Ja hi tornem a ser

Botiga de llaminadures diria que nova al centre de Barcelona, moderna i dissenyosa com ella sola. Extens assortiment de caramels (vigilo de tenir les mans ben quietes, que m’hi deixaria el pressupost i després no passaria per les portes), presentació atractiva, alguna idea original, atenció als detalls i a la imatge… Però si et fixes en els textos, ja hi tornem a ser.

En la retolació predomina l’anglès, que ja se sap que estem en territori turístic i a més és trendy i lliga amb el look de la cosa. Els idiomes locals també hi són presents —no fos cas—, però quan van arribar al català ja no s’hi devien preocupar gaire. Mireu:

PullTirar

L’anglès pull en castellà és tirar, fins aquí anem bé. I si ho busques en qualsevol diccionari anglès-català, de seguida et surt estirar, però ells devien partir del castellà (aneu a saber per què) i hi van posar el primer que van trobar al diccionari, traductor automàtic o memòria de traducció que tenien a l’abast (que sense context tots es poden equivocar). I és evident que això no s’ho va llegir ningú amb un domini pràctic del català, o que si algú es va adonar de la pífia no va poder fer res davant d’un procés de producció que havia tirat pel dret i no pensava llençar material per una fotesa com el català correcte. Perquè ja sabem que els detalls d’imatge poden ser importantíssims, però en les lletres ningú no s’hi fixa gaire…

En fi, almenys m’ha servit per fer un apunt sense haver-m’hi d’escarrassar.

(Sí, la majúscula també està malament. I en un altre lloc vaig veure un «envàs» sense accent, però ja no vaig fer més fotos perquè el dependent em veia.)

Anuncis

L’enllaç de la setmana: 18-6-13

Avui un blog de traducció en català, que tampoc no n’hi ha gaires (i si m’equivoco, encantadíssima que em corregiu).

maquinadeferllibresTítol: La màquina de fer llibres. Blog intermitent sobre traducció de literatura al català.

Autor: Ferran Ràfols Gesa, traductor literari i recent premi Núvol de traducció.

Contingut: Bàsicament, apunts sobre els llibres que ha traduït l’autor. Per descomptat, sovint inclouen comentaris sobre el procés de traducció, el món editorial i altres coses de la nostra feina. I ja està, una descripció ben curta. Però en Ferran ho fa bé, i amb això ja n’hi ha prou. Recomanable si us agraden els llibres i voleu el punt de vista d’algú que els ha llegit «des de dins».

Idioma: català.


De dialectes, estàndards i altres coses de correctors

Amb aquest títol es podria condensar la Jornada de Correcció i Assessorament Lingüístic a què vaig assistir l’altre dia (davant la manca de feina, continuo aprofitant qualsevol oportunitat d’aprendre coses que s’ajusti als meus horaris i pressupost). Igual que la de l’any passat (em pensava que n’havia parlat aquí, però veig que no), l’organitzaven el Màster en Correcció i Assessorament Lingüístic i el Grup d’Estàndard Oral de la UAB, i tenia l’objectiu de presentar treballs de final de màster, emmarcats per les intervencions d’un parell d’experts del gremi. Un bon resum seria molt llarg i aquests dies no em ve gaire de gust escriure, així que hi passaré una mica pel damunt.

Programa

El programa de la jornada. (Jo no hi hauria afegit el punt del final, que consti.)

Els treballs de recerca, en conjunt, estaven bé, correctament presentats, i seguien l’esquema clàssic: he volgut investigar tal cosa, ho he concretat i mesurat així, he obtingut aquestes dades i he arribat a les conclusions següents. En voldria destacar un, però, dedicat a una eina informàtica anomenada Escornabous. Si ho vaig entendre bé, serveix per introduir regles noves en un corrector automàtic (elCorrector, em sembla), sense necessitat de saber programar com un informàtic. Amb les regles es podria anar més enllà del que solen fer aquesta mena de programes i el professional ho tindria més fàcil per automatitzar tasques més repetitives: l’exemple amb què van treballar va ser canviar els «portar X temps fent Y» per «fer X temps que Y». El conjunt de regles es podia anar personalitzant segons convingués a cada feina, i fins i tot hi havia la idea de crear una comunitat d’usuaris amb una «biblioteca de regles» feta entre tots. Una idea interessant, tot i que em van sorgir força dubtes sobre si l’eina estava prou madura per funcionar en qualsevol entorn de treball (entre altres coses, perquè van dir que el desenvolupament del corrector en què es basa estava força aturat). I a l’hora de buscar més informació sobre el tema, no he trobat ni un trist web per enllaçar.

També tenia ganes de sentir la intervenció d’Albert Pla Nualart, sobre el diari Ara i el seu model de llengua. Vaig apuntar que, per ell, el model de llengua d’un mitjà «es conforma prioritzant ideals en conflicte»: correcció, naturalitat, genuïnitat, funcionalitat, adequació al registre… (els equilibris nostres de cada dia), i també decideix sobre qüestions de normativa obertes o mal resoltes. Una altra premissa, en el cas del diari, va ser partir d’un dialecte concret amb més pes social i demogràfic (el central, però evitant un barcelonisme excessiu) en lloc d’un estàndard format amb retalls de diversos dialectes. A continuació va explicar les estratègies que fan servir per mantenir una llengua natural i alhora correcta en una situació de tantes interferències com la del català, amb exemples prou interessants. També va apuntar les limitacions empresarials que afecten la correcció d’un diari, sobretot quan es tracta del web (que se supervisa parcialment i després de publicar, de manera que els redactors treballen «sense xarxa»). Vaig acabar amb ganes de preguntar si pensaven publicar el llibre d’estil, perquè no em faria gens de nosa a la prestatgeria.

La taula cap al final de la jornada. D'esquerra a dreta, A. Pla, J. Corbera, N. Pons, E. Prim i O. Aznar, si no m'equivoco.

La taula a l’hora de la cloenda. D’esquerra a dreta, A. Pla, J. Corbera, N. Pons, E. Prim i O. Aznar, si no m’equivoco.

El contrapunt a Albert Pla el va donar Jaume Corbera, amb una opinió sobre l’estàndard força diferent. El problema de la seva intervenció va ser que, malgrat aportar idees dignes de ser escoltades (el llegat de Pompeu Fabra, els perills si cada comunitat autònoma va a la seva), tenia més de lectura d’un article que de xerrada, amb el consegüent perill de desconnexió per part d’alguna oient com ara jo… I l’emoció que em va arribar va ser d’agror per polèmiques com la del «barco fantasma» i posteriors; sumada al recull final de pífies de l’Ara (qualsevol que hagi treballat en aquest camp sap que si vas a buscar pífies, les trobes), em va deixar un regust desagradable. Això va donar peu a una mica de discussió a l’hora de la cloenda, de la qual ara que han passat uns dies no recordo res rellevant. (Aquí podeu llegir les impressions d’en Rafel Marco, que també hi era).

Comptat i debatut, un matí ben aprofitat, sobretot si hi afegim el plaer de retrobar algun company de professió i desvirtualitzar-ne un parell més (hola, piuladors!). En un entorn agradable com l’IEC i amb un esmorzar prou bo, què més es pot demanar?


L’enllac de la setmana: 3-6-13

Avui, un enllaç que vaig desar no fa gaire, relacionat amb la jornada de correcció on vaig anar la setmana passada (i que si Déu vol serà el tema de l’apunt vinent). Per mi no és un recurs crucial, però si us dediqueu a l’audiovisual o a l’ensenyament del català potser us farà servei.

DDCORTítol: Diccionari de dubtes del català oral (DDCOR)

Responsables: David Paloma (UAB), Josep À. Mas (UPV) i Mònica Montserrat (UAB). Allotjat a Lecturanda, un portal del Grup 62 dirigit a pares i educadors.

Contingut: És un diccionari de pronúncia que permet sentir cada paraula en les principals varietats del català: central, rossellonès mallorquí, nord-occidental i valencià. A més, inclou comentaris i han seleccionat les 2600 entrades que té perquè hi hagi representats els fenòmens de pronunciació més freqüents. Us poso una fitxa de mostra (feu clic per ampliar-la):

Balmes

Les cerques es poden fer tant per ordre alfabètic com per categories; el que no es pot fer, però, és buscar directament una paraula concreta. A més, té una versió per a mòbil que no he mirat.

Idiomes: català.


Coses que penses quan ets correctora i remenes per la nevera

D’acord que això del per i el per a és un dels punts més complicats i disputats de la normativa, i que l’experiència m’ensenya que jo mateixa m’ho hauria de mirar bé abans de començar a tirar pedres…

D’acord que els barcelonins diem sempre per, i que el consell de preferir-lo a per a si la cosa no està clara tampoc no em sembla una ximpleria…

D’acord que almenys no han fet servir aquell truc de traduir al castellà i mirar si és por o para (em fa especial ràbia, i a més no sempre funciona)…

iogurtsredPerò no, aquí és evident que s’han equivocat, i que els iogurts d’aquí dins eren per a l’àvia, per al cosinet o per a qui sigui, com confirmen els «per a mi» i «per a tu» que hi ha l’altra punta del paquet. Un cas clar que té el per a, i aquests s’equivoquen!

Llàstima, perquè són d’una casa que en teoria té una certa qualitat. Llàstima, perquè volen transmetre que no són com els altres, que els seus productes són especials, que fins i tot tenen cura dels detalls de l’embalatge i piquen l’ullet al comprador. Llàstima, perquè després d’invertir en disseny  justament els havia de fallar l’ortografia (tenien corrector, o aquí van estalviar?). I llàstima, que els iogurts són prou bons i ara em sabria greu agafar-los mania.


Per cert…

A partir d’ara, tal com diu l’Institut d’Estudis Catalans, oficialment això és un blog i no un bloc.

De tota manera, no penso córrer a canviar els textos ja publicats, que altra feina tinc.


Tres diccionaris

He anat seguint els articles d’opinió sobre les traduccions de llibres al català que s’han públicat a la revista digital Núvol, des del primer elogi (senyora editora, aculli’m!) i la posterior crítica (quines hòsties van repartir pel Twitter aquell dia!) fins als diversos afegits i matisacions i la posterior convocatòria del premi (no, no tinc res per presentar-hi). Ara no vull donar la meva visió de tot plegat, que ni tinc ben elaborada ni sé què aportaria, però mentre hi reflexionava em vaig recordar d’aquesta fotografia, feta pensant en un apunt que no veia ben bé per on enfocar.

TresDicc

Són tres diccionaris, els tres que tinc més sovint damunt la taula quan tradueixo de l’anglès al català. També hi deixo altres obres de consulta, és clar, per no esmentar tot el que surt a la pantalla: l’Optimot, que quan treballo queda obert per defecte, cercadors, enciclopèdies, vocabularis més o menys especialitzats… Però si ens centrem en el que més s’identifica amb la traducció —un diccionari bilingüe—, els que tinc a mà són aquests tres.

  • Comencem pel de dalt: el Diccionari UB Anglès-Català, editat el 2008 i comprat tan aviat com el vaig veure a la llibreria. Sabia que l’estaven preparant i l’esperava amb candeletes, perquè és un diccionari modern, fet amb corpus, ordinadors i eines lexicogràfiques d’avui dia, cosa que fa que estigui força actualitzat. I per l’aspecte atrotinat que té, ja veieu que l’he fet servir força (i la nena tenia tirada a agafar-lo quan era un bebè, tot s’ha de dir). Inclou un codi per descarregar-ne la versió electrònica, que no és un diccionari amb cercador i tal, sinó més aviat una llista de lemes ordenats alfabèticament (però funciona amb Mac, això sí). L’inconvenient? Que malgrat les 22.500 veus i 40.500 accepcions que té es queda curt, sobretot en els registres que es puguin escapar del món universitari al qual està especialment destinat. Però molt recomanable per a textos periodístics i de divulgació.
  • La foto és dolenta amb ganes, però es veuen els avenços en maquetació.

    La foto és dolenta amb ganes, però es veuen els avenços en maquetació.

    A sota, el Diccionari Anglès-Català d’Enciclopèdia Catalana, també força usat: ha perdut la sobrecoberta, ha passat per l’enquadernador i aviat li tocarà una nova visita, però és que no em dóna la gana comprar-ne un de nou, perquè des de la segona edició, de 1985, només se n’han fet reimpressions, potser amb alguna rentada de cara, però no una nova edició actualitzada. (Per cert, enguany fa 30 anys de la primera, no sé si seria una bona excusa…) Tot i això, continua sent el diccionari català-anglès de referència més enllà dels escolars, el més complet que tenim (36.000 entrades, diu), i el que para més atenció a termes antics i registres literaris (el fet que el principal autor sigui Salvador Oliva, traductor de Shakespeare, hi pot tenir a veure). Per tant, imprescindible, ni que sigui per defecte. Em sembla que en va sortir alguna versió electrònica només per a Windows, i no em consta que es pugui consultar a Internet.

  • I a baix de tot, el Collins Universal Inglés-Español. No sé si és una raresa, però sí, tradueixo al català i sovint tinc un diccionari castellà damunt la taula. Com és això? Ras i curt, és el diccionari en què es va basar el de dalt (per si no ho sabíeu, això que un diccionari es basi en un altre és ben normal), però aquest és més complet, s’actualitza (el meu és del 2005, aviat tocarà mirar si hi ha nova edició) i té una maquetació més agradable; per tant, no és estrany que molts cops em resulti més còmode tirar per aquí. A més, es pot consultar de franc per Internet.

I així vaig fent. Quan es tracta de vocabulari més especialitzat, en català tenim la sort de comptar amb tota la feinada del Termcat, encara que no sempre es pugui arribar directament a un terme a partir de l’anglès. D’altra banda, quan necessito documentar-me una mica per a alguna traducció (com era un vaixell o un vestit d’època, aquella afició d’un personatge…), no és estrany que em costi trobar fonts en català, o que en trobi de poc fiables per mal escrites i plenes d’estrangerismes, i acabi passant per algun recurs en castellà.

En fi, és evident que el diccionari perfecte no existeix, i que els traductors de llibres som usuaris molt exigents, però crec que alguna cosa millor sí que podríem tenir-la. I el fet que en una combinació tan freqüent com l’anglès-català hi hagi aquestes mancances (i aquestes maneres de salvar-les) diria que ha de fer pensar… Però per avui ja m’he enrotllat prou.


Encara que no sàpiguen llegir

edi1Una de les alegries d’anar a la biblioteca amb una criatura prelectora (de debò, en diuen així) és que quan em convé em puc oblidar del text original i explicar el que vulgui: resumir, allargar, simplificar, fer comèdia o posar-me didàctica… Em sap greu pels autors i traductors que s’hi han escarrassat,* però ara com ara les coses són així.

Fa uns quants dies, després de remenar pels prestatges, la menuda em va portar L’hora de banyar-se, un conte mooolt senzill d’una col·lecció en què el petit Edi i el seu nino Tedy viuen tot de situacions quotidianes. Com que la història no és res de l’altre món, vam començar a mirar-lo i explicar-lo sense fer cas de les lletres. (De fet, potser ni era la primera vegada que ho fèiem, perquè hem tingut a les mans llibres d’aquesta sèrie des que era força petita.)

Però en un moment donat, els ulls em van anar a parar al text i em vaig adonar que hi deia «el Edi» i no «l’Edi». Ostres! Poques paraules que hi havia i se’ls havia escapat una falta d’ortografia ben maca… En fi, sé millor que molta gent que això li pot passar a qualsevol. Però a la pàgina següent va tornar a sortir, i a l’altra…

Després de fer una repassada al llibre (i un parell de fotos, davant de la sorpresa de la nena), vaig confirmar que l’error es repetia a gairebé totes les pàgines. No sé si a l’editorial van patir un atac de catanyol, si és que van decidir afegir articles a última hora i sense saber-ne o què els va passar, però el cas és que un text molt breu va sortir al carrer amb un percentatge de faltes d’ortografia altíssim. Suficient com per retirar el llibre, corregir i reimprimir? Mes aviat diria que no, perquè a les biblioteques en tenen uns quants exemplars i a l’ISBN no hi trobo que en fessin cap altra edició o impressió. Si al capdavall era per a criatures que no llegeixen i el que comptava eren els dibuixets tampoc no s’hi deurien capficar… Doncs no, això no està bé: encara que els destinataris del llibre no llegeixin, es mereixen un respecte i una feina ben feta, ni que sigui per allò de no deixar mals exemples al seu abast. Sense oblidar els adults que sí que llegim i valorem aquestes coses, i que també comptem.

Edi2

Tinc pendent de mirar-me bé algun altre llibre de la col·lecció, però des d’aquell dia no me n’ha caigut cap a les mans (a la biblioteca hi vaig acompanyada i per descomptat estic pendent d’altres coses). Suposo que la resta de títols deuen estar més polits i que justament em vaig fixar en una raresa, però el cert és que em va deixar força mal gust de boca. Em direu que és la correctora que porto a dintre, però per voler apòstrofs ben posats tampoc no cal ser del gremi, oi?

*****

*Nota: Com a les prestatgeries dels grans, una part significativa de títols són d’autors estrangers, i no puc deixar d’observar els jocs de mans —més o menys reeixits— que han hagut de fer els traductors amb les rimes, els ritmes i les repeticions de molts contes, sense perdre de vista el registre, l’original i les il·lustracions. Segur que donarien, o ja han donat, per fer algun estudi. En l’esforç que suposa i en com es deu pagar prefereixo no pensar-hi gaire, per si de cas.


Ja hi tornem a ser…

(Si és que mai hem deixat de ser-hi, és clar.) Fa temps que no penjava cap rètol amb nyap, bé perquè els que trobava no em semblaven divertits i interessants, bé perquè estava perseguint la nena i no podia fer foto, o bé perquè es veia que estaven fets a casa i tampoc no m’agrada posar-me amb els que menys recursos tenen.

Però quan vaig veure això passejant per L’Illa no me’n vaig saber estar. No hi ha cap error d’aquells que fan riure, però ho vaig haver de llegir dos cops i em vaig quedar amb més angúnia que altra cosa. Us ho copio, que amb els reflexos la foto és bastant desastre: «Els mudem a un nou gran espai Natura a la planta d’abaix (davant l’Fnac)».

Res especialment estrany: diria que van fer l’avís en castellà i després el van passar al català sense mirar-s’hi gaire. El resultat inclou un abaix que s’hauria d’escriure separat (l’Alcover-Moll recull aquesta forma, però el diccionari normatiu no, i fins el corrector de Word ho marca), i un mudar-se en el sentit de ‘traslladar-se’ que, per molt que sí que surti al DIEC, a casa meva mai no ha estat mig normal: si ens mudem és que ens posem guapos, no que anem a viure a un altre lloc. (I he vist que en Pau Vidal ho confirma, però potser a les Corts són una mica estranys.) Afegim-hi que els adjectius segurament no estan col·locats de la millor manera possible, i ja tenim una frase que no sona ni de bon tros natural.

A veure, si una empresa ha de transmetre un missatge en diversos idiomes i decideix partir d’un i traduir, és decisió seva i no hauria de passar res. Però als professionals que elaboren aquests missatges (i em sembla que Natura és una empresa prou gran com perquè aquests rètols no els faci el primer que passa) sí que crec que se’ls ha de demanar més sensibilitat lingüística, que al capdavall treballen amb el llenguatge cada dia. O almenys, prou seny per ser conscients de les seves mancances i contractar bons professionals de la llengua, que n’hi ha, i tampoc no surten tan cars.


aPARAULA’m carabassa

Ja veieu que estic poc creativa i força desconnectada de la blogosfera, però em venia de gust apuntar-me a la celebració blocaire de l’Any de la paraula viva, una commemoració del centenari de la Secció Filològica de l’IEC. Li han posat aPARAULA’m i, com explica en Víctor Pàmies en aquest apunt, bàsicament es tracta d’«apadrinar» una paraula i fer-ne un apunt al bloc.

Sent del gremi, seria difícil que no tingués la meva col·lecció particular de paraules que m’agraden especialment o em fan especial ràbia, o que oblido i redescobreixo periòdicament, o que m’ha costat tant aprendre que no oblidaré mai, o que sempre he de buscar al diccionari o que, per un motiu o altre, em fa gràcia reivindicar.

Després de donar-hi unes quantes voltes, m’he quedat amb una d’aquestes últimes: carabassa. No per referir-se al fruit de la carabassera, que em sembla prou conegut, ni a les males notes o als fracassos amorosos, sinó al color. En la meva parla familiar, el color que va entre el vermell i el groc és, per defecte, el carabassa, però trobo que és una opció relativament minoritària davant del taronja present, per exemple, en la majoria de llibres infantils. No sé si és per influència d’altres llengües (naranja, orange…, que a més es poden il·lustrar totes amb la mateixa imatge de la fruita i vendre el llibre arreu), o si realment taronja és la forma més habitual en el conjunt de territoris de parla catalana, però em fa la sensació que el color cucurbitaci està perdent pistonada, i no és el més normal com em semblava a mi de petita. De fet, veig que ni tan sols el DIEC no em dóna la raó! Mireu:

carabassa

f. [LC] [AGA] [BOS] Fruit en pepònide de la carabassera, molt divers segons les races, que s’usa en l’alimentació de les persones i en la del bestiar. Carabassa de cabell d’àngel. Carabassa de rabequet.
m. [LC] Color groc ataronjat característic d’aquest fruit.
adj. [LC] Una cartolina carabassa.

taronja

[…]
m. [LC] Color de taronja, un dels colors que hom distingeix en l’espectre solar, entre el vermell i el groc.
adj. [LC] Un jersei taronja.

Carabassa remet a ataronjat, mentre que  taronja parla de l’espectre i la barreja de colors. Oh!

Per tot això, m’enfilo un moment a la cadireta virtual del bloc i  reivindico el carabassa com a forma normal, genuïna i original d’anomenar la barreja de vermell i groc. De moment, conscientment o sense pensar,  faig servir la paraula a les meves traduccions (on, per descomptat, quan cal també hi ha coses taronges i sobretot ataronjades). I la nena, que ha après els colors a còpia de triar la roba que es posarà cada matí, ara sap perfectament que té una samarreta carabassa. Més endavant, quan al parvulari treballin els colors més a fons i aprengui a llegir, ja veurem de quin color serà.