Una de les moltes coses que no sabia

‘Uerba uolant; scripta manent’, deia Caius Titus. […] el senador romà es referia precisament al fet que les paraules dites, arriben amb força a tot arreu; en canvi, escrites, queden enterrades entre papers, silencioses… Després, en créixer el prestigi del llibre el sentit de la frase es va capgirar.
Jaume Cabré, al suplement de Cultura de l’Avui dissabte passat

Un dels molts temes interessants per llegir i aprendre, la història de la lectura i com l’expansió de la paraula escrita ha afectat la manera de veure el món i de pensar. I ara, amb els mitjans de comunicació audiovisuals i totes les pantalles que ens envolten, també per preguntar-se cap a on estarem evolucionant.

Anuncis

Un exemple

Bé, no sé si justament a Kafka m’agradaria assemblar-m’hi gaire, però l’actitud de la frase (cortesia de Rodamots) sí que té el seu què:

Franz Kafka, per exemple, va ser un funcionari que es guanyava la vida elaborant informes per a una companyia d’assegurances. Si bé aquesta feina, que detestava, li va fornir elements per construir obres com ‘El procés’ o ‘El castell’, allò que no va aconseguir ni l’odi a la feina, ni la rutina, va ser que escrivís malament. Kafka era incapaç d’escriure malament. Era més fort que ell. Per més que estigués tractant de coses del tot allunyades del procés artístic, havia d’escriure amb el decòrum que ningú, sinó ell, no li demanava. Ja m’agradaria veure escrits amb dignitat (i traduïts amb esperit de traductor veritable) els llibres d’instruccions de la infinitat d’aparells que marquen la nostra vida quotidiana.
Jaume Cabré, ‘La matèria de l’esperit. Al voltant de la lectura literària’ (Barcelona: Proa, 2005)