De nou a les llibreries

Bé, el títol m’ha quedat una mica pretensiós, però el cert era que entre una cosa i l’altra feia molt de temps que això no passava… Fins que fa unes setmanes vaig poder veure en algun taulell Ombres cremades, de l’escriptora pakistanesa Kamila Shamsie, una novel·la que vaig traduir el 2009 (a la panxa hi tenia una nena que ara corre pel pis, em dic a mi mateixa) i que per aquestes coses que passen es va publicar el mes passat.

Per desgràcia, l’actualitat m’ha fet pensar en el llibre per un altre motiu: la protagonista, japonesa, sobreviu a la bomba atòmica de Nagasaki i, de rebot, la novel·la em va deixar veure alguna cosa sobre aquests supervivents i com aquell desastre els va afectar tota la vida (per començar, les ombres del títol són cremades produïdes per l’explosió). Però aquest no és el tema principal de la novel·la. Els protagonistes viuen també altres esdeveniments que han marcat el darrer segle, amb l’atemptat de les Torres Bessones i la guerra de l’Afganistan amb un paper destacat, però pel que recordo tampoc no diria que la història sigui el tema central. A mi em va semblar sobretot una història de persones: membres de dues famílies entrellaçades que es troben, es perden, es retroben, es salven i es traeixen (o no), empesos pels esdeveniments o per les emocions de tota la vida (l’esperança, l’amor, la por…). També hi té una gran importància el tema de les identitats, de com saber o decidir qui o què ets en un entorn complex. Per exemple, un dels personatges principals és fill d’indi musulmà i japonesa establerts si us plau per força al Pakistan, ja us ho podeu imaginar…

Sona força dramàtic, però cal destacar que el llibre no es fixa tan sols en les desgràcies (del món o del cor de les persones), sinó també en les coses bones, en com ens recuperem dels cops i com es pot gaudir de la vida i assolir alguna mena d’equilibri entre tot plegat. De fet, l’únic comentari del meu pare (un senyor que llegeix de tot), després de dir que li havia agradat, va ser que estava bé que, malgrat tot el que passava, «no hi havia sang i fetge».

Després de tant de temps, del procés de traducció poca cosa us puc dir. En canvi, sí que ha estat interessant la correcció: tot i el temps transcorregut, no tan sols vaig poder fer un cop d’ull a les correccions, sinó que l’editora em va transmetre els comentaris de la correctora (que feia unes propostes molt assenyades i i va quedar contenta perquè no li havia donat massa feina), es va llegir els meus i fins i tot vam poder argumentar un punt en què la correctora i jo no estàvem d’acord (al final veig que l’editora m’ha fet cas, iupi!). En resum, que m’alegro que el llibre no fos víctima de la crisi i acabés oblidat en un calaix.