Una labor compartida

Per mitjà d’una piulada d’en Subal Quinina, repetida per El Llibreter, arribo a aquest text on l’editora Maria Bohigas parla de la seva feina i reprodueix tot de fragments de missatges entre col·laboradors i companys. Si sou dels que teniu curiositat per com es fan els llibres, crec que us agradarà. Jo (que tendeixo a escombrar cap a casa, ja ho sabeu) en destacaria els intercanvis entre editora, traductor i corrector respecte a La cova del sol, que mostren com entre tots tiren endavant un llibre amb cura, esforç i interès (allò que en català incorrecte se’n diu amb carinyu, vaja). Copio l’últim tros, on el corrector diu, en un missatge al traductor:

La vergonya o més aviat les angúnies d’aquest part tan laboriós són cosa compartida: en aquest part som tres: tu, que ets la partera, la Maria, que fa de papà, i jo, la llevadora. El símil potser és aprofitable.

Sí, no és el súmmum de l’originalitat, però com que traduir i tenir una criatura han estat les meves activitats principals durant un grapat de mesos, suposo que m’hi havia de fixar… En qualsevol cas, recomanable per entreveure com treballen, pensen i col·laboren aquests professionals.


Anuncis

Ampliem el refranyer?

Gràcies al senyor Twitter, entre ahir i avui he llegit un parell de frases que podrien formar part del refranyer modern de la professió, si és que ens posem a fer-lo:

Original mal escrito, traducción criticada.
(Mar Traducciones)

Corregir una traducció no hauria de ser traduir una altra vegada.
(emgiro)

A més, diria que tots dos estan basats en l’experiència directa, que no sé si els dóna més punts per entrar al cànon… Si us animeu a ampliar el recull, teniu (com sempre) l’espai de comentaris obert.


Això a mi em sona…

Cualquier cosa que se pueda cambiar, se cambiará hasta que no quede tiempo para cambiar nada.
Ley de la planificación corporativa (vista a l’apartat de frases del dia d’aquí)

Ara que amb la criatura treballo a mig gas i gairebé no em dedico a coses corporatives em passa molt poc, però en altres temps m’havia trobat en uns quants projectes d’aquests. I la situació del corrector no és còmoda, ja us ho dic ara: a la tendència natural de les pífies a aparèixer quan menys t’ho esperes, s’hi sumen les noves oportunitats que sorgeixen cada cop que hi ha modificacions, la temptació d’aprofitar una tanda de canvis polir la frase aquella que grinyolava una mica (però potser tampoc no és tan necessari), la veueta que insisteix en l’últim cop d’ull per assegurar que no s’ha desquadrat res (com si no s’ho hagués mirat prou gent!), les ganes que tenim tots d’acabar d’una vegada… Hi ha coses que no es troben a faltar.

***

I canviant de tema, a mi avui només se m’ha acudit això, però per la catosfera es fa un homenatge al poeta Màrius Torres, amb motiu del centenari del seu naixement. Trobareu la llista de participants i més informació a Raons que rimen; segur que allà hi ha apunts amb molt més suc, cara i ulls.


‘L’estepa infinita’

A falta d’un títol millor per a aquest apunt, hi poso el del «meu» últim llibre traduït, que em va arribar l’altre dia. Després de llegir (i fins traduir) tot de coses sobre Vida i destí l’hivern passat, i afegir-la a la meva llista de novel·lots per llegir algun dia, em va fer gràcia que em proposessin traduir una obra que no n’està gaire allunyada per l’època i el lloc… I que no sé si té gaire cosa més que justifiqui la comparació, no ens enganyem.

L’estepa infinita és un llibre autobiogràfic en què l’autora, una jueva originària de Vílnius, explica les seves experiències quan la van deportar a Sibèria amb els pares i l’àvia l’any 1941. Com que la narradora és una nena que viu amb la seva família, va a l’escola i entra a l’adolescència com qualsevol, el llibre —sense estalviar desgràcies i crueltats— ens acosta a una època terrible de la història d’una manera menys tràgica del que es podria esperar.

Durant el procés de traducció d’aquest llibre, vaig tenir l’oportunitat, després d’un temps de no fer-ho, d’anar a l’editorial a veure un joc de proves i repassar els canvis que s’hi havien fet. És a dir, que aquest cop em va tocar veure la feina de correcció des de l’altra banda. I va estar bé, ni que fos per tenir feedback d’un altre professional: vaig constatar com algú menys influït per l’original donava a algunes frases un gir més natural que a mi se m’havia escapat, i també vaig observar amb curiositat alguns tics (meus i del corrector) a l’hora d’optar per una solució o una altra en determinats casos (és que els complements circumstancials donen més joc del que sembla). Llàstima que m’havia deixat la llibreta de prendre notes, que hauria pogut tornar a casa amb unes quantes cosetes per estudiar.

D’altra banda, confesso que em va picar una mica un detall, una paraula poc important però que jo tenia molt clar per què havia traduït d’una manera i no d’una altra, i que el corrector havia canviat. Es tractava de jardí d’infants, que havia triat com a traducció de kindergarten no perquè fos literal, sinó perquè li trobava un aire alhora retro i de pedagogia moderna (per a l’època) que no veia en guarderia o parvulari, per exemple. Una vegada que prenc una decisió ben convençuda i motivada, i el primer lector seriós de la traducció no la comparteix… Al final li vaig demanar a l’editor si es podia desfer aquell canvi i em sembla que un parell de detalls més, que ja se sap que els del gremi tenim un costat perepunyetes per satisfer.


Murphy per a correctors

Any correction of the speech or writing of others will contain at least one grammatical, spelling, or typographical error.

És la llei de McKean, una variant de la llei de Muphry (sí, ja ho he escrit bé) que he trobat aquí. En català vindria a dir que, si corregeixes els altres, és segur que llavors t’equivocaràs tu. L’apunt original n’inclou un exemple i he pensat d’amagar-ne algun altre per aquí, però possiblement ja em sortirà sol (i si no avui, un altre dia).


M’han canviat les normes?

Això és el que vaig pensar en veure el títol d’aquest article a la portada en línia de l’Avui:

«Portem molts mesos sense vendre»

Ho diuen diuen un grapat de promotors que pateixen la crisi immobiliària, i molts catalans diem frases similars cada dia. El problema és que també ens ensenyen que la construcció «portar x temps fent y» en català no és correcta i cal canviar-la per «fer x temps que y» («Fa molts mesos que no venem res», en l’exemple»); jo mateixa m’he fet un tip de corregir frases semblants.

Recordo haver llegit fa temps alguna cosa a Zèfir sobre la conveniència d’admetre o no aquesta expressió, però no em consta que hagi canviat res i ara es doni per bona. I veure-ho a la portada d’un diari gran em fa ballar el cap… És clar que tothom s’equivoca, i els diaris es fan amb presses i redaccions cada cop més petites… O potser els periodistes han pensat que és important transcriure la declaració tal com ha estat pronunciada? Hauria de consultar el llibre d’estil de l’Avui (el d‘El Periódico, que tinc per casa, no ho accepta) però em sembla que no és a Internet i la versió en paper no deu estar actualitzada. I ja s’acosten les vacances…


Faula de correctors

El primer día de su aprendizaje, el maestro tipógrafo le alcanzó una prueba con una sola línea: «El arpa de Noé». Invitó a mi amigo a corregirla y se ausentó como si el aprendiz necesitara una hora para hacerlo.
La leyó un par de veces y, empleando las llamadas y signos de corrección que había aprendido previamente, procedió a tachar la p de «arpa» y a escribir al margen una triunfal c. Ahí estaba: «El arca de Noé».
Su examinador/maestro volvió al cabo de un rato, bolígrafo en ristre y, cogiendo la prueba, procedió a emborronar la corrección para, a continuación, tachar «Noé» y escribir David. «El arpa de David». Esa era la frase correcta.
(llegit en un apunt d’Onallera, via Infoeditexto)

De vegades, quan penso en la quantitat de coses que hi ha en un text, en la quantitat de nivells en què pot intervenir un corrector i en les possibilitats que tenim tots els que el toquem d’equivocar-nos, la veritat és que fa respecte…


Fins dels bunyols se’n pot aprendre

Corregint un text sobre el sector turístic, avui m’he trobat aquest bonic sintagma:

[…] les principals signatures hoteleres espanyoles […]

I una mica més avall hi insistia:

[…] la seu central de la signatura […]

Quan he recollit l’ànima, que m’havia caigut als peus —perquè el text no era d’un traductor automàtic sinó d’una persona humana, pel que jo sé amb una llicenciatura en comunicació i que s’havia documentat una mica sobre el tema… Bé, deia que quan m’he recuperat de l’ensurt he decidit aprofitar l’oportunitat i comprovar si firma es podia fer servir com a equivalent d’empresa.

Em sorprèn no trobar recollit aquest significat de firma al DIEC2, que en canvi sí que inclou companyia en el sentit d’«associació per a fins econòmics, industrials o comercials, societat». Ben al contrari del que em deia l’instint, al qual companyia li semblava més calc de l’anglès i li feia més ràbia… Passo al diccionari de l’Enciclopèdia, que sol tenir la màniga més ampla, i veig que sí que inclou una accepció de firma que fa al cas, i també una de companyia. També trobo totes dues paraules amb aquest significat al DCVB, on a l’entrada de companyia apareix un exemple força antic… El pas següent seria anar a consultar el Coromines a la biblioteca, per saber l’origen d’aquestes paraules i mirar d’esbrinar quan i com es van incorporar al català, però amb la feina avui ja se m’ha fet tard.

De moment em quedo amb totes tres paraules, empresa (que em continua semblant la més natural), firma i companyia, que de vegades hi ha poques coses per dir i s’han d’omplir moltes pàgines, i llavors tots els sinònims (o similars) són pocs… Però signatura no, sisplau, encara que sembli més català.


Nova edició del ‘Manual d’estil’

estilin1.gifFa uns quants dies vaig comprar la nova edició del Manual d’estil de Josep Maria Mestres et alia (conegut popularment com «el totxo del llom vermell»); tota una inversió, però tenint en compte que es tracta d’una referència bàsica per a la correcció en català em va semblar que valia la pena. Ara he aprofitat una estona del pont per posar-me a traspassar al llibre nou els marcadors que tenia a l’edició antiga (el quadre dels apòstrofs, el cas aquell que saps que hi és però no recordes mai què diu…). També he repassat el pròleg a la tercera edició i m’he posat a anotar les parts modificades a l’exemplar vell, amb vista a reutilitzar-lo. De canvis n’hi ha un grapat, alguns d’evidents com ara els nous apartats dedicats a publicacions electròniques i d’altres en què caldrà anar descobrint l’abast de les noves redaccions, incorporacions i reformulacions. Així doncs, després de comprovar ràpidament que no han canviat les conclusions de per i per a, afegeixo uns quants capítols del Manual a la llista de (re)lectures pendents.

Potser la novetat més visible d’aquesta edició és que inclou un CD amb un PDF de gairebé 350 pàgines que inclou el pròleg, la bibliografia, els índexs i un grapat de llistes. Curiosament, la llista de municipis només és al CD, les d’abreviacions es troben al disc i en paper i la d’estrangerismes i neologismes només és al llibre (posats a fer, la podrien haver inclòs al CD, perquè aniria bé poder aprofitar la facilitat de buscar en document electrònic). Sobre això, l’altre dia discutíem amb unes companyes sobre si el PDF és el millor format o haurien d’haver fet l’esforç de muntar alguna mena motor de cerca. Per la part que em toca, hi veig l’avantatge que amb el PDF s’estalvien problemes de sistemes operatius (tothom el pot llegir), encara que les cerques vagin més lentes o no afinin tant. El que sí que hauria fet, però, és separar tot aquest material en diferents documents; si busco una abreviació, per exemple, crec que faria més via obrint només el llistat corresponent. De fet, abans de descobrir que ara els puc trobar a l’Optimot, havia mig pensat copiar-me la llista de municipis al disc dur o portar-la en un llapis de memòria, perquè la consultava bastant, però encara que els bits no pesin un document tan gros em sembla excessiu…

De totes maneres, el Manual continua sent un clàssic de referència i, en broma en broma, de la darrera edició ja en feia set anys, per tant suposo que tocava renovació.

(I de moment no hi he trobat cap errata, només una taca al paper.)


Un premi Ig Nobel

No fa gaire s’han lliurat als Estats Units els premis Ig Nobel, una mena d’antinòbels per a recerques científiques fetes i publicades seriosament, però que a primera vista sobretot fan riure. Més que el de lingüística, que han guanyat uns investigadors de la UB amb unes rates que distingien o no idiomes del dret o del revés (que vist així sembla una tonteria, però forma part d’una línia de recerca interessant), em crida l’atenció el de literatura.

alphabet.jpgL’han donat a una tal Glenda Browne, per un treball sobre l’article definit the i tots els problemes que porta a la gent que per motius diversos es dedica a ordenar termes alfabèticament. En podeu trobar la referència, i informació sobre tots els premiats, a la pàgina oficial. Personalment la senyora Browne em desperta una certa solidaritat, ni que sigui per la quantitat d’hores que com a correctora em puc haver passat discutint i investigant sobre qüestions com aquesta, o altres detallets en què vés a saber si s’hi fixa algú més però que a nosaltres ens poden arribar a treure la son. Els qui no sou del gremi, us faríeu creus del nombre de pàgines que dediquen a problemes d’alfabetització els principals manuals, i dins del món de la biblioteconomia no cal ni parlar-ne… És a dir, que un article tan ximple com per guanyar un Ig Nobel encara deu haver fet servei a algú, que la vida és així de curiosa.