Qui els fa, aquests avisos?

Això és el que vaig pensar quan em vaig aturar a llegir la perla d’aquí sota per saber quina boca del metro em tancaven.

metro

Perquè en castellà, si deixem de banda el detall que les frases acaben amb un punt (manies que té la gent!), l’ortografia és correcta, però en català gairebé només se salva el títol. Si fins han aconseguit escriure accés de dues maneres diferents! I tenint en compte l’ús de l’apòstrof, malament les dues vegades, és clar.

La pregunta me la vaig plantejar perquè, si de fer aquests avisos s’encarrega alguna mena de servei central de TMB com ara comunicació o atenció a l’usuari, se suposa que allà hi ha de treballar gent una mica més ben alfabetitzada (llicenciats en comunicació i coses d’aquestes per exemple), i que també haurien de disposar d’algun mecanisme de control de qualitat, encara que a l’agost siguin menys i tot es relaxi… D’altra banda, si el nyap no ve d’uns serveis centrals sinó que deixen que el personal de les estacions o de manteniment (que potser ja no són gaire de lletres, per molt que hi hagi de tot) s’espavili tot sol a partir de quatre orientacions, doncs també els podrien ajudar una mica més: per exemple, se m’acut que els podrien donar bons textos en català de mostra, o ensenyar-los a fer servir un corrector ortogràfic senzillet (molts processadors de textos en porten, o el de la Generalitat mateix  serviria) per evitar almenys escriure fasana o septembre. Tampoc no deu ser tan difícil, i aquestes coses fan molt lleig…

Anuncis

Una altra de sabaters mal calçats

PorFavorNormalment el cartell d’avui no sortiria al bloc. D’una banda, perquè procuro centrar-me en rètols «professionals», aquells en què la gent es gasta els quartos, i no en els que es fan en un moment amb l’ordinador de casa o del despatx. I de l’altra, perquè tampoc no està tan malament: un número d’ordre misteriós, el «por favor» repetit i l’absència de comes serien pífies disculpables comparades amb les coses que es veuen pel món…

La gràcia, en aquest cas, té a veure amb el lloc on estava col·locat: una porta del Centro de Ciencias Sociales y Humanas, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas a Madrid. (Sí, aquest bloc té corresponsals a l’exterior i tot.) És un centre on treballen uns quants lingüistes, filòlegs i similars, als quals se’ls suposa més sensibilitat per aquestes coses. N’hi deu haver algun amb ganes irresistibles d’agafar el bolígraf vermell i arreglar-ho, o fer directament un cartell nou? O hi pot més la necessitat de fumar i ningú no s’hi fixa?


No me’n sé avenir

Ja sé que ningú no és perfecte, que aquestes coses passen a les millors famílies (la meva inclosa), però és que no m’hi acostumo. Digueu-me innocent, però de segons quines coses espero un nivell de qualitat alt, i quan no hi arriben em queda una sensació de decepció i estranyesa totalment estúpida i innecessària, però no per això menys real…

És el que em va passar ahir en rebre la publicitat del postgrau de traducció literària de la Pompeu Fabra (que fa anys que em tempta, però que per una combinació de motius sempre acabo deixant estar). Hi vaig fer un cop d’ull i vaig trobar,  sense fixar-m’hi gaire, unes quantes pífies de les que no haurien d’haver passat una bona correcció de proves (feu clic a les imatges per veure-les una ampliades.):

upf1OKupf2OKupf3OK

Tots són errors tontos i perfectament comprensibles, dels que de tant en tant s’escapen i sovint no s’aprecien, però veure’n uns quants en un fullet dirigit a gent del gremi ja fa més aviat angúnia. D’altra banda, com em van dir en una piulada, també podria ser una mostra dels errors que aquest postgrau (que inclou un parell de tallers de redacció correcció d’estil) ensenya a evitar…


Cap de setmana

Era un bon pla: cap de setmana de beneir la palma en un entorn rural, amb amics i criatures, lluny de pantalles d’ordinador, diccionaris, bolígrafs vermells i tota la pesca.

Però tot just arribar, un de la colla ja em va fer notar que el rètol d’entrada al poble gastava una ortografia poc ortodoxa:

lloren1

lloren3

Bé, la toponímia ja se sap: juntament amb els cognoms, deu ser un dels lèxics amb més històries curioses i excepcions a les normes estàndard, que en el fons la nostra ortografia té quatre dies i la tradició també pesa força… lloren2A més, era possible que el rètol fos d’abans que els del nomenclàtor oficial de la Generalitat posessin ordre a la cosa, o que ni tan sols sabessin que algú s’havia dedicat a regularitzar els topònims, i suposo que un ajuntament petit altra feina té que estar pendent d’aquests cartells. De fet, quan ens hi vam fixar una mica vam veure que cadascú s’escrivia el nom del poble a la seva manera. (I com que tots anem amb el mòbil a la butxaca em vaig dedicar a fer fotos, és clar.)

I per acabar, tot passejant encara vam trobar la pintada antiga de sota, aquest cop en castellà. lloren4Tant pot tenir trenta anys com una setantena, i fins podria estar a punt de ser museïtzada en el marc d’algun projecte de memòria històrica, però el que queda clar és que l’autor no controlava gaire la distinció b/v.

Serà que les faltes d’ortografia em persegueixen? O que, parafrasejant la cançó, si et toca fer de martell veus el món ple de claus?


Clavar-se un tret al peu

pintorEm sembla que l’expressió aquesta és un calc de l’anglès, però és la primera que se’m va acudir quan vaig veure l’anunci de la dreta tot passant.

He dit alguna vegada que, en principi, en aquest bloc em limito a rètols fets professionalment (amb la idea de fons de «si et gastes els quartos perquè quedi maco, vigila que també estigui ben escrit») i deixo estar el que la gent fa com pot amb un bolígraf, l’ordinador de casa o la pissarra del bar. Però de tant en tant faig excepcions com aquesta.

Tenim un senyor que decideix imprimir-se uns quants folis oferint els seus serveis de pintor i penjar-los pel carrer (amb crisi o sense, el sistema no és cap novetat) i pels motius que sigui ho fa en castellà. Deixem de banda si ho fa millor o pitjor, allò dels accents i les majúscules o si el «parqueo» de la columna de la dreta té gaire a veure amb la pintura i resulta entenedor per la majoria de barcelonins… El cas és que després passa algú que (suposo) se sent molest per la tria d’idioma i decideix catalanitzar dràsticament l’anunci i expressar la seva opinió.

Però el que aconsegueix és quedar retratat com un capsigrany. A banda de per tot el que té de discutible el gest, per palesar la seva ignorància de la llengua que creu defensar: confon en i amb i s’oblida que la lletra a només pot dur accent obert, una norma d’accentuació prou senzilla (de l’accent d’econòmic no en parlem, que ja seria massa). En resum, que caldria fer un esforç per resultar encara més contraproduent. Com apuntar un hipotètic enemic i clavar-se un tret al peu.


Deu ser el destí

O la casualitat còsmica, o alguna cosa d’aquestes, perquè si no, no ho entenc.

Resulta que estava llegint un apunt del Gazophylacium que parla d’una exposició virtual sobre diccionaris i he decidit fer-hi un cop d’ull. I el primer text que he vist en fer clic sobre la línia del temps que esmenta en Puigmalet ha estat el següent (el subratllat és meu):

Era just a sota d’una imatge de sant Agustí, entre altres grans moments de la història de la cultura (perdoneu que no l’hagi copiat, però era una pàgina d’aquelles que canvien si mous gaire el cursor i no m’hi volia entretenir).

Per un moment he tingut la sensació que no em dedicava jo a buscar errates, sinó que elles em buscaven a mi. Menys si decideixen amagar-se en un text meu, és clar, que aleshores segur que una pífia com aquesta no l’hauria vista.


Traduccions a la xinesa

Feu-hi clic per llegir el text.

Ara que tothom parla dels Jocs de Pequín (o de Beijing, segons com es miri), recupero de l’arxiu l’etiqueta d’una peça de roba comprada als xinesos de la cantonada. Com sol passar, aquestes instruccions les deu haver traduït una màquina, o una persona amb uns coneixements mooolt bàsics de la llengua d’arribada, i els resultats són típics d’aquests casos: un anglès d’estar per casa i un castellà… Bé, diguem que el lirisme de l’expressió «la colada fría y apacible» no és el que t’esperes quan mires la millor manera de rentar una camisa, per exemple.

Podríem continuar fent broma, dels errors de l’etiqueta o d’altres de més divertits, perquè, al capdavall, en les etiquetes de la roba tampoc no ens hi fixem gaire, i si una peça barata no sobreviu a un parell de bugades no és pas tan greu… Però què passa si les instruccions són d’un aparell que realment necessitem aprendre a fer anar? I les etiquetes del menjar, o de cosmètics? Aquí ja ens acostem a temes tan seriosos com la salut, i si pel mig hi ha problemes d’al·lèrgies la cosa pot deixar de tenir gràcia ben aviat.

Esperem, doncs, que si es tracta de qüestions importants puguem disposar de bones traduccions. Segur que a la Xina també en saben fer.


És clar!

Ara entenc per què hi ha gent a Internet que es deixa tants accents!

Ho explicaven els de Palabras Textuales:

—Tienes que eliminar todos los acentos de todos los textos de nuestra web. Sólo así podremos aparecer los primeros en Google.
—No, eso no tiene que ver con el posicionamiento. Además, parecerá que en esta empresa sólo trabajan analfabetos.
—Bueno, tú quita todos los acentos y pon un mensaje a pie de página que diga que esta web está optimizada para Google y que perdonen las molestias si encuentran alguna falta de ortografía.

(Empresa de tecnologías para Internet, gerente de la compañía a responsable de comunicación)


Els anys no porten punt

Permeteu-me que ho repeteixi: els anys, que s’escriuen amb xifres, no porten el punt dels milers. Ni en català ni en castellà. Som al 2008 i no al 2.008. Gràcies.

Es veu fatal, però el punt hi era.

Perdoneu l’exabrupte, però és que és una d’aquelles faltes d’ortografia «mítiques» i gairebé misterioses que apareix de tant en tant (cada vegada menys, per sort), quan no em consta que des de fa anys s’hagi ensenyat d’una altra manera. Per això sorprèn que calgui repetir-ho de tant en tant.

Tant en català com en castellà, hi ha la tradició de fer servir el punt per separar els milers en els nombres escrits en xifres (en anglès utilitzen la coma, i de fet les normes ISO recomanen un espai fi que ja es veu en alguns llocs), però aquest signe no es posa quan es tracta d’anys, pàgines o altres números en una sèrie. Podria ser, doncs, que tingués a veure amb la diferència entre nombre i número, de la qual potser acabem parlant un altre dia.

He d'aprendre a fer anar el flaix...

He buscat pels manuals que tinc a mà si trobava alguna història d’aquest fenomen: el seu origen, quan es van fixar les convencions i com han evolucionat… Em sonava haver-ne llegit alguna cosa fa temps, però només he trobat indicacions sobre quan posar o no posar el punt en les xifres. El que sí que vaig trobar, i que em va fer posar en marxa per escriure aquest apunt, són els dos mostraris de punt de creu que l’il·lustren. Tots dos (de cases diferents) són ben antics i estan signats i datats, però un dels anys porta punt i l’altre no. El del punt és el més antic, però ara mateix no sabria dir si és casualitat o una altra cosa.


On menys t’ho esperes…

… et surt una correctora, o almenys algú que ha tingut un moment torracollons amb això de l’ortografia. Mireu, per exemple, què vaig veure l’altre dia a la porta d’un lavabo, que per la temàtica dels grafits sembla força utilitzat per adolescents:

És evident que la segona mà anònima tenia especial mania a la clàssica falta del verb «echar» amb hac, mentre que als accents no va poder o no va voler dedicar-s’hi, però amb alguna cosa es comença.

Em pregunto, també, si el fet que el lavabo en qüestió fos en una biblioteca pública hi té alguna cosa a veure. Tants llibres junts, ves que no tinguin algun efecte estrany…