El Sant Jordi del llit

Jo volia fer una crònica de Sant Jordi, però no m’hi vaig posar a cop calent i —per desgràcia— si no faig aquestes coses de seguida sempre em despisto massa temps… En fi, ja hem passat a la segona opció, però almenys deixaré un parell de fotos i quatre notes del que acabarà sent conegut com «el Sant Jordi del llit», per la campanya de l’APTIC.

Quin llit més maco!

Quin llit més maco!

Una mica més avall ho explico, però el resum és que van plantar un llit a la rambla Catalunya i uns quants traductors literaris hi vam anar passant amb les nostres obres per donar a conèixer la feina que fem entre la gent que ens llegeix, tant si n’és conscient com si no.

Va ser tota una experiència, us ho asseguro: estar asseguda en un llit envoltada de gent dreta fa una certa impressió, i entre el fotògraf oficial i les de record, em sembla que no m’havien fet tantes fotos des que vaig casar-me… De tota manera, el més destacat va ser la fabulosa energia que desprenia tota la gent d’Activitats i Comunicació d’APTIC: impressionant, de debò. Vam xerrar, vam riure, vam repartir uns punts de llibre maquíssims, vam cridar l’atenció de la gent i d’algun periodista i vam presumir d’ofici en general, que de tant en tant ja toca. Va ser fantàstic retrobar una colla de companys, fer noves coneixences (després vaig descobrir que a Sants hi ha una població de traductores que Déu n’hi do) i poder saludar en persona gent amb qui normalment només tinc contacte pel ciberespai. Com sempre, lamento la meva mala memòria i la incapacitat de relacionar oportunament noms, cares i circumstàncies. Però feia un matí de primavera i estàvem de bon humor. En resum, va ser una senyora injecció de positivisme i orgull professional.

Llit i fotos

Sí, sóc la de blau.

A més de la gent del gremi i acompanyants, vam aprofitar la diada per parlar amb passavolants i lectors. (Els més valents es van animar a fer-se fotos i tot.) Inicialment em feia una mica de cosa lluir les traduccions de Cançó de gel i foc, perquè no són només meves (sinó també de l’Esther Roig, la Mercè Santaulària i l’Imma Estany), però d’altra banda van servir per cridar l’atenció i donar conversa a gent que les coneixia. Vaig acabar comentant diferències entre l’edició castellana i la catalana un parell de vegades, i suggerint el català per a les relectures…

Per a l’anecdotari, apunto la senyora que tot passant pel costat del llit buit va comentar en veu baixa: «Te echas una siesta y te dan un libro. Muy bien». I la que ens va explicar que algú de la família s’hi dedicava i que ja sabia que «últimament les traduccions surten molt malament perquè us paguen fatal i a més sempre aneu amb presses». Bé, no va ser amb aquestes paraules exactes, però ja us en feu la idea.

La meva paradeta.

La meva paradeta.

Després del matí a la parada, va ser hora d’anar a dinar, fer un tomb i acabar de celebrar la diada. Aquest any no estava especialment predisposada a comprar llibres (la pila de pendents no para de créixer i les multituds de Sant Jordi m’atabalen), però al final tots els membres de la família vam acabar complint la tradició. Fins i tot em va saber greu no haver-me firat algun altre llibre, o aquella samarreta, igual com em va saber greu no haver voltat més i haver-me acostat a més parades, no haver arribat a escriure alguna dedicatòria mig promesa, o no haver saludat i desvirtualitzat encara més gent. Però fet i fet, el del llit no va ser un mal Sant Jordi.

Si us fa gràcia, podeu veure més fotos de la cosa al web i al Facebook d’APTIC (el segon àlbum és més complet, no sé per què).

Afegit: També han penjat una notícia al web d’APTIC, on podreu trobar el nom de tots els implicats i llegir la crònica de la parada de Girona. (Apa, ells m’enllacen a mi i jo a ells. Ja tenim el bucle.)

Anuncis

Una temporada a Westeros

Per molta gent, avui és diumenge de Pasqua. I per molta gent, avui és el dia de l’estrena als Estats Units de la tercera temporada de Joc de trons. Cadascú s’apunta al calendari el que vol, i jo aprofitaré el segon esdeveniment per parlar de l’experiència que va ser traduir Cançó de gel i foc (concretament, un terç dels llibres 1 a 4). N’hauria d’haver escrit un apunt fa temps, quan van sortir els llibres, però volia fer-ho tan bé que mai no trobava el moment i ja sabeu què passa quan ajornes massa les coses… En fi, almenys ara deixo quatre notes.

Aquí, tots apilats.

Aquí, tots apilats.

L’any 2011, quan es va publicar la traducció d’Un bon partit, un novel·lot que passa de molt el miler de pàgines, vaig estar a punt d’acabar el meu comentari dient que només faltava que em fitxessin per traduir els totxos de George R.R. Martin… i a mitjan juliol em van trucar per proposar-m’ho. Vaig dir que sí de seguida perquè, tot que sóc lectora de fantasia i ciència-ficció de tota la vida, mai no havia tingut oportunitat de posar-m’hi com a traductora, i el cert és que em feia il·lusió. Havia llegit els dos primers volums de la saga feia anys (em vaig despistar a mig tercer) i en tenia bon record, a més d’haver sentit a parlar bé tant dels llibres com de la sèrie de televisió, fins al punt que estava pensant si tornar a enganxar-m’hi.

Els d’Alfaguara s’havien marcat un calendari de producció molt bèstia (un llibre cada dos mesos, aproximadament) per tenir-ho tot al carrer el maig de 2012. Això suposava dividir la feina entre tres i, com que volien treure el quart i el cinquè alhora, al final es va decidir incorporar una altra traductora que es dediqués en exclusiva a l’últim volum. Així, va quedar l’equip següent: Mercè Santaulària (que va engegar el primer llibre), Esther Roig (al peu del canó de l’1 al 4), Imma Estany (que es va afegir al llibre 2, i fins al 4), Mar Albacar (amb el llibre 5, sabia tot el que havia de passar abans que nosaltres) i una servidora. I realment érem un equip, perquè si per traduir qualsevol llibre a mitges sense que es noti gaire cal coordinació, per recrear tot l’univers de Westeros i companyia ja us ho podeu imaginar… Ens escrivíem pràcticament cada dia i teníem un grapat de documents compartits amb noms propis i comuns, llinatges, profecies, cançons i material de tota mena. De fet, quan vam acabar la feina encara vam organitzar un parell de dinars per celebrar-ho.

La portada del primer llibre, clarament enfocada a la tele.

La portada del primer llibre, clarament enfocada a la tele.

Una de les poques coses que ens van dir des de l’editorial era que creien que gran part dels lectors vindrien de veure la sèrie de televisió en castellà, i que penséssim en ells a l’hora d’adaptar noms i similars, per no despistar-los massa. En general els vam fer cas i vam tenir la versió castellana present, sobretot a l’hora de marcar criteris, però també ens en vam allunyar quan convenia. Per exemple, Desembarco del Rey és fidel al King’s Landing original i no sona malament del tot, però no podíem posar Desembarcament i que quedés mínimament natural, per la qual cosa al final vam optar per un Port Reial més vague, però també més creïble com a topònim.

Potser el que més ens va costar de traduir, el nom al qual vam estar donant més voltes, va ser el dels ditxosos llops, els direwolves. Resulta que no són animals completament inventats, sinó basats en unes bèsties prehistòriques que hi va haver a Amèrica; però els paleontòlegs d’aquí no s’hi devien dedicar gaire, perquè a partir del nom científic no vam trobar cap nom comú que ens pogués fer servei. A la traducció castellana en diuen huargos, una solució prou raonable que entronca amb les llegendes nòrdiques i l’obra de Tolkien, i després de discutir-ho pensàvem tirar per aquest camí i comentàvem la millor manera d’escriure-ho (a les traduccions de Tolkien vam trobar tant huargs com wargs, o potser era millor adaptar-ho com a vargs?). Però aleshores ens vam adonar que al cap d’un parell de llibres sortien els wargs, que en aquest món són uns humans amb capacitats especials; amb un nom tan semblant, fer servir huargs per als llops eren ganes de confondre el lector, o fer-li veure unes relacions que no estàvem segures que existissin (i l’autor ja és prou recargolat deixant pistes). Vam decidir deixar huargs per a les persones (escrit tal com sona) i buscar un adjectiu que donés a entendre que aquells llops eren especials. Ens va costar molt trobar-ne un que tingués les connotacions necessàries, ens agradés a les tres, sonés bé i es pogués repetir sense ser carregós, fins que al final es va quedar en llops fers. (Em sembla que en això vam acabar coincidint amb una traducció al català de part del primer llibre que va treure Devir fa anys, però a mi em van dir que no valia la pena i no vaig arribar a llegir-la.)

Les altres portades ja s'assemblaven més a les dels llibres anglesos.

Les altres portades ja s’assemblaven més a les dels llibres anglesos.

Després vam haver de resoldre uns quants noms més d’animals i plantes que inicialment no sabíem si eren reals o inventats (és el que té traduir novel·la fantàstica), però cap no ens va donar tanta feina. Aquí voldria esmentar un element destacat d’aquest procés de traducció: la quantitat d’informació que es podia trobar a Internet, aportada pels seguidors de la saga i sovint de força qualitat. En anglès hi ha la completíssima enciclopèdia de Westeros.org (molt útil per saber si aquell poble o personatge amb el nom del qual t’estàs barallant surt només de passada o bé resulta que després és important, i més cal vigilar els possibles jocs de paraules) i els fòrums en castellà d’Asshai.com també ens van resoldre algun dubte, per posar els dos exemples que ara tinc més presents.

Tot plegat, una llarga temporada de feina dura però a la seva manera gratificant. La veritat és que quan veig els totxos a les llibreries encara me’ls miro amb afecte, tot i que el resultat final no sigui perfecte i hagués guanyat amb una mica de repòs i més temps per fer la polida final. Pel que he llegit, els llibres han sortit amb més errates del que convindria, però és que si el nostre calendari era ajustat, el de les correctores directament era una bogeria. A més, tinc entès que tota la part de maquetació i galerades es va fer a Madrid, i sospito que no estaven acostumats a treballar en català (sense buscar-ho, vaig veure un parell d’«está» amb l’accent girat que posaria la mà al foc que no eren al Word, i que em van fer pensar en algun programa d’autocorrecció pixant fora de test). Curiosament, però, amb Joc de trons és com més a prop he estat que em premiessin una traducció, perquè va ser finalista del Premi Ictineu 2012 que atorga la SCCFF.

I ja plego. Evidentment, un grapat de mesos i un fotimer de pàgines donen per explicar més coses (saber que possiblement hi ha fans que llegiran i rellegiran buscant tots els detallets té la seva angúnia especial), però em sembla que ja m’ha quedat un apunt prou llarg. De tota manera, recordeu que teniu els comentaris per continuar parlant de qualsevol aspecte que us interessi: digueu-hi la vostra, que jo miraré de contestar.

En qualsevol cas, si un dia o altre en Martin acaba The Winds of Winter i la volen traduir al català, que m’avisin, que jo m’hi apunto.


Un llibre dur

Aparentment, en Galen, malgrat les obsessions que el persegueixen, és un noi normal i corrent. Aparentment, la seva mare, malgrat els records que la torturen, és una dona normal i corrent. Aparentment, la tia, la cosina i l’àvia, malgrat les misèries que les roseguen, són persones normals i corrents. Aparentment, tots ells conformen el retrat més o menys insípid i perfectament plausible d’una família normal i corrent americana dels anys vuitanta del segle XX.

cobertaAixí comença el text de la contraportada, de Terra, de David Vann, l’altra de les dues traduccions meves que es van publicar el febrer. Si coneixeu l’autor, ja us podeu imaginar que darrere d’aquests «aparentment» s’amaguen drames i misèries terribles, però arrelats en aspectes molt bàsics de la naturalesa humana, que porten a la devastació (més o menys acompanyada per l’entorn i els paisatges) i a la destrucció dels personatges. En les entrevistes que li he llegit, Vann sempre parla de tragèdia grega i, sí, és això.

Terra és un llibre dur, dels que fan patir. El que passa és que l’autor sap escriure (encara que en temes de puntuació i gramàtica no sigui precisament un purista) i la prosa té una força tremenda que t’arrossega i fa que no paris de llegir encara que t’ho estiguis passant fatal. Si en voleu saber més, en podeu llegir ressenyes més completes aquí (deixa bé la traducció, iupi!) i aquí.

D’altra banda, Terra per mi va ser un llibre dur de traduir. Quan me’l van proposar no ho semblava tant, i com que venia de traduir un parell de llibres amb abundància de subordinades i paràgrafs llargs i complexos, l’estil despullat i les frases curtes més aviat em venien de gust. Anava ben errada. Vaig ensopegar amb totes les diferències bàsiques entre l’anglès i el català, com ara que tenen un munt de paraules d’una o dues síl·labes per indicar maneres de caminar (quan en català ho fem amb adverbis i complements), o la facilitat amb què un nom com ara shovel (‘pala’) es converteix en verb, de manera que una acció senzilla retratada amb quatre paraules es podia convertir una trampa. Les frases de Terra són breus, senzilles i potents, i sovint costava expressar el mateix sense complicar-les ni deixar-se res per dir (ni sortir del cap del protagonista, i sense parar d’empènyer el lector cap endavant). I la cuina dels americans blancs i pobres té cops amagats: plats que al llibre són el més normal del món no resulten fàcils d’identificar pels lectors catalans, i tampoc no convé entretenir-se a explicar-ho.

dirtSegurament el títol no és el millor exemple del que estava explicant, però m’agradaria comentar-lo una mica. Estic convençuda que Terra és la millor traducció del Dirt original, i la que té més força i riquesa. Però no tota la terra és dirt, i dirt també vol dir ‘brutícia’, o segons com ‘fang’, i fins i tot pot ser la «pols» de la frase «cendra a la cendra, pols a la pols»… Ja us podeu imaginar la quantitat de connotacions i els camins per on poden portar, oi?

Posats a patir, durant la traducció també patia per una cosa curiosa. El llibre passa als anys 1980, una època en què jo ja tenia ús de raó, estudiava anglès amb una mica de nivell i començava a comprar diccionaris grossos (l’anglès-català de la GEC és del 83), i en principi tot el llenguatge que hi sortia em semblava normal (de fet, per mi la narració té un punt d’intemporal). Però em preocupava que hi hagués alguna expressió evidentment vuitantera pels lectors originals, que a mi se’m passés i el material de consulta no m’avisés… Ja veieu com podem ser de complicats els del gremi.

En resum, que va ser un procés de traducció difícil, en què si m’entretenia gaire a donar voltes a cada pas la cosa no fluïa, i si em concentrava a escriure a raig per agafar-li el ritme i repassar-ho després tampoc no avançava bé. Potser hauria calgut dedicar-hi mesos, fer un esborrany, deixar-lo reposar unes setmanes, tornar-hi, rumiar-s’ho… Però amb els calendaris editorials d’avui dia això és gairebé impossible d’aconseguir, i els números tampoc no sé si quadrarien. El resultat va ser que el corrector* va haver de treballar a consciència i, gràcies a les seves propostes i a una repassada a fons de les proves, ha sortit la traducció que ara és a les llibreries.

Terra no és un llibre que recomanaria a qualsevol. De fet, si algú us diu que és una anada d’olla, depressiva a no poder més i amb les comes escampades de qualsevol manera, doncs s’hi pot estar més o menys d’acord, però de motius en té. Ara bé, si la follia, la tragèdia i l’estil de Vann no us espanten, aquest és un llibre amb una força tremenda, dels que costen d’oblidar.

***

* Si sovint es diu que els traductors estan poc reconeguts (i remunerats), en el cas dels correctors ni us ho explico. Si no l’anomeno és en part per desmemòria i en part perquè no sé si vol sortir, però si passes per aquí, saluda, que t’aplaudirem com et mereixes.


Traduir un periodista de fa 150 anys

portada-emigrant_portada_granJa podeu trobar a les llibreries, L’emigrant amateur, un llibret de Robert L. Stevenson que he traduït per a L’Avenç (que també en publica un bon extracte a la revista de febrer). Hi vaig treballar a mitjan any passat, però després de lliurar-lo va quedar aturat per vicissituds editorials diverses —això sempre sap greu— i abans de Nadal em vaig alegrar molt de saber que ja tirava endavant. De tota manera, m’haureu de perdonar si algunes impressions no estan gaire fresques.

En primer lloc, cal dir que aquest és un Stevenson inesperat si —com em passava bastant a mi— aquest autor et fa pensar sobretot en L’illa del tresor i altres històries d’aventures que sortien a les col·leccions de «clàssics juvenils il·lustrats» o similar de quan érem petits. Això és diferent: Stevenson explica en primera persona el  viatge de Glasgow a San Francisco que va fer l’agost de 1879 per trobar-se amb la que seria la seva dona, primer en transatlàntic fins a Nova York i després travessant tots els Estats Units en tren. Molts dels seus companys de viatge (no anava precisament en primera) són emigrants «professionals», que han sortit per buscar una vida millor a l’altra punta de món. L’escriptor és diferent, un «amateur» que comparteix les seves experiències, observa, parla, escolta i reflexiona, i després escriu el que viu, veu i rumia. Així doncs, si haguéssim de classificar aquesta obra, no aniria amb les novel·les, sinó amb els llibres de viatges i el periodisme (salvant les distàncies, és clar, que el pobre Stevenson i la seva lírica no durarien ni dos minuts en una redacció d’avui dia).

R. L. Stevenson el 1879, no sé si abans o després d'anar a Amèrica (foto: Wikimedia)

R. L. Stevenson el 1879, no sé si abans o després d’anar a Amèrica (foto: Wikimedia)

En la meva classificació personal, L’emigrant amateur té l’honor de ser el text més antic que he traduït. Ja fa a un parell d’anys que L’Avenç em va donar l’oportunitat d’endinsar-me en la traducció de clàssics amb En una pensió alemanya, però amb aquest he tirat unes quantes dècades enrere. Tenir entre mans un clàssic vol dir, per començar, parar atenció a la possible evolució dels significats, perquè potser no ens serveix el sentit habitual d’una paraula, sinó aquella accepció amagada en un raconet del diccionari. Afegim-hi que Stevenson era escocès, i ja podem estar alerta i donar gràcies per la varietat de recursos que trobem per Internet.

D’altra banda, als equilibris que ens toca fer habitualment als traductors (arrapar-se a l’original o volar més lliure, admetre aquella expressió o buscar-ne una de més «genuïna», tirar cap a aquells matisos o cap als de més enllà…), s’hi ha de sumar el d’acostar el text als lectors actuals (jo no podria escriure com al segle XIX ni que volgués!) i fer-lo llegidor com ho deuria ser pels contemporanis, però sense amagar que és d’una altra època i es nota, encara que alguna cosa pugui sonar estranya, o corri el risc de fer-se farragós. A més, aquí tenia un narrador en primera persona; normalment no em fa res i segons com m’agrada, però amb l’Stevenson confesso que de vegades em costava sentir-me còmoda i —per dir-ho d’alguna manera— trobar-li la veu. En resum, que per mi aquesta traducció no va ser precisament bufar i fer ampolles, però quina traducció literària mitjanament ben feta ho és?

Quant al resultat, jo sóc d’aquella gent que mai no acaba d’estar satisfeta i aquestes coses em costa jutjar-les. Però a L’Avenç tenen bon gust i l’editor no m’ha fotut el text per barret, ja deu ser alguna cosa.

Aquest apunt també s’ha publicat a la tot just estrenada «finestra» de L’Avenç al digital Núvol. Hi podeu buscar les set diferències, si voleu (jo no ho he fet).

Afegit (8-3-13): Rifa! Això, com que els de L’Avenç també són generosos i m’han enviat força exemplars, en tinc cinc per repartir entre els lectors del blog, com ja comença a ser costum de la casa. Si en voleu un, ja ho sabeu: deixeu un comentari en aquest apunt i doneu al senyor WordPress un correu electrònic de contacte (no es publica). Teniu fins a final de mes i, si calgués, el dilluns de Pasqua faria el sorteig. Animeu-vos!

Afegit (12-4-13): Per mitjà de la gent de L’Avenç, aquest apunt també s’ha publicat al blog Llegir en català, una iniciativa d’un grapat d’editorials independents en català per ensenyar la seva feina. Si us agrada llegir, feu-hi un cop d’ull, que hi ha coses maques.


La mare dels ous

Almenys per la part que em toca, i pel que he llegit sobre llibres electrònics, «pirateries» i «revolucions digitals», la una qüestió clau va per aquí:

El no miracle de les noves tecnologies posa en perill el que cap revolució tecnològica no resoldrà: el treball intel·lectual necessari per fer bons llibres (amb paper o sense), i el pagament d’aquest treball.

Ho diu l’editora Maria Bohigas a «Carta no ben bé manifest», un apunt de Cartes elèctriques (un altre bloc per seguir).


Nadala i joc

Com cada any per aquestes dates assenyalades, he fet ciberpostal de Nadal per repartir-la entre clients, amics, coneguts, saludats i contactes diversos. Igual que moltes dels visitants que últimament ha tingut el bloc (això diuen les estadístiques), fins fa quatre dies no sabia què fer ni què dir; sort que un enllaç a un Pinterest que ja he perdut em va donar la idea (i just abans d’enviar els primers missatges vaig veure que no havia estat l’única). I amb el que tinc pel despatx, el minipessebre que em va fer l’avi quan era petita i una estrella que corria per allà, heus ací el resultat (amb un parell de clics la veureu més gran):

n2012bloc

Tots els llibres de l’arbre han sortit de la prestatgeria de feina; alguns són dels més habituals, d’altres no tant. I com que sé que tinc força lectors que també són del gremi, us proposo un joc: us atreviríeu a dir quins són? Segurament algun ja l’heu reconegut, i el caganer d’aquí al costat us els ensenya una mica més bé.caganer

Podeu deixar les respostes en un comentari a aquest apunt durant tota la setmana i dilluns vinent, mentre duri el 2012. Entre els primers que ho encertin (o els que més s’hi acostin, que alguns llibres costen una mica de veure), repartiré uns quants llibres: exemplars de les meves últimes traduccions, de les quals entre una cosa i l’altra no he pogut parlar al bloc. Us enviaré un correu electrònic amb els títols i ja ens posarem d’acord.

Què, us hi animeu?


Dubto que això passi, però…

De la carpeta dels retalls:

El lector debe exigir buenas traducciones. Y si no se las dan, que remita el libro a la editorial y pida que le devuelvan el dinero, de la misma manera que rechazaría un producto en mal estado.
Llegit en un article de Carmen Francí a El Trujamán publicat l’abril passat.

Aquesta és la primera frase. El text continua amb unes quantes reflexions sobre fins a on arriba la responsabilitat del traductor en les «males traduccions» (llegiu-les si no teniu present quanta gent intervé en l’elaboració d’un llibre) i també sobre les crítiques dels lectors; tot plegat matisa notablement l’afirmació inicial. Tanmateix, estic convençuda que l’exigència de qualitat (o no) és una qüestió crucial en el nostre ofici, i un dels elements que més en condicionarà el futur. Per això m’apunto frases lapidàries com aquesta…


Des de petits

Ja ho veieu, promocionen la traducció entre les criatures i alhora els diuen que ja ho fa una màquina…

20110830-121113.jpg
Llibre vist l’altre dia a l’Abacus (on mirem més la secció infantil que altra cosa). I no el vaig comprar, tot i que algun “diccionari” per a petitons sí que m’ha temptat.


De nou a les llibreries

CobertaBé, el títol m’ha quedat una mica pretensiós, però el cert era que entre una cosa i l’altra feia molt de temps que això no passava… Fins que fa unes setmanes vaig poder veure en algun taulell Ombres cremades, de l’escriptora pakistanesa Kamila Shamsie, una novel·la que vaig traduir el 2009 (a la panxa hi tenia una nena que ara corre pel pis, em dic a mi mateixa) i que per aquestes coses que passen es va publicar el mes passat.

Per desgràcia, l’actualitat m’ha fet pensar en el llibre per un altre motiu: la protagonista, japonesa, sobreviu a la bomba atòmica de Nagasaki i, de rebot, la novel·la em va deixar veure alguna cosa sobre aquests supervivents i com aquell desastre els va afectar tota la vida (per començar, les ombres del títol són cremades produïdes per l’explosió). Però aquest no és el tema principal de la novel·la. Els protagonistes viuen també altres esdeveniments que han marcat el darrer segle, amb l’atemptat de les Torres Bessones i la guerra de l’Afganistan amb un paper destacat, però pel que recordo tampoc no diria que la història sigui el tema central. A mi em va semblar sobretot una història de persones: membres de dues famílies entrellaçades que es troben, es perden, es retroben, es salven i es traeixen (o no), empesos pels esdeveniments o per les emocions de tota la vida (l’esperança, l’amor, la por…). També hi té una gran importància el tema de les identitats, de com saber o decidir qui o què ets en un entorn complex. Per exemple, un dels personatges principals és fill d’indi musulmà i japonesa establerts si us plau per força al Pakistan, ja us ho podeu imaginar…

Sona força dramàtic, però cal destacar que el llibre no es fixa tan sols en les desgràcies (del món o del cor de les persones), sinó també en les coses bones, en com ens recuperem dels cops i com es pot gaudir de la vida i assolir alguna mena d’equilibri entre tot plegat. De fet, l’únic comentari del meu pare (un senyor que llegeix de tot), després de dir que li havia agradat, va ser que estava bé que, malgrat tot el que passava, «no hi havia sang i fetge».

Després de tant de temps, del procés de traducció poca cosa us puc dir. En canvi, sí que ha estat interessant la correcció: tot i el temps transcorregut, no tan sols vaig poder fer un cop d’ull a les correccions, sinó que l’editora em va transmetre els comentaris de la correctora (que feia unes propostes molt assenyades i i va quedar contenta perquè no li havia donat massa feina), es va llegir els meus i fins i tot vam poder argumentar un punt en què la correctora i jo no estàvem d’acord (al final veig que l’editora m’ha fet cas, iupi!). En resum, que m’alegro que el llibre no fos víctima de la crisi i acabés oblidat en un calaix.


Paraules i criatures

Això de la maternitat fa que se t’ampliïn els temes de lectura, i sent del gremi bé tocava alguna cosa de llenguatge infantil, tot i que a la reina de la casa encara li falta bastant per adreçar-se amb paraules als seus súbdits… A més, aquest llibre em feia gràcia, perquè l’autora va ser professora meva a la facultat (i no n’estic segura, però potser la vaig veure embarassada d’alguna de les criatures que li han proporcionat els exemples).

Primeres paraules, de Mireia Llinàs, explica com les criatures aprenen a parlar, amb les diferents «estratègies» i «invents» que poden fer servir durant aquest procés. Després d’una introducció, els diferents capítols se centren en els sons, les paraules i les seves formes (morfologia), les oracions, el sentit que es dóna a les paraules i els primers contactes amb el bilingüisme. Tot amb un munt d’exemples trets de la vida real.

Si hagués de destacar una gran virtut d’aquest llibre, diria que és molt entenedor i amè. El podeu llegir sense por de perdre-us encara que no tingueu la més remota idea de lingüística i fugíssiu de les classes de llengua tan aviat com el sistema educatiu us va deixar. Les explicacions són clares, breus i sempre acompanyades de molts exemples. A més, no arriba a les cent pàgines, cosa que si vas curt de temps (perquè tens nens, per exemple) sempre s’agraeix. D’altra banda, això mateix fa que si en saps una mica o el tema t’interessa molt de seguida tinguis la sensació que es queda curt. Personalment, m’hauria agradat una mica de «narració» de com van evolucionant els nens, per exemple, però ja se sap que no es pot tenir tot. Si trobo temps i ganes, hauré de treure la pols als apunts sobre adquisició del llenguatge que dec tenir de la carrera, o demanar bibliografia a la família.