Anècdota de divendres

Generalment, els divendres són un dia agradable, amb tot el cap de setmana estenent-se davant teu. Però si ets autònom poden passar coses menys agradables, com ara constatar que durant la setmana no has avançat prou i et tocarà recuperar el temps perdut, o l’aparició del que podríem anomenar «urgència», «encàrrec inesperat» o directament «marrón» (i perdoneu el barbarisme). Ja fa un grapat de divendres me’n va sortir un d’aquests, amb alguns detalls especials que fan una situació digna de convertir-se en apunt.

telephoneJa feia estona que havien passat les dotze del migdia, quan em van trucar de l’oficina d’un client. Era el maquetador, que els havia sorgit una urgència d’aquestes i que si hi podia anar a resoldre el tema aquella mateixa tarda (i era una empresa de les que els divendres a l’hora de dinar ja pleguen), com abans millor. Per una sèrie de circumstàncies que no vénen al cas jo no podia de cap manera, i així li ho vaig explicar: que si no m’havien avisat i jo m’havia organitzat pensant que ells a aquella hora no treballaven, que si el client final els pressionava, que si ves què li havien promès, que jo faria el que pogués però que a l’hora que em deien era impossible… Res especial, vaja, i vam penjar el telèfon sense tenir clar què s’hi podria fer.

El curiós del cas va ser quan al cap de cinc minuts em va trucar el cap del maquetador… per explicar-me exactament el mateix i rebre la mateixa resposta (bé, potser pintant-li-ho una mica més negre, per si de cas). No em va donar cap dada ni possibilitat nova, i això em va deixar descol·locada: o bé l’home no confiava en el que li deia el seu equip, o bé es pensava que en sentir-li dir «però segur que no pots?» jo em posaria a cantar «si tú me dises ven…» i correria cap a la seva oficina… Costava d’entendre. Ja tinc present que a ningú no li agrada que un col·laborador li digui que no pot quan té una urgència, i per tant procuro no dir aquestes coses a la lleugera. I d’altra banda, no em sembla correcte donar a un membre de l’equip amb qui treballo una resposta diferent de la que donaria al seu cap, seria com fer-lo quedar malament… (una altra cosa és si el cap pot canviar alguna condició, però aquest no era el cas).

Conclusió? Temps perdut (a atendre la la segona trucada i a assimilar-la), que hauria pogut dedicar a la feina. I el marronet? Al final amb el maquetador vam trobar una manera —no especialment bona, tot s’ha de dir— de sortir del pas.


Retards

calendari.jpgL’autor que no acaba de lliurar el text, la publicitat que no arriba, el vistiplau que falta… Per una cosa o altra, moltes publicacions que s’havien d’enviar a impremta al final de novembre o els primers dies de desembre (i estar a punt per Nadal, per tant) aquest any van tard. De tant en tant ja passa, i la correctora freelance poca cosa hi pot fer a banda de sospirar i organitzar-se tan bé com pugui.

Ara, a més, algun projecte ja arribat a la fase en què el retard és tan gran que el client final diu que no ve d’aquí i decideix canviar continguts. Ai! Sort que al final tot acaba sortint (i que després del pont algú començarà a deixar coses per «passat festes»).