada d’en Subal Quinina, repetida per El Llibreter, arribo a aquest text on l’editora Maria Bohigas parla de la seva feina i reprodueix tot de fragments de missatges entre col·laboradors i companys. Si sou dels que teniu curiositat per com es fan els llibres, crec que us agradarà. Jo (que tendeixo a escombrar cap a casa, ja ho sabeu) en destacaria els intercanvis entre editora, traductor i corrector respecte a La cova del sol, que mostren com entre tots tiren endavant un llibre amb cura, esforç i interès (allò que en català incorrecte se’n diu amb carinyu, vaja). Copio l’últim tros, on el corrector diu, en un missatge al traductor:

La vergonya o més aviat les angúnies d’aquest part tan laboriós són cosa compartida: en aquest part som tres: tu, que ets la partera, la Maria, que fa de papà, i jo, la llevadora. El símil potser és aprofitable.

Sí, no és el súmmum de l’originalitat, però com que traduir i tenir una criatura han estat les meves activitats principals durant un grapat de mesos, suposo que m’hi havia de fixar… En qualsevol cas, recomanable per entreveure com treballen, pensen i col·laboren aquests professionals.



Ampliem el refranyer?

Gràcies al senyor Twitter, entre ahir i avui he llegit un parell de frases que podrien formar part del refranyer modern de la professió, si és que ens posem a fer-lo:

Original mal escrito, traducción criticada.
(Mar Traducciones)

Corregir una traducció no hauria de ser traduir una altra vegada.
(emgiro)

A més, diria que tots dos estan basats en l’experiència directa, que no sé si els dóna més punts per entrar al cànon… Si us animeu a ampliar el recull, teniu (com sempre) l’espai de comentaris obert.


Un símil

Com totes les comparacions, generalitza i es deixa coses, però també en mostra, i fa pensar una mica sobre el nostre ofici, aquí en una reflexió sobre per què les traduccions envelleixen més que l’original.

El original suele ser un reloj fabricado en Suiza, con una maquinaria de la máxima precisión, con unas piezas hechas a partir de los materiales más nobles y más caros. El original es un Rolex de precio prohibitivo, vaya (y la metáfora crematística nos podría servir aún mejor si se piensa que traducimos para quienes carecen del poder adquisitivo, digo de la competencia lingüística necesaria, para leer el original, para comprar el Rolex ‘made in’ Suiza). La traducción sigue siendo un Rolex, pero fabricado en Taiwan. De hecho, la traducción se suele hacer en condiciones infrahumanas, en un taller a espaldas de cuyos tornos están las camas calientes en las que dormimos por turnos los chinos estajanovistas del oficio.
Miguel Martínez-Lage, ‘El Trujamán’, 3 d’agost de 2010

(Rebut via Twitter, per cert.)