Qui els fa, aquests avisos?

Això és el que vaig pensar quan em vaig aturar a llegir la perla d’aquí sota per saber quina boca del metro em tancaven.

metro

Perquè en castellà, si deixem de banda el detall que les frases acaben amb un punt (manies que té la gent!), l’ortografia és correcta, però en català gairebé només se salva el títol. Si fins han aconseguit escriure accés de dues maneres diferents! I tenint en compte l’ús de l’apòstrof, malament les dues vegades, és clar.

La pregunta me la vaig plantejar perquè, si de fer aquests avisos s’encarrega alguna mena de servei central de TMB com ara comunicació o atenció a l’usuari, se suposa que allà hi ha de treballar gent una mica més ben alfabetitzada (llicenciats en comunicació i coses d’aquestes per exemple), i que també haurien de disposar d’algun mecanisme de control de qualitat, encara que a l’agost siguin menys i tot es relaxi… D’altra banda, si el nyap no ve d’uns serveis centrals sinó que deixen que el personal de les estacions o de manteniment (que potser ja no són gaire de lletres, per molt que hi hagi de tot) s’espavili tot sol a partir de quatre orientacions, doncs també els podrien ajudar una mica més: per exemple, se m’acut que els podrien donar bons textos en català de mostra, o ensenyar-los a fer servir un corrector ortogràfic senzillet (molts processadors de textos en porten, o el de la Generalitat mateix  serviria) per evitar almenys escriure fasana o septembre. Tampoc no deu ser tan difícil, i aquestes coses fan molt lleig…

Anuncis

Una altra de sabaters mal calçats

PorFavorNormalment el cartell d’avui no sortiria al bloc. D’una banda, perquè procuro centrar-me en rètols «professionals», aquells en què la gent es gasta els quartos, i no en els que es fan en un moment amb l’ordinador de casa o del despatx. I de l’altra, perquè tampoc no està tan malament: un número d’ordre misteriós, el «por favor» repetit i l’absència de comes serien pífies disculpables comparades amb les coses que es veuen pel món…

La gràcia, en aquest cas, té a veure amb el lloc on estava col·locat: una porta del Centro de Ciencias Sociales y Humanas, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas a Madrid. (Sí, aquest bloc té corresponsals a l’exterior i tot.) És un centre on treballen uns quants lingüistes, filòlegs i similars, als quals se’ls suposa més sensibilitat per aquestes coses. N’hi deu haver algun amb ganes irresistibles d’agafar el bolígraf vermell i arreglar-ho, o fer directament un cartell nou? O hi pot més la necessitat de fumar i ningú no s’hi fixa?


Una excepció raonable

patitOKAquest bloc és partidari de respectar les regles de l’ortografia, no tan sols perquè l’autora s’hi guanya la vida sinó perquè en general ens fan servei a l’hora d’entendre’ns, i tenim un grapat de recursos per expressar-nos sense recórrer a escriure malament… Però bé, ara no m’enrotllaré amb això.
Escriure bé, en tot cas, inclou saber quan saltar-se tantes normes com calgui, amb el convenciment que és el que realment convé per transmetre el que volem. I em sembla que aquest cartell no n’és un mal exemple: es tracta de l’eslògan d’una botiga de joguines, per tant ja és lògic que ho escriguin imitant la manera de parlar d’un nen. Si la criatura és de Barcelona, és clar, que dubto molt que funcionés igual arreu…

(Per cert, a la botiga sí que tenen coses capaces de fer venir ganes de ser petit, però amb la condició d’anar ben servit de diners i d’espai.)


Cap de setmana

Era un bon pla: cap de setmana de beneir la palma en un entorn rural, amb amics i criatures, lluny de pantalles d’ordinador, diccionaris, bolígrafs vermells i tota la pesca.

Però tot just arribar, un de la colla ja em va fer notar que el rètol d’entrada al poble gastava una ortografia poc ortodoxa:

lloren1

lloren3

Bé, la toponímia ja se sap: juntament amb els cognoms, deu ser un dels lèxics amb més històries curioses i excepcions a les normes estàndard, que en el fons la nostra ortografia té quatre dies i la tradició també pesa força… lloren2A més, era possible que el rètol fos d’abans que els del nomenclàtor oficial de la Generalitat posessin ordre a la cosa, o que ni tan sols sabessin que algú s’havia dedicat a regularitzar els topònims, i suposo que un ajuntament petit altra feina té que estar pendent d’aquests cartells. De fet, quan ens hi vam fixar una mica vam veure que cadascú s’escrivia el nom del poble a la seva manera. (I com que tots anem amb el mòbil a la butxaca em vaig dedicar a fer fotos, és clar.)

I per acabar, tot passejant encara vam trobar la pintada antiga de sota, aquest cop en castellà. lloren4Tant pot tenir trenta anys com una setantena, i fins podria estar a punt de ser museïtzada en el marc d’algun projecte de memòria històrica, però el que queda clar és que l’autor no controlava gaire la distinció b/v.

Serà que les faltes d’ortografia em persegueixen? O que, parafrasejant la cançó, si et toca fer de martell veus el món ple de claus?


Clavar-se un tret al peu

pintorEm sembla que l’expressió aquesta és un calc de l’anglès, però és la primera que se’m va acudir quan vaig veure l’anunci de la dreta tot passant.

He dit alguna vegada que, en principi, en aquest bloc em limito a rètols fets professionalment (amb la idea de fons de «si et gastes els quartos perquè quedi maco, vigila que també estigui ben escrit») i deixo estar el que la gent fa com pot amb un bolígraf, l’ordinador de casa o la pissarra del bar. Però de tant en tant faig excepcions com aquesta.

Tenim un senyor que decideix imprimir-se uns quants folis oferint els seus serveis de pintor i penjar-los pel carrer (amb crisi o sense, el sistema no és cap novetat) i pels motius que sigui ho fa en castellà. Deixem de banda si ho fa millor o pitjor, allò dels accents i les majúscules o si el «parqueo» de la columna de la dreta té gaire a veure amb la pintura i resulta entenedor per la majoria de barcelonins… El cas és que després passa algú que (suposo) se sent molest per la tria d’idioma i decideix catalanitzar dràsticament l’anunci i expressar la seva opinió.

Però el que aconsegueix és quedar retratat com un capsigrany. A banda de per tot el que té de discutible el gest, per palesar la seva ignorància de la llengua que creu defensar: confon en i amb i s’oblida que la lletra a només pot dur accent obert, una norma d’accentuació prou senzilla (de l’accent d’econòmic no en parlem, que ja seria massa). En resum, que caldria fer un esforç per resultar encara més contraproduent. Com apuntar un hipotètic enemic i clavar-se un tret al peu.


Tan ‘internationals’ que fa feredat*

No estic especialment en contra que la gent faci campanyes publicitàries en anglès si li sembla que és la millor manera d’arribar al seu públic objectiu (tot i que en mols casos podríem discutir si és un encert o tonteria).  Ara, per molt modern que siguis i independentment de la llengua en què escriguis les coses, si les has de plantar en cartells al mig del carrer cal escriure-les bé, i no amb pífies com la d’aquest cartell.

citizenPels que no sabeu anglès, us explico que no es pot dir «I am citizen of», sinó que cal posar-hi article: «I’m a citizen of». No sé en quin nivell ho expliquen, però us asseguro que no cal haver estudiat filologia anglesa per saber-ho… Però sí que cal haver superat el mètode «busco paraula per paraula al diccionari i ja està», i també tenir un bon sistema de revisió per detectar i corregir els errors que, per molt que en sapiguem, tots podem cometre.

Com ja van observar fa dies els companys de l’ATD, es veu que la feina mal feta tampoc no té fronteres… I amb els calés que diuen que es van gastar en la campanya, n’haurien pogut dedicar uns quants a tenir un bon traductor i un revisor qualificat en els moments crucials, que després aquestes coses fan lleig.

——-

Per cert, he recordat aquesta expressió arran d’unes declaracions de Quim Monzó sobre el (negre) futur del català la setmana passada. L’endemà, amb ganes de saber-ne més, vaig anar a parar al web de l’entitat organitzadora i allà la «feredat» (pronunciada fredat) s’havia convertit en «fredor». Anem bé per anar a Sants…


El conte del rètol

Una vegada hi havia un senyor (o una senyora, no ho sabem) que tenia un local on servia cerveses bones i variades, i va voler que el rètol de l’establiment ho deixés clar. Per això va triar unes lletres ben maques i hi va posar cervecería, en castellà, tal com dictaven aleshores les lleis del país.

Però va passar el temps, la legislació va canviar, i va arribar el moment de posar el rètol en català, no sabem si perquè al propietari li feia il·lusió o per una nova normativa. Ara bé, el nostre protagonista no s’hi volia gastar gaires diners, potser perquè anava curt d’armilla, o potser perquè era garrepa de mena. Ignorem si va pensar-hi molta estona tot contemplant el local, o si gràcies a la seva astúcia comercial ho va descobrir de seguida, però va arribar a la conclusió que, de fet, no necessitava un rètol nou: només calia canviar molt poca cosa.

L’accent de cervecería va ser fàcil de treure (si l’havien posat, és clar, que les lletres eren majúscules i hi ha mites molt estesos). Faltava només substituir la segona ce, amb una lletra que s’assemblés al màxim a les seves companyes. I ja va estar. El cerveser (o cervesera) va poder contemplar amb orgull el rètol catalanitzat:

cervesseriaokLlàstima que no hagués pensat a consultar un diccionari! (O a assessorar-se amb un bon professional, tot s’ha de dir.) Podria ser que no en tingués cap, que consultar a algú altre li fes vergonya, que volgués estalviar temps a més de diners… El cas és que no es va adonar que, per escriure cerveseria, n’hauria tingut prou amb només una essa. (Més grossa, això sí.)

I la cerveseria i el rètol encara hi són, si no els han canviat o han tirat la casa a terra.


El bilingüisme ben entès…

… comença pel cartell de la botiga, deuria pensar algú. I heus ací el resultat:

Tu Bugaderia del Barri

Un bonic lema en què els noms catalans conviuen amb el possessiu en castellà i un pràctic «del» que tant pot ser dels uns com dels altres. I per culpa d’un reflex no surt bé a la foto, però a dalt a la dreta hi diu  «laundromat», paraula internacional que ja ens porta de ple al camp de la multiculturalitat…

Ara que, ben pensat, és probable que no sigui bilingüisme aplicat, sinó la ignorància i les presses de sempre. Algú té el lema en castellà i pregunta com es diu «tu» en català, algú altre contesta «tu» sense pensar en contextos i homofonies, si algú mira un diccionari no es fixa que en castellà no és el mateix tu que i agafa el primer que troba o el que més s’assembla, o qualsevol desgràcia d’aquestes que passen de tant en tant i que, si es descobreixen quan el cartell ja està fet, es decideix que no val la pena esmenar, que al final només ens hi fixem quatre i ells es dediquen a les rentadores. Però almenys hi podem posar imaginació o humor, i potser consolant-nos pensant que, com s’ha escampat per Internet aquesta setmana, sempre hi ha un pitjor.


Malaguanyat

Una de les línies que em vaig marcar en aquest bloc era limitar la categoria de nyaps i pífies a cartells i coses impreses amb una certa professionalitat, per dir-ho d’alguna manera. Entenc que cadascú té la formació i els recursos que té i es dedica a les seves coses, i que tampoc no és qüestió d’anar-se ficant amb el botiguer que fa dues ratlles amb un bolígraf o l’ordinador de casa per avisar que fa «vacançes». (Un altre clàssic per a la sèrie «faltes d’ortografia mítiques» que de tant en tant em plantejo fer, per cert.) Ara, que la gent es gasti els calés a la impremta o la botiga de rètols, i de vegades fins faci una inversió seriosa en disseny, però en canvi aparentment no es preocupi de si allò que vol dir queda ben escrit, sí que em pica una mica…

No obstant això el cartell d’avui és fet a mà, perquè em sembla que l’excepció està justificada. Quan penso en l’esforç per triar uns colors i un estil d’acord amb el conjunt de la botiga (a la foto no es veu, però era així), en l’estona dedicada a la cal·ligrafia… Doncs aquest accent a l’inrevés i sobretot el «teniu que» fan com llàstima, no trobeu?

A més, el bloc és meu i les normes també les he fet jo, per tant me les salto quan vull.


Més enllà de l’ortografia

El cartell d’avui no té problemes d’ortografia, sinó d’una altra cosa de la qual traductors i correctors també ens hem de preocupar: em sembla que en algun lloc en deien «coneixement del món». És a dir, que a banda de conèixer la llengua i les seves normes, cal tenir idea d’allò de què es parla i del seu context.

En aquest cas, és cert que el 16 de juliol les dones que es diuen Carme i en tenen ganes celebren el sant (felicitats endarrerides, si alguna em llegeix), però en la tradició catòlica no hi ha cap «santa Carme». Es tracta de la Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners, com diu l’almanac de l’esquerra de la foto. És una ximpleria, si voleu, però tots els detalls compten, i per davant d’aquest forn passen força senyores que han estat a moltes misses i ho enganxaran de seguida… Això dels pans en forma de peix, per cert, és fàcil que s’ho hagi empescat el forner, que per aquestes coses és molt creatiu.

(I no, en la vida real no sóc tan perepunyetes.)