Homenatge a Brossa

Fe de rates
On posa: fe de rutes
Ha de posar: fe de rites.
(Joan Brossa)

ablogcedariI això és tot el que puc dir sobre Joan Brossa i els temes d’aquest bloc, i encara perquè m’ho va explicar en Joan de la Base de badades quan em va convidar a participar en la iniciativa de què em vull fer ressò en aquest apunt. (Vaig declinar la invitació perquè, com finalment ha passat, em temia que no tindria temps de preparar res amb cara i ulls.)

Bé, resulta que avui fa deu anys de la mort del poeta Joan Brossa, i a un grup de blocaires se’ls va acudir posar-se d’acord per publicar apunts sobre ell aquest mateix dia. Una idea per col·laborar i divertir-se plegats a la bloc/gosfera, seguint l’esperit del Projecte Polaco d’aquesta primavera. La idea inicial em sembla que era omplir entre tots l’abecedari, però s’hi ha apuntat tanta gent que al final en podran fer set o vuit… Podeu trobar tota la informació, la llista de participants i també diverses col·laboracions que han anat rebent els organitzadors al bloc del projecte (també hi podeu anar fent clic a la imatge): tindreu lectura per a una bona estona. Jo només puc afegir una cosa: felicitats a l’Abloccedari i a totes les lletres!

Anuncis

Traduir publicitat (o no)

It is inherently bizarre to think that, say, a Japanese company might pay a Japanese marketing firm the equivalent of $50,000 or more to develop an advertisement or campaign that takes months and the involvement of fifty people to develop—and then turn around and pay one translator $500 to render that material into English in a day or two and expect it to work as well in any English-speaking culture as it does in Japan. Think that doesn’t happen? Well, it happens every day.

Aquest text pertany a un apunt de Masked Translator sobre traducció de textos publicitaris i de màrqueting. L’autor hi argumenta que en aquests casos, a banda de fer una traducció més o menys bona, si es vol que els textos funcionin és imprescindible anar més enllà i adaptar els textos a la cultura de destinació. Si llegiu en anglès, ho explica prou bé, i aprofita per repartir una mica de llenya a alguns traductors que fan inversa.

Però això no tan sols afecta les cultures separades per oceans. Hi ha casos prou semblants entre llengües que tots tenim ben a prop, sobretot si els textos publicitaris juguen amb refranys i frases fetes. Ara no em ve cap exemple al cap, però sí que recordo una conversa de fa temps amb una coneguda: a la seva empresa volien fer targetes anunciant un trasllat amb la frase «nos vamos con la música a otra parte» i em sembla que havien encarregat una il·lustració ad hoc, però després anaven desesperats per fer-ho funcionar en català… Sí, hi ha coses que passen més sovint que no ens pensem.


Deu ser el destí

O la casualitat còsmica, o alguna cosa d’aquestes, perquè si no, no ho entenc.

Resulta que estava llegint un apunt del Gazophylacium que parla d’una exposició virtual sobre diccionaris i he decidit fer-hi un cop d’ull. I el primer text que he vist en fer clic sobre la línia del temps que esmenta en Puigmalet ha estat el següent (el subratllat és meu):

Era just a sota d’una imatge de sant Agustí, entre altres grans moments de la història de la cultura (perdoneu que no l’hagi copiat, però era una pàgina d’aquelles que canvien si mous gaire el cursor i no m’hi volia entretenir).

Per un moment he tingut la sensació que no em dedicava jo a buscar errates, sinó que elles em buscaven a mi. Menys si decideixen amagar-se en un text meu, és clar, que aleshores segur que una pífia com aquesta no l’hauria vista.


És clar!

Ara entenc per què hi ha gent a Internet que es deixa tants accents!

Ho explicaven els de Palabras Textuales:

—Tienes que eliminar todos los acentos de todos los textos de nuestra web. Sólo así podremos aparecer los primeros en Google.
—No, eso no tiene que ver con el posicionamiento. Además, parecerá que en esta empresa sólo trabajan analfabetos.
—Bueno, tú quita todos los acentos y pon un mensaje a pie de página que diga que esta web está optimizada para Google y que perdonen las molestias si encuentran alguna falta de ortografía.

(Empresa de tecnologías para Internet, gerente de la compañía a responsable de comunicación)


El llenguatge jurídic i l’altre

És tan discriminatori l’ús del llenguatge que una deposició en una sala de justícia és una declaració i al carrer una cagada.
(llegit a ‘Nau Argos’, una descoberta recent)


Faula de correctors

El primer día de su aprendizaje, el maestro tipógrafo le alcanzó una prueba con una sola línea: «El arpa de Noé». Invitó a mi amigo a corregirla y se ausentó como si el aprendiz necesitara una hora para hacerlo.
La leyó un par de veces y, empleando las llamadas y signos de corrección que había aprendido previamente, procedió a tachar la p de «arpa» y a escribir al margen una triunfal c. Ahí estaba: «El arca de Noé».
Su examinador/maestro volvió al cabo de un rato, bolígrafo en ristre y, cogiendo la prueba, procedió a emborronar la corrección para, a continuación, tachar «Noé» y escribir David. «El arpa de David». Esa era la frase correcta.
(llegit en un apunt d’Onallera, via Infoeditexto)

De vegades, quan penso en la quantitat de coses que hi ha en un text, en la quantitat de nivells en què pot intervenir un corrector i en les possibilitats que tenim tots els que el toquem d’equivocar-nos, la veritat és que fa respecte…


Tremolem un momentet

… amb aquesta història que vaig llegir la setmana passada en un apunt de Tirant al cap.

Una amiga, editora muy prestigiosa a la que todos conocían por su buen hacer, acaba de ser despedida. Estaba estupefacta porque su sello no generaba pérdidas, pero su jefe adujo que malgastaba demasiado tiempo editando los libros.

Va passar als Estats Units, però fa por igualment, oi?


M’havien proposat de fer un apunt simultani…

… amb aquests dos senyors i crec que amb força més gent, sobre la imatge de l’esquerra (feu-hi clic per veure-la més gran), que fa temps que corre per Internet i ara ha arribat el tros de Xarxa que ens queda més a prop. Sembla que algú va veure que el Collins castellà-anglès incloïa una accepció de «polaco» en el sentit de «català» i es va quedar molt parat, tant que va voler compartir-ho.

Per desgràcia, els atzars de la vida d’autònoma i la meva limitada capacitat d’organització m’han tingut força entretinguda aquests dies, pont inclòs. (I el fet que dimecres la clientela s’adonés que «ja som a maig» i decidís posar-se i posar-me les piles en uns quants projectes tampoc no hi ha ajudat, però això ja se’n va del tema.) Bé, el cas és que per tot plegat no puc fer un apunt amb cara i ulls, però com que també em sabia greu declinar una invitació tan amable, us deixo alguns esborranys.

  • El primer que se’m va acudir era que no veia per què algú havia d’estar tan sorprès de trobar això al Collins. En un diccionari general com aquest hi ha d’haver de tot i, si en determinats contextos «polaco» vol dir «català», doncs bé ho havia de recollir, oi? Ni que fos perquè algun pobre anglòfon no s’imaginés que hi havia polonesos nascuts a Vic… A més, ben segur que hi ha paraules i insults molt pitjors.
  • Hauria pogut mirar d’on ve aquesta expressió i explicar-ho (em sembla que hi ha diverses versions), però no tenia temps d’investigar. Si us interessa, espero que ho trobeu avui mateix en algun altre bloc.
  • La recerca que sí que vaig poder fer va ser consultar una edició més nova del diccionari (el faig servir per treballar, és a dir que només vaig haver d’estirar el braç). Allà vaig comprovar que l’entrada encara hi era (feu clic a la foto de la dreta), però el registre havia passat de «familiar» a «pejoratiu». Que potser això de «polaco» es percep com més ofensiu ara que fa uns quants anys? O ho ha estat sempre però no ho havien recollit? Un altre possible tema, tenint en compte que aquesta mena d’expressions no sempre es diuen ni s’escolten igual…
  • Encuriosida, ho vaig buscar també al diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia, i aquest ja no ho recull. Es van despistar? O van pensar que la majoria d’usuaris ja sabrien de què va la cosa i aquesta entrada en concret no els feia gaire falta? (Als diccionaris tampoc no hi cap tot, ja se sap.) Al DRAE tampoc no hi surt, si bé té algunes accepcions que podrien donar força joc.
  • Els del Polònia, en canvi, millor no fer-los sortir, que ja m’allunyaria massa del tema d’aquest bloc.

Ara tinc curiositat per veure amb qui hauria coincidit…

Actualització: Ja podeu trobar una llista amb una trentena de blocs apuntats a la festa en aquest apunt de Gazophylacium. Cal destacar les tangents que ha arribat a prendre la proposta (friquipremi a «La darrera càrrega de la cavalleria polaca») i la quantitat de blocaires que s’ho han pres com una ofensa (que no havien buscat mai paraulotes al diccionari, de petits?).


Ara li han posat nom…

llitbreria: piló de llibres a mig llegir que se’ns acumulen sobre la tauleta de nit
(Recollit a la Base de Badades el dia de Sant Jordi)

La pila de la foto no és meva (jo els llibres els tinc escampats per tres o quatre llocs), però no em negareu que fa patxoca…

–––––

Afegit: Aquí es veu com un dissenyador li ha donat una volta més a la idea, amb una llitbreria-tauleta.


Sí, senyor Pla

Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.

(Josep Pla, ‘El quadern gris‘, 12 d’abril de 1918)

M’ho hauria de penjar en un lloc ben visible, que quan admetin procrastinar en català encara sortiré als exemples…