Senyores i senyors… el novel·lot!

El llibre publicat

Així és com es coneix per casa Un bon partit, de Vikram Seth, la meva última traducció publicada, gràcies a la familiaritat fruit de llargs mesos de convivència. I no és broma: des del primer correu electrònic de l’editorial amb la proposta de traducció fins que el llibre ha arribat al carrer han passat aproximadament dos anys. Temps per aconseguir el vistiplau dels titulars dels drets, acabar un embaràs i tenir la criatura, descobrir que compaginar nadó i feina et resulta més difícil del que esperaves, renegociar dràsticament terminis (encara avui em fa vergonya), canviar de persona de contacte i de segell editorial, alegrar-se, desesperar-se, animar-se, deprimir-se, despistar-se, gaudir del text i barallar-s’hi… Fins i tot sense circumstàncies especials, les hores dedicades a traduir 1700 pàgines de llibre, la feina més grossa de la meva carrera (mireu la foto de baix), crec que justifiquen certes confiances.

Ara bé, també em podria posar més formal i dir que es tracta d’una senyora novel·la. Perquè l’és, i com les d’abans. A l’Índia dels primers anys cinquanta, la senyora Rupa Mehra vol buscar marit per a la filla petita. A partir d’aquesta família anem veient personatges i ambients dels que  fan treure la pols al clixé aquell d’«un gran fresc que retrata un país i una època», amb alguns personatges memorables i esdeveniments dignes d’un bon serial: amors i desamors, noces, naixements, morts, judicis política… Sí, calia tot aquest bé de Déu de pàgines per explicar-ho. I estan ben escrites, a més, per un autor angloindi molt conegut (de fet, recordo que quan fa anys es va publicar aquest llibre en castellà se’n va parlar força). Curiosament, però, per ser una novel·la índia a mi m’ha sonat britànica a no poder més: un altre blocaire, l’Allau, la situa entre els hereus del seu admirat Dickens, mentre que jo, que sóc més de Jane Austen, hi trobava més aviat la ironia i la capacitat d’observació d’aquesta autora. En qualsevol cas, si aquest agost teniu vacances, temps i ganes de llegir una novel·la clàssica, és una bona recomanació.

proves d'impremta

Impressiona, oi? La pila de galerades, amb l'original que treu el nas per l'esquerra.

Esteu pensant que traduir-la devia ser una feinada? Doncs sincerament, sí. Per l’extensió, per l’esforç que sempre suposa situar-te en un país llunyà i per la sensació que l’autor hi entén de tot, perquè tant et fa versos com et redacta una sentència judicial o t’explica un procés industrial amb pèls i senyals. Aquesta riquesa de temes, amb els corresponents canvis d’estil, és el que més em va costar i més em va fer patir (i em fa patir ara que algú deu estar llegint el que he escrit), fins i tot més que el lèxic propi de l’Índia (avui dia Internet ajuda molt en aquestes coses, i també hi hem posat un glossari al final per ajudar el lector d’aquí). A més, només tenia l’original en paper, i després d’uns quants originals digitalitzats em va suposar tornar una mica al passat. Però és la meva feina, i m’agrada. Com sempre que escric aquesta mena d’apunts, només puc dir que espero haver-me’n sortit.

Cal esmentar especialment la correctora amb qui em va tocar revisar les proves, tota una professional i l’única persona que sé positivament que també s’ha llegit sencera la traducció. Ha estat un plaer treballar amb ella: perquè de seguida ens vam posar d’acord amb les coses bàsiques, perquè ha polit tots els detalls i ha vetllat perquè totes les petites expressions fossin correctes, per tocar de peus a terra, i per les xerrades entre col·legues sobre la conveniència d’adaptar segons quin vocabulari (o no) o sobre el significat exacte del verb eixugar. Sort que l’editora no ens va sentir l’últim dia, quan comentàvem que, amb vista a una possible segona part, podria ser que el títol no estigués prou ben traduït…

I per acabar, excepcionalment tenim un premi. Com que l’editorial em va enviar cinc exemplars d’Un bon partit i amb un per a l’arxiu ja faig, he decidit repartir els altres entre els que teniu la paciència de llegir aquest bloc (que està una mica abandonadet, pobre). Com ho farem?

  • Si voleu un llibre, digueu-ho en un comentari a aquest apunt. WordPress us demana una adreça de correu electrònic per poder comentar: deixeu-ne una que funcioni, la faré servir per posar-me en contacte amb vosaltres.
  • Tinc quatre exemplars per repartir. Si els interessats sou més faré un sorteig, de la manera que cregui convenient i amb resultats inapel·lables (al capdavall, és el meu bloc).
  • Teniu fins al diumenge 31 de juliol. La primera setmana d’agost publicaré els resultats del sorteig (si n’hi ha) i em posaré en contacte amb els guanyadors.
  • Podem quedar a Barcelona perquè us doni el llibre. També us el puc enviar per correu, però només si viviu a Espanya o Andorra (tinc un pressupost limitat, que hi ha crisi).

Em sembla que ja està tot. Ara sí que plego, que m’ha sortit un apunt tan llarg com la novel·la.

Anuncis

Una novel·la en un mes

No plot? No problem!En el bloc de Pedro Jorge Romero descobreixo el llibre de l’esquerra: una guia pràctica per escriure una novel·la en un meset sense matar-s’hi gaire. (Buscant informació a Amazon, me’l ofereixen junt amb The Complete Idiot’s Guide to Writing a Novel, un altre títol fascinant.) L’objectiu és clar: escriure 50.000 paraules en 30 dies sense deixar-hi la pell. Tenint en compte que un mes és menys del que es triga a traduir moltes novel·les, per ambició que no quedi.

En la mateixa entrada he vist que als Estats Units tenen el mes nacional d’escriure una novel·la, del qual l’autor d’aquest llibre és fundador. Si de vegades se sent a dir que els calaixos de Catalunya són plens d’obra literària per publicar, no vulgueu saber com estaran a l’altra banda de l’Atlàntic, si tenen fins i tot encoratjament oficiós… Al seu web (val la pena fer-hi un cop d’ull) diu que el 2006 s’hi van apuntar 79.000 persones i es van acabar 13.000 llibres.

El plantejament és clar: motivar-se per treure la novel·la que es porta dins, fixar una data (ja la posen ells, l’1 de novembre) i posar-se a escriure a sac. El web, és clar, ofereix recomanacions, ànims i contacte amb altres persones en la mateixa situació. Es recomana prendre-s’ho amb sentit de l’humor, mirar de passar-s’ho bé i no preocupar-se per fer cap obra mestra. Un cop acabada la novel·la, ja és qüestió de cadascú decidir si és bona o dolenta, si la vol revisar o ensenyar-la algú, si aspira a la publicació o si simplement en té prou amb la satisfacció pel repte assolit.

Servidora, que després d’anys de llegir per obligació el que escriu el personal, i conscient que és una cosa complicada i ella tampoc no ho faria millor, ha decidit que no pensa escriure res més llarg o seriós que anotacions en un bloc, no pot sinó admirar-se’n.

Nota: L’última frase és una ferma candidata al premi a la subordinada del mes.